VIL·LA URÀNIA COM A EXEMPLE
"Barcelona és avui una ciutat buida, artificial, freda i enfocada
únicament a ser una icona de la postmodernitat i del turisme de masses"
Dilluns passat era el dia previst per a l’enderroc de Vil·la Urània, una
casa noucentista del barri del Farró de Barcelona situada a la Via
Augusta. Per si no n’estan al cas, aquesta casa pertanyia a l’astrònom i
científic Josep Comas i Solà, qui va ser el primer director de
l’Obervatori Fabra i va fer alguns descobriments de planetes i
asteroides, un dels quals va batejar amb el nom de Barcelona. A banda,
un cràter a Mart i un altre a la Lluna duen el seu nom. També va donar
el nom de Gothlàndia, suposat nom originari de Catalunya, a un altre
asteroide. Es dóna el cas que Comas va cedir la casa, i el jardí
modernista que l’acompanya, a l’Ajuntament de Barcelona, sempre i quan
es destinés una escola o un centre cultural amb un observatori
astronòmic popular. L’astrònom va morir el 1937 i el seu testament es va
fer efectiu 20 anys després.
Tot i així, i després d’anys de ser un parvulari, l’Ajuntament de Barcelona va decidir l’enderroc de l’edifici per fer-hi un centre cívic i alguns habitatges, la qual cosa hauria passat si l’historiador Dani Cortijo no ho hagués explicat al seu bloc. Després de fer-se públic el cas es va muntar una campanya de protestes veïnals amb el suport de la família de Comas, que deien, amb bon criteri, que s’han de respectar els termes del llegat. Finalment, per sort, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar una certa sensibilitat envers les protestes de la família i els veïns. El regidor Joan Puigdollers va agafar el toro per les banyes i es va presentar davant la casa per parlar amb els concentrats i anunciar que l’enderroc s’aturava per donar un temps al diàleg. Va explicar que l’indret acolliria un centre cívic, perquè el barri no en té, però va obrir la porta a incloure un espai per a l’astronomia.
Aquest cas, que espero que acabi bé, ha tornat a posar sobre la taula una trista realitat: Barcelona és una ciutat que s’odia a si mateixa. Durant les tres dècades que el PSC ha governat, aquesta ciutat s’ha esforçat per destruir-ne la memòria col·lectiva i qualsevol referència històrica anterior a la proclamació de la República Espanyola, l’abril del 1931. Qualsevol visitant de la ciutat, encara que s’hi passi un mes, no sabrà res de la Lliga Regionalista, de la Unió Catalanista, de les bullangues gracienques del segle XIX, de l’annexió dels municipis del pla de Barcelona, de la Renaixença, de les Guerres Carlines, del setge de Barcelona del 1714 ni de la Guerra dels Segadors. Tampoc, és clar, de la Barcelona barroca o medieval, i ben poca cosa de la Barcino romana. En canvi, pot quedar absolutament afartat de referències a la Guerra Civil, a la revolució anarquista, a la lluita contra la dictadura i a la cultura cosmopolita. Només cal veure quins noms ha triat, durant tres dècades, l’Ajuntament de Barcelona per als seus nous carrers i per als als seus centres cívics i biblioteques. Els sembla normal, per exemple, que la placeta on ha aparegut part de l’aqüeducte romà es digui Placeta del 8 de març, Dia de la Dona? No seria més lògic dir-li Placeta de l’Aqüeducte? Doncs no. Per no parlar, és clar, de l’absoluta, premeditada i constant desconnexió de Barcelona de la resta de Catalunya, substituïnt la capitalitat nacional de Barcelona per una mena de ciutat autònoma hanseàtica del sud d’Europa.
Després de 30 anys de feina, Barcelona és avui una ciutat buida, artificial, freda i enfocada únicament a ser una icona de la postmodernitat i del turisme de masses. Només així s’explica que l’únic gran lema que l’Ajuntament va aconseguir fer quallar fos: “Barcelona, la millor botiga del món”. Per què no, em pregunto jo: “Barcelona, la ciutat medieval més gran del món”? O: “Barcelona: la primera ciutat sistemàticament bombardejada de la Història”? O: “Barcelona: la ciutat on es va fer l’única Revolució Industrial del sud d’Europa”? Espero que, ja que tenim un equip municipal que es reclama catalanista, que aquestes coses comencin a corregir-se. Tenim temps, encara.
Tot i així, i després d’anys de ser un parvulari, l’Ajuntament de Barcelona va decidir l’enderroc de l’edifici per fer-hi un centre cívic i alguns habitatges, la qual cosa hauria passat si l’historiador Dani Cortijo no ho hagués explicat al seu bloc. Després de fer-se públic el cas es va muntar una campanya de protestes veïnals amb el suport de la família de Comas, que deien, amb bon criteri, que s’han de respectar els termes del llegat. Finalment, per sort, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar una certa sensibilitat envers les protestes de la família i els veïns. El regidor Joan Puigdollers va agafar el toro per les banyes i es va presentar davant la casa per parlar amb els concentrats i anunciar que l’enderroc s’aturava per donar un temps al diàleg. Va explicar que l’indret acolliria un centre cívic, perquè el barri no en té, però va obrir la porta a incloure un espai per a l’astronomia.
Aquest cas, que espero que acabi bé, ha tornat a posar sobre la taula una trista realitat: Barcelona és una ciutat que s’odia a si mateixa. Durant les tres dècades que el PSC ha governat, aquesta ciutat s’ha esforçat per destruir-ne la memòria col·lectiva i qualsevol referència històrica anterior a la proclamació de la República Espanyola, l’abril del 1931. Qualsevol visitant de la ciutat, encara que s’hi passi un mes, no sabrà res de la Lliga Regionalista, de la Unió Catalanista, de les bullangues gracienques del segle XIX, de l’annexió dels municipis del pla de Barcelona, de la Renaixença, de les Guerres Carlines, del setge de Barcelona del 1714 ni de la Guerra dels Segadors. Tampoc, és clar, de la Barcelona barroca o medieval, i ben poca cosa de la Barcino romana. En canvi, pot quedar absolutament afartat de referències a la Guerra Civil, a la revolució anarquista, a la lluita contra la dictadura i a la cultura cosmopolita. Només cal veure quins noms ha triat, durant tres dècades, l’Ajuntament de Barcelona per als seus nous carrers i per als als seus centres cívics i biblioteques. Els sembla normal, per exemple, que la placeta on ha aparegut part de l’aqüeducte romà es digui Placeta del 8 de març, Dia de la Dona? No seria més lògic dir-li Placeta de l’Aqüeducte? Doncs no. Per no parlar, és clar, de l’absoluta, premeditada i constant desconnexió de Barcelona de la resta de Catalunya, substituïnt la capitalitat nacional de Barcelona per una mena de ciutat autònoma hanseàtica del sud d’Europa.
Després de 30 anys de feina, Barcelona és avui una ciutat buida, artificial, freda i enfocada únicament a ser una icona de la postmodernitat i del turisme de masses. Només així s’explica que l’únic gran lema que l’Ajuntament va aconseguir fer quallar fos: “Barcelona, la millor botiga del món”. Per què no, em pregunto jo: “Barcelona, la ciutat medieval més gran del món”? O: “Barcelona: la primera ciutat sistemàticament bombardejada de la Història”? O: “Barcelona: la ciutat on es va fer l’única Revolució Industrial del sud d’Europa”? Espero que, ja que tenim un equip municipal que es reclama catalanista, que aquestes coses comencin a corregir-se. Tenim temps, encara.
Marià Marín i Torné
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada