«

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços.

»

AFIRMACIÓ POSSIBLE

Encara escotles música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Biografia:
Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre de 2011) fou un poeta, periodista i docent valencià. Era llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i treballà de corresponsal literari per al Diari de Balears alhora que estudiava un màster en Literatura, Art i Pensament a la Pompeu Fabra de Barcelona, en què defensa la seva tesina el dia 13 setembre de 2011.^[1] Durant el curs 2010-2011 havia treballat com a docent a l'Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès, i el curs 2011-2012 també va estar nomenat al mateix institut.
Publicà els poemaris Un llençol per embrutar (2003) i Les entranyes del foc (2005), amb el que guanyà IV Premi Domènec Perramon de poesia.^[2] L'any 2009 va obtenir el Premi Jaume Bru i Vidal de poesia, de la ciutat de Sagunt, per Els cossos oblidats.^[3]
La nit del 29 de setembre de 2011 morí apunyalat davant del seu pis a Ciutat Vella de Barcelona,^[4][5]a causa d'una discussió pel robatori d'una bicicleta d'un amic seu.^[6] La policia ha detingut dos marroquins (Saodi M. i Zakari X. M.) com a responsables dels fets. Els joves d'origen marroquí tenien divuit i vint-i-un anys respectivament, amb un cúmul d'antecedents per robatori amb violència, els quals havien entrat il·legalment al país, i des del mes de juny del 2011 ocupaven també de manera il·legal el pis principal segona, convertit des d'aleshores en un centre d'operacions de petits delictes i de tràfic de droga, i que alhora era el mateix edifici on vivia en Salvador Iborra Mallol.(Font Wikipèdia)

Es pot conèixer bé a totes les persones amb les quals has compartit un lloc de treball? Evidenment depén -"depende, de qué depende, de según se mire todo depende"- de si són molts o pocs, de si l'espai compartit és petit o gran, també del temps que hagi durat aquest encontre... Per a mi en la persona de Salvador Iborra, la resposta és clarament un no i la sensació d'ocasió perduda s'acreix a mesura que passen els mesos d'ençà de la seva mort violenta -i gens heroica- perquè ha estat a partir d'aquest esdeveniment cruel que he anat sabent detalls de la seva vida i m'he acostat ben a poc a poc a la seva obra que certament colpeix i t'obliga a tenir cura de la teva sensibilitat.
Ahir l'esclat ja va ser màxim i és per aquesta raó que avui estic escrivint aquest article literalment degut al que vaig sentir durant l'homenatge que se li va organitzar al casal de barri "Reina Amàlia" del Gòtic en el marc de la "Setmana de Poesia de Barcelona".
Poetes coneguts i reconeguts li feren costat i mesclaren versos seus amb els d'en Salva.Sentir la veu i els sentiments de David Castillo, Orland Verdú o Ivàn Llop impacta però fer el mateix amb Joan Margarit ja és una experiència de pell de gallina. La seva germana, Rosa Iborra i algun dels seus millors amics parlaren del seu major afany que no era altra que el d'aconseguir donar visibilitat a la seva obra.
Joves -prou joves- per a mi desconeguts, musicaren poemes seus i d'altres grans del País Valencià com Vicent Andrés Estellès.
Fou una una i mitja d'emocions i records a flor de pell... I en el meu cas particular la cirereta arribà quan Paco Lapuerta el professor i amic amb qui assistí a l'acte em deixa un exemplar del llibre més preuat del finat "Els cossos oblidats" que meresqué el premi literari Ciutat de Sagunt, l'any 2009.
Gran poeta vs ser, Salvador...Intentarem no oblidar-te!