REFLEXIONS ENTORN LA CRISI

REFLEXIONS SOBRE UNA CRISI PLENA D'ENGANYS.

La maleïda crisi, té la culpa de tot!

¿Crisi what crisi?

De què parlem quan emprem la paraula cris?

Amb aquestes tres frases o bé amb un grapat més per a l’estil podria encapçalar aquest article.

¿Estem en crisi? Tal com es planteja penso que hem de començar dient que aquesta no pot ser mai una pregunta personal sinó col.lectiva. Parlem d’un fenomen col.lectiu però no ecidit per una quantitat important de gent ans patit per aquestes…al meu entendre allò que està en crisi és el model (o sistema) que se’ns deia bo i positiu però que des de fa 4 anys ha mostrat totes les seves febleses, incoherències i sobretot desigualtats.

Tal com plantejo l’assumpte, estic traient la responsabilitat a cada persona en concret i al “massa” en general? No ho crec i en tot cas no seria pas aquesta la meva intenció. Sí dic tanmateix que se’ns ha venut el “mite” d’un sistema la màquina del qual calia greixar perquè acabava afavorint-nos a tots quan a l’hora de la veritat ha anat quedant palesament clar que les avantatges sempre van a petar al mateix sector mentre la resta en patim les conseqüències, allò que molts anomenarien els efectes colaterals. De colaterals res, perquè la seva intensitat en aquests darrers mesos ens mostren que són realitats essencials en el model i que a més ningú beneficiat pels efectes positius ha mogut un dit per pal.liar-los.

Fins ara tot l’escrit sembla teòrica i impensadament abstracta. La imatge en el meu cap, no és així.

La crisi de la qual parlo és la del sistema capitalista més deixat anar, és a dir sense el murrió de les conquestes socials altrament anomenades, “Estat del Benestar”. Aquesta crisi ha arribat per excés i no per defalliment. La màquina estava ben greixada però l’ambició de molts d’aquells que havien treballat per a posar-la en marxa, a ple rendiment s’ha mostrat inexhaurible i l’ha feta petar per haver imcomplert les més mínimes mesures de seguretat.

La llei de l’oferta i la demanda mai no ha estat justa ja que no ha partit -històricament- de cap punt d’igualtat, però quan les condicions es fan més extremes i els que fan o si més no mantenen les regles del joc no volen canviar-ne ni tan sols una coma, les injustícies es fan massa grosses i generen indignació.

L’especulació amb el totxo ha estat immensa però molt pitjor encara segueix essent l’especulació financera. ¿Com pot ser que avançat el 2012 seguim permetent que existeixin tants paradisos fiscals? ¿Com se’ns pot vendre –encara- la idea d’una amnistia fiscal amb tanta facilitat? ¿Per què –fins i tot- haver tingut una idea genial ha de solucionar-te la resta de la teva vida generant-te un grapat de milions –del que sigui- que esdevenen impossibles de comptar?

Jo crec que en el fons estic parlant d'una mentalitat que els dominadors han aconseguit que fes forat. Només el que surt bé, aquells que guanyen etc. agraden i són considerats bons. I el reflex més evident es produeix en el món de l'esport-espectacle en que corren els milions a manta però com que que corren en funció de determinats colors, moltíssima gent els passa per alt i s'identifica amb tal o qual equip.

A nivell individual, tots tenim responsabilitats. No crec que la coherència plena existeixi , però és que la majoria som sobradament incoherents. Sense anar més lluny en el tema dels diners. Els hem tingut (i molts encara els tenim) en tal o qual banc sense haver estudiat a fons en què i com inverteixen i descartant per pors interessadament fomentades aquells bancs ètics que sí podrien obrir una nova perspectiva.

Ens queixem de les retallades -que realment són del tot fora de lloc- però estem enxampats pels sous perquè ens hem acostumat a apurar-los fins la darrera gota en moltes coses que de fet d'imprescindibles no en tenen res. Mirem-nos la roba que vestim, les peces que ens posem per fer esport i la llista no s'exhauriria mai.

Jo crec -fermament- que la immensa majoria pequem per insolidaris. Justifiquem certes despeses dient que així col.laborem a que el mercat no s'aturi del tot però ens hi mirem moltíssim a l'hora d'ajudar a tal o qual família, perquè si estan com estan alguna cosa dolenta hauran fet.

Bé m'aturo per avui. No és -tot i que a algú li ho pugui semblar- que ara per ara ho vegi tot negre, sinó que em calia fer sortir aquestes idees abans d'embrancar-me amb una vaga i unes mobilitzacions que només tenen sentit -penso- si estem disposats a canviar quelcom més que uns pocs decret-lleis.