26/6/14

RECORDATORI INESPERAT

De tant en tant l'amarga realitat del capitalisme sense ànima que domina el món en el qual vivim es deixa veure. Si ens hi fixem una miqueta les seves urpades són constants, però a vegades un recordatori inesperat pot resultar encara molt més impactant.
Aquest és el cas de la dona de la notícia que us reprodueixo a continuació i que en ben poc temps ha donat la volta al món.
Jo l'he agafat de l'Ara digital del dimecres 25 de juny de 2014.


Rebecca Gallagher, una jove de Gowerton (Gal·les), es va comprar un vestit a la cadena irlandesa Primark per 12 euros. El que no s'esperava era que, en buscar les instruccions de rentat de la peça, es trobaria una etiqueta extra, cosida i amb el següent missatge escrit a mà: "Forçats a treballar durant hores esgotadores". El crit d'auxili d'un presumpte treballador anònim de la firma 'low cost' ha fet la volta al món després que Gallagher denunciés la troballa al ' South Wales Evening Post'. "No vull ni pensar que el meu vestit el pot haver fet una persona esgotada, treballant dur durant hores en alguna fàbrica d'explotació a l'estranger. No sé qui va posar l'etiqueta, però crec que és un crit d'auxili perquè els britànics sapiguem què està passant". Gallagher, de 25 anys, va contactar amb Primark, però la van deixar en espera 15 minuts abans de penjar-li el telèfon.
Després del ressò mediàtic del cas, la firma de moda 'low cost' s'ha vist obligada a donar explicacions. "Estaríem molt agraïts si aquesta clienta ens enviés el vestit, així podríem investigar com va acabar allà aquella etiqueta i si hi ha més problemes que hauríem d'estudiar", va dir un portaveu de l'empresa. Aquesta mateixa setmana, Primark ha llançat un comunicat per recordar que són membres de la iniciativa de comerç just (Ethical Trade Initiative), i han destacat que troben "molt estrany" que la història surti ara a la llum, "tenint en compte que el vestit es va vendre fa més d'un any i que no s'han donat més incidents d'aquest tipus amb aquest model".
La firma Primark va ser una de les marques de moda implicada en l'accident de l'edifici Rana Plaza de Bangla Desh, que va deixar més de 1.100 morts en esfondrar-se la fàbrica. Un representant de Primark ha assegurat al 'Vogue' britànic que "Primark va ser la primera firma del Regne Unit a firmar un acord de seguretat a Bangla Desh en col·laboració amb altres marques per aconseguir canvis substancials i a llarg termini al país".

15/6/14

SOM ESCOLA, SOM SOLIDARIS


Ahir vèrem ser -en família- a la gran manifestació-cercavila organitzada per Somescola plataforma que agrupa fins a 44 entitats en defensa del model d'escola catalana, és a dir favorables a l'immersió lingüística i a la de fensa del català com a llengua vehicular.
La tarda fou reivindicativa, festiva i plural en la línia prevista per l'organització. Hi érem bastants. Des de la plataforma es donà la xifra rodona de cent-mil. Crec que no hi arribàvem i que en qualsevol cas estem parlant d'una xifra baixa. Jo somiava poder ser el triple tot i sabent que un dissabte a meitat de juny s'emporta molta gent a la platja, peti qui peti i que molts d'altres estaven enfeinats en festes de fi de curs...a les mateixes escoles.
Si com se'ns va dir des de la presentació de l'acte i també en el manifest -llegit per la presidenta d'Òmnium cultural, Muriel Casals- l'escola "som tots", no hi havia raó perquè el càlcul de l'èxit de la convocatòria no es fes en relació a la gent aplegada a la ja històrica Via Catalana. Jo m'he mostrat més prudent parlant de 300 mil, és a dir una xifra cinc vegades inferior.
No vull ser negatiu però crec que l'agressió del ministre Wert és prou important com per tenir-la de debó en compte i fer-li front tots a una. No toca només la llengua perquè de fet va molt més enllà dissenyants uns currículums en que la història de Catalunya i tota la seva realitat cultural queden molt preterits i a més s'ancora en un model de vella escola quan si quelcom ha narcat l'escola catalana són els moviments de renovació pedagògica.
Per sort la Catalunya real del dia a dia sí dóna sensació de mobilització i cohesió transversals pels temes importants, aquest cap de setmana -gairebé sense obrir els diaris tant tradicionals com digitals- he pogut gaudir, tot col.laborant econòmicament, d'un magnífic concert de cant coral a Santa Maria del Mar (divendres al vespre) que volia captar fons per a l'associació Bayt-alThaqafa que va fundar la religiosa Teresa Losada per ocupar-se i preocupar-se pels nouvinguts des de terres islàmiques que es trobaven en risc d'exclusió i que des de fa una 30 anys ha desenvolupat una tasca social encomiable.
El dissabte en diverses tendes del meu barri (El Clot) vaig trobar-me guardioles casolanes demanant diners per una nena de 8 anys amb paràlisi cerebral la família de la qual no poia fer front a les despeses que la malaltia de la filla comportava.
El dia anterior havia rebut un correu electrònic donant-me les gràcies perquè el projecte de fer un documental amb el títol "Corrupció, organisme nociu" en el qual havia participat a través del micromecenatge podria anar endavant perquè s'havia assolit la fita de recaptar els 45 mil euros necessaris.
Avui diumenge al teatre de l'escola Jesuïtes el Clot hi ha un concert de gospel (19h30) en que el cost de l'entrada es redueix a portar un quilo de qualsevol aliment de llarga durada per a omplir el rebost del Banc dels Aliments del barri, ja que el conjunt d'aquests estan tornant a fer la campanya "A l'estiu la Fam no fa vacances". Tot això em dóna esperances de que Catalunya pot anar endavant perquè la seva arrel solidària i col.laborativa persisteix per bé que a vegades siguem massa còmodes i no acabem de sortir al carrer per realitats clau que poden marcar el nostre esdevenidor.

6/6/14

PER QUÈ VOTAR RESULTA TAN DIFÍCIL?


 
No entenc la lògica dels nostres polítics. Estan segurs de les seves raons i n o paren de repetir-nos els seus arguments. Aleshores si estan segurs de les seves idees i tenen clara la seva influència per què els costa tan cedir a les demandes del carrer i convocar referèndums que senzillament donarien oficialitat a les seves postures?
La por i el tancament -que provoca coses tan lletges com el racisme, quan es manifesta en graus elevats- són cosa de persones insegures o bé de persones que estan segures que si obren l'aixeta de l'opinió pública acabaran perdent els càrrrecs que ocupen que són de representació i no pas guanyats per oposició.
Sempre he tendit a defensar als polítics. Encara ara segueixo pensant que són molt importants per a una societat que vulgui ser sana. Les actituds que els primeres espases de la majoria de partits estan tenint tan en el tema d'un possible referèndum per votar entre monarquia i república o en el cas de Catalunya però també en les darreres iniciatives d'ILP (com la de la PAH) m'estan posant la mosca darrera l'orella. A veure si finalmet sí que haurem d'acceptar que totes aquestes persones són simples marionetes mogudes pels obscurs interessos financers. Si és així que ho diguin clarament perquè n'hi ha molts d'altres que encara que ens costi ja estem perdent la por i volem avançar molt més enllà del gris horitzó constitucional actual.

1/6/14

CAN VIES



La violència és inacceptable. Ho dic d'entrada perquè quedi clar. Ho dic al principi des de la meva convicció cristiana. Ho dic ara ja que sempre he volgut tenir com a models els apòstols de la no violència com l'Ànima Gran Gandhi o Lanza del Vasto entre tants d'altres de menys coneguts.
Què és violència? Evidenment cremar contenidors i malmetre tota mena de mobiliari públic ho és. Però no és l'única violència. Sí és la més visible aquella que fa mal a primer cop d'ull com fa mal el cop de puny a la panxa o a la cara.
Hi ha més violències i entre aquestes cal destacar l'estructural que jo intento explicar als meus alumnes els anys en que em toc impartir la matèria d'Educació Per a la Pau.
Violència estructural és aquella que es dóna quan es viu en una declarada situació d'injustícia en que -per exemple- una minoria domina gairebé tot el capital i una amplíssima majoria ha de viure amb les engrunes que els de dalt els volen deixar arribar.
Sé que el cas de Catalunya -o la ciutat de Barcelona com asímptoma- no és tan exagerat, però encara que ens hi haguem acostumat un 20% de pobresa i més del 50% d'atur juvenil no és una situació normal ni justa.
Can Vies era un punt sensible, però també ha estat l'excusa. L'esclat em diu un company professor de 58 anys es veia venir per tots els que auscultaven la realitat del carrer i especialment del jovent polititzat i mobilitzat. Ell ha estat donant suport a peu de carrer i fins i tot -ja he deixat clar que jo no- defensa els apunts de violència per capgirar un món que ja no dóna més de si.
La situació no està resolta i si es resol -esperem que sí i que sigui aviat- faríem molt bé en no oblidar-la (recordeu els suburbis de moltes ciutats franceses no fa pas massa anys) i en treballar des de l'endemà per fer un món més just i una mica més solidari.

26/5/14

MULTIREFERÈNDUM, MALGRAT TOT

 Cartell del Multireferèndum a Igualada

Encara no en sabem els resultats i és possible que tardem uns dies en conèixer-los.Aquesta lentitud no em preocupa perquè la iniciativa ha estat lloable i ha tirat endavant amb tots els pals a les rodes que han intentat posar-li.
M'estic referint al Multireferèndum. Un projecte endegat per diverses plataformes populars que ens han preguntat pel model d'agricultura que volem, pel deute legítim o il.legítim que arrosseguem per l'energia amb la que ens movem i sobretot d'una manera més global per la voluntat que les ILP (Iniciatives legislatives populars) tinguin més entitat, és adir que siguin vinculants per al Parlament de manera que si més no es vegin obligat a tractar-ne el fons i no quedar-se en la forma i els seus possibles defectes.
Aquesta votació que s'ha pogut realitzar gràcies a l'esforç de moltíssims voluntaris (hi havia més de 250 meses per tot el territori) ha tingut tot el pes de la llei en contra. Totes les juntes electorals l'han declarat il.legal i des de Madrid s'ha obligat als Mosos i a la Guàrida Urbana a retirar les taules físiques on es ralitzaven les votacions.
Per sort la justícia és lenta i durant el matí s'ha pogut votar a gairebé tot arreu, per cert amb una assistència significativa (Jo vaig fer-ho a una mesa del passeig de Sant Joan de Barcelona passats dos quarts d'una).
A la tarda sí que varen haver de plegar veles després d'una resistència pacífica. Amb tot s'esperen multes i per això ja s'ha habilitat un número de compte per poder fer-hi front a l'hora que es publiciten els resultats i es llencen noves campanyes.
Els partits polítics oficials s'ho haurien de fer mirar perquè en les eleccions europees, tot i el significatiu augment de votants per limpuls del procés sobiranista, a Catalunya només varen votar el 47%. Si la gent sentís que se'ls pregunten coses concretes i que la seva resposta és vinculant, segurament les coses començarien a canviar.

