Fins on? Fins quan?
Tots estem vivint la crisi de ben a prop. I sentim, o coneixem, o som casos de misèria. Però fins que no la notes ben crua al teu davant...
Fa uns dies vaig anar a l'institut a fer una xerrada orientativa als alumnes de batxillerat anomenada "Què hi ha després de l'institut?". Es tractava, com cada any, d'explicar a les noves fornades què es trobaran quan surtin i com ho han d'encarar. Considerant que jo vaig fer segon de batxillerat tecnològic absolutament sol entre aquelles parets, veure un grup nombrós em va alegrar. La xerrada va anar bé i els alumnes van estar atents i participatius en el debat, especialment quan tractàvem temes econòmics. Vaig acabar satisfet i content amb la idea de continuar estudiant que els havia intentat transmetre. En acabat, els ex-alumnes "ponents" vam menjar quatre galetes i un got de coca-cola amb les tutores a la sala de professors. En un moment donat pregunto com estan les coses així en general, provant d'esbrinar la situació de l'institut en un instant. La tutora de segon, gairebé avergonyida, em mira i diu:
- Aquest curs està sent molt dur. El pitjor des que sóc aquí. I hi sóc des de fa més de vint anys.
Tots callem. No m'ha semblat un grup dolent, ans al contrari. Ella, mirant el terra sense veure'l, continua:
- Tinc dues noies brillants a classe (però brillants de nous i deus, eh?) que molts dies vénen sense menjar res. A casa seva no tenen res. No mengen. Què els he d'explicar de la universitat?
Jo em noto absolutament impotent i petit. Gairebé em puc sentir, deu minuts abans, omplint-me la boca d'oportunitats i estudi. Unes paraules que deuen haver sonat ridícules als estómacs buits. Estudiar? Universitat? Necessitem feina quant abans millor. Necessitem condemnar des d'ara mateix la nostra vida sencera per un sou mediocre i tu véns a parlar d'oportunitats? Calla. No saps res. I, si ho saps, no fas res per evitar-ho. De sobte, no vull més galetes; ja no tinc gana. La mestra segueix pensant en veu alta. O potser sóc jo. O qualsevol amb moral i sentit comú:
- És una sensació terrible. Intento motivar-les però no sé com fer-ho. A què es poden agafar? No tenen el cap on l'haurien de tenir ni per demanar una beca. Necessiten treballar. Per elles tot està com decidit i encara són nenes. I fins on m'hi he d'implicar, com a tutora? I com a persona?
I quina merda. Torno a casa i penso en elles perquè han concentrat el drama més colpidor al meu davant i sense pantalles pel mig. Fa mal. I busco els responsables indemnes d'aquesta condemna i diuen que ja estem sortint de la crisi i que l'economia remunta i penso a prendre pel sac l'economia i crido fills de puta i desitjo que es cremi tot.
Fa uns dies vaig anar a l'institut a fer una xerrada orientativa als alumnes de batxillerat anomenada "Què hi ha després de l'institut?". Es tractava, com cada any, d'explicar a les noves fornades què es trobaran quan surtin i com ho han d'encarar. Considerant que jo vaig fer segon de batxillerat tecnològic absolutament sol entre aquelles parets, veure un grup nombrós em va alegrar. La xerrada va anar bé i els alumnes van estar atents i participatius en el debat, especialment quan tractàvem temes econòmics. Vaig acabar satisfet i content amb la idea de continuar estudiant que els havia intentat transmetre. En acabat, els ex-alumnes "ponents" vam menjar quatre galetes i un got de coca-cola amb les tutores a la sala de professors. En un moment donat pregunto com estan les coses així en general, provant d'esbrinar la situació de l'institut en un instant. La tutora de segon, gairebé avergonyida, em mira i diu:
- Aquest curs està sent molt dur. El pitjor des que sóc aquí. I hi sóc des de fa més de vint anys.
Tots callem. No m'ha semblat un grup dolent, ans al contrari. Ella, mirant el terra sense veure'l, continua:
- Tinc dues noies brillants a classe (però brillants de nous i deus, eh?) que molts dies vénen sense menjar res. A casa seva no tenen res. No mengen. Què els he d'explicar de la universitat?
Jo em noto absolutament impotent i petit. Gairebé em puc sentir, deu minuts abans, omplint-me la boca d'oportunitats i estudi. Unes paraules que deuen haver sonat ridícules als estómacs buits. Estudiar? Universitat? Necessitem feina quant abans millor. Necessitem condemnar des d'ara mateix la nostra vida sencera per un sou mediocre i tu véns a parlar d'oportunitats? Calla. No saps res. I, si ho saps, no fas res per evitar-ho. De sobte, no vull més galetes; ja no tinc gana. La mestra segueix pensant en veu alta. O potser sóc jo. O qualsevol amb moral i sentit comú:
- És una sensació terrible. Intento motivar-les però no sé com fer-ho. A què es poden agafar? No tenen el cap on l'haurien de tenir ni per demanar una beca. Necessiten treballar. Per elles tot està com decidit i encara són nenes. I fins on m'hi he d'implicar, com a tutora? I com a persona?
I quina merda. Torno a casa i penso en elles perquè han concentrat el drama més colpidor al meu davant i sense pantalles pel mig. Fa mal. I busco els responsables indemnes d'aquesta condemna i diuen que ja estem sortint de la crisi i que l'economia remunta i penso a prendre pel sac l'economia i crido fills de puta i desitjo que es cremi tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada