Per a mi tenen molt valor les reflexions que tot seguit us "enganxaré". La tenen perquè han estat fetes per un noi de 20 anys que ha estudiat en el context de Montcada i Reixac, que està destacant a nivell universitari i que palesen molt bé l'evolució en la manera de pensar de molta gent. Si més no jo m'hi sento molt identificat i encara més orgullós per haver-lo tingut com a alumne.
Reflexions sentimentals d'una manifestació
de Albert Vilalta Riera, el El miércoles, 12 de Septiembre de 2012 a la(s) 0:44 ·
És
jove. Amb prou feines sobrepassa la vintena. Està aturat en un xamfrà
on qualsevol altre dia seria perillós estar-s’hi. Avui no: no hi passen
cotxes, només hi ha gent. Molta gent. El noi és alt, però fins allà on
li arriba la vista, tot és ben ple. Centenars, milers de persones. De
tot tipus: nens i grans, homes i dones, blancs i negres. La
transversalitat és indiscutible. Està convençut que, en total,
sobrepassen el milió. De la seva esquena hi penja una bandera. Quan se
l’ha posada no ha estat un gest còmode. És una bandera que pesa. És
l’estelada. Els crits unànimes ressonen arreu. Se senten tambors,
petards, gralles i cançons. Ell crida i canta sense parar i li sembla
que demà estarà ben afònic. No pot reflexionar. Només sent l’emoció viva
a la pell i l’orgull al pit. Només mira i gaudeix, només canta i
escolta. Ara sembla que avancen uns metres, ben a poc a poc. La calor és
sufocant i el pas esgotador, però no hi pensa. Ajuda a alçar una gran
senyera desplegada sobre els caps de la gent i fa broma amb els amics. I
escolta les converses de la gent i aprèn el que li interessa. Potser
per un instant li ha semblat copsar la magnitud del que està passant. No
és fàcil d’explicar però creu entendre-ho. El pensament, però,
s’esvaeix ràpidament entre banderes i càntics.
És per això que quan arriba a casa no té més remeï que asseure’s davant de l’ordinador per intentar expressar el que sent, que és tan complex com emocionant. Pensa, primer de tot, que és impressionant la comunió viscuda, que compartir una cosa tan profunda com la identitat nacional amb tanta gent és esfereïdor. Després decideix que hauria de ser normal sentir això amb els teus compatriotes, però el cas que l’ocupa dista molt de ser normal.
Ara es veu a si mateix amb cinc anys menys. Aquell adolescent no hauria agafat mai una estelada ni hauria cridat a favor de la independència. Se sentia català, però no volia trencar amb la resta d’Espanya d’una manera tan radical. Alguna cosa ha canviat. És per la crisi? Segur. Però també és perquè ara és més gran i ho veu tot diferent. Potser s’equivoca, però com que ell creu que no, és irrellevant.
Des que és a casa i l’eufòria s’ha anat esvaint, una sensació de melancolia s’ha apoderat d’una petita part del seu ésser. Calia arribar fins aquí? No hi havia solucions menys dràstiques? Solucions que no mutilessin cap part de la seva identitat?
Ell és de l’Espanya de Lorca i de Machado, de la dels seus amics de Santander, de l’Espanya que li ha ensenyat castellà i de les planures de Toledo que van veure créixer el seu avi. De l’Espanya respectuosa i plurinacional. I li sap greu, perquè no dir-ho, rebutjar a tot això. Però quan un es mor de gana i ha de pagar més, quan un és repudiat i insultat repetidament, quan un no és acceptat tal com és, el millor que un pot fer és marxar. Marxar content? Ni molt menys, al contrari. I marxar a on? Què hi ha allà fora? No ho sap. Potser hi ha la solució o potser només hi troba foscor. En qualsevol cas, serà la seva opció i no li haurà imposat ningú. Si més no, que li deixin decidir com a dret fonamental. Ara l’ànim es remunta de pressa amb la idea del repte. Són un poble fort que tirarà endavant malgrat totes les adversitats i que on tinguin un problema hi trobaran deu solucions. Tampoc vol aprofundir en les dades econòmiques d’aquí i d’allà que li ballen pel cap mentre escriu. Avui no es parla de xifres ni diners, avui es parla de sentiments.
