UN ARTICLE DE VICENS NAVARRO

Insistim en el tema de la banca i les finances...perquè cal no oblicar-nos-en!!!

LA BANCA, EL FRAUDE FISCAL Y EL NEW YORK TIMES.

Articulo de Vicenç Navarro. Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University.

El New York Times ha ido publicando una serie de artículos sobre Emilio Botín, presentado por tal rotativo como el banquero más influyente de España, y Presidente del Banco de Santander, que tienen inversiones financieras de gran peso en Brasil, en Gran Bretaña y en Estados Unidos, además de en España. En EE. UU. el Banco de Santander es propietario de Sovereign Bank.

Lo que le interesa al rotativo estadounidense no es, sin embargo, el comportamiento bancario del Santander, sino el de su Presidente y el de su familia, así como su enorme influencia política y mediática en España. Un indicador de esto último es que ninguno de los cinco rotativos más importantes del país ha citado o hecho comentarios sobre esta serie de artículos en el diario más influyente de EE. UU. y uno de los más influyentes del mundo. Es de suponer que si se escribieran artículos semejantes, por ejemplo, sobre el expresidente Zapatero, tales reportajes serían noticia. No así en el caso Emilio Botín.

Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a:
Emilio Botín y su familia
José María Aznar
Dolores Cospedal
Rodrigo Rato
Narcís Serra
Eduardo Zaplana
Miguel Boyer
José Folgado
Carlos Solchaga
Josep Piqué
Rafael Arias-Salgado
Pío Cabanillas
Isabel Tocino
Jordi Sevilla
Josu Jon Imaz
José María Michavila
Juan Miguel Villar Mir
Anna Birulés
Abel Matutes
Julián García Vargas
Ángel Acebes
Eduardo Serra
Marcelino Oreja ..... (hasta 569)

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca.

Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa. Esta cantidad, por cierto, casi alcanza la cifra del déficit de gasto público social de España respecto la media de la UE-15 (66.000 millones de euros), es decir, el gasto que España debería gastarse en su Estado del Bienestar (sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios a personas con dependencia, y otros) por el nivel de desarrollo económico que tiene y que no se gasta porque el Estado no recoge tales fondos. El resultado de su influencia es que el Estado no se atreve a recogerlos.

En realidad, la gran mayoría de investigaciones de fraude fiscal de la Agencia Tributaria se centra en los autónomos y profesionales liberales, cuyo fraude fiscal representa -según los técnicos de la Agencia Tributaria del Estado español- sólo el 8% del fraude fiscal total. Es también conocida la intervención de autoridades públicas para proteger al Sr. Emilio Botín de las pesquisas de la propia Agencia Tributaria. El caso más conocido es la gestión realizada por la exvicepresidenta del Gobierno español, la Sra. De la Vega, para interrumpir una de tales investigaciones.

Pero el Sr. Botín no es el único. Como señala el New York Times, hace dos años, César Alierta, presidente de Telefónica, que estaba siendo investigado, dejó de estarlo. Como escribe el New York Times con cierta ironía, "el Tribunal desistió de continuar estudiando el caso porque, según el juez, ya había pasado demasiado tiempo entre el momento de los hechos y su presentación al tribunal".

Una medida que juega a favor de los fraudulentos es la ineficacia del Estado así como su temor a realizar la investigación. Fue nada menos que el Presidente del Gobierno español, el Sr. José Mª Aznar, que en un momento de franqueza admitió que "los ricos no pagan impuestos en España". Tal tolerancia por parte del Estado con el fraude fiscal de los súperricos se justifica con el argumento de que, aún cuando no pagan impuestos, las consecuencias de ello son limitadas porque son pocos. La solidez de tal argumento, sin embargo, es nula. En realidad, alcanza niveles de frivolidad. Ignora la enorme concentración de las rentas y de la propiedad existente en España , uno de los países donde las desigualdades sociales son mayores y el impacto redistributivo del Estado es menor. Los 44.000 millones de euros al año que no se recaudan de los súper ricos por parte del Estado hubieran evitado los enormes recortes de gasto público social que el Estado español está hoy realizando.

Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa".

Vicenç Navarro, Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

LA BANCA ÉS LA BOMBA...

Avui us presento un video realitzat per l'ONG Setem (Servei Tercer Món) que ens mostra la perillositat de certes inversions dels nostres bancs i caixes. Contra coses com aquestes cal cercar alternatives, posicionant-nos a favor de la "Banca Ètica" -per exemple el Triodos bank- que asseguren amb total transparència que no inverteixen ni un cèntim dels nostres diners en temes d'armes o altres negocis bruts.

Aquí teniu més informació sobre entitats de Banca Ètica presents a Catalunya:

Triodos

Triodos Bank és un banc europeu independent amb més de 30 anys d'experiència en la banca ètica i sostenible. Desenvolupen un innovador model de negoci bancari basat en la transparència, que combina la rendibilitat financera amb la rendibilitat social i mediambiental. Els estalvis dels seus clients els hi permeten finançar iniciatives innovadores que, a més de ser rendibles, beneficien a les persones i el medi ambient.
Des de l'any 2004 operen a l'Estat Espanyol sota la supervisió del Banc d'Espanya en matèria de liquiditat i transparència i del Banc Central dels Països Baixos. Disposa de delegacions a Catalunya, Andalusia, Madrid, Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Aragó, País Basc, Balears i Canàries i té previst obrir més oficines a diverses comunitats autònomes.

El Grup Triodos:

Triodos Bank està present als Països Baixos, Bèlgica, Regne Unit, Espanya i Alemanya. A més a més, desenvolupa una intensa activitat en altres llocs d'Europa, Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica a través dels seus fons d'inversió i microcrèdits.
L'accionariat del Grup Triodos està constituït per més de 17.000 inversors particulars i institucionals.

Missió i valors:

Tal i com es defineix Triodos Bank, la seva missió és la de:

• Contribuir a una societat que fomenti la qualitat de vida i es centri en la dignitat humana.
• Facilitar a persones, empreses i organitzacions, un ús responsable dels diners per tal de fomentar un desenvolupament sostenible.
• Proporcionar als seus clients uns productes financers sostenibles i un servei de qualitat.

Criteris de finançament i àmbit d'actuació

Triodos Bank finança empreses, entitats i projectes que aporten un valor afegit en el camp social, mediambiental i cultural, gràcies al suport d'estalviadors i inversors que opten per l'impuls d'empreses socialment responsables i per la construcció d'una societat més humana i sostenible.

Per finançar una activitat, Triodos Bank valora el benefici que aporta a les persones i al medi ambient l'activitat a finançar. L'enfocament del negoci bancari es basa en:

• Identificar sectors sostenibles en els que donar suport el desenvolupament i la consolidació d'empreses i projectes innovadors, establint criteris positius de finançament.
• Seleccionar iniciatives de l'economia real que aportin un valor afegit de tipus social, mediambiental i cultural.
• Garantir que cada projecte seleccionat es correspongui amb la nostra política d'inversió.
• Finançar activitats, projectes o actius clarament identificats dins de cada organització.
• Supervisar l'ús que es realitza dels préstecs.

Com participar?

Client: Pots ser client de Triodos Bank contractant algun dels productes financers dels que disposen i així contribuir al desenvolupament del model bancari que Triodos Bank proposa. Aquests productes financers són múltiples i variats i van des de comptes corrents, comptes d'estalvi, dipòsits, domiciliacions de nòmines i rebuts i targeta de dèbit i crèdit.

Contacte – Triodos Bank Catalunya

Adreça: Av. Diagonal 418, 08037  Barcelona (Casa de Les Punxes)
Horari: Dilluns de 10 a 17:30 h; de dimarts a dijous de 9 a 17:30 h i divendres de 9 a 17 h
Telèfon: 93 476 57 47
Correu electrònic: info@triodos.es
Pàgina Web: www.triodos.es
 

Oikocredit

Descripció entitat

Oikocredit és una cooperativa d'àmbit mundial creada a Holanda i amb una delegació a Catalunya que, des de 1975, atorga crèdits a centenars d'organitzacions locals de països en vies de desenvolupament.
Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits per al desenvolupament d'iniciatives productives. Aquestes han de ser sempre viables econòmicament, però encara més important que això és que tinguin un impacte social positiu en les comunitats on es porten a terme. Per tant es tracta d'iniciatives productives que s'han d'adreçar al col·lectiu de persones més desfavorides, a fomentar la promoció de la dona, el respecte pel medi ambient i basat tot, preferentment, en una estructura cooperativista.

Oikocredit Catalunya

A Catalunya existeix Oikocredit Catalunya, una associació creada per iniciativa de diverses ONG catalanes el 31 de gener de 2000. El principal objectiu de l'Associació és la captació de fons al nostre país per invertir-los a Oikocredit Internacional. Els diners que els socis partícips (inversors) d'Oikocredit Catalunya inverteixen serveixen en la seva totalitat perquè l'Associació compri accions d'Oikocredit Internacional, de manera que aquests diners són destinats totalment al finançament de projectes de desenvolupament als països del Sud en forma de préstecs.

Missió i valors:

Oikocredit, com a cooperativa mundial, promou la justícia global exhortant a persones, organitzacions socials, esglésies de diversos credos, empreses i altres grups a compartir els seus recursos a través d'inversions socialment responsables tot donant suport a persones necessitades mitjançant el crèdit.

Aquesta missió es vol portar a terme a través de valors com la igualtat de les persones, el compartir, el respecte entre pobles, la cooperació, l'esperit ecumènic, el cooperativisme, la integritat i el respecte a la biodiversitat.

Criteris de finançament i àmbit d'actuació

• El projecte ha de beneficiar els pobres o les persones desfavorides.
• Els guanys del projecte no solament han d'enriquir unes poques persones.
• El projecte ha de contribuir al desenvolupament social i econòmic de la comunitat amb especial atenció a l'impacte ecològic.
• S'afavoreix l'estructura cooperativa perquè permeti als pobres participar directament en el funcionament i l'administració del projecte.
• Es dóna preferència a projectes en què la dona participa en la presa de decisions , l'organització, la implementació, el control i l'avaluació i també aquells en què les dones són beneficiàries directes.
• El projecte ha de ser econòmicament viable amb l'administració i l'assessorament tècnic apropiats i serà autosuficient en un temps raonable que el permeti retornar el préstec.

Com participar?

Soci/a: Per tal de convertir-vos en SOCI/A podeu realitzar una aportació de part dels vostres estalvis (a partir de 200 €) a Oikocredit Catalunya. Aquests diners seguiran sent vostres i rebreu una retribució al tipus d'interès que fixi l'assemblea mundial d'Oikocredit.

Col·laborador/a: Ajudar a l'entitat a difondre el model d'Oikocredit a través de la teva acció directa, fent de voluntari/a o en forma de donacions.

Contacte - Oikocredit Catalunya

Adreça: C/ Independència 244, 08026 Barcelona
Telèfon i Fax: (+34) 93 441 63 06
Horari: dimarts, dimecres i dijous de 10 a 13h, i en qualsevol altre horari amb cita prèvia.
Correu electrònic: catalunya@oikocredit.org
Pàgina Web: www.oikocredit.cat

 

Coop57

Descripció entitat

COOP57 és una cooperativa de serveis que destina els seus recursos a donar préstecs a projectes d'economia social que promoguin l'ocupació, fomentin el cooperativisme, l'associacionisme i la solidaritat en general, i promoguin la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris.
Les persones i les entitats que dipositen els estalvis a COOP57 participen en l'establiment dels principis i criteris d'inversió i en la gestió dels recursos. Gestionen els recursos amb criteris democràtics i de transparència.

Missió i valors:

COOP57 va iniciar la seva activitat a Catalunya arran de la lluita dels treballadors de l'Editorial Bruguera per mantenir els seus llocs de treball. Quan l'editorial va tancar definitivament, un grup d'antics treballadors va crear un fons amb part de les indemnitzacions que van rebre pel seu acomiadament amb la missió de promoure projectes econòmics que perseguissin la creació de llocs de treball de qualitat, especialment aplicant models cooperatius.
En un inici, el seu desenvolupament va anar molt vinculat amb el cooperativisme de treball associat, però progressivament va ampliar la seva base social a altres tipus d'entitats de l'economia social i solidària. Paral·lelament, va anar creixent també la seva base de socis i sòcies col·laboradors.
COO57 treballa sobre la base dels valors i principis de la banca ètica: la coherència per evitar la contradicció de l'ús dels nostres diners amb els nostres principis ètics i socials; la participació i la responsabilitat dels estalviadors; la transparència absoluta en la gestió de l'entitat, la solidaritat en la construcció del model econòmic i una reflexió contínua per orientar l'acció de COOP57.

Criteris de finançament i àmbit d'actuació

Fins al moment, COOP57 ha atorgat més de 600 préstecs a projectes de cooperatives, associacions, fundacions, empreses d'inserció, moviments socials i altres entitats de l'economia social i solidària. Els projectes que reben el suport de COOP57 han de satisfer, com a mínim, les condicions següents:

• Tenir una finalitat, en sentit ampli, d'interès social.
• Estar arrelades al territori.
• Col·laborar en la construcció d'una societat més solidària.
• Funcionar amb criteris d'autonomia i gestió democràtica.
• Crear llocs de treball amb caràcter estable.
• Repartir els excedents en funció del treball aportat.
• Disposar d'un projecte viable econòmicament.
• Oferir la capacitat suficient per poder fer el retorn del préstec sol·licitat.

Com participar?

Soci col·laborador: Per persones físiques. Els socis i sòcies col·laboradors són les persones que, sense ser socis a tots els efectes (no poden rebre préstecs), es vinculen a COOP57 perquè creuen en el projecte i volen participar amb els seus estalvis en el desenvolupament d'un instrument de finançament alternatiu, ètic i solidari.
Soci de serveis: Poden ser socis de serveis de COOP57 (i per tant, rebre'n finançament) les cooperatives, associacions, fundacions i altres entitats de l'economia social que duguin a terme una activitat econòmica de manera autònoma i sobre la base de criteris de democràcia econòmica.
Tots dos tipus de socis participen en els òrgans de decisió i de gestió de COOP57 i estableixen les línies d'actuació i els criteris ètics i socials de la cooperativa.

Contacte – COOP57 Catalunya

Adreça: Méndez Núñez, 1 pral. 2a, 08003 Barcelona
Telèfon: 93 268 29 49 / Fax: 93 295 45 01
Correu electrònic: coop57@coop57.coop
Pàgina Web: www.coop57.coop
 

Fiare

Descripció entitat

El Projecte FIARE neix com un instrument d'intermediació financera que permet dirigir l'estalvi de persones, famílies i organitzacions cap a projectes que suposen una transformació de la nostra societat.
Un banc sense ànim de lucre al servei de la societat, del tercer sector i de l'economia social amb una relació propera al territori. Un banc en mans de la ciutadania, creat des de la base, on la participació de les persones i entitats sòcies n'és el factor clau.

Xarxes territorials

Des del convenciment que, articular la participació d'una àmplia i heterogènia base social ha de ser una de les prioritats, el Projecte FIARE creix en els territoris on hi ha una societat civil organitzada que es vol apropiar d'aquesta proposta i ser protagonista en la seva construcció.
Per això, de forma gradual, es constitueixen associacions territorials de socis que se sumen al projecte. Aquestes associacions aporten tot el coneixement i l'experiència local que enriqueix aquest procés i permet estar a prop del territori i conèixer les necessitats i prioritats de la societat en cada moment.

Missió i valors:

Els valors que inspiren el projecte són:

Crèdit al servei de la justícia: Un valor principal d'aquest projecte és la seva vocació de transformació i inclusió social mitjançant el crèdit.

Un projecte en xarxa: Les necessitats a les quals pretenem donar resposta requereixen molt més que el suport financer a través del crèdit. D'aquí la importància del treball en xarxa amb moviments socials de l'àmbit de l'economia solidària

Estalvi responsable, participació i transparència: Aquest projecte requereix de la participació activa de persones i entitats que posin els seus estalvis al servei d'una proposta bancària alternativa. Un instrument financer en mans i al servei de la ciutadania, en el qual la transparència i la participació són les seves senyes d'identitat.

Caràcter no lucratiu i interès comú: El nostre enfocament sobre la rendibilitat és alternatiu al que convencionalment s'utilitza en l'àmbit financer i bancari. Si bé són necessàries la viabilitat efectiva i la sostenibilitat del projecte, la rendibilitat i el benefici econòmic no són el nostre objectiu.

Criteris de finançament i àmbit d'actuació

El projecte FIARE finança activitats econòmiques que tinguin un impacte social positiu. Això significa donar suport empreses i projectes socials, ecològics, culturals i humanitaris, i posar els recursos a l'abast de les persones que no tenen accés al finançament dels bancs convencionals.
D'aquí que els àmbits prioritaris de treball siguin la cooperació al desenvolupament, la inserció social de persones en situació o risc d'exclusió social, la sostenibilitat mediambiental o el cooperativisme, així com projectes i organitzacions que promouen una millor qualitat de vida i la defensa de diferents valors.
Projectes que engloben activitats com el comerç just, les empreses socials i d'inserció, la cooperació al desenvolupament, la producció i el consum ecològic o entitats que promouen la defensa de valors socials i educatius.

Com participar?

Client: Pots ser client del Projecte FIARE dipositant els teus diners en els productes d'estalvi a termini (encara no es disposa de comptes corrents) que FIARE ofereix a través de la cooperativa Banca Popolare Etica. Diferents tipologies de llibretes d'estalvi que es poden adaptar a les teves necessitats.
Soci: Pots formar part del Projecte Fiare ja no només com a client sinó també a través de la subscripció de capital social. Això et permet des d'ara participar a les juntes de socis, donar la teva opinió i rebre les explicacions i informacions que tot soci té dret a obtenir de l'entitat en la que participa. En definitiva integrar-te en un moviment de canvi en l'àmbit financer i liderar la futura constitució d'una cooperativa financera amb total autonomia, democràtica i sense afany de lucre.

Contacte – Projecte FIARE Catalunya

Adreça: C/Casp, 43 baixos · 08010 Barcelona
Telèfon: 93 368 99 82
Horari: de dilluns a dijous, de 9 h a 14.30 h i de 16 h a 18.30 h i divendres, de 9 h a 15 h.
Correu electrònic: info@projectefiare.cat
Pàgina web: www.projectefiare.cat

UAT BOADA, CANTAUTOR AMB FUTUR

Avui ha actuat en directe al programa "El suplement" conduït per Sílvia Coppulo a Catalunya Ràdio. M'ha sobtat i com hom sol dir m'ha arribat al cor. Ell simplement ha fet un directe i qui l'ha presentat ha dit que tot el que circulava per internet havia estat gravat el darrer any en un petit estudi casolà pel mateix Eduard Boada amb uns quants amics músics. Realment, en aquesta línia crec que té futur i el català també per expressar sentiments i emocions i ser cantat arreu.

MOBILITZACIONS COMPARTIDES

Demà dissabte hi ha una convocatòria unitària de toa la comunitat educativa per realitzar una concentració-manifestació començant a la plaça Urquinanona. És important perquè convoquen des de les Ampes fins als estudiants passant per tos els sindicats de professorat i mestres. Esperem que hi hagi molta gent i que serveixi d'escalfament de cara a la vaga general prevista pel dimecres 14 de novembre.
Algunes passes, es van donant a l'institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès on treballo, feia molt temps que no es prenia una iniciativa en aquest camp i ara encara que petita s'ha pres: s'ha repartit a tot l'alumnat una carta convocatòria per l'esmentat acte deixant molt clar que les retallades són demencials i empitjoren la qualitat de l'ensenyament públic. En zones on tot està més avançant, durant tota la setmana han estat treballant per disposar de tota mena d'objectes que animin festivament la "trobada"  i ens donin forces per a continuar protestant.
El camí és la informació, la pèrdua de la por i la responsabilitat envers la nostra consciència perquè aquest sistema clama al cel i encara que des d'un cert egoisme preferim no ficar-nos-hi pensant en els nostres fills/es i en tots aquells que estan molt pitjor, cal fer.hi quelcom.

LA LLUITA CONTRA LA FAM

La fam continua essent un gravíssim problema. Després d'un retrocés lent d'ençà de la dècada dels anys 70 del segle passat, la tendència positiva -massa lenta- va trencar-se l'any 2008 per la greu crisi dels aliments que va provocar-ne l'augment en percentatges insospitats. Aleshores es va arribar a la ratlla dels mil milions de persones que patien ganes. Ara aquesta xifra sembla establitizada entorn als 870 milions. Són massa persones sobretot si tenim en compte que com ens estan repetint força ONG som la primera generació que disposem de les eines per acabar amb aquesta lacra que ens acompanya des de temps immemorial. És per això que "Acció contra la fam" ha iniciat una nova campanya que vol implicar-nos a tots i totes.
Jo us en proposo un tast.
http://www.ladictaduradelhambre.org

PREMI PER A LUCIA CARAM

L'alcalde de Sabadell, Manel Bustos va entregar el primer premi memorial Àlex Segler a Sor Lucia Caram.
Un premi merescut per a una dona creient que sembla no tenir aturador i que afirma que el seu "claustre és el món" i els seus preferits "els pobres". Aquesta notícia reflecteix el fet.

El Primer Memorial Àlex Seglers distingue la monja argentina Sor Lucía Caram

El galardón recuerda al desaparecido estudioso del fenómeno religioso desaparecido en agosto de 2010

Martes, 2 de octubre del 2012 - 15:08h.

Votos:

+3

-0

Comentarios (0)

J.S. / Sabadell Sor Lucía Caram ha sido la persona elegida para recibir el primer Memorial Àlex Seglers, galardón que se le entregó este lunes día 1 por parte del alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, en un acto en la Casa Duran de la ciudad.

El alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, entrega a sor Lucía Caram el galardón correspondiente al primer Memorial Àlex Seglers.

Imagen de archivo del desaparecido Àlex Seglers, que murió en agosto de 2010.

El jurado valoró las aportaciones de la monja argentina en favor del diálogo interreligioso, especialmente en la ciudad de Manresa, pero también en el ámbito de Catalunya como demuestra el impulso que dio a la creación del Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa y su responsabilidad en la organización del II Parlament Català de les Religions del año 2006.
La candidatura de Sor Lucía Caram había sido presentada por el Movimiento Ecuménico de Sabadell, que trabaja por la unidad de todas las iglesias cristianas.
Nacida en Tucumán, Argentina, en 1966 Lucía Caram ingresó en la orden de las Dominicas contemplativas y en 1989 se trasladó a Valencia, donde vivió durante cinco años. Cursó estudios de Teología, ha publicado varias obras y ha impartido cursos en diversos puntos del Estado. En 1994 se trasladó a Manresa, en el Convento de Santa Clara, donde reside actualmente.
Sus iniciativas más recientes son la Plataforma Ciutadana de Solidaritat de Manresa y la Fundació Rosa Oriol, destinadas a la ayuda social a los más necesitados.
Caram agradeció este lunes el galardón asegurando que éste lo espoleaba a seguir trabajando: "Es un orgullo recordar y reconocer personas como Àlex, que trabajaron para la normalidad de los valores religiosos, y por el pluralismo y respeto a la libertad religiosa".
Caram se refería a Àlex Seglers, sabadellense e investigador del mundo de la religión e impulsor de los valores positivos del fenómeno religioso desaparecido en agosto de 2010. El memorial que Sabadell ha impulsado en su recuerdo tiene por objetivo la promoción de los valores de la convivencia en Catalunya.

UNA CIUDAD QUE TRABAJA LOS VALORES

Estos valores forman parte del Pacto por los Valores que, de manera participada con entidades, colectivos y ciudadanos de Sabadell a lo largo del año 2011, consensuaron que fueran los siguientes: respeto, justicia y equidad, libertad, esfuerzo, confianza, amor, hospitalidad, austeridad, responsabilidad y optimismo.
En este sentido, el alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, mostró en el transcurso del acto su orgullo a raíz de la apuesta hecha por Sabadell en torno a los valores humanos: "Es un orgullo que Sabadell apueste por valores, y que hoy y aquí sean noticia, por un día, los valores, y especialmente aquellos que compartimos y que nos acercan a los otros".

TORNEM-HI AMB L'ECONOMIA: HI HA ALTERNATIVES

Avui tornem a parlar d'economia..en un to d'esperança perquè els autors del document que us enllaço el titulen justament "Hi ha alternatives" amb ganes de motivar a la gent i de no deixar que ens ensorrin només perquè "ells" han anat acumulant la informació, els diners i doncs el poder.

 Hay alternativas

UNA ENTREVISTA AMB TERESA FORCADES

És una dona amb moltes cares totes centrades pel seguiment del Crist. En aquest cas, entrevistada per Carles Capdevila ens parla de la medicalització de la societat i del llibre que està preparant al respecte i que potser durà per títol "La desmedicalització"


Perfil Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), licenciada en medicina y teología, doctora en salud pública, es monja benedictina en el monasterio de Sant Benet y una celebridad mediática a raíz de los vídeos en los que criticó la industria farmacéutica y la psicosis por la gripe A para favorecer las campañas de vacunación. Referente de la lucha de las mujeres de la Iglesia, mantiene la crítica contra los abusos en la medicalización de la sociedad.

CARLOS CAPDEVILA - 26/02/2012 - ARA.CAT
Traducido del catalán

Hace días que no tenemos noticias suyas. ¿Qué prepara?

¡Eh! Que yo no preparé nada! Lo de la gripe no fue buscado, sino fruto de una inquietud personal y compartido que tuvo una difusión inesperada. El revuelo no se ha acabado, tengo mucha demanda de ayuda que quiero responder, tanto con particulares como con medios, conferencias ... Y preparo un libro sobre la medicalización.

Me resume la tesis?

El título quizás acabará siendo La desmedicalización, porque es posible hacerlo de otra manera. En la época moderna medicalizar era introducir medidas higiénicas, cuidados antibióticos y, por tanto, cuanto más medicalizada era la sociedad, más sana. Hoy cuanto más medicalizada está una sociedad más enfermedad hay, porque atribuimos una etiqueta diagnóstica a fenómenos de la vida cotidiana que años atrás a nadie se le habría ocurrido etiquetar como patología, por ejemplo la fobia social, que antes llamábamos ser tímido. Además, se le propone un tratamiento farmacológico de por vida, porque como es un rasgo caracterológico ...

Más ejemplos.

El sexo, con el reduccionismo farmacológico que dice: "Esto es un problema médico y hay una píldora que puede mejorar". Otro ejemplo es el de la muerte, que la reducimos a conversaciones del tipo: "Que ha pasado el médico? Han subido el oxígeno? Ya le han dado la pastilla? ..." Y con ello van pasando las horas, y no ha habido espacio social para abordar la realidad espiritual o humana. Otro caso, la hiperactividad infantil. Ha habido iniciativas-pagadas por las casas que patrocinan un medicamento-que son las informaciones en las que nos basamos para decir que hay un gran porcentaje de niños que tienen este problema, y ​​tienen que comprar tal pastilla.

Quizás somos nosotros los que mañana demos etiquetas, una solución fácil para cada cosa.

Y tanto. Hay unos intereses externos pero la conciencia humana siempre es más potente, a ti no te venden la moto si no te dejas. Pero Illich ya dijo que "el sistema médico se ha convertido en un peligro para la salud" y también que "la obsesión por la salud se ha convertido en una patología". A Jesús lo habrían llenado de pastillas hoy, porque no creo que tuviera completo bienestar social y físico. Nadie deja-con razón-que el cura le diga cómo debe vivir, y en cambio tú vas al médico y allí parece que te puedan decir lo que tienes que hacer y lo que no debes hacer. Esto será si tú quieres

No tiene miedo de criminalizar toda una industria que ha salvado muchas vidas?

No puede ser que la salud sea un negocio, en eso soy radical. Evidentemente, la industria no es tonta y, si hay una universidad que está haciendo una investigación que es buena, allí y le compra la patente, pero lo que ha beneficiado a la humanidad es lo que se estaba inventando: que nos venga una industria y haga negocio no nos hace ningún bien.

Pero los investigadores lo hacen con la esperanza de que les compre alguien.

Si lo hacen con esta esperanza no descubrirán nada bueno. Hay una crisis de innovación porque se hacen drogas que son repeticiones con una variación de moléculas mínima para poder patentar como nuevas. Para innovar de verdad tienes que tener un corazón y una mente abiertos, tienes que ser un poco genio y no pensar en el dinero.

¿Qué piensa de la homeopatía?

La homeopatía y las medicinas alternativas han sido un descubrimiento para mí desde que estoy en el monasterio. La medicina convencional es muy decepcionante para las enfermedades crónicas. Además, ahora soy acupuntora. A una hermana con artrosis que tiene 90 años la píldora le hace efectos secundarios, y con las agujas el mal le marcha igual.

La industria farmacéutica no es tan intocable como dicen, usted la ha tocado y no le ha pasado nada. O sí?

Retiraron la financiación de un congreso en el que yo iba a hablar. Si estuviera en ejercicio médico dentro del sistema sí me habrían pasado cosas.

¿Qué?

La promoción y la financiación cada vez más dependen de estas industrias, tanto en la Facultad de Medicina como en cuanto a las posibilidades de los parques biomédicos de investigación, que cada vez más dependen de capital privado. Cuando se habla de partenariado público-privado, si la capacidad decisoria es del privado es una estafa al erario público.

Lo que hace la industria farmacéutica, primero asustarnos y después vendernos la solución, no es también lo que hace la Iglesia?

Sí, y cuando lo hace es un abuso de poder. El miedo es el peor argumento que puedes utilizar. Vender un Dios que juzga, que castiga, que te está vigilando a ver si te equivocas y que tiene unos representantes que te vigilan más de cerca es una perversión que me indigna más que las farmacéuticas. Lo que me gusta de los Evangelios es el mensaje liberador, que tú estás hecho a imagen de Dios, que Dios es amor y libertad absolutos y tú eres una concreción del amor y la libertad de Dios en el espacio y el tiempo, eres una pieza única y eres amado desde el principio, te han hecho por amor y por amor te esperan, a mí me encanta eso!

Sus padres no eran creyentes, ¿verdad?

Mi padre se llamaba claramente ateo, ahora ya no sé si se diría, y la madre no se diría atea pero de la Iglesia más bien me habían enseñado a sospechar. Yo antes de los 15 no me lo había planteado, me llevaron a una escuela laica y catalana. Más adelante, mi experiencia en la escuela Sagrado Corazón era crítica porque las monjas lo hacían todo en castellano, yo tomaba los apuntes en catalán y me decían roja ... Pero allí, en unas convivencias en que nos pusieron una Biblia en las manos, tuve un impacto muy grande, y me enfadé: "He perdido 15 años de mi vida! A mí nadie me ha explicado esto!"

Aunque tardó en hacerse monja.

Sí, no fue hasta años más tarde, vine al monasterio a preparar unos exámenes de medicina y comenzó esta lucha interior, que es una mezcla de fascinación y terror: "Esto que siento es Dios que me está hablando? Si lo es, es fascinante, y si no lo es tal vez me estoy volviendo loca ".

Y ver que la Iglesia no avanza en temas como la homosexualidad y el papel de la mujer ...

Yo soy fiel a lo que me ha parecido que era de Dios y soy crítica con la institución. Los monasterios son espacios de realización femenina independientes de la sociedad patriarcal. Es un ámbito de mujeres en que los roles típicos de feminidad y masculinidad no pueden jugar ningún papel.

Pero cuando ve el Papa en la Sagrada Familia y ve aquellas monjas allí que hacen de criadas, o cuando usted no puede oficiar una misa ...

Me sitúo con toda la crítica, y con la conciencia de que yo no quiero esperar a que cambien las cosas desde arriba. Si las mujeres de la Iglesia quisiéramos, esto cambiaría en 24 horas. Sólo que no fuéramos a las iglesias, ya caería todo. Y así estamos. Yo creo que eso no aguanta mucho más.

Debe de estar a favor de todos los velos, si usted lleva.

El criterio fundamental es: "Esto es lo que quieren las mujeres o es lo que dice alguien que han de querer?" Si vivo en una sociedad musulmana en que si no llevo velo o burka me queman o azotan, pues eso no puede ser.

Lee diarios?

Tengo una desconfianza de la independencia actual de los medios de comunicación. Lo de Libia es una vergüenza cómo ha ido. Es un asesinato descarado, es una intervención injustificada y es una manera de ir a hacer de salvadores de un país que provocará el mismo que en Irak y Afganistán, que están mucho peor ahora. Es de escándalo la poca capacidad crítica de la información en política internacional.

Es independentista?

Sí, puedo ser independentista perfectamente. Lo que encuentro ridículo es que esto no se pueda plantear como una opción. El ejercicio de la política responsable para mí pasa por integrar estructuras cada vez más solidarias. Hay suficiente experiencia histórica acumulada para saber que un gobierno cercano es el que tú puedes hacer responsabilizar de manera más directa. Y que cuanto más arriba vayas, y ahora pasa en Europa, la burocracia es compleja y alejada de la toma de decisiones. La Trinidad ya nos dice que la diversidad es óptima, que no hay una unidad más allá de la diversidad.

Así, la Iglesia española no ha entendido la Santísima Trinidad?

No, en absoluto. Esta idea de uniformizar es una idea absolutamente contraria a la que se deduce de la visión del mundo cristiana.

Llegará la independencia de Cataluña?

Si queremos, sí. Esto es lo mismo que las mujeres en la Iglesia. Si queremos, en 24 horas. Y no lo digo en broma, yo me lo creo eso, creérselo es fundamental. Si esperas que ellos muevan pieza, ni en 24 horas ni en 24.000 años.

Es optimista pese a la crisis?

Estoy preocupada. Pienso que los niveles de sufrimiento, de abuso, de injusticia que se están dando son de escándalo mayúsculo y empeorarán. Tenemos que hacer caso de las reivindicaciones más básicas del movimiento de los indignados.

Con tanto trabajo y su capacidad de liderazgo, no se le hace extraño estar quieta en el monasterio?

La vida monástica no es una república feminista independiente donde no nos importa lo que pasa. Tenemos muchos lazos, no es un refugio amurallado.

Se ve toda la vida aquí, en Sant Benet?

Si Dios quiere. Pero si en algún momento tengo que decir algo que puede poner en peligro que yo pueda continuar aquí, tengo que poder decir. Es una exigencia que tengo conmigo misma, la coherencia y la fidelidad a la verdad. Aquí he encontrado mi hogar y puedo crecer y ser yo misma, pero tengo que ser capaz de ponerlo en juego. El cristiano debe mirarse en Jesús, y a Jesús las cosas no le fueron demasiado bien. Sé que me pueden pasar cosas que no espero.
 

PER TREBALLAR A L'AULA

Avui utilitzo  aquest senzill blog per a fer una mica de reflexió ecològica a partir d'un fotomuntatge de la gent de Món Verd.
Cal pensar-nos-ho dues vegades a l'hora de llençar qualsevol objecte i més encara si és en el mar.

Avui us presento un escrit de collita pròpia que vaig escriure arran d'assistir a una xerrada sobre el tema conflictiu de la privatització de la sanitat a Catalunya. Va ser una trobada molt interessant i reeixida en quan a nombre d'assistents. Em va provocar una bona dosi de f
reflexió. Aquí el teniu:

SISTEMA I CONTRADICCIONS

Ahir vaig tenir la sort d'anar a una xerrada sobre la privatització de la sanitat catalana. L'encontre estava organitzat pel grup Lluita internacionalista, el cap visible del qual és na Ester Vivas. Varen intervenir també, Dante Albano, periodista i editor de la revista “Café amb llet” i la monja benedictina Teresa Forcades (metgessa i teòloga).

Allà se'ns va parlar molt de com els interessos privats poden malmetre fins als ossos el sistema públic de salut i de com això és transportable a qualsevol altre àmbit com ara l'ensenyament.

Va deixar-se molt clar que el problema no es trobava en el fet de parlar de “coses públiques” sinó en la manipulació que d'aquestes en fan alguns poderosos en benefici propi, tot saltant-se els sistemes de control que poc a poc s'havia aconseguit establir.

Si els diners són públics, el funcionament hauria de ser públic i el control també. Tanmateix se'ns varen aportar dades de com això no ha estat així en els hospitals públics de Blanes i Calella. Com a mínim s'han desviat a butxaques privades 2,4 milions d'euros. Ells ho han intentat investigar fil per randa però s'han trobat amb la negativa de les gerències a facilitar-los la informació, han arribat fins al parlament però allà a la pregunta feta per mitjà d'un diputat se'ls va contestar que com que es tractava d'un servei concertat, ells -la comissió de control de Salut- no tenien totes les xifres.

Aquesta foscor amb paciència ells l'han anat desentranyant i el resultat és un joc d'interessos en el qual gerència hospitalària, càrrecs polítics i gestió de serveis externalitzats (des de cafeteria fins al servei de radiografies) en el qual els diners acaben anant a parar a poques butxaques que a més gairebé sempre són les mateixes.

Quan des de la revista “Café amb llet” conclosa la investigació fins on els havia estat possible, decideixen fer-la pública penjant-ne un video a la xarxa, no només no hi ha reaccions en el sentit d'obrir investigacions sinó que algú que no hi surt citat més que tangencialment els posa una querella que tot just ara s'està substanciant i els demana una multa d'entre 5000 a 20 mil euros.

Per la seva part, Teresa Forcades va explicitar la fal.làcia del cost excessiu de la sanitat pública partint d'informes elaborats per una entitat mundial com la OMS que deixen clar que era gairebé el triple de cara la sanitat privada dels EUA -7000 per persona/any- que no pas l'encara pública espanyola -2500 euros persons/any-, a més de ser qualitativament millor.

Davant de tot plegat se'ns va parlar d'engany i manipulació interessada per part de les elits financeres de sempre.

Ara comença el problema dins del meu cap. No crec que per a cap de les més de cinc-centes persones que érem presents a l'acte -fou tot un èxit- aquella informació fos cap gran sorpresa. Potser ho foren algunes dades específiques però la idea general ja la teníem. Aleshores,per què tot plegat no corre com ho fa la pólvora i la gent definitivament es planta?

Dic el que dic perquè el mateix dia les enquestes d'intenció de vot donaven la majoria absoluta al govern futur d'Artur Mas i era justament de gent molt propera a aquest o que s'aprofitava de les estructures de govern d'aquest de la que estàvem parlant en la xerrada.

Què més ens cal per a motivar-nos a informar-nos i a anar denunciant qualsevol fet que quedi fora de la llei que a més és -encara- bàsicament la llei que ells mateixos s'han atorgat?

Hauríem de perdre la por i empoderar-nos tal com se'ns va repetir en el mateix acte.

Sembla que costi molt això, perquè si no es fa moltíssima publicitat de determinat fet -com per exemple la manifestació del propassat 11 de setembre- la notícia no arriba i la gent no es dóna per avisada.

Però encara m'atreveixo a donar una passa més enllà, estem disposats a dedcar hores del nostre dia per a presentar denúncies quan s'hagi trencat la legalitat a presentar presupostos alternatius i a donar suport a tots aquells que plantegen un altre model de societat? Perquè està bastant clar que si fem ua societat una mica més humana haurem de renunciar a certes formes de fer que s'havien “normalitzat” com el viatjar sovintejadament, canviar de cotxe amb freqüència etc.Quan ara ens diuen que s'ha viscut per sobre de les pròpies possibiliats es fa referència a coses com aqueses, ens ho podíem permetre perquè algú -ells- ens donaven crèdit però això -ni que fóssim responsables, sense estirar més el braç que la màniga- ens deixava enganxat al sistema que ara critiquem amb força. Està molt estudiat que el sistema capitalista necessita crèixer sempre més i més i que això genera crisi cícliques que els de dalt superen amb tancaments i reajustaments que sempre han patit els de baix...l'únic que canvia aquest cop és que la majoria de persones ja no es consideraven dels de “baix” sinó que com a classe mitja es consideraven ben assentats i ara s'han trobat que el somni s'ha esgotat i el cop ha estat més dur.

A veure si estem preparats per viure desperts i cercar un “modus vivendi” que no ens faci depenents – o bé ho siguem en proporcions cada cop més minses- i per tant ens permeti ser crítics i conseqüents cercant alternatives a aquest sistema que vol xuclar-ho tot.

SETEM I LES CONDICIONS DE TREBALL

Campanya de sensibilització de SETEM. Crec que paga molt la pena seguir-la per fer-nos càrrec una vegada més que la crisi és global i que aquells qui se n'aprofiten no pararan fins que nosaltres solidàriament ens alcem i amb pacífica contundència els diguem prou.

UN CUENTO PARA PENSAR

Això de fer circular missatges no és gaire del meu grat, tanmateix com que la lliçó que s'extreu crec que és clara i encertada i que ens hauríem de posar les piles, copio el text i si algú vol fer el mateix, que ho faci.

Están todos los pasajeros en la sala de embarque esperando la salida del vuelo cuando de repente llega el copiloto impecablemente uniformado con unas gafas oscuras y un bastón blanco tanteando el camino..
La empleada de la compañía aclara que, si bien es ciego, es el mejor copiloto que tiene la Empresa.

Al poco rato llega el piloto, con el uniforme impecable, gafas oscuras y un bastón blanco asistido por dos azafatas.

La encargada  de la sala aclara que, también, el piloto es ciego, pero que es el mejor piloto que tiene la Compañía y que, junto con el copiloto, hacen la dupla más experimentada.

Con todos a bordo, el avión comienza a ANDAR, tomando cada  vez más velocidad y con los pasajeros aterrorizados.    El avión sigue tomando velocidad pero no despega... continúa la carrera y sigue en tierra.   Cada vez el final de pista está más cerca y en una explosión de histeria general los pasajeros comienzan a gritar como poseídos!

En ese momento el avión, milagrosamente, toma altura ...entonces el piloto le dice al copiloto...

- El día que los pasajeros no griten,  ¡¡¡ Nos vamos todos a la  MIERDA !!!!!!

 

Moraleja:
Así está hoy ESPAÑA, gobernada por ciegos que no ven, o no quieren ver, la realidad.  A la espera de que el pueblo "GRITE" para levantar vuelo.


COMENZÓ A CIRCULAR EL 09/05/2012 

 SIGUE PASANDOLO, PARA QUE TODO EL QUE LO LEA SEPA QUE ESTAMOS  DORMIDOS. 

 

 

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Aquest és un video sobre la revolució industrial i els seus efectes sobre el conjunt de la societat, jo l'empraré per a il.lustrar als meus alumnes de quart d'ESO, però crec que és prou interessant per a oferir-lo a tothom. Així que aquí el teniu.

MOISÈS BROGGI, CATALUNYA I DÉU

El doctor Broggi continua acumulant anys -ja passa dels 103- i segueix destil.lant saviesa. Aquest article de Lluís Martínez parla del darrer llibre que ha publicat fent parella amb la escriptora i filòsofa Teresa Pous. En ell se'ns parla d'història, però sobretot de futur, intentant donar el seu parer sobre allò que cal fer perquè Catalunya acabi obtenint la independència a partir de valors positius i sense violències del tot innecessàries.

El doctor Broggi, Déu i nosaltres
 LLUÍS MARTÍNEZ
Com podem ser útils a Catalunya? “Fent conèixer al món que som un poble sotmès”
Quan el doctor Moisès Broggi s'acomiada dels periodistes insisteix, com a gran conclusió de la seva filosofia vital: “Recordin que el que compta és l'amor; el que compta és estimar.” Qualsevol que no conegui el doctor Broggi pot esbufegar i dir-se, abans de girar aquest full, que es tracta d'una d'aquelles màximes de llibre d'autoajuda que no volen dir res. S'ho dirà i s'equivocarà amb estrèpit, perquè si hi ha a Catalunya alguna persona que estigui acreditada per revelar-nos què és el que de debò té importància a la vida, aquesta és el doctor Broggi.
Edicions 62 ha citat la premsa catalana al domicili del doctor Broggi per presentar el llibre La necessitat de ser útil. Es tracta d'un interessant volum que recull una llarga conversa temàtica entre el doctor Broggi i la filòsofa i escriptora Teresa Pous. Un llibre doblement interessant, doncs: per les reflexions vitals del doctor Broggi, però també per les aportacions que fa la mateixa Teresa Pous amb una encertada cita dels filòsofs i pensadors que serveixen per convidar la resposta del doctor.
El títol del llibre ja marca el full de ruta: l'essència és ser útil. Sí, però útil per a qui i per a què? Doncs útil per a un mateix, útil per entomar la vida, la malaltia i la mort, útil per a Catalunya i útil per a la pau.
La necessitat de ser útil és el resultat d'una feina de més de dos anys, però la gènesi del volum és llunyana, perquè Teresa Pous va conèixer el doctor Broggi fa anys, quan ell presidia la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. “Conèixer el doctor Broggi és una de les millors coses que m'han passat a la vida”, confessa la filòsofa als periodistes. Molts coincideixen plenament amb aquesta afirmació.
El llibre està impregnat de la filosofia oriental. No ha d'estranyar, perquè el doctor Broggi, que estava acostumat a treballar amb el cos material en la sala d'operacions, també va ser un dels primers al nostre país a interessar-se seriosament per aquests corrents de pensament. Hi va tenir molt a veure la influència d'un oncle seu, el modernista Juli Vallmitjana, orfebre, pintor i literat.
Com podem ser útils per a Catalunya? La resposta del doctor Broggi és directa: “Hem de fer conèixer al món que som un poble sotmès a un altre, que ens explota. Aquest és el camí. Espanya ens hi posarà tots els obstacles que pugui, però si tothom ens coneix, no s'hi podrà oposar.”
L'egoisme, afirma el doctor Broggi en el llibre, explica tots els desastres. I si ho sabem, què podem fer per posar-hi remei? El doctor Broggi, quan és interrogat sobre aquest punt, adverteix: “Això és una mica llarg d'explicar. La humanitat té tres plans: el material, el mental i l'espiritual. El material ja el coneixem; el mental és el sistema nerviós, és el jo. I el jo es pot unir amb la matèria, amb els seus dolors, les seves emocions, passions i angoixes. D'aquí deriva l'egoisme. Però el jo, quan es fa vell, com m'he fet vell jo, ha de procurar d'unir-se amb el pla espiritual.”
Sí, però per què? “Perquè el pla espiritual és Déu, és el principi creador i ordinador. És molt difícil de definir perquè és infinit, és a tot arreu. Però si t'uneixes a aquesta dimensió espiritual t'alliberes de la mort. És com el riu que va a parar a un oceà immens.”
Parlem del cristianisme? “En el fons, totes les religions són el mateix, són iguals: cristianisme, hinduisme, islamisme... Fa milers d'anys que ja es parlava de l'esperit universal i creador que ho ordena tot, que fa que naixem, visquem i morim. El cristianisme assenyala un pont entre nosaltres i la universalitat: l'amor. Això vol dir que hem d'estimar tothom i la naturalesa, perquè ells també són Déu.”
I llavors evoca un magnífic poema de Tagore en el qual un home que busca Déu acaba allunyant-se'n perquè menysprea els altres, ja que els considera un obstacle en el seu camí.
Teresa Pous afegeix en aquest punt: “És el mateix que buscaven els filòsofs que ensenyaven l'art de viure. Epicur afirmava que qualsevol llegat filosòfic que no ens ajudi a ser millors i no solucioni el patiment de la humanitat no té cap interès.”
Ara bé: en el llibre no només hi ha reflexions filosòfiques fruit de dècades de tractar amb la vida i la mort. També es fa un repàs als principals progressos de la medicina. I s'aprenen coses útils, com ara per què hem de menjar molta fibra.
Ell sempre diu que ha tingut molta sort en la vida. Que sempre que s'ha trobat en una situació desesperada hi ha hagut un cop de sort que l'ha ajudat. Tot això ho atribueix, diu, a un àngel.
Potser és el mateix àngel que fa que un no es cansi mai d'escoltar-lo ni de llegir les seves reflexions. Perquè és una d'aquestes persones que tenen el rar privilegi de fer sentir millor els seus interlocutors. Tots nosaltres.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/582039-el-doctor-broggi-deu-i-nosaltres.html 

BONA PUBLICITAT

Aquest video que no arriba als dos minuts crec que està molt ben fet i-tot exagerant- ens presenta una gran veritat: amb el dret a la salut comença tot. I això val per al nostre país i també val per a qualsevol país del planeta.
Cal tenir clares les prioritats, fins i tot a nivell de despeses. Em refereixo que tot i defensar sempre una sanitat gratuïta -previ pagament d'impostos- penso també que cada individu o família ha de tenir la salut i doncs la sanitat en un dels primers llocs de l'escala a l'hora de gastar-hi diners, perquè són els cèntims millor invertits.
Són una inversió en vida.

UN JOVE ANALITZANT EL FUTUR PROPER

Alguna vegada ja us n'he parlat, però la veritat no em deixa de sorprendre. L'Albert Vilalta, un exalumne escriu i ho fa molt bé amb claredat i concissió i a més s'interessa per aquells temes que sovint diem que els rellisquen a la majoria de joves.
En el text que us copiaré a continuació analitza les primeres enquestes que han sortit arran de la convocatòria d'eleccions avançades per part d'Artur Mas. Llegiu-lo perquè paga la pena.

Mirall trencat: enquestant el futur - P2 (01.10.12)

Avui m’agradaria començar parlant de les enquestes que sempre surten abans d’unes eleccions. Cada vegada són més fiables i ens permeten omplir diaris o programes de ràdio abans de saber els resultats definitius. Es tracta d’un joc molt necessari, perquè l’anàlisi a priori és sovint més variat i interessant que a posteriori. S’han de tenir en compte totes les variables i, el que és més important, encara es pot canviar la tendència.

Segons Feedback, la consultora que ha triat La Vanguardia per al sondeig, Convergència i Unió passaria de 62 escons a 66 o 67 i es quedaria molt a prop de la majoria absoluta, que són 68 diputats. Sembla que pujaria malgrat el gir sobiranista, i deu ser dels pocs governs d’Europa a qui no li passen factura les retallades. A mi tot això de la cortina de fum em sembla una bajanada. La gent a qui li han tocat la butxaca ho té ben present, i no és que perdoni o li sigui igual, sinó que sap diferenciar unes coses d’unes altres i potser troba en Artur Mas l’opció més seriosa de totes per defensar els seus interessos.

La segona força més votada seguiria sent el PSC, però cauria espectacularment de 28 a 21 escons. Francament, no sé a què juga Pere Navarro. Federalisme? Fa temps que és una aposta fracassada. Sembla que no ha entès de què va la partida. Treure únicament les retallades al discurs i acusar la gent d’oblidar-les per l’eufòria és demagògic i insultant. Recordem que les va començar el tripartit amb la seva formació al capdavant o no cal? Recordem Zapatero o tampoc cal? Enquestes recents entre els votants socialistes donen un ampli suport a Montserrat Tura, doblant Pere Navarro. Doncs no. Tura plega i Navarro tan tranquil. El sector catalanista del partit ha estat esborrat d’un dia per l’altre, però tota la massa social que tenia al darrera no es pot fer desaparèixer. Què votarà aquesta gent? Veurem. És perfectament legítim oposar-se a la independència, fins i tot necessari per a la bona salut del sistema democràtic, però em costen més d’entendre les seves reticències al referèndum o, anteriorment, al pacte fiscal. Sembla que aquesta podria ser una de les explicacions a la davallada. O potser l’ambigüitat en molts dels darrers temes debatuts al Parlament, o potser el doble joc amb el PSOE al Congrés, o potser la pèssima oposició inconformista que no proposa solucions i que només dinamita les propostes dels altres. I sóc tan dur amb el PSC perquè em sap molt greu com està fent les coses, perquè aquesta nova Catalunya que comença el necessita ferm i perquè sempre he esperat més de la meva opció natural de vot. Una opció que, lamentablement, encara no he exercit mai.

El PP també perdria passant de 18 a 15 o 16. No calen gaire comentaris. La gestió de Rajoy no ajuda i la negació de la realitat catalana i de qualsevol dret a decidir el nostre futur, tampoc. A diferència del PSC, ja no em preocupa que facin les coses malament perquè sembla que, històricament, no tenen remei.

Esquerra Republicana pujaria dels 10 que té ara fins a 13 diputats. Oriol Jonqueras ha aportat serietat a la formació i semblaria que, per fi, l’auge de l’independentisme suposa algun rèdit per ells. Amb el PSC a la deriva, són l’alternativa real a CIU, tot i que sembla que estan disposats a remar junts. Veurem fins on.

Una cosa similar passa amb Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, que passaria de 10 a 12. Juntament amb els republicans són l’alternativa a Convergència. Una oposició necessària i crítica amb les retallades. També a favor del dret a decidir però allunyats de l’independentisme indiscutible. 

Ciutadans, ara amb 3, en guanyaria un. Lògicament aglutinant els votants que s’oposen a la independència i, malauradament, també al dret a votar-la. Repeteixo: a votar que sí o a votar que no.  

I per últim, Solidaritat perdria un diputat passant de 4 a 3. Suposo que alguns dels seus votants es decantarien pel vot a grans formacions, si no, no m’ho explico.

Analitzem ara les dades generals. No cal ser gaire llegit per veure que, dels 135 escons que té el Parlament, uns 95 serien per a partits que recolzen sense matisos una consulta per la independència. Més de dues terceres parts. A l’altra banda hi hauria els aproximadament 20 escons del PP i Ciutadans que s’oposen frontalment al referèndum i, al mig, sense dir que no però posant condicions al sí, hi hauria els 21 escons socialistes. El missatge és clar: la gent vol decidir. I no m’esperava menys. Volem contestar a la pregunta. Per dir que sí o per dir que no lliurement, però que ho volem decidir nosaltres està ben clar.

La resposta a les amenaces de posar a la presó al president de la Generalitat, de treure els tancs al carrer o repatriar extremenys ha de ser unànime i ha de ser el silenci.

No hem de tenir cap por. Som prou madurs per decidir solets. El debat, malauradament encara no és independència sí o independència no. Això no depèn de la formació del Parlament. Dependrà de nosaltres en referèndum. El debat ara per ara és si ens deixen decidir a nosaltres o no. I aquí no hi ha d’haver dubtes. Democràcia és poder fer-nos aquest tipus de preguntes obertament. I que ningú em citi una constitució de l’any 78 perquè no he tingut cap opció de votar-la. Ni jo ni ningú nascut més tard del 1960. Fa 52 anys. No fotem, que ja fa temps que som majors d’edat i ens agradaria que, si no és molèstia, se’ns tractés com a tal. Bona nit.

Publicat per Albert a les 10:39