21/5/14

VOLEM BISBES CATALANS

Es va cridar a principis de la dècada dels 70 del segle passat, semblava que si més no aquesta era una petita fita assolida. Els darrers nomenaments ja l'han anada posant en dubte i ara la cosa és pitjor perquè sona el nom de Cañizares com a probable subtitut de Martínez Sistach una vegada aquest ja va presentar la renúncia i haurà superat els dos anys de "gràcia". Per aquesta raó des de la corrent progressita d'Església que és des de fa anys "Església Plural" s'ha endegat una recollida de signatures electròniques que acompanyaran una carta raonable i raonada que esfarà arribar a altes instàncies de la Cúria vaticana.
Quanta més gent signi més força prendrà una iniciativa que també ens consolida com a poble.

A Catalunya, ni Cañizares, ni cap bisbe de tradició "toledana"

    Imatge sense llegenda

    El perquè d'aquesta campanya

    Segurament el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona no és imminent. És molt probable que el Vaticà l'ajorni fins després del 9N, o sigui fins que es comenci a perfilar quin serà el desenllaç del procés polític que estem vivint a Catalunya. No per això hem d'estar confiats i passius. Influents sectors esclesiàstics i polítics espanyols ja estan fent la seva feina, movent els fils per poder influenciar sobre qui ha de ser nomenat nou arquebisbe de Barcelona. La poderosa maquinària dels qui volen assimilar l'Església catalana a la de matriu castellana, o millor dit a la tradició "toledana", no ha parat de funcionar mai al llarg dels darrers segles, i es manifesta amb més força quan cal renovar alguna seu episcopal catalana. Si ells ja es mouen, nosaltres ens quedarem de braços creuats? ¿Permetrem que ens imposin una tradició eclesial que res té a veure amb el tarannà majoritari dels catòlics i les catòliques de Catalunya i la tradició d'una Església oberta i dialogant amb la resta de la societat? Si ens unim per fer sentir les nostres raons, tenim força, perquè tenim raó. Ho varem demostrar als anys 60, en plena dictadura. Ho varem demostrar fa 10 anys quan el relleu del cardenal Ricard M. Carles. I ara ho podem tornar a demostrar. Com sempre fem, de manera serena i amable, però amb fermesa. Aquest cop, degut que a Roma es respira un aire nou i que el papa Francesc impulsa una línia de clara renovació, especialment pel que fa a les formes i al desig d'escoltar els fidels, creiem que les nostres demandes poden ser rebudes amb una sensibilitat especial. Si-us-plau, segueix llegint i al final signa aquesta carta i fes-ne tanta difusió com puguis.

    A qui enviem aquesta carta

    La carta serà enviada a: Cardenal Pietro Parolin Secretari d’Estat del Vaticà Cardenal Marc Ouellet Congregació pels bisbes Cardenal Antonio Cañizares Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Renzo Fratini Nunci del Vaticà a Espanya

    Com funcionarà el procés d'enviament

    Fins el 15 de juliol aquesta plataforma estarà operativa per recollir signatures. Un cop acabat el termini recopilarem totes les signatures digitals rebudes i les enviarem en una graella, juntament amb la carta, per correu postal certificat, als seus destinataris. Les vostres dades queden registrades en la plataforma telemàtica amb indicació de la data i l'hora en que s'ha signat. Posteriorment es farà un procés de filtratge per eliminar possibles duplicitats i es copiaran a la graella que acompanyarà la carta. Durant tot el procés les vostres dades seran tractades amb la màxima privacitat.

    Text de la carta

    Benvolguts senyors, Assabentats per una informació apareguda fa uns dies en un important diari de Barcelona, sobre la possibilitat que aquesta Santa Seu pot estar estudiant el nomenament com arquebisbe de Barcelona, en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach, del també cardenal Antonio Cañizares, els sota-signants, membres de la comunitat catòlica de les diòcesis amb seu a Catalunya, volem expressar: 1.- Que som conscients que en tot procés de relleu de seu episcopal hi ha persones, grups i sectors, tant de l’àmbit eclesiàstic, com també del polític i d’altres, que guiats segurament per la bona fe i ànim constructiu, se senten amb la responsabilitat de fer propostes sobre la persona o el perfil més adient per cobrir un lloc de tanta importància i responsabilitat. Aquest mateix sentiment, la gran estimació que sentim envers l’Església i un intens sentit de corresponsabilitat amb la seva tasca evangelitzadora i pastoral, és el que ens mou a adreçar-los aquestes consideracions. 2.- Que a les nostres esglésies diocesanes hi conviuen diverses sensibilitats eclesials, totes elles legítimes, necessàries i enriquidores, tot i que de manera majoritària la tradició eclesial, que al llarg dels segles i fins els nostres dies, s’ha anat manifestant com la que representa millor el tarannà dels fidels catòlics de Catalunya, és aquella que s’expressa amb el diàleg obert i franc amb la societat a la que pertany, amb l’estima i l’arrelament a la cultura que l’ha modelat, amb la identificació amb la llengua amb la que ha rebut la vida i ha descobert la fe. Una tradició que prefereix l’acompanyament a la imposició, que se sent còmoda amb la senzillesa de les formes i no pas amb l’ostentació i l’exageració, que respecta i dialoga amb la societat secular i a la vegada defensa l’autonomia de l’Església envers d’aquesta i treballa perquè se li reconegui i valori la vocació de servei al conjunt de la societat. 3.- Que secularment l’Estat espanyol ha mantingut una clara voluntat d’assimilar la cultura catalana a la majoritària a Espanya de matriu castellana, i amb aquesta intenció no ha reparat a utilitzar també l’Església i de manera especial els nomenaments episcopals. 4.- Que aquesta política assimiladora va comportar, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, en el període anomenat de la Renaixença Catalana -que també va significar una renaixença religiosa que va donar a l’Església figures glorioses com el bisbe Torras i Bages i el bisbe Morgades, entre d’altres- que l’Estat, per combatre l’impuls cultural català, utilitzés, entre altres instruments, el nomenament de bisbes aliens a la cultura catalana. Una actuació que, fins a dia d’avui, intenta en cada relleu episcopal. 5.- L’Església i la societat catalanes viuen un nou despertar religiós. L’elecció del papa Francesc ha generat interès i admiració que es tradueix en una creixent revitalització, encara incipient, de les nostres comunitats. El missatge, els gestos, l’anunci de l’Evangeli que fa el Papa arriba al cor de moltes persones, que tornen a mirar l’Església amb esperança. En aquests moments, el fet que es pugui materialitzar el nomenament d’una persona que no estigués en plena sintonia amb la línia pastoral del Papa, que no sintonitzés amb la nostra tradició eclesial, que no formés part de la nostra cultura, que no s’expressés en la llengua del país i que no fos capaç de poder acollir tots els anhels que en aquest moment són tan vius en la societat catalana, podria comportar, una vegada més, que el recel, el desencís i la desconfiança, quan no el rebuig, s’instal•lessin de nou en el cor de molts fidels i així, es posés fi, abans d’haver-se pogut consolidar, a aquesta primavera eclesial que sembla voler brotar. Per totes aquestes reflexions, els sota-signants, manifestem, amb tot respecte, però també amb tota claredat i fermesa, que ni el cardenal Antonio Cañizares, ni cap altre prelat o prevere d’un perfil similar, no poden ser els candidats cridats a ocupar la seu de Barcelona, ni cap altra de Catalunya, ja que la tradició eclesial, pastoral i cultural que representen són incompatibles amb el sentir d’una majoria de la comunitat catòlica que haurien de servir, més quan, monsenyor Cañizares s’ha significat, manta vegades, defensant posicions ideològiques bel•ligerants amb els sentiments patriòtics de la immensa majoria del poble català i amb alguns valors socials compartits força transversalment al nostre país. Pregarem Déu perquè il•lumini les persones que tinguin encomanat de presentar el candidat definitiu perquè trobin la persona que millor pugui acompanyar-nos en el camí de la fe i de l’anunci de l’Evangeli. Barcelona, 19 de maig de 2014
    Imatge sense llegenda

20/5/14

EN DEFENSA D'UNA NOVA I MÉS DEMOCRÀTICA CONSTITUCIÓ

Gerardo Pisarello és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar un llibre seriós i obertament divulgatiu a la vegada sobre els processos constitucionals a través de la història. Creu que a Espanya li tocaria viure'n un. Les seves bases haurien de ser més democràcia i participació.
Us copio l'entrevista que li han fet al diario.es

Pisarello: "Una ruptura democrática sería algo sano 35 años después de una Transición poco ejemplar"

El profesor de Derecho Constitucional Gerardo Pisarello afirma en su último libro que en España es "necesario" un nuevo proceso constituyente en el que esté implicada toda la ciudadanía
Afirma que ahora el país asiste a un "proceso deconstituyente", en el que se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatori DESC. / Marta Jara
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatori DESC. / Marta Jara
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatorio de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, acaba de publicar Procesos Constituyentes. Caminos para la ruptura democrática (Editorial Trotta), donde afirma que España asiste a un “proceso deconstituyente” donde se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles.
Colaborador habitual de eldiario.es a través del blog Contrapoder, Pisarello hace un repaso a los procesos constituyentes y deconstituyentes más relevantes de la historia, desde la república inglesa de Oliver Cromwell, la Revolución Francesa, la de los Claveles o los procesos democráticos de América Latina, hasta la aprobación de la Constitución española de 1978.
¿Qué es un proceso constituyente?
Un proceso constituyente supone la elaboración de una nueva Constitución. Eso no supone un cambio automático en la vida de las personas. Pero si es realmente democrático puede contribuir a que se produzcan transformaciones sociales más profundas.
¿Estamos ante un nuevo proceso constituyente en España?
No, aunque haría falta. Treinta y cinco años después de una transición poco ejemplar, una ruptura democrática sería algo sano. Sobre todo si no quedara simplemente en manos de los partidos o de un grupo de “padres fundadores” y si implicara al conjunto de la población, comenzando por la gente joven, las mujeres, la gente que vive de su trabajo. Por desgracia, lo que tenemos es lo contrario: un proceso deconstituyente que está vaciando los pocos elementos garantistas y democráticos que había en la Constitución de 1978.
¿Y eso qué supone?
Pues que la Constitución ya no es un texto abierto que admita lecturas garantistas. Aquí se vulneran derechos sociales y libertades civiles básicas, se conculcan los derechos reproductivos de las mujeres, se ataca el autogobierno territorial y el Tribunal Constitucional asiente o mira hacia otro lado. La Constitución, lo que se ha hecho de ella, ha perdido sus potencialidades democratizadoras.
¿Qué implica en ese marco la reforma del artículo 135?
Es una plasmación, precisamente, de ese golpe deconstituyente. Los mismos que decían que la Constitución era intocable tramitaron su reforma en nueve días y la debatieron durante poco más de seis horas. Todo eso para blindar una cláusula única en el derecho comparado: la priorización absoluta del pago de la deuda a los acreedores. En ningún sitio se atrevieron a tanto.
Afirma que los procesos constituyentes de Italia tras la II Guerra Mundial y de Portugal tras la Revolución de los Claveles son modelos en los que hay que fijarse, ¿qué los diferencia del de España?
No son textos perfectos, pero al menos fueron el producto de una ruptura con regímenes fascistas y dictatoriales. Lo que hubo en España fue una transacción y no una ruptura con el antiguo régimen. La Constitución italiana vino precedida de un referéndum en el que la población votó contra la monarquía y a favor de la República. Y la portuguesa, de una democratización considerable del Ejército ¿Qué hubiera pasado si eso hubiera ocurrido aquí? Y hay más cosas. Tanto la Constitución italiana como la portuguesa establecen mecanismos de participación y derechos sociales más amplios que la española.
¿Cómo cuáles? Déme ejemplos concretos.
En Italia, la configuración de los referéndums, de las iniciativas legislativas populares, favorece mucho más la participación ciudadana. No es casual que hace poco los movimientos sociales italianos hayan podido forzar una consulta para detener la privatización del agua o el uso de la energía nuclear. En Portugal, por su parte, la Constitución de 1976 fue reformada varias veces para acomodarla a los nuevos vientos neoliberales. Y a pesar de ello, la gente la sigue viendo como una bandera de resistencia contra la Troika y las políticas de austeridad. Aquí sería impensable.
¿Cuáles son los peores procesos constituyentes, los modelos que nunca habría que seguir?
Los peores procesos constituyentes son los que se hacen sin participación democrática o reprimiéndola. Muchas constituciones liberales del siglo XIX, por ejemplo, fueron el producto de procesos constituyentes elitistas y excluyentes. La Constitución pinochetista de 1980 nació vigilada por el ejército y se cerró con un plebiscito carente de garantías deliberativas elementales. La propia Constitución europea de 2004 fue elaborada en condiciones de bastante opacidad. Y allí donde pudo ser discutida ampliamente, como en Francia u Holanda, fue rechazada por el electorado.
Afirma que el proceso constituyente del 77-78 estuvo tutelado y fue poco democrático, ¿por qué?
Las Cortes elegidas en junio de 1977 fueron declaradas constituyentes gracias a la presión de la calle. Pero la Constitución que salió de allí fue tutelada desde arriba. El ejército e importantes sectores económicos y políticos vinculados al franquismo impusieron líneas rojas en todo momento. Incluso Estados Unidos se implicó a fondo para que no hubiera una salida similar a la que se había producido con la Revolución de los Claveles en Portugal.
Asegura que la Constitución fijó algunos cepos que atenazarían las posibilidades de democratización futura, ¿por qué? ¿Cuáles son?
La lucha antifranquista impuso el reconocimiento de algunos derechos y consiguió que algunas materias no quedaran zanjadas de antemano. Pero se instalaron varios cepos. En materia electoral, por ejemplo, la Constitución recogió principios que favorecían a las fuerzas menos proclives al cambio. En materia de participación ciudadana, la visión fue muy restrictiva, y la mayoría de derechos sociales recibió una protección jurídica debilitada. Los grandes poderes fácticos, por otro lado, obtuvieron un protagonismo decisivo. La obsesión por la “indisoluble unidad de la nación española” fue una imposición de Capitanía General y la Iglesia Católica y la Corona obtuvieron un anacrónico estatuto de privilegio. Todo eso sigue condicionado el presente.
¿Por qué afirma que es necesario un proceso constituyente en un contexto como el actual?
Hay toda una generación, como decía antes, que no votó el texto de 1978. Por otro lado, muchas de las demandas que plantean el 15-M, la PAH, las mareas, o las que vienen de Cataluña y del País Vasco, no pueden resolverse ni con el inmovilismo, ni con una reforma de mínimos.
¿Qué tendría que ocurrir para que ese proceso constituyente comenzara a andar?
Ante todo, que la sociedad exigiera ese proceso constituyente y que fuera consultada al respecto. Para ello, desde luego, haría falta una movilización social más sostenida, acabar con el bipartidismo y construir una mayoría política dispuesta a dar esos pasos. Hoy puede parecer improbable, pero no es imposible. En la II República, el proceso constituyente se abrió paso gracias a la presión social y al triunfo de opciones regeneracionistas, rupturistas, en las elecciones municipales. Y la primera proclama republicana vino de Cataluña. Si se piensa en esa clave, la posibilidad de una revuelta democratizadora no puede descartarse.
 http://www.eldiario.es/politica/ruptura-democratica-sano-anos-Transicion_0_259325081.html