De cop té son i es veu cansat i ridícul pensant en tot plegat. Podria deixar-ho estar i ser més pragmàtic. Segurament marxi aviat del país buscant feina... Fet i fet, mai ha tingut un sentiment patriòtic gaire fort. La seva ment racional el podria apartar fàcilment i seria un problema menys. Però no li dóna la gana. L’emprenya haver d’amagar la bandera quan baixa del tren per por a represàlies. L’emprenya que li prenguin el pèl o que hi hagi gent que s’ho prengui en broma. Perquè aquesta tarda a Barcelona s’ha fet un gest important. Més ben dit, un milió i mig de gestos que sumen molt. Perquè la independència no és un conte de fades i està cada vegada més a prop. Està orgullós del seu poble i de la seva nació i li sap greu no poder dir el mateix de l’altra nació, la germana gran, l’autoritària i burleta, la que ofega i s’ofèn si et queixes, la que t’esclafaria si pogués. De debò li sap greu que les coses no hagin estat diferents. Ara és tard. Ara tenim pressa. Adéu, Espanya.
És per això que quan arriba a casa no té més remeï que asseure’s davant de l’ordinador per intentar expressar el que sent, que és tan complex com emocionant. Pensa, primer de tot, que és impressionant la comunió viscuda, que compartir una cosa tan profunda com la identitat nacional amb tanta gent és esfereïdor. Després decideix que hauria de ser normal sentir això amb els teus compatriotes, però el cas que l’ocupa dista molt de ser normal.
Ara es veu a si mateix amb cinc anys menys. Aquell adolescent no hauria agafat mai una estelada ni hauria cridat a favor de la independència. Se sentia català, però no volia trencar amb la resta d’Espanya d’una manera tan radical. Alguna cosa ha canviat. És per la crisi? Segur. Però també és perquè ara és més gran i ho veu tot diferent. Potser s’equivoca, però com que ell creu que no, és irrellevant.
Des que és a casa i l’eufòria s’ha anat esvaint, una sensació de melancolia s’ha apoderat d’una petita part del seu ésser. Calia arribar fins aquí? No hi havia solucions menys dràstiques? Solucions que no mutilessin cap part de la seva identitat?
Ell és de l’Espanya de Lorca i de Machado, de la dels seus amics de Santander, de l’Espanya que li ha ensenyat castellà i de les planures de Toledo que van veure créixer el seu avi. De l’Espanya respectuosa i plurinacional. I li sap greu, perquè no dir-ho, rebutjar a tot això. Però quan un es mor de gana i ha de pagar més, quan un és repudiat i insultat repetidament, quan un no és acceptat tal com és, el millor que un pot fer és marxar. Marxar content? Ni molt menys, al contrari. I marxar a on? Què hi ha allà fora? No ho sap. Potser hi ha la solució o potser només hi troba foscor. En qualsevol cas, serà la seva opció i no li haurà imposat ningú. Si més no, que li deixin decidir com a dret fonamental. Ara l’ànim es remunta de pressa amb la idea del repte. Són un poble fort que tirarà endavant malgrat totes les adversitats i que on tinguin un problema hi trobaran deu solucions. Tampoc vol aprofundir en les dades econòmiques d’aquí i d’allà que li ballen pel cap mentre escriu. Avui no es parla de xifres ni diners, avui es parla de sentiments.
De cop té son i es veu cansat i ridícul pensant en tot plegat. Podria deixar-ho estar i ser més pragmàtic. Segurament marxi aviat del país buscant feina... Fet i fet, mai ha tingut un sentiment patriòtic gaire fort. La seva ment racional el podria apartar fàcilment i seria un problema menys. Però no li dóna la gana. L’emprenya haver d’amagar la bandera quan baixa del tren per por a represàlies. L’emprenya que li prenguin el pèl o que hi hagi gent que s’ho prengui en broma. Perquè aquesta tarda a Barcelona s’ha fet un gest important. Més ben dit, un milió i mig de gestos que sumen molt. Perquè la independència no és un conte de fades i està cada vegada més a prop. Està orgullós del seu poble i de la seva nació i li sap greu no poder dir el mateix de l’altra nació, la germana gran, l’autoritària i burleta, la que ofega i s’ofèn si et queixes, la que t’esclafaria si pogués. De debò li sap greu que les coses no hagin estat diferents. Ara és tard. Ara tenim pressa. Adéu, Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada