VOLEM BISBES CATALANS

Es va cridar a principis de la dècada dels 70 del segle passat, semblava que si més no aquesta era una petita fita assolida. Els darrers nomenaments ja l'han anada posant en dubte i ara la cosa és pitjor perquè sona el nom de Cañizares com a probable subtitut de Martínez Sistach una vegada aquest ja va presentar la renúncia i haurà superat els dos anys de "gràcia". Per aquesta raó des de la corrent progressita d'Església que és des de fa anys "Església Plural" s'ha endegat una recollida de signatures electròniques que acompanyaran una carta raonable i raonada que esfarà arribar a altes instàncies de la Cúria vaticana.
Quanta més gent signi més força prendrà una iniciativa que també ens consolida com a poble.

A Catalunya, ni Cañizares, ni cap bisbe de tradició "toledana"

El perquè d'aquesta campanya

Segurament el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona no és imminent. És molt probable que el Vaticà l'ajorni fins després del 9N, o sigui fins que es comenci a perfilar quin serà el desenllaç del procés polític que estem vivint a Catalunya. No per això hem d'estar confiats i passius. Influents sectors esclesiàstics i polítics espanyols ja estan fent la seva feina, movent els fils per poder influenciar sobre qui ha de ser nomenat nou arquebisbe de Barcelona. La poderosa maquinària dels qui volen assimilar l'Església catalana a la de matriu castellana, o millor dit a la tradició "toledana", no ha parat de funcionar mai al llarg dels darrers segles, i es manifesta amb més força quan cal renovar alguna seu episcopal catalana. Si ells ja es mouen, nosaltres ens quedarem de braços creuats? ¿Permetrem que ens imposin una tradició eclesial que res té a veure amb el tarannà majoritari dels catòlics i les catòliques de Catalunya i la tradició d'una Església oberta i dialogant amb la resta de la societat? Si ens unim per fer sentir les nostres raons, tenim força, perquè tenim raó. Ho varem demostrar als anys 60, en plena dictadura. Ho varem demostrar fa 10 anys quan el relleu del cardenal Ricard M. Carles. I ara ho podem tornar a demostrar. Com sempre fem, de manera serena i amable, però amb fermesa. Aquest cop, degut que a Roma es respira un aire nou i que el papa Francesc impulsa una línia de clara renovació, especialment pel que fa a les formes i al desig d'escoltar els fidels, creiem que les nostres demandes poden ser rebudes amb una sensibilitat especial. Si-us-plau, segueix llegint i al final signa aquesta carta i fes-ne tanta difusió com puguis.

A qui enviem aquesta carta

La carta serà enviada a: Cardenal Pietro Parolin Secretari d’Estat del Vaticà Cardenal Marc Ouellet Congregació pels bisbes Cardenal Antonio Cañizares Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Renzo Fratini Nunci del Vaticà a Espanya

Com funcionarà el procés d'enviament

Fins el 15 de juliol aquesta plataforma estarà operativa per recollir signatures. Un cop acabat el termini recopilarem totes les signatures digitals rebudes i les enviarem en una graella, juntament amb la carta, per correu postal certificat, als seus destinataris. Les vostres dades queden registrades en la plataforma telemàtica amb indicació de la data i l'hora en que s'ha signat. Posteriorment es farà un procés de filtratge per eliminar possibles duplicitats i es copiaran a la graella que acompanyarà la carta. Durant tot el procés les vostres dades seran tractades amb la màxima privacitat.

Text de la carta

Benvolguts senyors, Assabentats per una informació apareguda fa uns dies en un important diari de Barcelona, sobre la possibilitat que aquesta Santa Seu pot estar estudiant el nomenament com arquebisbe de Barcelona, en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach, del també cardenal Antonio Cañizares, els sota-signants, membres de la comunitat catòlica de les diòcesis amb seu a Catalunya, volem expressar: 1.- Que som conscients que en tot procés de relleu de seu episcopal hi ha persones, grups i sectors, tant de l’àmbit eclesiàstic, com també del polític i d’altres, que guiats segurament per la bona fe i ànim constructiu, se senten amb la responsabilitat de fer propostes sobre la persona o el perfil més adient per cobrir un lloc de tanta importància i responsabilitat. Aquest mateix sentiment, la gran estimació que sentim envers l’Església i un intens sentit de corresponsabilitat amb la seva tasca evangelitzadora i pastoral, és el que ens mou a adreçar-los aquestes consideracions. 2.- Que a les nostres esglésies diocesanes hi conviuen diverses sensibilitats eclesials, totes elles legítimes, necessàries i enriquidores, tot i que de manera majoritària la tradició eclesial, que al llarg dels segles i fins els nostres dies, s’ha anat manifestant com la que representa millor el tarannà dels fidels catòlics de Catalunya, és aquella que s’expressa amb el diàleg obert i franc amb la societat a la que pertany, amb l’estima i l’arrelament a la cultura que l’ha modelat, amb la identificació amb la llengua amb la que ha rebut la vida i ha descobert la fe. Una tradició que prefereix l’acompanyament a la imposició, que se sent còmoda amb la senzillesa de les formes i no pas amb l’ostentació i l’exageració, que respecta i dialoga amb la societat secular i a la vegada defensa l’autonomia de l’Església envers d’aquesta i treballa perquè se li reconegui i valori la vocació de servei al conjunt de la societat. 3.- Que secularment l’Estat espanyol ha mantingut una clara voluntat d’assimilar la cultura catalana a la majoritària a Espanya de matriu castellana, i amb aquesta intenció no ha reparat a utilitzar també l’Església i de manera especial els nomenaments episcopals. 4.- Que aquesta política assimiladora va comportar, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, en el període anomenat de la Renaixença Catalana -que també va significar una renaixença religiosa que va donar a l’Església figures glorioses com el bisbe Torras i Bages i el bisbe Morgades, entre d’altres- que l’Estat, per combatre l’impuls cultural català, utilitzés, entre altres instruments, el nomenament de bisbes aliens a la cultura catalana. Una actuació que, fins a dia d’avui, intenta en cada relleu episcopal. 5.- L’Església i la societat catalanes viuen un nou despertar religiós. L’elecció del papa Francesc ha generat interès i admiració que es tradueix en una creixent revitalització, encara incipient, de les nostres comunitats. El missatge, els gestos, l’anunci de l’Evangeli que fa el Papa arriba al cor de moltes persones, que tornen a mirar l’Església amb esperança. En aquests moments, el fet que es pugui materialitzar el nomenament d’una persona que no estigués en plena sintonia amb la línia pastoral del Papa, que no sintonitzés amb la nostra tradició eclesial, que no formés part de la nostra cultura, que no s’expressés en la llengua del país i que no fos capaç de poder acollir tots els anhels que en aquest moment són tan vius en la societat catalana, podria comportar, una vegada més, que el recel, el desencís i la desconfiança, quan no el rebuig, s’instal•lessin de nou en el cor de molts fidels i així, es posés fi, abans d’haver-se pogut consolidar, a aquesta primavera eclesial que sembla voler brotar. Per totes aquestes reflexions, els sota-signants, manifestem, amb tot respecte, però també amb tota claredat i fermesa, que ni el cardenal Antonio Cañizares, ni cap altre prelat o prevere d’un perfil similar, no poden ser els candidats cridats a ocupar la seu de Barcelona, ni cap altra de Catalunya, ja que la tradició eclesial, pastoral i cultural que representen són incompatibles amb el sentir d’una majoria de la comunitat catòlica que haurien de servir, més quan, monsenyor Cañizares s’ha significat, manta vegades, defensant posicions ideològiques bel•ligerants amb els sentiments patriòtics de la immensa majoria del poble català i amb alguns valors socials compartits força transversalment al nostre país. Pregarem Déu perquè il•lumini les persones que tinguin encomanat de presentar el candidat definitiu perquè trobin la persona que millor pugui acompanyar-nos en el camí de la fe i de l’anunci de l’Evangeli. Barcelona, 19 de maig de 2014