Algun dia espero arribar-hi jo també.
FRAGMENTS.
Anys 70:
Quatre llaunes en préstec (Quina
extraordinària il.lusió quan per fi va arribar l’R7 tot i ser
tant lletget!!). Retorn de Montmeló, previsiblement diumenge a la
tarda, ràdio de piles engegada, narració de José Luís Fernández
Abajo, alegria per un gol del Barça, tensió quan es perd la senyal.
Puyal encara no narra en Català, el dictador no ha mort, deu ser
l’any 1973 o el 74.
La Torreta, Montmeló, la mare
prepara el sopar, toca peix, cal que l’oli estigui molt calent per
fregir-lo bé. S’ha de vigilar però tot i així... Li salta l’oli
a la cara. Crits, esglai. Tranquils no passa res! Esbomben tietes i
àvia. Tanmateix una imatge es queda gravada per sempre: la cara
blanca de la mare –sembla un fantasma- perquè li han “arrebossat”
amb polvos de talc o alguna cosa semblant.
Amb el pare visita al taller –
Reixach Campanyà, a ben pocs metres d’aquí- segurament la
primera. Imatges de Sants que em semblen immenses i el senyor Planes
picant-ne una encara per acabar amb un ampli somriure als llavis.
Orgull de pare, col.laborador necessari en una feina tan ben feta.
Tarda de diumenge als caputxins de
Sarrià. Missa familiar –tot un signe de progrés en aquell
context- i tot seguit sessió de cinema ( o bé són dos dies
diferents que la memòria ha empeltat en un de sol?). Versió antiga
de la pel.lícula King Kong. Moments de patiment per l’evolució
de la trama i a la fi angoixa perquè vàrem haver de marxar abans de
que el film s’acabés ja que s’havia fet molt tard.
Tota la família passejant pel parc
del Putxet. El pare ensenyant-me a fer funcionar la màquina de
fotografiar. Rodets de 12 per a començar, imatges en blanc i negre.
Content de poder retratar la família amb vestit de festa.
Un dia qualsevol amb menys trànsit
de l’habitual (o més puntualitat per part nostre) que ens permet
arribar al carrer Immaculada bastant abans de les 9 del matí i la
pregunta del pare: voleu pujar un xic més amunt ? I tant que sí,
córrer pels camps a la falda de les muntanyes que ja fa més de vint
anys la Ronda de Dalt es va menjar. Uns minuts de joia intensa.
Tornada de la catequesi. Porta del
pis que s’obre i una flaire més que bona que surt de la cuina. No
la sé descriure, però sí sé dir que sopàrem verdura i truita a
la francesa. La mare no era sofisticada (potser amb l’excepció
dels panets oberts plens d’ou ferrat i sobrassada) però cuinava
prou bé.
Salt en el temps:
Trobada familiar per decidir a les
acaballes de COU si acceptar l’oferta del Liste en nom de l’Opus
Dei. Anar a estudiar periodisme a la Facultat de Navarra. Havia estat
dubtant els darrers mesos i segurament omplint el cap a la mare amb
avantatges i inconvenients. Clarament s’imposa el “no” i
comença a néixer un futur historiador.
Més endavant: matinada del 7
d’octubre del 1988. Insomni després d’haver arribat prop de les
4 de la matinada a casa. Com comunicar la notícia? Havia estavellat
el Ford Orion contra la tanca en l’entrada a l’autopista a
l’altura de Molins de Rei. Tot va anar bé però. Acollida en els
moments difícils. El cotxe fou reparat i els diners retornats mes a
mes a qui aleshores els va avançar, l’avui absent Maria Montserrat
Riera.
Febrer del 90: Sí m’agrada molt
una xicota i em sembla que tindré sort (molta sort!) i em farà
cas... però no vulguis saber més (només sé que estic content)
perquè no ho sé ni jo (diàleg amb la mare)
10 de setembre del 94: Avui també
vas a córrer? Sí, sí que m’aplacarà el rau-rau. I ara on vas? A
la Sagrada Família a pregar una mica. Ja és aquí l’Ignasi. Quin
goig que feu!!! Se us veu feliços i jo que me n’alegro. Sento que
es tanca un cicle. Llei de vida.
No tots els records són dolços
però n’hi ha moltíssims més en la línia dels que aquí he
esmentat, així que és evident que puc concloure que m’heu donat
tot l’escalf que em feia falta tot intentant tirar la família
endavant.
I això no es paga amb diners.
Gràcies doncs i molt feliços 50
anys!!!
JORDI RIERA ARAGAY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada