CICLÓ

Cicló, huracà, tempesta tropical o tot junt i a la vegada. Una vegada més la natura s'ha desfermat amb tota la força i ha destrossat paisatges , somnis i esperances.
La xifra de morts va crèixer exponencialment d'ençà de les primeres informacions i encara que ara per ara el govern parli d'uns 2000 morts, l'ONU i la majoria d'ONG que treballen -abans i ara- sobre el terreny no baixen dels 10.000 morts.
Tot això a Filipines, illa d'illes on tot encara tendeix a la precarietat. Així la potent ventada s'ha endut -literalment- el treball de centenars de milers de persones, perquè han desaparegut les seves barques, bicicletes, petits tallers o oficines rodants.
Per tant molt més enllà de les pèrdues humanes -terribles!- hi ha el problema de recuperar el mitjà termini, ja que si no recuperen aviat els seus mitjans de vida per a moltes famílies la precarietat esdevindrà absoluta hi dependran en tot de la caritat.
Així doncs el sentiment de solidaritat sembla que hauria de desvetllar-se d'una manera natural. Hem d'ajudar a aquesta gent a sortir-se'n sí o sí.
Però tot plegat em fa pensar en la nostra realitat. Amb totes les desfetes que hàgim pogut patir en aquesta llarga crisi, seguim trobant-nos tan econòmica com geogràficament en una situació privilegiada de la qual mai no ens hauríem d'oblidar, per donar-ne gràcies i desvetllar el corrent de pressió necessari perquè els nostres governs i institucions financeres d'una vegada reconeguin el seu passat i es dignin ajudar a totes aquestes nacions que tenen vertader potencial però que no poden gaudir-ne perquè la injustícia a tots nivells les dominen.