25/7/14

FINAL D'ETAPA


Tot té un principi però també tot s'acaba. Crec que aquest és el moment de posar el punt i final a aquest blog que ha viscut petits moments de glòria - algunes entrades han aconseguit superar les 100 visites- i molts moments de soledat en que la meva voluntat no aconsegui trencar el mur per a fer sentir la meva veu, la meva humil opinió més enllà de l'espai eteri de la xarxa interior.
M'hagués agradat fer l'anunci havent arribat a un nombre rodó (en aquest cas 8000) però espero que el degoteig de "xafarders" que encara algun dia treuran el cap, permeti arribar al comptador a aquesta rodona xifra.
Gràcies a totes aquelles i aquells que hi han tret al cap i que me n'han fet algun comentari.
Ves a saber si de retorn de les vacances m'agafa la rauxa i decideixo iniciar un nou projecte blogger. Només el temps ho dirà.

14/7/14

MASSACRE ISRAELIANA



Estic llegint una ficció que és massa real. És una novel.la de Michelle Cohen Corasanti publicada en castellà per l'editorial Bruguera amb el títol Como el viento entre los almendros. L'obra parla del conflicte araboisraelià, extenent-lo com un llenç davant els nostres ulls al llarg de set dècades gairebé fins el moment actual.
No fa gaire vaig llegir un altre llibre-riu situat en la categoria dels best sellers, l'autora del qual és Julia Navarro i que respon al títol de Dispara que jo ja estic mort. En aquests cas l'abast cronològic encara era més llarg ja que l'obra s'inicia vers 1880 i també ens portava fins als nostres dies.
Encara fa més temps vaig llegir un profund assaig, escrit pel professor J.B. Culla, intitutlat Israel, el somni i la tragèdia.
Segur que ben aviat nous llibres sobre el tema sortiran a la venda i podran afegir un episodi més de l'interminable conflicte: els atacs de l'exèrcit israelià sobre la franja de Gaza de juliol del 2014.
En una setmana 165 morts i més de mil ferits, tots del bàndol palestí, encara que l'excusa per aquest enèssim atac sigui el llançament dels famosos cohets Kassim de confecció casolana per part de milicians de Hamás.
No defensaré mai la violència ni la defensen els grans protafonistes de les dues novel.les esmentades  però el que a mi se'm fa cada cop més evident és que la política de les autoritats israelianes és destructiva. Estan obsedits per la seguretat i aquesta seguretat no l'obtindran mai intentant destruir la població que des de fa segles ha tingut les arrels en el terroitori que ells ocupen i han anat engrandint a base de guerres i del suport inesgotable dels EUA.
En un moment de la novel.la de Michelle Cohen, Abbas un palestí que per un seguit  de raons va decidir col.laborar amb Hamás des dels serveis d'intel.ligència li diu al seu germà Ichmad que és un físic famós i viu als EUA el següent:
"Eres tan ingenuo, cres ciegamente todo lo que dice la propaganda israelí. Este bloqueo, esta prisión en la que estamos atrapados, ¿realmente piensas  que lo han hecho para impedir que les tiremos unos cuantos cohetes de fabricación casera? Quieren matar nuestras esperanzas y nuestros sueños, destruir nuestra humanidad. En la actualidad, la mayoría de nosotros vive de las donaciones. Nos han convertido en una nación de mendigos. Éramos un pueblo industrioso, orgulloso y trabajador; ahora no podemos dar trabajo a nuestros hombres ni educación a nuestros hijos, ni la esperanza de que trabajando nuestro futuro será mejor. ¿Quiero que mis hijos y mis nietos sean mendigos o quiero que se mueran de hambre? Es una decisión salomónica"
Em sembla que són paraules prou clares.

5/7/14

20 ANYS DEL GRAN FOC DEL BERGUEDÀ

Comencem amb un gran tòpic: la vida és plena de casualitats.
Ahir la a la nit vàrem anar a sopar -per segona vegada- a un petit restaurant conegut com "El bon tast" que des de la senzillesa fa cuina de qualitat a preus assequibles (Més clar per a situar-vos, menú de divendres nit 20 euros). El primer cop que hi havíem anat -pel celbrar amb la família el meu aniversari- ens havien atès molt bé i en acabar vàrem xerrar una miqueta amb els amos i cambrers, dos germans que procedien del Berguedà.
Ahir, el germà petit no hi era i jo vaig preguntar per ell. El germà gran em va dir que era periodista i que havia encetat una iniciativa en aquest camp i per tant li havia demanat de disposar d'un dia lliure a la setmana per a cobrir la part d'entrevistes i ell li havia concedit. Vaig preguntar-li de quin mitjà es tractava i em va dir que havia posat en marxa feia tres setmanes l'edició del Berguedà d'un clàssic de la premsa digital catalana, el Naciodigital.cat.
La cosa va acabar aquí, però avui de bon matí  m'ha picat la curiositat i he volgut entrar a internet i mirar els primers articles de la nova edició comarcal.
Vaja sorpesa! El cambrer era en Pere Gendrau que havia treballat durant un quinquenni pel que ara és el Punt Avui a Marid, també com a delegat de RAC1 a la capital del regne i havia fet treballs per Ona Catalana o bé l'ACN. Carai com està la professió periodística a la nostra terra!
Llegint el primer article publucat per ell, se'm posaven els pèls de punta mentre el records em venien al cap, 20 anys del més gran incendi del que tenim memòria a Catalunya.
Us el reprodueixo.


Junts contra el foc

En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix

 | Actualitzat el 04/07/2014 a les 00:01h
Recordo, com si fos ahir, la tarda del 5 de juliol del 1994. Estava a la terrassa amb els meus pares, mirant cap a ponent. Darrere la Serra de Nuet, s'alçava un núvol enorme de color grisós. El sol ja anava de baixa però la calor s'havia fet intensa, i era com si el dia s'allargués mentre se n'anava la llum. L'olor de fusta cremada s'escampava per tot arreu i l'escalfor es notava a les galtes. Tenia tretze anys i és la primera vegada que vaig sentir por de veritat, d'aquella que notes als que són més grans que tu. 
 
Amb ben poca estona, es palpava a l'ambient que la situació era tràgica. No tinc presents les notícies que es difonien a la televisió i a la ràdio, però fos perquè les havia vistes o perquè es traslladava la sensació d'emergència, no sabria dir ben bé per què, vaig sentir la necessitat de fer-hi alguna cosa. Al cap de poques hores, vaig anar-me'n al parc de bombers amb termos de cafè. Suposo que n'haurien demanat. I allà vaig confirmar que, tot plegat, anava de debò. 
 
Al cap d'uns dies dels incendis, la preocupació seria si podíem anar-nos-en de colònies, ja que els focs que van començar a principis de juliol no van ser els únics d'aquell mes i s'extremava la precaució a l'hora de desplaçar menors per fer activitats d'estiu. Però la veritat és que, en el moment en què mig baix Berguedà cremava, tot i la nostra curta edat, el que ens tenia corpresos als meus amics i a mi era el patiment de la gent i del territori que anava quedant arrasat. 
 
L'endemà, de bon matí, amb un company de fatigues vem fer cap al parc de bombers i vem acabar enfilats a una furgoneta que se n'anava cap a La Quar. Portàvem menjar i llet als efectius que hi havia allà, remullant la zona. Aquell dia vaig descobrir que la llet és molt agraïda en aquestes situacions, perquè treu la set i va bé quan estàs a prop de les flames. I després de carregar mànegues marges amunt, perquè els bombers no es desgastessin tant, vem tornar cap a Berga. 
 
Tot i ser un nen, vaig sentir-me ferit al cap d'uns dies, quan amb el foc apagat vaig tornar a passar per uns boscos que ja no hi eren. En el seu lloc, hi havia un cementiri de cendra. On hi hauria hagut xiprers, s'alçaven llances negres i mortes. I cada vegada que passava per la C-1411, a l'altura de Puig-reig, mirava aquells turons que havien estat plens d'arbres, transformats en costes pelades. Darrere quedava el record de dues vides perdudes, i de cases fetes a miques. 
 
L'incendi, l'infern del 94, va provocar por, patiment i ràbia posterior. Però també em va ensenyar una cosa. En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix. El que menys importava era amb qui te n'anaves a carregar mànegues o a portar cafè. Tots els que érem allà, fent-hi el que podíem, hi érem perquè l'essencial era defensar el territori. Era defensar casa nostra. Prenem-ne nota, i fem que aquesta unitat serveixi per evitar que mai més passi. I, si passa, per lluitar encara més fort. 

26/6/14

RECORDATORI INESPERAT

De tant en tant l'amarga realitat del capitalisme sense ànima que domina el món en el qual vivim es deixa veure. Si ens hi fixem una miqueta les seves urpades són constants, però a vegades un recordatori inesperat pot resultar encara molt més impactant.
Aquest és el cas de la dona de la notícia que us reprodueixo a continuació i que en ben poc temps ha donat la volta al món.
Jo l'he agafat de l'Ara digital del dimecres 25 de juny de 2014.


Rebecca Gallagher, una jove de Gowerton (Gal·les), es va comprar un vestit a la cadena irlandesa Primark per 12 euros. El que no s'esperava era que, en buscar les instruccions de rentat de la peça, es trobaria una etiqueta extra, cosida i amb el següent missatge escrit a mà: "Forçats a treballar durant hores esgotadores". El crit d'auxili d'un presumpte treballador anònim de la firma 'low cost' ha fet la volta al món després que Gallagher denunciés la troballa al ' South Wales Evening Post'. "No vull ni pensar que el meu vestit el pot haver fet una persona esgotada, treballant dur durant hores en alguna fàbrica d'explotació a l'estranger. No sé qui va posar l'etiqueta, però crec que és un crit d'auxili perquè els britànics sapiguem què està passant". Gallagher, de 25 anys, va contactar amb Primark, però la van deixar en espera 15 minuts abans de penjar-li el telèfon.
Després del ressò mediàtic del cas, la firma de moda 'low cost' s'ha vist obligada a donar explicacions. "Estaríem molt agraïts si aquesta clienta ens enviés el vestit, així podríem investigar com va acabar allà aquella etiqueta i si hi ha més problemes que hauríem d'estudiar", va dir un portaveu de l'empresa. Aquesta mateixa setmana, Primark ha llançat un comunicat per recordar que són membres de la iniciativa de comerç just (Ethical Trade Initiative), i han destacat que troben "molt estrany" que la història surti ara a la llum, "tenint en compte que el vestit es va vendre fa més d'un any i que no s'han donat més incidents d'aquest tipus amb aquest model".
La firma Primark va ser una de les marques de moda implicada en l'accident de l'edifici Rana Plaza de Bangla Desh, que va deixar més de 1.100 morts en esfondrar-se la fàbrica. Un representant de Primark ha assegurat al 'Vogue' britànic que "Primark va ser la primera firma del Regne Unit a firmar un acord de seguretat a Bangla Desh en col·laboració amb altres marques per aconseguir canvis substancials i a llarg termini al país".

15/6/14

SOM ESCOLA, SOM SOLIDARIS


Ahir vèrem ser -en família- a la gran manifestació-cercavila organitzada per Somescola plataforma que agrupa fins a 44 entitats en defensa del model d'escola catalana, és a dir favorables a l'immersió lingüística i a la de fensa del català com a llengua vehicular.
La tarda fou reivindicativa, festiva i plural en la línia prevista per l'organització. Hi érem bastants. Des de la plataforma es donà la xifra rodona de cent-mil. Crec que no hi arribàvem i que en qualsevol cas estem parlant d'una xifra baixa. Jo somiava poder ser el triple tot i sabent que un dissabte a meitat de juny s'emporta molta gent a la platja, peti qui peti i que molts d'altres estaven enfeinats en festes de fi de curs...a les mateixes escoles.
Si com se'ns va dir des de la presentació de l'acte i també en el manifest -llegit per la presidenta d'Òmnium cultural, Muriel Casals- l'escola "som tots", no hi havia raó perquè el càlcul de l'èxit de la convocatòria no es fes en relació a la gent aplegada a la ja històrica Via Catalana. Jo m'he mostrat més prudent parlant de 300 mil, és a dir una xifra cinc vegades inferior.
No vull ser negatiu però crec que l'agressió del ministre Wert és prou important com per tenir-la de debó en compte i fer-li front tots a una. No toca només la llengua perquè de fet va molt més enllà dissenyants uns currículums en que la història de Catalunya i tota la seva realitat cultural queden molt preterits i a més s'ancora en un model de vella escola quan si quelcom ha narcat l'escola catalana són els moviments de renovació pedagògica.
Per sort la Catalunya real del dia a dia sí dóna sensació de mobilització i cohesió transversals pels temes importants, aquest cap de setmana -gairebé sense obrir els diaris tant tradicionals com digitals- he pogut gaudir, tot col.laborant econòmicament, d'un magnífic concert de cant coral a Santa Maria del Mar (divendres al vespre) que volia captar fons per a l'associació Bayt-alThaqafa que va fundar la religiosa Teresa Losada per ocupar-se i preocupar-se pels nouvinguts des de terres islàmiques que es trobaven en risc d'exclusió i que des de fa una 30 anys ha desenvolupat una tasca social encomiable.
El dissabte en diverses tendes del meu barri (El Clot) vaig trobar-me guardioles casolanes demanant diners per una nena de 8 anys amb paràlisi cerebral la família de la qual no poia fer front a les despeses que la malaltia de la filla comportava.
El dia anterior havia rebut un correu electrònic donant-me les gràcies perquè el projecte de fer un documental amb el títol "Corrupció, organisme nociu" en el qual havia participat a través del micromecenatge podria anar endavant perquè s'havia assolit la fita de recaptar els 45 mil euros necessaris.
Avui diumenge al teatre de l'escola Jesuïtes el Clot hi ha un concert de gospel (19h30) en que el cost de l'entrada es redueix a portar un quilo de qualsevol aliment de llarga durada per a omplir el rebost del Banc dels Aliments del barri, ja que el conjunt d'aquests estan tornant a fer la campanya "A l'estiu la Fam no fa vacances". Tot això em dóna esperances de que Catalunya pot anar endavant perquè la seva arrel solidària i col.laborativa persisteix per bé que a vegades siguem massa còmodes i no acabem de sortir al carrer per realitats clau que poden marcar el nostre esdevenidor.

6/6/14

PER QUÈ VOTAR RESULTA TAN DIFÍCIL?


 
No entenc la lògica dels nostres polítics. Estan segurs de les seves raons i n o paren de repetir-nos els seus arguments. Aleshores si estan segurs de les seves idees i tenen clara la seva influència per què els costa tan cedir a les demandes del carrer i convocar referèndums que senzillament donarien oficialitat a les seves postures?
La por i el tancament -que provoca coses tan lletges com el racisme, quan es manifesta en graus elevats- són cosa de persones insegures o bé de persones que estan segures que si obren l'aixeta de l'opinió pública acabaran perdent els càrrrecs que ocupen que són de representació i no pas guanyats per oposició.
Sempre he tendit a defensar als polítics. Encara ara segueixo pensant que són molt importants per a una societat que vulgui ser sana. Les actituds que els primeres espases de la majoria de partits estan tenint tan en el tema d'un possible referèndum per votar entre monarquia i república o en el cas de Catalunya però també en les darreres iniciatives d'ILP (com la de la PAH) m'estan posant la mosca darrera l'orella. A veure si finalmet sí que haurem d'acceptar que totes aquestes persones són simples marionetes mogudes pels obscurs interessos financers. Si és així que ho diguin clarament perquè n'hi ha molts d'altres que encara que ens costi ja estem perdent la por i volem avançar molt més enllà del gris horitzó constitucional actual.

1/6/14

CAN VIES



La violència és inacceptable. Ho dic d'entrada perquè quedi clar. Ho dic al principi des de la meva convicció cristiana. Ho dic ara ja que sempre he volgut tenir com a models els apòstols de la no violència com l'Ànima Gran Gandhi o Lanza del Vasto entre tants d'altres de menys coneguts.
Què és violència? Evidenment cremar contenidors i malmetre tota mena de mobiliari públic ho és. Però no és l'única violència. Sí és la més visible aquella que fa mal a primer cop d'ull com fa mal el cop de puny a la panxa o a la cara.
Hi ha més violències i entre aquestes cal destacar l'estructural que jo intento explicar als meus alumnes els anys en que em toc impartir la matèria d'Educació Per a la Pau.
Violència estructural és aquella que es dóna quan es viu en una declarada situació d'injustícia en que -per exemple- una minoria domina gairebé tot el capital i una amplíssima majoria ha de viure amb les engrunes que els de dalt els volen deixar arribar.
Sé que el cas de Catalunya -o la ciutat de Barcelona com asímptoma- no és tan exagerat, però encara que ens hi haguem acostumat un 20% de pobresa i més del 50% d'atur juvenil no és una situació normal ni justa.
Can Vies era un punt sensible, però també ha estat l'excusa. L'esclat em diu un company professor de 58 anys es veia venir per tots els que auscultaven la realitat del carrer i especialment del jovent polititzat i mobilitzat. Ell ha estat donant suport a peu de carrer i fins i tot -ja he deixat clar que jo no- defensa els apunts de violència per capgirar un món que ja no dóna més de si.
La situació no està resolta i si es resol -esperem que sí i que sigui aviat- faríem molt bé en no oblidar-la (recordeu els suburbis de moltes ciutats franceses no fa pas massa anys) i en treballar des de l'endemà per fer un món més just i una mica més solidari.