UN ARTICLE PREMONITORI

Marc Vilarasau, un jesuita jove, home d'àmplies inquietuds -arquitecte, teòleg- va morir abans d'ahir amb només 45 anys, d'un càncer de pulmó.
Fa poc més d'un any havia escrit un article que en morir ha esdevingut una premonició.

Avui he somniat que em moria...

 

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer. I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies. I la gent passant, i jo sol esperant, i tú la flipas, no?
I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno, la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.
I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc que hi havia davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, luego hablamos. I jo a la porta, esperant.
De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, como anda usted por aquí, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.
I tants i tants i tants que van passant, com una riuada, i tots que quan em veuen fan el gest com dient què hi fas tu aquí, aturat?, però l'àngel facin el favor de circular que som molts i el banquet és a punt de començar. I algú que li diu a l'àngel escolti bon home, deixi'l passar al Marc que feia unes homilies espaterrants i l'àngel miri aquí no estem per sermons, aquí venim a menjar i a riure. I jo segueixo esperant, però no passa res, creieu-me.
I totes les abraçades que ara no ens podem donar, reviuen en mi des de dins, com allò que no m'ha deixat mai malgrat les distàncies i els silencis, com la promesa d'una plenitud que en aquell moment no podíem retenir amb les mans. I tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?
I finalment, quan ja no hi quedava ningú, ni tan sols l'àngel d'esquenes amples, només jo a la porta amb cara de peix bullit... Déu mateix treu el nas i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar: té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

En la remoguda societat catalana d'aquests darrers mesos, m'ha semblat molt interessant la següent iniciativa que personalment m'implica com a cristià.
Esperem que més d'hora que tard als governants de Madrid, se'ls obrin les orelles.

Entitats cristianes fan una crida a sumar-se al Dret a Decidir

Dv, 4/10/2013

(Jordi Llisterri-CR) Una vintenta d’entitats cristianes ha obert una crida per formalitzar una adhesió conjunta de grups i institucions catòliques o d’inspiració cristiana al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Aquest grup promotor convida a la resta d’entitats a afegir-se a la demanda per “la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya” que proposa el Pacte Nacional promogut per una amplia majoria del Parlament de Catalunya. L’objectiu és mostrar el suport dins de l’Església catalana a la celebració d’una consulta. Aquest suport es visualitzarà a finals d’octubre amb un acte al Parlament en el que la presidenta Núria de Gispert rebrà els representants de les entitats cristianes adherides.
Aquesta crida –es pot veure aquí- vol aplegar un nombre rellevant i significatiu d’entitats cristianes que donin suport al dret a decidir i a la celebració d’una consulta, més enllà de “la legitimitat moral de totes les opcions polítiques” i de la seva posició final. Entre les entitats que inicialment fan aquesta crida hi ha el Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans, Justícia i Pau, la Fundació Joan Maragall, la Federació de Cristians de Catalunya, la Fundació Hospitalitat Mare de Déu de Lourdes, la Fundació d’Escoles Parroquials, el Patronat de la Fundació Dr. Albert Bonet, l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, o la Legió de Maria. També fan la crida inicial des del món dels religiosos la Junta directiva de la Unió de Religiosos de Catalunya, i ordes com els Escolapis o els Claretians; i associacions de laics com el Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya i el Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona.
Amb aquesta iniciativa es vol mostrar públicament el suport que també té el dret a decidir dins de l’Església de Catalunya. Fins el 25 d’octubre recolliran les noves adhesions al Pacte Nacional per poder-les presentar conjuntament i mostrar la diversitat i l’extensió del suport a la celebració d’un consulta entre els col·lectius cristians. També volen representar un conjunt de trajectòries i de sensibilitats eclesials diverses.
La crida que fan les entitats vol respondre a “la trajectòria d’arrelament al país” i al reconeixement de Catalunya com a nació que tradicionalment ha mantingut l’Església catalana. Els promotors recorden que els bisbes de Catalunya en el document Arrels Cristianes de Catalunya declaraven que “L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels (seus) drets”. És un text de 1985 que deu anys més tard va rebre l’aval de la Santa Seu dins del reconeixement doctrinal de les resolucions del Concili Provincial Tarraconense de 1995. Fa dos anys, els bisbes catalans també van avalar de nou l’actualitat d’Arrels Cristianes de Catalunya amb la carta pastoral Al servei del nostre poble.
Segons els promotors, davant la reclamació d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya “el pensament social de l’Església il·lumina aquesta realitat amb l’afirmació del poble com a subjecte de l’autoritat política, amb la defensa la democràcia com a sistema i amb el reconeixement dels drets dels pobles i de les nacions, entre els quals el de l’autodeterminació”.
Fins ara no hi ha hagut un pronunciament conjunt dels bisbes catalans sobre l’exercici del dret a decidir, tot i que sempre han reconegut la identitat nacional de Catalunya i la legitimitat de qualsevol opció sobre l’articulació política de la que s’ha de dotar el país. Però aquest setembre tant el bisbe de Girona com el de Solsona van publicar una carta dominical pronunciant-se a favor de la celebració d’una consulta. També l’abat de Montserrat va reiterar aquest 11 de setembre el seu suport a la consulta.
Francesc Pardo des de Girona argumentava que “és del tot necessari conèixer l’opinió ‘real’ de tots o de la majoria de ciutadans de Catalunya, que tenim el deure i el dret de manifestar la pròpia opinió i decisió en qüestions importants i essencials”. I Xavier Novell, a Solsona, afirmava que “essent amplament majoritària la voluntat dels ciutadans de Catalunya de decidir el propi futur, només s’assoliran les ‘solucions justes i estables’ que demanàvem els bisbes, si s’arriba a un acord entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti l’esmentada consulta”.
Per la seva banda, l’abat Josep Maria Soler afirmava que “davant el desig i el dret d’una bona part dels ciutadans de ser consultats sobre el futur del país, i tot emparant-se en la Doctrina Social de l’Església” només “a través de la consulta es pot arribar a tenir un coneixement real i objectiu. Les objeccions legals no poden ser mai una excusa per refusar el diàleg i, per tant, cal treballar i apostar per la cohesió social, cal un gran esforç i una gran pedagogia per evitar una possible fractura social que sigui irreparable i deixi ferides obertes”.