Avui escric des de Tremp enmig d'una tempesta important amb força aparell elèctric. Em sembla una metàfora perfecte del que ens està passant a Espanya i com a país que encara no és, també a Catalunya.
L'altre dia vaig sentir per la tele la reacció del ministre Montoro a la petició formal sorgida d'una majoria important del parlament català respecte el pacte fiscal. Feia dies que m'estava entrenant a no reaccionar a les provocacions sorgides de la caixa tonta però vaig saltar sense aturador i vaig insultar de mala manera a aquella persona que semblava situar-se per sobre del bé i del mal i amb tot el que està caient encara volia donar-nos lliçons sobre com calia fer les coses ben fetes. Ell que forma part d'un govern d'un partit que ha giravoltat en un tres i no res tot el seu programa puntual i històric per seguir la política marcada per Merkel i algú altre sense escoltar en cap moment al poble espanyol ni tan sols als seus votants, ni contemplar l'opció d'altres possibles sortides que com ja em comentat en altres articles "haberla haílas".
No vull sentir que la meva única opció és l'enfadament permanent i la reacció visceral al llindar de la violència, però a vegades semblen voler portar-te cap aquest camí.
Jo sé no obstant que per forta que sigui la tempesta, al final els núvols escampen i tornen a lluir el sol o els estels en funció de l'hora que sigui.
Per tant seguiré cercant petites històries d'esperança i camins de futurs llaurats a partir de decisions personals que mostren com es possible canviar les coses i albirar noves perspectives que donen futur a les persones.
Fins aviat!