La veritat és que més enllà de les vacances -.ja avisades- aquest silenci també forma part d'una sensació de desconcert davant d'un món paradoxal i amb un funcionament que em sembla fora mida dolent.
Remirant avui les fotografies de Menorca mentre feia les pertinents explicacions al meu pare, confirmava la blavor de les aigües i la bellesa de molts racons, així com de les plantes autòctones. Literalment no m'ho creia. Quina potència que arriba a tenir la Mare Natura, de quina claríssima forma ens indica el camí a seguir i fins a quin punt els intel.ligents humans capgirem les coses i volem ser més llestos que el medi originari en el qual ens movem.
A més aquesta bellesa natural també m'ha portat a pensar, en l'emoció que sentim quan albirem una sortida o bé una posta de sol. Com pot ser que sent així després ens deixem portar per afanys tan allunyats de la puresa com ara el pur interès crematístic, l'ambició del tenir o el poder pel poder i que amés ens acabem encabint en una bombolla autocreada que ens arriba a fer creure que aquella mena de comportments són els naturals?
He iniciat la lectura d'un llibre de David Castillo que ja veig que m'enganxarà. És un libre sobre perdedors, descentrats i amb ideals que s'han acabat fonent. Està molt ben escrit i és per això que me'l llegeixo, però em fa ràbia ja que em dóna la sensació que els grans personatges actuals només poden tenir aquest tarannà esmaperdut, alguns mirant enrera gairebé amb odi, d'altres amb una freda indiferència, o amb la nostàlgia més sentida, però ssempre convençuts de que no paga la pena intentar res, ser revolucionaris i voler capgirar el modus vivendi perquè a la llarga o bé a la curta el sistema t'acaba engolint.
Encalçant-me la cinquantena jo encara conservo dosi d'ingenuïtat per bé que tingui clar que no canviaré el món i penso que hi ha frases que a més de ser boniques són veritat, com per exemple que la unió fa la força.
Quan ens sentim illes tendim al naufragi i quan ens obrim envers l'entorn ni que sigui a la força o per provar som capaços d'anar molt nmés enllà del que mai haguessin cregut.
Tot i la paradoxa de que he començat parlant, això darrer -ara per ara- encara ho crec.
I per acabar un exemple contundent de que hi ha sortides i actituds positives des de la més tendre joventut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada