IMPOTÈNCIA I RÀBIA

 

Impotent i enrabiat. És així com em sento ara, passats uns minuts de l'acabament de l'assemblea que hem tingut a l'hora del pati alguns professors i professores del centre en el qual treballo.
Ja portàvem setmanes convocant i semblava que aquesta havia de ser la reunió decissiva per a convocar "oficialment" la tancada del dia 9 de maig.
Quan a quarts de deu del matí ha entrat a l'aula on impartia classe a quart A, en Miquel per a fer una prospecció en relació a l'alumnat que estaria disposat a participar en aquesta activitat reivindicativa, he pensat que l'assumpte començava a estar lligat i més tenint en compte que el 80% dels nois i noies que eren amb mi han dit que sí que vindrien.
Res d'això ha acabat essent així. Les persones més actives en favor de fer quelcom contra les retallades pressupostàries i específicament contra la nova llei Wert havien deixat clar que si no hi havia un terç del professorat implicat, elles s'esborraven .
L'assemblea ha començat amb bon to, però tot seguit han sorgit veu crítiques...que si el temps se'ns tirava al damunt, que si aquell dia al matí hi havia vaga els alumnes segur que no venien a la tarda etc.
S'han donat quatre pinzellades de quins serien els objectius de la tancada i com podia organitzar-se i davant una assistència que no augmentava s'ha procedit a un recompte seriós de les persones que s'hi sentien implicades: 10 de 36. El desastre. Una xifra insuficient. Tot anul.lat.
En Miquel sembla haver-ho paït bé, "ja se sap així som el professorat, molt discutir però pocs acords", jo aquest cop no... com es pot ser tant "autista" com  es pot ser tan crític a les hores d'esmorzar i dinar i no fer res. Què els ensenyarem als nostres alumnes respecte al món que ens envolta? Ja ens està bé aquesta societat del ferotge capitalisme financer? De debó no cal fer res davant les retallades (jo parlaria de destralades!) que dia si i dia també ens anuncien (algunes intenten tapar-les però ben aviat acaben sabent-se com la novetat d'avui, és adir el 1100 milions de menys per a la molt necessària llei de dependència)?
No ho entenc i em fa molta ràbia! Puc entendre una a una totes les raons individuals, la casuística pot ser infinita. crec sincerament però que per sobre de tantes individualitats hi ha un esperit col.lectiu que si més no en ocasions com aquestes hauria de treure el cap i fer que -cedint tothom alguna cosa- totes i tots anéssim a una.
Ja està dit. Jo seguiré lluitant -segurament sense saber-ne- i els governs de torn se seguiran imposant perquè des del victimisme i la inoperància nosaltres els deixem fer.