6/8/12

IMATGES D'UN VIATGE








Allò que es diu i més si s'assegura, cal complir-ho malgrat sigui amb un cert retard.
Així que aquí podeu veure unes poques imatges de la nostra setmana a Menorca. Platja, sol, però també monuments, bellesa i vaixells -nosaltres no vàrem muntar en cap perquè només de fer el trajecte en les Golondrines barcelonines ja perboquem o pocs enss falta-.
La veritat és que amb imatges com aquestes preses per persones que en cap cas poden considerar-se especialistes, cal tirar de tòpic i dir que una imatge deixa les coses molt més clares que totes les explicacions que hom pugui donar. I per tant cal insistir: les persones hauríem de preservar aquests indrets on el paisatge encara és bell i no carregar-nos-el en funció de no sé quina inversió o negoci. Ho dic en general però també pensant en que amb l'excusa de la crisi s'estan canviant un seguit de lleis que ens faran retrocedir força dècades i que poden malmetre l'entorn com en els pitjors temps del "desarrollisme". Parlo sense anar més enllà de la llei de costes.
Espero que gaudiu d'aquestes fotografies i que per la via que sigui m'arribin les vostres quan hàgiu completat algun viatge ja sigui físic o mental.

31/7/12

INTENT DE REFLEXIÓ ESTIUENCA

Aquí estic de nou. No cal que ho digui perquè és evident. Estem en període estiuenc i les meves entrades han deixat de tenir la regularitat de mesos anteriors. Així serà fins el setembre.
Ja he dit en algun moment que el fet que sigui estiu no implica que la dura realitat de la crisi s'aturi i de fet correm el perill que aprofitant la calor de l'agost encara ens vulguin anestesiar més i colar-nos algunes retallades més.
Diguin el que diguin una realitat com el foc de l'Empordà mostra que les retallades fan mal. I no parlo directament del fet que hi hagi menys dotació per als bombers sinó de que en els mesos anteriors no s'hagi netejat el sotabosc o que no s'hagi fet cap mena de planificació de cara a una evacuació adequada etc.
Aquests dies he vist una petita brigada treballar als marges de la carretera que puja de Tremp a Santa Engràcia. Estan obrint els vorals i esclarint una mica la pineda de l'entorn, es podria fer més però és una passa en la bona direcció.
Evidenment si els ajuntaments no tenen un duro no podran fomentar iniciatives com l'esmentada.
Es poden fer tantes coses! A la xarxa es parla molt dels cotxes oficials. La xifra si no m'erro passa dels 22 mil. Jo estic d'acord amb fer una retallada dràstica,,,però hem de ser coherents perquè si passem d'aquesta xifra a zero, els fabricants de cotxes diran que la seva crisi s'aguditza i faran fora més treballadors. Jo malgrat això crec que s'ha de fer la reducció, perquè és tot el sistema tal i com està muntat que falla, però s'ha de fer veure a la gent que les coses no acostumen a ser ni blanques ni negres perquè en cas contrari se'ns podria acusar raonablement d'haver fomentat la demagògia i això mai no està bé.
També penso que la simple suma de mobilitzacions no fa crèxier la pressió i sí en canvi pot fer augmentar la desesperació d'alguns dels qui les protagonitzen sense veure cap mena de resultats sino és el fet que algunes de les darreres convocatòries van a la baixa.
S'ha de seguir formant i informant a la gent, sense pressionar-la però mostrant-li moltes altres fonts d'informació més enllà de les tradicionals. Des de llibertat.cat a qualsevol altre diari digital començant pel pioner a casa nostra és a dir Vilaweb. A la vegada també s'ha d'insistir en coses aparenment tansenzilles com assegurar que coneixem la font que hi ha darrera la informació i que podem tenir raonables raons per creure-la fiable.
Ja veieu -si heu tingut la paciència de llegir fins aquí- que el tema té moltes arestes i dóna per molt. Així doncs un altre dia seguirem!

