Un dia qualsevol, caminant per la ciutat. Auriculars a les orelles. Informació o música a raig. És estiu fa calor. Turistes sempre n'hi ha però te'n trobes més. Diuen que això és vida. La crisi seria més dura sense ells.
Emisora musical. Rock dels 80. Records i emocions que retornen. La pell s'irisa tot i no fer vent. Remoguda interior de sentiments.La música pot ser molt potent. Enforteix sentiments de joia o rebla el clau en els moments de pena.
Ara et sents bé, cansat físicament però bastant bé perquè has pogut amb les tasques del dia. T'encerten la cançó i encara agafes més ritme tot travessant la ciutat. Voles vers persones i moments inesborrables, els petits reptes del demà et semblen perfectament assolibles.
De cop i volta, la màgia es trenca. Un pidolaire extenent la seva mà a la porta d'un supermercat, Tu més content que un ginjol, xoques literalment amb una persona en estat de greu necessitat.
Remordiments, idees de solidaritat que no s'han acabat de convertir en realitat, records de campanyes de recollida d'aliments. "Aquí hi ha gana!" cridàvem ja en ple Eixample l'any 1991. Ara també i molta.
Passen les dècades i no solucionem els temes de debó importants.
Sabrem fer algun dia una ciutat de debó humana?
Mitja vida se m'ha escolat.
Tant de bo sàpiga veure el camí més clar en els anys a venir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada