Avui us presento un escrit de collita pròpia que vaig escriure arran d'assistir a una xerrada sobre el tema conflictiu de la privatització de la sanitat a Catalunya. Va ser una trobada molt interessant i reeixida en quan a nombre d'assistents. Em va provocar una bona dosi de f
reflexió. Aquí el teniu:

SISTEMA I CONTRADICCIONS

Ahir vaig tenir la sort d'anar a una xerrada sobre la privatització de la sanitat catalana. L'encontre estava organitzat pel grup Lluita internacionalista, el cap visible del qual és na Ester Vivas. Varen intervenir també, Dante Albano, periodista i editor de la revista “Café amb llet” i la monja benedictina Teresa Forcades (metgessa i teòloga).

Allà se'ns va parlar molt de com els interessos privats poden malmetre fins als ossos el sistema públic de salut i de com això és transportable a qualsevol altre àmbit com ara l'ensenyament.

Va deixar-se molt clar que el problema no es trobava en el fet de parlar de “coses públiques” sinó en la manipulació que d'aquestes en fan alguns poderosos en benefici propi, tot saltant-se els sistemes de control que poc a poc s'havia aconseguit establir.

Si els diners són públics, el funcionament hauria de ser públic i el control també. Tanmateix se'ns varen aportar dades de com això no ha estat així en els hospitals públics de Blanes i Calella. Com a mínim s'han desviat a butxaques privades 2,4 milions d'euros. Ells ho han intentat investigar fil per randa però s'han trobat amb la negativa de les gerències a facilitar-los la informació, han arribat fins al parlament però allà a la pregunta feta per mitjà d'un diputat se'ls va contestar que com que es tractava d'un servei concertat, ells -la comissió de control de Salut- no tenien totes les xifres.

Aquesta foscor amb paciència ells l'han anat desentranyant i el resultat és un joc d'interessos en el qual gerència hospitalària, càrrecs polítics i gestió de serveis externalitzats (des de cafeteria fins al servei de radiografies) en el qual els diners acaben anant a parar a poques butxaques que a més gairebé sempre són les mateixes.

Quan des de la revista “Café amb llet” conclosa la investigació fins on els havia estat possible, decideixen fer-la pública penjant-ne un video a la xarxa, no només no hi ha reaccions en el sentit d'obrir investigacions sinó que algú que no hi surt citat més que tangencialment els posa una querella que tot just ara s'està substanciant i els demana una multa d'entre 5000 a 20 mil euros.

Per la seva part, Teresa Forcades va explicitar la fal.làcia del cost excessiu de la sanitat pública partint d'informes elaborats per una entitat mundial com la OMS que deixen clar que era gairebé el triple de cara la sanitat privada dels EUA -7000 per persona/any- que no pas l'encara pública espanyola -2500 euros persons/any-, a més de ser qualitativament millor.

Davant de tot plegat se'ns va parlar d'engany i manipulació interessada per part de les elits financeres de sempre.

Ara comença el problema dins del meu cap. No crec que per a cap de les més de cinc-centes persones que érem presents a l'acte -fou tot un èxit- aquella informació fos cap gran sorpresa. Potser ho foren algunes dades específiques però la idea general ja la teníem. Aleshores,per què tot plegat no corre com ho fa la pólvora i la gent definitivament es planta?

Dic el que dic perquè el mateix dia les enquestes d'intenció de vot donaven la majoria absoluta al govern futur d'Artur Mas i era justament de gent molt propera a aquest o que s'aprofitava de les estructures de govern d'aquest de la que estàvem parlant en la xerrada.

Què més ens cal per a motivar-nos a informar-nos i a anar denunciant qualsevol fet que quedi fora de la llei que a més és -encara- bàsicament la llei que ells mateixos s'han atorgat?

Hauríem de perdre la por i empoderar-nos tal com se'ns va repetir en el mateix acte.

Sembla que costi molt això, perquè si no es fa moltíssima publicitat de determinat fet -com per exemple la manifestació del propassat 11 de setembre- la notícia no arriba i la gent no es dóna per avisada.

Però encara m'atreveixo a donar una passa més enllà, estem disposats a dedcar hores del nostre dia per a presentar denúncies quan s'hagi trencat la legalitat a presentar presupostos alternatius i a donar suport a tots aquells que plantegen un altre model de societat? Perquè està bastant clar que si fem ua societat una mica més humana haurem de renunciar a certes formes de fer que s'havien “normalitzat” com el viatjar sovintejadament, canviar de cotxe amb freqüència etc.Quan ara ens diuen que s'ha viscut per sobre de les pròpies possibiliats es fa referència a coses com aqueses, ens ho podíem permetre perquè algú -ells- ens donaven crèdit però això -ni que fóssim responsables, sense estirar més el braç que la màniga- ens deixava enganxat al sistema que ara critiquem amb força. Està molt estudiat que el sistema capitalista necessita crèixer sempre més i més i que això genera crisi cícliques que els de dalt superen amb tancaments i reajustaments que sempre han patit els de baix...l'únic que canvia aquest cop és que la majoria de persones ja no es consideraven dels de “baix” sinó que com a classe mitja es consideraven ben assentats i ara s'han trobat que el somni s'ha esgotat i el cop ha estat més dur.

A veure si estem preparats per viure desperts i cercar un “modus vivendi” que no ens faci depenents – o bé ho siguem en proporcions cada cop més minses- i per tant ens permeti ser crítics i conseqüents cercant alternatives a aquest sistema que vol xuclar-ho tot.