SÍRIA

Estem encara en ple estiu però no podem aïllar-nos dels tambors de guerra que ressonen per massa indrets del nostre planeta.
La guerra civil a Síria fa dos anys que dura i s'ha emportat milers de vides, capgirant-ne moltíssimes més.
Ara a causa d'una encara no del tot esclarit atac de les forces governamentals amb armes químiques, les grans potències encapçalades pels EUA volen fer-s'hi presents amb un atac limitat -diuen- a una cinquantena d'objectius però sense pensaments d'enderrocar el dictador Al Assad.
Guerra sense guerra, abans d'haver intentat qualsevol altre mena de política, per exemple invertir en formació i mostrar les avantatges del diàleg per sobre de les desgràcies de les armes.
Davant tot això sortosament continua havent-hi valents que ajuden sobre el terreny i denuncien la maldat intrínseca de la guerra tot intentant ajudar a les persones concretes que ho necessiten.

Inici › Què fem › Acció humanitària › Crisis a Síria

Crisis a Síria

1.8 de persones han fugit de Síria per refugiar-se en països veïns i necessiten desesperadament refugi, aliments, aigua i assistència mèdica.

A mesura que el nombre de refugiats que fugen de Síria segueix augmentant, Oxfam tracta d'incrementar la seva resposta per ajudar les famílies a sobreviure, però necessitem urgentment més fons.

La teva acció és vital

Fes un donatiu

Malak acaba de donar a llum a la seva petita Diaa a l'hospital de campanya que l'exèrcit marroquí ha aixecat en el camp de refugiats sirians de Za'atari (Jordània).

(c) Pablo Tosco/ Intermón Oxfam

• La situació actual
• El treball d'Oxfam

Els combats augmenten al nord de Síria i la seva frontera occidental. Cada vegada més persones fugen del conflicte i la situació s'ha tornat crítica. Les agències d'ajuda i els països d'acollida estan pràcticament al límit de la seva capacitat per atendre el flux constant de refugiats.

• L'ONU estima que, en total, 8 milions de persones necessiten ajuda, dels quals 2 milions són desplaçats interns.
• Més d'1 milió de refugiats s'han registrat en els països veïns.
• En total, el nombre de refugiats registrats fora de Síria o a l'espera de registrar és de més de 1.300.000 persones.
• S'estima que més de 5.000 persones fugen cada dia de Síria (des de principis d'abril de 2013).

Segons l'agència de refugiats de l'ONU, l'ACNUR, la majoria dels refugiats sirians a Jordània viuen en zones urbanes, als afores dels campaments

Ara que ja han passat uns quants dies des del tristíssim accident de tren de Galícia, aporto un text que em va arribar ja fa uns quants dies però que he preferit deixar reposar fins a tenir bastant clar que era encertat reproduir-lo.
Pot semblar un llenguatge una mica brusc però tot allò que s'hi diu sembla prou cert i en gairebé tot hi estic d'acord.
Llegiu-lo i doneu-me -si us ve de gust- la vostra opinió.


"Apostar por la alta velocidad es política. Recortar en lo público es
política. Despidos y ERE's en RENFE es política. Insinuar como una
rata que detrás del descarrilamiento estaba ETA o Resistencia Galega
es política. Que el tramo de la vía en el que el tren ha descarrilado
fuera construido por una empresa que ha hecho donaciones en B al
Partido Popular y aparece en los papeles de Bárcenas es política. Que
se haya reducido en un 70% el gasto en RENFE destinado a mantenimiento
es política. Que se penalice económicamente a los conductores de AVE
que llegan tarde (o tengan primas por llegar antes que es lo mismo)
también es política. Que el presidente del gobierno copie y pegue un
comunicado del terremoto en China, mucho me temo que sí, también es
política. Que los mismos bomberos en huelga la interrumpan para ir al
rescate o los mismos médicos en paro despedidos por la Xunta Galega
acudan a ayudar, también es política, de la buena además.
Pero vosotros a lo vuestro. Podéis seguir pensando que la política es
votar cada cuatro años como robots y una campaña electoral. Y gritar
que los rojos judeo-masones politizamos las tragedias. Pero también,
el no querer politizar la tragedia y pedir responsabilidades, es hacer
política. Guardar silencio ante la injusticia es el mayor ejercicio de
política. Pero claro, luego los que lo politizamos todo somos otros.
El hecho de que se trate del mismo gobierno que hablaba de unos
'hilillos de plastilina' cuando el Prestige, que da ruedas de prensa
en una tele de plasma o que haya pagado los abogados del caso Yakolev
42 con dinero negro, debería poneos en alerta pero no, creéis en el
azar de la misma forma que creéis que los comunistas os van a quitar
la casa, aunque luego quien os quita la casa sea el banco capitalista.
Después como gilipollas, os sorprendéis cuando el Évole hace un
reportaje sobre el accidente del metro de Valencia y ponéis el grito
en el cielo, cosa que algunos llevábamos denunciando años. Tendremos
que esperar a que lo diga la tele. De otra manera no os entra en la
puta cabeza esa que tenéis de chorlito. Pero mejor hagamos como que
nada ocurre y culpemos al azar y a la mala suerte, mejor incluso:
culpemos al maquinista como se hizo en el Metro de Valencia y así no
tendremos que pedir responsabilidades políticas. Mejor lamentarse que
pelear no?, es algo a lo que estamos muy acostumbrados los españolitos
verdad?
ForzaGaliza"
Vía Los Chikos del Maiz

MANS UNIDES

Molts estem de vacances, però ni la fam ni la necessitat de coneixement en fan d'estiueig.
Per això m'ha semblat molt interessant copiar-vos aquesta notícia-crida de la bona gent de Mans Unides que intenten seguir endavant amb tots el projectes educatius que tenen endegats per arreu del món.

25/07/2013 Campanya solidària #graciasati

Campanya solidària per donar suport a projectes d'educació

El 2012, Mans Unides va recolzar 185 projectes Educatius, per import de 5.166.679 €

Podem anar al cole en gran mesura "Gràcies a tu ...", perquè vas confiar en Mans Unides i Mans Unides va confiar en nosaltres

"Per la ignorància es descendeix a la servitud, per l'educació s'ascendeix a la llibertat". (Diego Luis Córdoba)Escoles per a la llibertat, formació professional per a la llibertat, alfabetització d'adults per a la llibertat, formació en drets per a la llibertat, educació en la pau per la llibertat, capacitació per a la llibertat...

En Jharkhand, Índia: construïm una escola de primària perquè els nens tribals puguin anar a l'escola

El 80 per cent de la població de l'estat indi de Jharkhand està compost per ètnies tribals i dàlits o descastats. Aquestes persones, tot i ser majoria, són marginats al seu poble i malviuen d'una agricultura molt bàsica, sense sistemes d'irrigació i totalment dependent de l'abundància del monsó.

En aquest ambient de marginació, els professors de les escoles públiques, poc valorats i atesos, no mostren gaire interès en els seus joves estudiants. Aquesta falta de compromís i la poca motivació dels pares per enviar als seus fills a l'escola, comporten un alt índex d'abandonament escolar, sobretot entre les nenes.

Per això, Mans Unides no va dubtar a acudir a la crida dels Serveis Socials de la diòcesi de Hazaribag que sol·licitava poder reconstruir l'escola on reben classes uns 350 nens tribals, reconstruïnt una escola semiderruida construïda fa 24 anys pels avis d'aquests nens.

Més de 350 nens tribals i dàlits acudiran a aquesta escola on rebran l'educació necessària per avançar en el camí cap a la llibertat ... Perquè siguin més envia un SMS amb la paraula GRÀCIES a 28014.

Enlaces: 

Vols conèixer altres projectes d'educació?

Què pots fer tu?

Envia ara un SMS al 28014 amb la paraula GRACIES per donar suport els nostres projectes d'educació. Amb cada SMS fas un donatiu de 1,20 €, que es destina íntegrament a projectes de l'ONG Mans Unides.

• Fes-te soci
• Fes un donatiu

APROFITANT LA REFRESCADA

Ha refrescat una mica. La calorada d'agost que a vegades esdevé flamarada ha afluixat, després d'una tempesta i una bona entrada de vent del Nord. En aquestes circumstàncies sempre resulta un xic més fàcil aturar-se a reflexionar, tot intentant ésser crític amb la realitat.
Algunes notícies dels darreres dies mereixen un comentari.
La cúpula d'Unió Democràtica de Catalunya demana a l'Assemblea Nacional catalana que faci un gir en la Via catalana per a l'Independència -treballada des de fa mig any- de manera que es converteixi senzillament en un moviment en favor del dret a decidir. És evidenet que la resposta en boca de Carme Forcadell ha estat negativa. Cauen les "caretes". Hi ha qui de debó aspira a viure en un país independent i se sent còmode somiant-lo, mentre d'altres la comoditat la troben més aviat a fer-se els bons a Madrid, els que salven els mobles amb negociacions de darrera hora i pensen que l'època del peix al cove fou realment el període d'or de la història de Catalunya.
Diuen que som ja més de 300 mil els que estem apuntats per a mostrar les nostres intencions el proper 11 de setembre.. La xifra és elevada però a mi no m'acaba de fer patxoca. Jo somiava amb més d'un milió de persones donant-nos les mans i podren caldrà reconèixer que n'estem lluny. Quan es creen mites després resulta difícil estar-hi a l'alçada.
Pitjor encara és la xifra d'adherits al Procés constituent per Catalunya. Passa de les 42 persones però això no és ni la meitat de la pretesa pels seus iniciadors, Teresa Forcades i arcadi Oliveres que pretenien sumar 100 mil adhesions abans de l'11 de setembre. La idea de començar de cap i de nou,des d'una voluntat pacífica i cercant un nou model econòmic i de convivència a mi em semblava molt engrescadora però malgrat els molts esforços dels seus promotors i dels voluntaris que s'hi han sumat, el ressó està quedant-se curt.
Enmig de tot això s'ha donat a conèixer la voluntat del Govern de la Generalitat empès pels comerciants catalans de fer un Grossa catalana a sortejar el dia 31 de desembre, el darrer de l'any.
Segur que seguir jugant-nos els quartos és la millor manera de crear una administració pròpia?
M'aturo aquí perquè tot i la momentània refrescada tinc por que se m'escalfin les neurones.

HI ESTIC MOLT D'ACORD!!!

Aquest un d'aquells articles que he llegit gairebé per casualitat. Havia entrat a l'edició digital del Punt Avui per esbrinar alguna cosa de les reaccions primerenques envers la intervenció de Rajoy a la seva compareixença davant la cambra, al Senat, quan de sobte tot tocant un botó inconscienment he anat a parar a la pàgina dels blogs personals de molts col.laboradors d'aquest diari.
Ha estat allí on he encertat a qui/què feia referència el títol de l'entrada de Jordi Nadal. M'ha cridat l'atenció i efectivament l'he encertada. La seva opinió és prou calcada de la meva i per això l'enganxo en aquest blog.
Tothom ens equivooquem en la nostra feina. I no només en la feina, com a conductor de cotxe amb gairebé 30 anys d'experiènciapuc dir que no ha estat una sola vegada la que he sentit que m'havia anat d'un pèl d'espifiar-la amb conseqüències greus per a la vida pròpia o d'altri.
I sobretot la "compassió", aquesta idea ha estat definitiva, tan de bo la set de venjança sabéssim convertir-la en capacitat per a compadir-nos de l'altre i no dedicar-nos bàsicament a fer llenya de l'arbre caigut.
 

Qui vol linxar al maquinista?

Posted on 31 juliol 2013

La reacció de moltes persones contra el conductor del tren que va descarrilar a Santiago de Compostel·la va ser en un primer moment d’ira. I algunes encara ho són. És lògic, suposo, perquè el despistament de Francisco José Garzón ha suposat la mort de 79 persones, i ferides físiques (i emocionals) a moltíssima més gent. Aquest linxament social i mediàtic, però, dóna la mesura de la qualitat humana de la societat en la que vivim.
És clar que s’ha d’investigar què va passar, els motius últims de l’accident, les negligències que va haver-hi per part de qui fos, els hipotètics errors humans i tecnològics. Tot cal investigar-ho. Però no puc evitar pensar (sentir, diria) que la pitjor condemna per aquest home és la pròpia consciència. Aquesta ja l’està complint i no depèn dels seus congèneres ni dels poders judicials. Segurament l’estarà complint la resta de la seva vida.
Me’l crec quan diu que preferiria estar mort. No sé com es pot viure amb aquest pes. Pels morts, però també pels centenars de fills, germans, marits, mullers, pares… als quals els va canviar dramàticament la vida amb aquell accident i del qual, alguns, no se’n recuperaran mai, i a d’altres els costarà molt o moltíssim.
S’ha d’investigar tot, ja ho he dit. Però que se n’ha fet de la compassió? Compassió no vol dir oblit, ni deixar de banda el càstig, si és que els jutges consideren que procedeix. Càstig si cal, i no oblidar mai el succeït (qui és que va dir que qui oblida la història està condemnat a repetir-la?). Però compassió per un home que (sembla, i fins que no es demostri el contrari) es va despistar, que va cometre un error, i que de seguida ho va admetre i se’n va penedir. Reiterem: que respongui de les seves responsabilitats, només faltaria. Tots hem de fer-ho. Però això no treu que mantinguem el valor de la compassió, que evitem convertir-nos tots en botxins de tot i tothom que no ens agrada, que actuem des de les visceres i sense rumiar. Fer-ho ens converteix també en generadors de dolor i odi (per a nosaltres mateixos, el nostre entorn i les altres persones).
A aquest home, el primer que cal fer des de la meva modesta opinió, és ajudar-lo. Ajudar-lo molt. Moltíssim. I això no treu, reitero per enèssima vegada, que hagi de respondre jurídicament dels fets (socialment i personal, passi el que passi, ho haurà de fer perquè sempre serà senyalat). Ni treu que també, per suposat, cal ajudar a totes les víctimes; no és posar-lo per davant ni per darrere de ningú. Només dic que si recuperéssim tots plegats, com a societat, el valor de la compassió i la comprensió, en aquest cas i tots, lògicament dins el marc de les normes de convivència que ens han de regir, desgràcies en continuarien passant, però entre tots ens costaria menys suportar-les.