En el text que us copiaré a continuació analitza les primeres enquestes que han sortit arran de la convocatòria d'eleccions avançades per part d'Artur Mas. Llegiu-lo perquè paga la pena.
Mirall trencat: enquestant el futur - P2 (01.10.12)
Avui
m’agradaria començar parlant de les enquestes que sempre surten abans d’unes
eleccions. Cada vegada són més fiables i ens permeten omplir diaris o programes
de ràdio abans de saber els resultats definitius. Es tracta d’un joc molt
necessari, perquè l’anàlisi a priori és sovint més variat i interessant que a
posteriori. S’han de tenir en compte totes les variables i, el que és més
important, encara es pot canviar la tendència.
Segons
Feedback, la consultora que ha triat La Vanguardia per al sondeig, Convergència
i Unió passaria de 62 escons a 66 o 67 i es quedaria molt a prop de la majoria
absoluta, que són 68 diputats. Sembla que pujaria malgrat el gir sobiranista, i
deu ser dels pocs governs d’Europa a qui no li passen factura les retallades. A
mi tot això de la cortina de fum em sembla una bajanada. La gent a qui li han
tocat la butxaca ho té ben present, i no és que perdoni o li sigui igual, sinó
que sap diferenciar unes coses d’unes altres i potser troba en Artur Mas l’opció
més seriosa de totes per defensar els seus interessos.
La segona
força més votada seguiria sent el PSC, però cauria espectacularment de 28 a 21 escons. Francament, no
sé a què juga Pere Navarro. Federalisme? Fa temps que és una aposta fracassada.
Sembla que no ha entès de què va la partida. Treure únicament les retallades al
discurs i acusar la gent d’oblidar-les per l’eufòria és demagògic i insultant.
Recordem que les va començar el tripartit amb la seva formació al capdavant o
no cal? Recordem Zapatero o tampoc cal? Enquestes recents entre els votants
socialistes donen un ampli suport a Montserrat Tura, doblant Pere Navarro.
Doncs no. Tura plega i Navarro tan tranquil. El sector catalanista del partit
ha estat esborrat d’un dia per l’altre, però tota la massa social que tenia al
darrera no es pot fer desaparèixer. Què votarà aquesta gent? Veurem. És
perfectament legítim oposar-se a la independència, fins i tot necessari per a
la bona salut del sistema democràtic, però em costen més d’entendre les seves
reticències al referèndum o, anteriorment, al pacte fiscal. Sembla que aquesta
podria ser una de les explicacions a la davallada. O potser l’ambigüitat en
molts dels darrers temes debatuts al Parlament, o potser el doble joc amb el
PSOE al Congrés, o potser la pèssima oposició inconformista que no proposa
solucions i que només dinamita les propostes dels altres. I sóc tan dur amb el
PSC perquè em sap molt greu com està fent les coses, perquè aquesta nova
Catalunya que comença el necessita ferm i perquè sempre he esperat més de la
meva opció natural de vot. Una opció que, lamentablement, encara no he exercit
mai.
El PP
també perdria passant de 18 a
15 o 16. No calen gaire comentaris. La gestió de Rajoy no ajuda i la negació de
la realitat catalana i de qualsevol dret a decidir el nostre futur, tampoc. A
diferència del PSC, ja no em preocupa que facin les coses malament perquè
sembla que, històricament, no tenen remei.
Esquerra
Republicana pujaria dels 10 que té ara fins a 13 diputats. Oriol Jonqueras ha
aportat serietat a la formació i semblaria que, per fi, l’auge de l’independentisme
suposa algun rèdit per ells. Amb el PSC a la deriva, són l’alternativa real a
CIU, tot i que sembla que estan disposats a remar junts. Veurem fins on.
Una cosa
similar passa amb Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa,
que passaria de 10 a
12. Juntament amb els republicans són l’alternativa a Convergència. Una
oposició necessària i crítica amb les retallades. També a favor del dret a
decidir però allunyats de l’independentisme indiscutible.
Ciutadans,
ara amb 3, en guanyaria un. Lògicament aglutinant els votants que s’oposen a la
independència i, malauradament, també al dret a votar-la. Repeteixo: a votar
que sí o a votar que no.
I per
últim, Solidaritat perdria un diputat passant de 4 a 3. Suposo que alguns dels
seus votants es decantarien pel vot a grans formacions, si no, no m’ho explico.
Analitzem
ara les dades generals. No cal ser gaire llegit per veure que, dels 135 escons
que té el Parlament, uns 95 serien per a partits que recolzen sense matisos una
consulta per la independència. Més de dues terceres parts. A l’altra banda hi
hauria els aproximadament 20 escons del PP i Ciutadans que s’oposen frontalment
al referèndum i, al mig, sense dir que no però posant condicions al sí, hi
hauria els 21 escons socialistes. El missatge és clar: la gent vol decidir. I
no m’esperava menys. Volem contestar a la pregunta. Per dir que sí o per dir
que no lliurement, però que ho volem decidir nosaltres està ben clar.
La
resposta a les amenaces de posar a la presó al president de la Generalitat, de treure
els tancs al carrer o repatriar extremenys ha de ser unànime i ha de ser el
silenci.
No hem de
tenir cap por. Som prou madurs per decidir solets. El debat, malauradament
encara no és independència sí o independència no. Això no depèn de la formació
del Parlament. Dependrà de nosaltres en referèndum. El debat ara per ara és si
ens deixen decidir a nosaltres o no. I aquí no hi ha d’haver dubtes. Democràcia
és poder fer-nos aquest tipus de preguntes obertament. I que ningú em citi una
constitució de l’any 78 perquè no he tingut cap opció de votar-la. Ni jo ni
ningú nascut més tard del 1960. Fa 52 anys. No fotem, que ja fa temps que som
majors d’edat i ens agradaria que, si no és molèstia, se’ns tractés com a tal. Bona
nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada