REFLEXIONS DE MES DE JUNY

Ja hem entrat al juny.
L'acabament del curs és una evidència. La calor apreta i les visites a pàgines de viatge als ordinadors de la sala de professort augmenten.
Ha estat un curs de crisi, Potser seria millor dir que ha estat el curs en que la crisi ens ha atrapat amb tota la seva cruesa. Aquesta dama estava entre nosaltres des de fa força temps, però majoritàriament i col.lectiva volíem ignorar-la.
Des de la tardor això ja no ha estat possible. Les evidències varen arribar en forma de retallada en la paga extra de desembre i des d'aleshores tot s'ha complicat acceleradament.
I això no obstant hem de recordar que en el simbòlic 20 de novembre hi hagué unes eleccions netament guanyades -majoria absoluta- per la gent del PP.
Molts varen trobar excuses per explicar l'inexplicable. La gent hauria votat més aviat en contra de que no pas a favor de ningú. Ja sabem que els estudiants mandrosos o els rebels troben tota mena d'excuses per justificar les seves absències o el fet de no portar materials ni fer els deures. Podem fer com ells o bé enfrontar-nos a la realitat. Amb més de 30 anys d'eleccions, hauríem d'haver vist amb tota claredat que anàvem de Guatemala a guatepeor i que estàvem servint am safata de plata allò que efectivament ha succeït en els mesos posteriors.
No som Gràcia i doncs volem "morir" amb la màxima formalitat possible i sense donar cap oportunitat a les llistes "extremistes" de partits com Equo o qualsevol coalició anticapitalista.
El pitjors és la nul.la aportació d'alguns veterans. Ens miren com dient, però què voleu fer, ens hem portat malament i ara ens castiguen amb les retallades. Com si fos culpa nostre que desde l'omnipresència de la política en el pitjor dels sentits l'educació hagi estat -des del 70- moneda de canvi de les picabaralles entre els partits dominants. O de que no hàgim sabut resistir suficienment l'onada consumista i de plaer ràpid a qualsevol preu que es va anar extenent pel país des de les acaballes dels fabulosos 80.
Segur que la situació en que vivim ens ha de portar a la reflexió i l'autocrítica. Certament que hi ha hagut excessos per manca de control...però tot això no te res a veure amb el pla privatitzadors que s'ha desfermat, ni amb l'ambició del tot desmesurada de les forces del mercat que estan fent entrar al capitalisme en una nova fase, espectacularment semblant -en certs aspectes- a la primera revolució industrial.
Jo crec que aquells/es que hem estat tocats per la marea groga, hem d'assumir que perderem molt temps els dos cursos anteriors. Ara un cop en marxa ens hi hem de posar a totes però pensant que en molts aspectes partim de zero i cal que creem estructures noves perquè les "tradicionals" han quedat obsoletes. Cal avançar amb fermesa però al ritme de les persones sense somiar paradisos que encara que siguin magnífics només són visualitzats per unes poques persones. Hem de cercar sinergies  i unir-nos amb tot el col.lectiu (primària-secundària) laboral i també amb la peça clau per a qualsevol canvi durador. Els pares i mares.
Una mostra d'estar en el bon camí seria que avançant el curs vinent els centres tinguessin de debó AMPAS representatives.
Volia aturar-me a pensar i així ho he fet. El futur no està escrit i per molt que ens vulguin fer creure el contrari, encara el tenim a les nostres mans.
Endavant Assemblea groga. Endavant respostes imaginatives, ànims que la millor manera d'anar convencent a aquells que encara no volen moure's és l'il.lusió i l'alegria en la lluita.