27/7/12

Avui escric des de Tremp enmig d'una tempesta important amb força aparell elèctric. Em sembla una metàfora perfecte del que ens està passant a Espanya i com a país que encara no és, també a Catalunya.
L'altre dia vaig sentir per la tele la reacció del ministre Montoro a la petició formal sorgida d'una majoria important del parlament català respecte el pacte fiscal. Feia dies que m'estava entrenant a no reaccionar a les provocacions sorgides de la caixa tonta però vaig saltar sense aturador i vaig insultar de mala manera a aquella persona que semblava situar-se per sobre del bé i del mal i amb tot el que està caient encara volia donar-nos lliçons sobre com calia fer les coses ben fetes. Ell que forma part d'un govern d'un partit que ha giravoltat en un tres i no res tot el seu programa puntual i històric per seguir la política marcada per Merkel i algú altre sense escoltar en cap moment al poble espanyol ni tan sols als seus votants, ni contemplar l'opció d'altres possibles sortides que com ja em comentat en altres articles "haberla haílas".
No vull sentir que la meva única opció és l'enfadament permanent i la reacció visceral al llindar de la violència, però a vegades semblen voler portar-te cap aquest camí.
Jo sé no obstant que per forta que sigui la tempesta, al final els núvols escampen i tornen a lluir el sol o els estels en funció de l'hora que sigui.
Per tant seguiré cercant petites històries d'esperança i camins de futurs llaurats a partir de decisions personals que mostren com es possible canviar les coses i albirar noves perspectives que donen futur a les persones.
Fins aviat!

24/7/12

UNA REVOLUCIÓ POSSIBLE

En aquests darrers mesos són moltes les iniciatives que estan en marxa per aconseguir anar canviant de socarel la realitat que ens envolta i que alguns voldrien immutable. La crisi hi és i en això tots hi estem d'acord, però perquè hi hem arribat i què cal fer per sortir-ne sí té un grapat d'opcions com a resposta tot i que el missatge oficial diu que només un camí ens pot treure del forat.
Hi ha ONG que ja fa anys que treballen en molts països i en molts projectes de microcrèdits per responsabilitzar a les persones i donar-los un futur.
Ara també molts col.lectius ciutadans s'agrupen per treballar en alternatives i sobretot donar a conèixer la realitat que ens amaguen a moltíssima gent que encara resta adormida.
També hi ha qui vol consumir molt menys i molt més ecològic i així un llarg etcètera.




22/7/12

REFLEXIONS SÈRIES EN TEMPS DE LLEURE

Encara a Menorca, sembla que la plaga del foc torna. Gran foc a La Jonquera i pitjor incendi encara a l'Algarve, al Sud de Portugal un vertader clàssic en aquesta mena de desgràcies.
Per a desgràcies però les múltiples guerres  que semblen no tenir acabament ni fi possible. Ahir un bon capellà ens va parlar en la seva homilia de que calia el repós per a reflexionar i molt més quan l'esperit cristià ens amara perquè a la fi voldrem i tindrem que parlar en el seu nom i d'alguna manera el representarem. Ens va indicar que no es conformava de cap de les maneres en que siguem cristians "autèntics" per a justificar-ne la creixent escassesa i va dir-nos que de la reflexió havia de nèixer l'acció que havia de ser constant però no frenètica perquè aleshores perdem el nord i ens buidem com en un altre pla li va passar, recentment a Josep Guardiola. Hem de pensar que perquè nosaltres ens aturem el món no es pararà i que quan estem de bon ànim les bestialitats continuen el seu curs. Ara mateix abans de posar-me a escriure aquestes ratlles he signat dues peticions contra les lapidacions a l'Iran i contra la violències sense fi del règim de Bsaixar Al Assad.
Així doncs gaudir dels petits detalls, de tots els plaers, intentar compartir-los però també explicar a la gent els defícits de llibertat, justícia i solidaritat que hi ha en el nostre entorn per intentar sumar activistes a una causa que per a mi és justa a partir de Jesús però que per a altres ho serà en nom de l'anarquisme o qualsevol altra bona utopia. Fins aviat!

20/7/12

DE MENORCA ESTAN

Estem disfrutant d'uns dies de lleure a l'illa de Menorca, avui he vist en concret a la seva capital, Maó unes samarretes i altres gadgets amb el lema "Menorca illa de tranquil.litat". Sobre això voldria reflexionar.
és bonica s'illa? Segur que sí o almenys que té moltes raconades que mereixen força la pena tot i la profusió de turistes impossible d'evitar. És sostenible l'illa? Crec que fa uns anys han començat a entendre que hi ha límits que hom no pot superar si vol seguir munyint les vaques del turisme internacional. Tanmateix l'aigua de  les aixetes dels apartaments de Cala Blanca resulta imbebible i el recordatori sobre l'escassetat d'aquest preuat bé es troben una mica per tot arreu.
És tranquil.la s'illa? Jo crec que ja no. Abans de les set del matí ja hi ha força persones corren -entre les quals m'hi compto- caminant, anant amb bicicleta, veient sortir el sol a la platja... Hem fet més quilòmetres amb cotxe pels viaranys d'aquesta illa que no pas em vàrem fer fa pocs anys recorren la Rioja. Moltes hores el trànsit és dens per no parlar directament d'embussos. La cova d'en Xoroi és un "model" de no tranquil.litat i d'abús d'un paisatge creat per la natura i explotat pels humans que seria exportable a qualsevol contrada i que esdevé un negociamb tots els ets i uts.
Per tant l'illa és bonica, s'hi poden fer moltes coses, es pot reposar i també ballar fins a darrera hora però tranquil.la, tranquil.la, la veritat no ho és.
Dels indrets visitats fins ara potser un dels més macos és la zona de Binimel.la i Cla Pregonda, però també el casc antic de Maó, malgrat la quantitat de gent que hi passejava mentre ho estàvem fent nosaltres.
Seguirem cercant llocs bonics, així que avui anirem a gaudir de la posta de sol al cap d'Artutx, i en la següent crònica ja afegirem alguna fotografia que altra.

13/7/12

UNA REFLEXIÓ QUE PAGA LA PENA

Tal y como yo la veo, la diferencia entre altruismo y generosidad estriba en que el altruismo comporta un cierto sacrificio del interés propio en beneficio del interés ajeno, mientras que la generosidad no tiene por qué implicar dicho sacrificio. La misma lógica aplico a los términos egoísmo y amor propio. La diferencia entre ambos conceptos consistiría en que las acciones egoístas son aquellas que afectan negativamente al otro, mientras que las que se realizan por amor propio no tienen por qué perjudicar a nadie.
Pongo un ejemplo: si como un trozo de un delicioso pastel y cuando estoy ya saciado le doy a mi compañero de mesa la mitad de lo que me queda, soy generoso, pero no altruista. Solamente si deseo comérmelo todo y a pesar de ello entrego la mitad, soy altruista. Por otro lado, si al comerme el pastel impido que el otro se pueda pedir uno para él (pues era el único que quedaba), soy egoísta. Pero si con ello no impido nada, simplemente actúo por amor propio.
Se dice que el altruismo es bueno (aunque le ocasione perjuicio a uno mismo) y que el egoísmo es malo (pues inflige daño ajeno). Se dice también, por lo que toca al otro par de conceptos, que la generosidad y el amor propio no tienen nada de malo, puesto que no generan perjuicio alguno.
Hasta aquí, todo normal; este conjunto de definiciones simétricas nos sirve para distinguir unas acciones de otras, para valorarlas y clasificarlas. Parece correcto proceder así. Sin embargo, hay un pequeño problema escondido entre estos conceptos. Concretamente, en uno de ellos: el altruismo.
El altruismo es confundente porque hace pensar que puede funcionar en ausencia de motivación o fin. Esto es justo lo que pensaba Kant: que el altruismo es una obligación moral absoluta e incondicionada (un imperativo categórico, según su denominación). Al implicar un sacrificio por parte de quien lo practica, da la sensación de que quien actúa de modo altruista no obtiene nada a cambio. Y por eso, porque a menudo el altruista no sale bien parado en ningún sentido, el verdadero altruista es un tipo humano revestido de una sustancia heroica, de un aura de santidad que lo convierte en admirable, incluso en venerable, dado su carácter excepcional. Es alguien que, de algún modo, se sacrifica como hizo Jesús en la cruz.
El problema está en que los sacrificios altruistas no son, como pensaba Kant, absolutos o incondicionados. Más bien lo que ocurre es que el altruista sacrifica un interés privado por otro. Simplemente, su acción cambia de motivo o interés. El interés propio es sacrificado en aras de una recompensa mayor. Quizá sea el deseo de ser visto y admirado como persona virtuosa, quizá sea un deseo de perfeccionamiento moral… siempre hay una recompensa esperada. Kant lo sabía, aunque no lo quería admitir; no obstante, aceptó que dicha recompensa pudiera darse en otro mundo. Por eso dejó escrito que los seres humanos postulan la esperanza en un más allá donde los virtuosos (que a menudo no han sido felices) serán finalmente recompensados por Dios, y a esa unión postrera entre virtud y felicidad la llamó el Bien Supremo.
Pero es en este mundo donde radica el interés de todas las acciones. Incluso las más llamativamente heroicas acciones del altruismo se realizan por algún motivo, aunque sea un vago e inconsciente deseo de ser considerado mejor persona. Ahora bien, en este tema la verdadera pregunta no es si hay o no hay algún interés individual motivando subrepticiamente la acción altruista, sino si es que acaso está mal que lo haya.