Aquí estic de nou. No cal que ho digui perquè és evident. Estem en període estiuenc i les meves entrades han deixat de tenir la regularitat de mesos anteriors. Així serà fins el setembre.
Ja he dit en algun moment que el fet que sigui estiu no implica que la dura realitat de la crisi s'aturi i de fet correm el perill que aprofitant la calor de l'agost encara ens vulguin anestesiar més i colar-nos algunes retallades més.
Diguin el que diguin una realitat com el foc de l'Empordà mostra que les retallades fan mal. I no parlo directament del fet que hi hagi menys dotació per als bombers sinó de que en els mesos anteriors no s'hagi netejat el sotabosc o que no s'hagi fet cap mena de planificació de cara a una evacuació adequada etc.
Aquests dies he vist una petita brigada treballar als marges de la carretera que puja de Tremp a Santa Engràcia. Estan obrint els vorals i esclarint una mica la pineda de l'entorn, es podria fer més però és una passa en la bona direcció.
Evidenment si els ajuntaments no tenen un duro no podran fomentar iniciatives com l'esmentada.
Es poden fer tantes coses! A la xarxa es parla molt dels cotxes oficials. La xifra si no m'erro passa dels 22 mil. Jo estic d'acord amb fer una retallada dràstica,,,però hem de ser coherents perquè si passem d'aquesta xifra a zero, els fabricants de cotxes diran que la seva crisi s'aguditza i faran fora més treballadors. Jo malgrat això crec que s'ha de fer la reducció, perquè és tot el sistema tal i com està muntat que falla, però s'ha de fer veure a la gent que les coses no acostumen a ser ni blanques ni negres perquè en cas contrari se'ns podria acusar raonablement d'haver fomentat la demagògia i això mai no està bé.
També penso que la simple suma de mobilitzacions no fa crèxier la pressió i sí en canvi pot fer augmentar la desesperació d'alguns dels qui les protagonitzen sense veure cap mena de resultats sino és el fet que algunes de les darreres convocatòries van a la baixa.
S'ha de seguir formant i informant a la gent, sense pressionar-la però mostrant-li moltes altres fonts d'informació més enllà de les tradicionals. Des de llibertat.cat a qualsevol altre diari digital començant pel pioner a casa nostra és a dir Vilaweb. A la vegada també s'ha d'insistir en coses aparenment tansenzilles com assegurar que coneixem la font que hi ha darrera la informació i que podem tenir raonables raons per creure-la fiable.
Ja veieu -si heu tingut la paciència de llegir fins aquí- que el tema té moltes arestes i dóna per molt. Així doncs un altre dia seguirem!
27/7/12
Avui escric des de Tremp enmig d'una tempesta important amb força aparell elèctric. Em sembla una metàfora perfecte del que ens està passant a Espanya i com a país que encara no és, també a Catalunya.
L'altre dia vaig sentir per la tele la reacció del ministre Montoro a la petició formal sorgida d'una majoria important del parlament català respecte el pacte fiscal. Feia dies que m'estava entrenant a no reaccionar a les provocacions sorgides de la caixa tonta però vaig saltar sense aturador i vaig insultar de mala manera a aquella persona que semblava situar-se per sobre del bé i del mal i amb tot el que està caient encara volia donar-nos lliçons sobre com calia fer les coses ben fetes. Ell que forma part d'un govern d'un partit que ha giravoltat en un tres i no res tot el seu programa puntual i històric per seguir la política marcada per Merkel i algú altre sense escoltar en cap moment al poble espanyol ni tan sols als seus votants, ni contemplar l'opció d'altres possibles sortides que com ja em comentat en altres articles "haberla haílas".
No vull sentir que la meva única opció és l'enfadament permanent i la reacció visceral al llindar de la violència, però a vegades semblen voler portar-te cap aquest camí.
Jo sé no obstant que per forta que sigui la tempesta, al final els núvols escampen i tornen a lluir el sol o els estels en funció de l'hora que sigui.
Per tant seguiré cercant petites històries d'esperança i camins de futurs llaurats a partir de decisions personals que mostren com es possible canviar les coses i albirar noves perspectives que donen futur a les persones.
Fins aviat!
