INCENDIS

 

Incendis, focs, fogueres...desastres naturals o simple acceleració del cicle vital?
S'encén la natura i fa renéixer en els nostres caps les imatges de l'infern clàssic, fent gairebé real, l'apocalipsi sempre temut.
La força del foc un cop desvetlla és realment immensa.
Si t'ho pots mirar de lluny estant, fins i tot és una realitat hipnòtica, entre el temor i la reverència gairebé com una manifestació prou concreta de la divinitat.
Jo he vist cert nombre d'incendis en directe. Quan un indret es crema i es recrema, sembla parlar de la presència de la fatalitat, encara que més pragmàticament ens està cridant sobre la ruqueria i la maleptesa humanes que a vegades opten pel destruir per destruir.
Les flames poden fer records mundials d'una grandesa esfereïdora. Jo he sentit parlar de salts que superen les quatre centenes de metres en un instant. Enfront això el més herïc bomber, esdevé una formiga intentant tombar un ós qualsevol.
El foc t'envia bafarades de calor, d'un aire cremant gairebé al punt  de la ignició ell mateix.
Aquest any sembla que a Catalunya toqui incendis dins el cicle de les coses que tornen i retornen. El clima, sens dubte hi juga un paper però les modes humanes també perquè els piròmans poden passar-se un grapat d'anys amagat però ésser-hi  i són de manera que en un moment donat poden tornar a desfermar tota la seva ràbia amb el suau llançament d'uns pocs mistos encesos.
Altres focs virtuals també ens atabalen enguany. Hi ha servidors públics que per gust o bé amb desfici s'han convertit en vertaders piròmans de la realitat que ens envolta. Semblen voler cremar-ho tot per partir de zero, això sí en una situació en que ells i els de la seva corda tenen totes les cartes guanyadores.
Aquests incendiaris són refotuts terroristes que amb la seva cremor engendren els altres, els terroristes "oficials" que des de la seva ràbia impotent els acaben seguint en el joc de la destrucció.
Després de l'estiu -per molt llarg que se'n arribi a fer- sempre acaba arribant la tardor, amb una bonança de frescor. Així doncs no ens hauríem de deixar portar per cap foguera desfermada, ans mantenir l'esperança i analitzar els viaranys que ens poden portar cap a un terreny millor aprenent dels errors i donant-nos forces per ressorgir del no res com l'au fènix ha fet -simbòlicament- tantes vegades.