L'altre dia vaig sentir per la tele la reacció del ministre Montoro a la petició formal sorgida d'una majoria important del parlament català respecte el pacte fiscal. Feia dies que m'estava entrenant a no reaccionar a les provocacions sorgides de la caixa tonta però vaig saltar sense aturador i vaig insultar de mala manera a aquella persona que semblava situar-se per sobre del bé i del mal i amb tot el que està caient encara volia donar-nos lliçons sobre com calia fer les coses ben fetes. Ell que forma part d'un govern d'un partit que ha giravoltat en un tres i no res tot el seu programa puntual i històric per seguir la política marcada per Merkel i algú altre sense escoltar en cap moment al poble espanyol ni tan sols als seus votants, ni contemplar l'opció d'altres possibles sortides que com ja em comentat en altres articles "haberla haílas".
No vull sentir que la meva única opció és l'enfadament permanent i la reacció visceral al llindar de la violència, però a vegades semblen voler portar-te cap aquest camí.
Jo sé no obstant que per forta que sigui la tempesta, al final els núvols escampen i tornen a lluir el sol o els estels en funció de l'hora que sigui.
Per tant seguiré cercant petites històries d'esperança i camins de futurs llaurats a partir de decisions personals que mostren com es possible canviar les coses i albirar noves perspectives que donen futur a les persones.
Fins aviat!
24/7/12
UNA REVOLUCIÓ POSSIBLE
En aquests darrers mesos són moltes les iniciatives que estan en marxa per aconseguir anar canviant de socarel la realitat que ens envolta i que alguns voldrien immutable. La crisi hi és i en això tots hi estem d'acord, però perquè hi hem arribat i què cal fer per sortir-ne sí té un grapat d'opcions com a resposta tot i que el missatge oficial diu que només un camí ens pot treure del forat.
Hi ha ONG que ja fa anys que treballen en molts països i en molts projectes de microcrèdits per responsabilitzar a les persones i donar-los un futur.
Ara també molts col.lectius ciutadans s'agrupen per treballar en alternatives i sobretot donar a conèixer la realitat que ens amaguen a moltíssima gent que encara resta adormida.
També hi ha qui vol consumir molt menys i molt més ecològic i així un llarg etcètera.
Hi ha ONG que ja fa anys que treballen en molts països i en molts projectes de microcrèdits per responsabilitzar a les persones i donar-los un futur.
Ara també molts col.lectius ciutadans s'agrupen per treballar en alternatives i sobretot donar a conèixer la realitat que ens amaguen a moltíssima gent que encara resta adormida.
També hi ha qui vol consumir molt menys i molt més ecològic i així un llarg etcètera.
22/7/12
REFLEXIONS SÈRIES EN TEMPS DE LLEURE
Encara a Menorca, sembla que la plaga del foc torna. Gran foc a La Jonquera i pitjor incendi encara a l'Algarve, al Sud de Portugal un vertader clàssic en aquesta mena de desgràcies.
Per a desgràcies però les múltiples guerres que semblen no tenir acabament ni fi possible. Ahir un bon capellà ens va parlar en la seva homilia de que calia el repós per a reflexionar i molt més quan l'esperit cristià ens amara perquè a la fi voldrem i tindrem que parlar en el seu nom i d'alguna manera el representarem. Ens va indicar que no es conformava de cap de les maneres en que siguem cristians "autèntics" per a justificar-ne la creixent escassesa i va dir-nos que de la reflexió havia de nèixer l'acció que havia de ser constant però no frenètica perquè aleshores perdem el nord i ens buidem com en un altre pla li va passar, recentment a Josep Guardiola. Hem de pensar que perquè nosaltres ens aturem el món no es pararà i que quan estem de bon ànim les bestialitats continuen el seu curs. Ara mateix abans de posar-me a escriure aquestes ratlles he signat dues peticions contra les lapidacions a l'Iran i contra la violències sense fi del règim de Bsaixar Al Assad.
Així doncs gaudir dels petits detalls, de tots els plaers, intentar compartir-los però també explicar a la gent els defícits de llibertat, justícia i solidaritat que hi ha en el nostre entorn per intentar sumar activistes a una causa que per a mi és justa a partir de Jesús però que per a altres ho serà en nom de l'anarquisme o qualsevol altra bona utopia. Fins aviat!
Per a desgràcies però les múltiples guerres que semblen no tenir acabament ni fi possible. Ahir un bon capellà ens va parlar en la seva homilia de que calia el repós per a reflexionar i molt més quan l'esperit cristià ens amara perquè a la fi voldrem i tindrem que parlar en el seu nom i d'alguna manera el representarem. Ens va indicar que no es conformava de cap de les maneres en que siguem cristians "autèntics" per a justificar-ne la creixent escassesa i va dir-nos que de la reflexió havia de nèixer l'acció que havia de ser constant però no frenètica perquè aleshores perdem el nord i ens buidem com en un altre pla li va passar, recentment a Josep Guardiola. Hem de pensar que perquè nosaltres ens aturem el món no es pararà i que quan estem de bon ànim les bestialitats continuen el seu curs. Ara mateix abans de posar-me a escriure aquestes ratlles he signat dues peticions contra les lapidacions a l'Iran i contra la violències sense fi del règim de Bsaixar Al Assad.
Així doncs gaudir dels petits detalls, de tots els plaers, intentar compartir-los però també explicar a la gent els defícits de llibertat, justícia i solidaritat que hi ha en el nostre entorn per intentar sumar activistes a una causa que per a mi és justa a partir de Jesús però que per a altres ho serà en nom de l'anarquisme o qualsevol altra bona utopia. Fins aviat!
20/7/12
DE MENORCA ESTAN
Estem disfrutant d'uns dies de lleure a l'illa de Menorca, avui he vist en concret a la seva capital, Maó unes samarretes i altres gadgets amb el lema "Menorca illa de tranquil.litat". Sobre això voldria reflexionar.
és bonica s'illa? Segur que sí o almenys que té moltes raconades que mereixen força la pena tot i la profusió de turistes impossible d'evitar. És sostenible l'illa? Crec que fa uns anys han començat a entendre que hi ha límits que hom no pot superar si vol seguir munyint les vaques del turisme internacional. Tanmateix l'aigua de les aixetes dels apartaments de Cala Blanca resulta imbebible i el recordatori sobre l'escassetat d'aquest preuat bé es troben una mica per tot arreu.
És tranquil.la s'illa? Jo crec que ja no. Abans de les set del matí ja hi ha força persones corren -entre les quals m'hi compto- caminant, anant amb bicicleta, veient sortir el sol a la platja... Hem fet més quilòmetres amb cotxe pels viaranys d'aquesta illa que no pas em vàrem fer fa pocs anys recorren la Rioja. Moltes hores el trànsit és dens per no parlar directament d'embussos. La cova d'en Xoroi és un "model" de no tranquil.litat i d'abús d'un paisatge creat per la natura i explotat pels humans que seria exportable a qualsevol contrada i que esdevé un negociamb tots els ets i uts.
Per tant l'illa és bonica, s'hi poden fer moltes coses, es pot reposar i també ballar fins a darrera hora però tranquil.la, tranquil.la, la veritat no ho és.
Dels indrets visitats fins ara potser un dels més macos és la zona de Binimel.la i Cla Pregonda, però també el casc antic de Maó, malgrat la quantitat de gent que hi passejava mentre ho estàvem fent nosaltres.
Seguirem cercant llocs bonics, així que avui anirem a gaudir de la posta de sol al cap d'Artutx, i en la següent crònica ja afegirem alguna fotografia que altra.
és bonica s'illa? Segur que sí o almenys que té moltes raconades que mereixen força la pena tot i la profusió de turistes impossible d'evitar. És sostenible l'illa? Crec que fa uns anys han començat a entendre que hi ha límits que hom no pot superar si vol seguir munyint les vaques del turisme internacional. Tanmateix l'aigua de les aixetes dels apartaments de Cala Blanca resulta imbebible i el recordatori sobre l'escassetat d'aquest preuat bé es troben una mica per tot arreu.
És tranquil.la s'illa? Jo crec que ja no. Abans de les set del matí ja hi ha força persones corren -entre les quals m'hi compto- caminant, anant amb bicicleta, veient sortir el sol a la platja... Hem fet més quilòmetres amb cotxe pels viaranys d'aquesta illa que no pas em vàrem fer fa pocs anys recorren la Rioja. Moltes hores el trànsit és dens per no parlar directament d'embussos. La cova d'en Xoroi és un "model" de no tranquil.litat i d'abús d'un paisatge creat per la natura i explotat pels humans que seria exportable a qualsevol contrada i que esdevé un negociamb tots els ets i uts.
Per tant l'illa és bonica, s'hi poden fer moltes coses, es pot reposar i també ballar fins a darrera hora però tranquil.la, tranquil.la, la veritat no ho és.
Dels indrets visitats fins ara potser un dels més macos és la zona de Binimel.la i Cla Pregonda, però també el casc antic de Maó, malgrat la quantitat de gent que hi passejava mentre ho estàvem fent nosaltres.
Seguirem cercant llocs bonics, així que avui anirem a gaudir de la posta de sol al cap d'Artutx, i en la següent crònica ja afegirem alguna fotografia que altra.
13/7/12
UNA REFLEXIÓ QUE PAGA LA PENA
Tal y como yo la veo, la diferencia entre altruismo y generosidad
estriba en que el altruismo comporta un cierto sacrificio del interés
propio en beneficio del interés ajeno, mientras que la generosidad no
tiene por qué implicar dicho sacrificio. La misma lógica aplico a los
términos egoísmo y amor propio. La diferencia entre
ambos conceptos consistiría en que las acciones egoístas son aquellas
que afectan negativamente al otro, mientras que las que se realizan por
amor propio no tienen por qué perjudicar a nadie.
Pongo un ejemplo: si como un trozo de un delicioso pastel y cuando estoy ya saciado le doy a mi compañero de mesa la mitad de lo que me queda, soy generoso, pero no altruista. Solamente si deseo comérmelo todo y a pesar de ello entrego la mitad, soy altruista. Por otro lado, si al comerme el pastel impido que el otro se pueda pedir uno para él (pues era el único que quedaba), soy egoísta. Pero si con ello no impido nada, simplemente actúo por amor propio.
Se dice que el altruismo es bueno (aunque le ocasione perjuicio a uno mismo) y que el egoísmo es malo (pues inflige daño ajeno). Se dice también, por lo que toca al otro par de conceptos, que la generosidad y el amor propio no tienen nada de malo, puesto que no generan perjuicio alguno.
Hasta aquí, todo normal; este conjunto de definiciones simétricas nos sirve para distinguir unas acciones de otras, para valorarlas y clasificarlas. Parece correcto proceder así. Sin embargo, hay un pequeño problema escondido entre estos conceptos. Concretamente, en uno de ellos: el altruismo.
El altruismo es confundente porque hace pensar que puede funcionar en ausencia de motivación o fin. Esto es justo lo que pensaba Kant: que el altruismo es una obligación moral absoluta e incondicionada (un imperativo categórico, según su denominación). Al implicar un sacrificio por parte de quien lo practica, da la sensación de que quien actúa de modo altruista no obtiene nada a cambio. Y por eso, porque a menudo el altruista no sale bien parado en ningún sentido, el verdadero altruista es un tipo humano revestido de una sustancia heroica, de un aura de santidad que lo convierte en admirable, incluso en venerable, dado su carácter excepcional. Es alguien que, de algún modo, se sacrifica como hizo Jesús en la cruz.
El problema está en que los sacrificios altruistas no son, como pensaba Kant, absolutos o incondicionados. Más bien lo que ocurre es que el altruista sacrifica un interés privado por otro. Simplemente, su acción cambia de motivo o interés. El interés propio es sacrificado en aras de una recompensa mayor. Quizá sea el deseo de ser visto y admirado como persona virtuosa, quizá sea un deseo de perfeccionamiento moral… siempre hay una recompensa esperada. Kant lo sabía, aunque no lo quería admitir; no obstante, aceptó que dicha recompensa pudiera darse en otro mundo. Por eso dejó escrito que los seres humanos postulan la esperanza en un más allá donde los virtuosos (que a menudo no han sido felices) serán finalmente recompensados por Dios, y a esa unión postrera entre virtud y felicidad la llamó el Bien Supremo.
Pero es en este mundo donde radica el interés de todas las acciones. Incluso las más llamativamente heroicas acciones del altruismo se realizan por algún motivo, aunque sea un vago e inconsciente deseo de ser considerado mejor persona. Ahora bien, en este tema la verdadera pregunta no es si hay o no hay algún interés individual motivando subrepticiamente la acción altruista, sino si es que acaso está mal que lo haya.
Pongo un ejemplo: si como un trozo de un delicioso pastel y cuando estoy ya saciado le doy a mi compañero de mesa la mitad de lo que me queda, soy generoso, pero no altruista. Solamente si deseo comérmelo todo y a pesar de ello entrego la mitad, soy altruista. Por otro lado, si al comerme el pastel impido que el otro se pueda pedir uno para él (pues era el único que quedaba), soy egoísta. Pero si con ello no impido nada, simplemente actúo por amor propio.
Se dice que el altruismo es bueno (aunque le ocasione perjuicio a uno mismo) y que el egoísmo es malo (pues inflige daño ajeno). Se dice también, por lo que toca al otro par de conceptos, que la generosidad y el amor propio no tienen nada de malo, puesto que no generan perjuicio alguno.
Hasta aquí, todo normal; este conjunto de definiciones simétricas nos sirve para distinguir unas acciones de otras, para valorarlas y clasificarlas. Parece correcto proceder así. Sin embargo, hay un pequeño problema escondido entre estos conceptos. Concretamente, en uno de ellos: el altruismo.
El altruismo es confundente porque hace pensar que puede funcionar en ausencia de motivación o fin. Esto es justo lo que pensaba Kant: que el altruismo es una obligación moral absoluta e incondicionada (un imperativo categórico, según su denominación). Al implicar un sacrificio por parte de quien lo practica, da la sensación de que quien actúa de modo altruista no obtiene nada a cambio. Y por eso, porque a menudo el altruista no sale bien parado en ningún sentido, el verdadero altruista es un tipo humano revestido de una sustancia heroica, de un aura de santidad que lo convierte en admirable, incluso en venerable, dado su carácter excepcional. Es alguien que, de algún modo, se sacrifica como hizo Jesús en la cruz.
El problema está en que los sacrificios altruistas no son, como pensaba Kant, absolutos o incondicionados. Más bien lo que ocurre es que el altruista sacrifica un interés privado por otro. Simplemente, su acción cambia de motivo o interés. El interés propio es sacrificado en aras de una recompensa mayor. Quizá sea el deseo de ser visto y admirado como persona virtuosa, quizá sea un deseo de perfeccionamiento moral… siempre hay una recompensa esperada. Kant lo sabía, aunque no lo quería admitir; no obstante, aceptó que dicha recompensa pudiera darse en otro mundo. Por eso dejó escrito que los seres humanos postulan la esperanza en un más allá donde los virtuosos (que a menudo no han sido felices) serán finalmente recompensados por Dios, y a esa unión postrera entre virtud y felicidad la llamó el Bien Supremo.
Pero es en este mundo donde radica el interés de todas las acciones. Incluso las más llamativamente heroicas acciones del altruismo se realizan por algún motivo, aunque sea un vago e inconsciente deseo de ser considerado mejor persona. Ahora bien, en este tema la verdadera pregunta no es si hay o no hay algún interés individual motivando subrepticiamente la acción altruista, sino si es que acaso está mal que lo haya.
12/7/12
UN VIDEO AMB LES DEMANDES DE L'ASSEMBLEA GROGA
En el següent video queden prou ben reflectides les raons d'una lluita. És cert que estem en un moment clau i que hi ha força gent que no entén una lluita sorgida de la base perquè els sindicats no hi són al capdavant. Avui un professor m'ha arribat a dir que li estem fent el joc a la dreta i que és del tot increïble que anem arraconant als sindicats just en el moment en que més necessaris serien. Potser té una part de raó però la "necessitat" de tants companys/es que es quedaran ben aviat sense feina també justifica la moguda que s'està intentant organitzar. En qualsevol cas la feina i la bona voluntat no manquen i cal difondre-les al màxim.
11/7/12
EN DEFENSA DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC
10/7/12
9/7/12
LES NOTES DE LA CONSELLERA
A més quan va arribar la tisorada ja va perdre qualsevol mesura i s'ha dedicat a amenaçar grups de professorat o fins a dir que quan ens posem la samarreta groga som capaços de fer barbaritats que individualment, "confessant-nos" amb ella no diríem ni faríem.
Té tela la consellera Nosaltres continuarem discutint-li moltes mesures i negant que retallats es pugui treballar millor i amb més qualitat. Si algun dia vol -de debó- parlar cara a cara amb serenor, també acceptarem el repte.
Per tot el dit es justifiquen les males qualificacions de la senyora Irene en acabar-se el present curs.
6/7/12
INTERMON ENS FA REFLEXIONAR
És una de les meves ONG de capçalera, encara que podria dir que ens els darrers mesos l'he tinguda una mica oblidada. Intermon té una bona xarxa solidària extesa per molts països de l'Àfrica i de l'Amèrica llatina. Aquests territoris han anat desapareixent de la nostra agenda diària a mesura que la crisi s'ha anat enfortint i allargant però el que hi passa continua essent -massa vegades- terrible i sobretot segueix estant més que relacionat amb els interessos d'aquest primer món que per molt que el vulguem vestir de pobre encara manté extraordinàries ditàncies de riquesa, poder i domini envers la resta anomenem a aquesta amb el nom que sigui.
Un parell de notícies ens ho deixaran ben clar:
Els recents incidents ocorreguts a Curugaty (Paraguai) que van acabar
amb la vida d'11 camperols i 6 policies i que van motivar la destitució
del president Fernando Lugo, demostren com els grans interessos
agropecuaris (de la soja, en aquest cas) podrien estar condicionant els
sistemes democràtics de països pobres i impactant en la subsistència
dels camperols que són els que produeixen gran part dels aliments que es
consumeixen al país.
Per això Intermón Oxfam demanda del Govern espanyol una resposta contundent a la destitució del president Lugo realitzada en un judici polític exprés i no reconegut per la majoria dels països de la regió, així com una petició per a què es respectin els drets dels agricultors enfront del acaparament de terres per monocultiu, que viola drets i mitjans de subsistència i priva la població d'aliments bàsics.
"El que estem veient a Paraguai no és el primer cas, ni lamentablement serà l'últim, en què els interessos de grans inversions agropecuàries de monocultius decideixen sobre el destí democràtic dels països pobres. Cal recompondre un sistema alimentari mundial que avui està al servei d'interessos particulars, permetent l'acumulació de grans extensions de terres per monocultius destinats a l'exportació i a la producció d'agrocombustibles i que desplaça al pagès de les terres on produeix el menjar per a la comunitat "afirma Raquel Checa, del Departament de Campanyes i Estudis d'Intermón Oxfam.
Paraguai és avui dia el quart exportador mundial de soja, on la demanda internacional creix exponencialment propiciada per la Xina i la UE per a l'alimentació de bestiar i la producció d'agrocombustibles. El 28% de la soja que importa la UE prové d'aquest país. L'exportació d'aquest gra representa més de la meitat de les exportacions del país i tan sols al 2010 el seu Producte Nacional Brut (PNB) va créixer un 15%, l'augment més alt a la regió. No obstant això, malgrat aquestes xifres, quatre de cada deu paraguaians viuen en la pobresa (més del 10% de la població presenta problemes de desnutrició, segons les dades de Nacions Unides) i el 77% de la terra cultivable està en mans del 2% de la població. Es calcula que cada any, 9.000 famílies rurals són desallotjades per productors de soja i que un milió d'acres de terra es converteixen en camps de soja.
Per garantir el respecte als drets dels agricultors, demanem al govern espanyol que contribueixi a millorar les normes internacionals que regulen la tinença de terres, donant suport a la implementació de les Directrius Voluntàries sobre Governança de la Terra de les Nacions Unides, i que integri salvaguardes i criteris ambientals i socials en els mecanismes de finançament d'inversions exteriors en agricultura. Aquestes pràctiques abusives s'estan produint avui en nombrosos països davant la passivitat de la comunitat internacional i dels governs locals, condemnant a milers de persones a l'expulsió de les seves pròpies terres i a la pobresa extrema.
Veure més informació a: www.intermonoxfam.org
La sequera de la Banya d'Àfrica al 2011 va ser, en algunes zones, la pitjor que ha assotat la regió als últimos 60 anys. Fins a mitjans de juliol, quan van començar a aparèixer imatges de la crisi als mitjans de comunicació i l'ONU va declarar l'estat de fam extrema a dues regions de Somàlia, els donants internacionals no van reaccionar.
Aleshores ja hi havia 13 milions de persones afectades. Oxfam ja tenia programes en curs als tres països afectats per la sequera: Etiòpia, Kènia i Somàlia (en aquest últim a través d'organitzacions locals, ja que les ONG internacionals tenim l'accés vetat). Durant el primer semestre de l'any vam realitzar algunes acciones d'emergència i a partir de juliol vam ampliar la nostra resposta. En total hem atès a 2,8 milions de persones (més del 20% del total de persones afectades) amb projectes de mitjans de vida, aigua i sanejament i incidència política.
Les sequeres són recurrens en aquesta regió i per això tots els nostres projectes d'emergència pensen a llarg termini, per reduir la vulnerabilitat de les comunitats de la regió davant de futurs desastres. Oxfam va rebre un total de 84,8 milions d'euros per aquesta emergència, gairebé un terç dels quals van ser de particulars. La nostra aportació des d'Intermón Oxfam va ser de 6 milions d'euros (4,3 milions dels quals són de particulars i empreses), fet que demostra l'enorme solidritat de la nostra ciutadania amb les persones que més pateixen a Àfrica, i a tot el món.
Un parell de notícies ens ho deixaran ben clar:
26/06/2012
Intermón Oxfam demana al Govern espanyol una resposta contundent a la destitució de Lugo a Paraguai
Per a l'organització, la desigualtat en l'ús i la
tinença de la terra al Paraguai (i altres països) està condicionant els
sistemes democràtics i els drets dels camperols a una vida digna
Primera reunión nacional d'organitzacions i moviments socials amb el
presidente electe, Fernando Lugo, a Asunción, el 12 de maig de 2008
(c) Intermón Oxfam
"El que estem veient a Paraguai no és el primer cas,
ni lamentablement serà l'últim, en què els interessos de grans
inversions agropecuàries de monocultius decideixen sobre el destí
democràtic dels països pobres"
Per això Intermón Oxfam demanda del Govern espanyol una resposta contundent a la destitució del president Lugo realitzada en un judici polític exprés i no reconegut per la majoria dels països de la regió, així com una petició per a què es respectin els drets dels agricultors enfront del acaparament de terres per monocultiu, que viola drets i mitjans de subsistència i priva la població d'aliments bàsics.
"El que estem veient a Paraguai no és el primer cas, ni lamentablement serà l'últim, en què els interessos de grans inversions agropecuàries de monocultius decideixen sobre el destí democràtic dels països pobres. Cal recompondre un sistema alimentari mundial que avui està al servei d'interessos particulars, permetent l'acumulació de grans extensions de terres per monocultius destinats a l'exportació i a la producció d'agrocombustibles i que desplaça al pagès de les terres on produeix el menjar per a la comunitat "afirma Raquel Checa, del Departament de Campanyes i Estudis d'Intermón Oxfam.
Paraguai és avui dia el quart exportador mundial de soja, on la demanda internacional creix exponencialment propiciada per la Xina i la UE per a l'alimentació de bestiar i la producció d'agrocombustibles. El 28% de la soja que importa la UE prové d'aquest país. L'exportació d'aquest gra representa més de la meitat de les exportacions del país i tan sols al 2010 el seu Producte Nacional Brut (PNB) va créixer un 15%, l'augment més alt a la regió. No obstant això, malgrat aquestes xifres, quatre de cada deu paraguaians viuen en la pobresa (més del 10% de la població presenta problemes de desnutrició, segons les dades de Nacions Unides) i el 77% de la terra cultivable està en mans del 2% de la població. Es calcula que cada any, 9.000 famílies rurals són desallotjades per productors de soja i que un milió d'acres de terra es converteixen en camps de soja.
Per garantir el respecte als drets dels agricultors, demanem al govern espanyol que contribueixi a millorar les normes internacionals que regulen la tinença de terres, donant suport a la implementació de les Directrius Voluntàries sobre Governança de la Terra de les Nacions Unides, i que integri salvaguardes i criteris ambientals i socials en els mecanismes de finançament d'inversions exteriors en agricultura. Aquestes pràctiques abusives s'estan produint avui en nombrosos països davant la passivitat de la comunitat internacional i dels governs locals, condemnant a milers de persones a l'expulsió de les seves pròpies terres i a la pobresa extrema.
Veure més informació a: www.intermonoxfam.org
Informe: un any de l'emergència de Banya d'Àfrica
La sequera de la Banya d'Àfrica al 2011 va ser, en algunes zones, la pitjor que ha assotat la regió als últimos 60 anys. Fins a mitjans de juliol, quan van començar a aparèixer imatges de la crisi als mitjans de comunicació i l'ONU va declarar l'estat de fam extrema a dues regions de Somàlia, els donants internacionals no van reaccionar.Aleshores ja hi havia 13 milions de persones afectades. Oxfam ja tenia programes en curs als tres països afectats per la sequera: Etiòpia, Kènia i Somàlia (en aquest últim a través d'organitzacions locals, ja que les ONG internacionals tenim l'accés vetat). Durant el primer semestre de l'any vam realitzar algunes acciones d'emergència i a partir de juliol vam ampliar la nostra resposta. En total hem atès a 2,8 milions de persones (més del 20% del total de persones afectades) amb projectes de mitjans de vida, aigua i sanejament i incidència política.
Les sequeres són recurrens en aquesta regió i per això tots els nostres projectes d'emergència pensen a llarg termini, per reduir la vulnerabilitat de les comunitats de la regió davant de futurs desastres. Oxfam va rebre un total de 84,8 milions d'euros per aquesta emergència, gairebé un terç dels quals van ser de particulars. La nostra aportació des d'Intermón Oxfam va ser de 6 milions d'euros (4,3 milions dels quals són de particulars i empreses), fet que demostra l'enorme solidritat de la nostra ciutadania amb les persones que més pateixen a Àfrica, i a tot el món.
*Fins a l'1 de juliol de 2012 sobre un total de 84,8 milions recaptats. Preveeemo utilitzar els fons restants durant el pròximo any.
5/7/12
HO SENTO...
Per mitjà de les xarxes socials he représ el contacte amb un vell company dels temps de l'institut.
M'ha fet força il.lusió saber notícies seves ja que la seva "desaparició" del meu camp de visió va ser relativament sobtada i també preocupant perquè va ser la conseqüència d'una separació.
Ell està força actiu al facebook i això ha comportat el títol que he decidit posar a aquest article. Ell està obsessionat contra Déu i especialment contra els creients i jo ho sento. Ho sento en un doble sentit que intentaré explicar.
En primer lloc perquè com a creient sento que el millor que m'ha passat és la "gràcia" de tenir fe, la possibilitat de sentir-me estimat i veure'm formant part com a peça ínfima d'una macro realitat que m'envolta i em supera. A més sóc aquí quan el més lògic seria que no hi fos perquè la vida -fins i tot per al cièntific més ateu- cada vegada més és vista com un vertader miracle, una casualitat, una de molts milions de possibilitats.
En segon lloc ho sento perquè n'estic segur que ell intenta ésser equ+anim i doncs quan protesta tan amrgament és perquè algú li ha fet mal i aquest mal li deuen haver fet en nom de la religió. No em consola que dins de qualsevol col.lectiu hi hagi pomes podrides perquè la grandesa immensa però l'únic valor a la vegada de la creença és sentir-la com a Amor. Aquest és el primer i de fet gairebé únic manament. Estima't i estima als altres com a tu mateix. A partir d'aquí és difícil atacar i fer mal a ningú.
Tanmateix sé prou bé -l'he estudiada- la història d'imposicions i tergiversacions en que es va convertir la realitat del cristianisme. Qualsevol religió que vol estar al costat del poder, que vol ser confosa amb el poder mateix -estat confessional- ha perdut tot el seu sentit i s'ha convertit només en una eina manipuladora i de domini de la població.
Crec que els cristians ja estem sortint d'aquest túnel però accepto com a possible i fins probable que determinats individus encara diguin bajenades en el seu nom i per desgràcia aquests alguns acostumen a trobar-se entre els que estan prou amunt en la piràmide de poder de l'Església institució.
Cal ser doncs molt humils i seguir donant testimoni dia rera dia, però no a cops de Bíblia o de qualsevol doctrina sinó a força de vida i estimació. Només d'aquesta manera podrem anar esborrant l'oprobi d'haver vist persones condemandes en nom de Jesús quan ell va venir a salvar i no a condemnar i va posicionar-se al costat dels pobres, malalts i marginats que també en el seu temps eren legió.
2/7/12
DIFICULTATS...
Avui he assistit a la quarta assemblea interzones del professorat de Secundària en "lluita" contra les retallades.
La situació és va complicant per moments i com acostuma a passar en l'hora de prendre decisions compromeses la unitat esdevé molt difícil de mantenir i els dubtes s'acreixen.
La tercera assemblea (22 de juny) havia deixat votada la vaga d'inici de curs, és a dir començar aturats el primer dia de setembre en que rebem els alumnes . Aquesta sensibilitat vaguista no era compartida per a molts companys i companyes. Jo mateix tenia força dubtes. Hagués preferit endarrerir la convocatòria fins l'octubre i abans "treballar" a fons amb els alumnes grans i sobretot amb pares i mares. Tanmateix no dubtaria en afegir-me a l'aturada quan aquesta fos confirmada.
La continuació però ja em supera de bon troç. Jo creia que havia sentit força veus que clamaven per mesures imaginatives o com a mínim per diversificar les "mogudes" contra les mesures del govern. De sobte m'he trobat que el calendari de mobilitzacions es concretava amb més aturades. Aquest cop la "diferència" era que es tractava de talls continuats. Després de força intervencions, la votació ha donat majoria molt clara per aturada indefinida discontínua de dos dies setmanals des de finals de setembre.
No puc estar-hi d'acord (en l'assemblea m'he abstingut). Veig la imatge dels companys/es dels dos centres en que treballo i no m'imagino d'aquí al temps de la verema una transformació tan radical que els porti a aturar-se en sifres significatives.
No veig tampoc que pares i mares i fins els mateixos alumnes puguin veure amb bons ulls una moguda en aquesta sintonia i menys encara que ens hi acompanyin més enllà d'algun suport testimonial.
Entenc la gravetat de la situació i no m'agrada veure el punt on ens trobem.
Segurament el "poder" ja compta amb totes aquestes tensions i amb la "por" de molts que estan ben instal.lats descomptant per a la jubilació.
Encara no vull perdre l'esperança. A veure que es diu i com es respira a l'Assemblea Groga del dimecres. Seguiré donant-hi voltes i intentant parlar-ne amb altres "afectats" a veure si veig la llum abans que se'm faci massa tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)