1. Introducció
En un procés pacífic de lluita com el que volem que sigui el del nostre alliberament nacional es defineix en 5 fases:
- Intent de diàleg
- Denúncia
- No col·laboració o no acceptació de l’ordre establert
- Desobediència
- Proposta de nou model
Seguint el nostre full de ruta ara estem en les fases 3,4 i 5 d’aquest tipus de processos.
La
insubmissió fiscal és una de les accions massives associades a les
fases 3 i 4, no acceptació i desobediència, acció definida al punt 104
del nostre full de ruta i aprovada en diversos plenaris del Secretariat
Nacional.
Punt 104: en aquesta fase ha de ser possible fer
actes com un tancament de caixes “actual”, orientat a seguir pagant els
impostos “estatals” però en lloc d’ingressar-los a l’estat, fer-ho a
comptes oberts per les administracions catalanes (ajuntaments o la mateixa Generalitat, tot dependrà de la correlació de forces del moment).
No col·laboració o no acceptació de l’ordre establert, perquè la idea és pagar els impostos però no exactament com ens demana l’estat espanyol,
sinó fer-ho a través de la Generalitat acollint-nos a la norma
espanyola que es refereix a tots els òrgans de l’administració com a
finestra única de recaptació.
I desobediència per desobeir l’estructura que tenen pensada, però és una pura desobediència administrativa. Això sí, el que es demana a la Generalitat és que quan siguem suficients la Generalitat faci la gran desobediència, que no transfereixi els diners a l’estat; ens preparem per poder fer un tancament de caixes.
S’ha
de destacar que la gent que ja ha fet la sobirania fiscal actualment ja
ha estat reconeguda per l’estat espanyol com a pagadora d’impostos, o
sigui que estan al corrent de pagament. Aquest detall fa que es crei un
precedent que dóna una tranquil·litat molt gran a qui exerceixi la
sobirania fiscal.
En
el plenari del 15 de desembre del Secretariat Nacional ja es va aprovar
un pla de treball on l’ANC es compromet a exercir la sobirania fiscal,
relacionar-nos amb altres entitats que promouen la campanya o hi volen
participar, i la formació i informació a totes les territorials i
sectorials.
2. Justificació
Catalunya,
entre altres greuges, està sotmesa a una asfíxia financera; el dèficit
fiscal, el dèficit d’inversions públiques i privades, el retard en els
pagaments, l’incompliment de pressupostos i la no acceptació de les
propostes d’autofinançament cada cop es fan més patents.
A
poc a poc anem perdent capacitat econòmica i és urgent que reaccionem,
és urgent que el nostre govern s’organitzi i reclami la gestió del
nostres impostos, des de la recollida fins a la decisió de que fer-ne, i
per això cal que se senti recolzat, cal que nosaltres, tal com vàrem
fer sortint al carrer per demostrar que volem un estat propi, ara cal
que utilitzem l’Agència Tributària Catalana per pagar els nostres
impostos.
Davant
d’aquests greuges, i tenint en compte el nostre full de ruta, en el
plenari del Secretariat Nacional de l’Assemblea es va aprovar el pla de
treball de la sobirania fiscal, acció que considerem dins la fase de no
acceptació i reacció, buscant camins alternatius.
A
continuació us presentem quatre números que fan patent el greuge
econòmic que patim (que no és l’únic…) i una font d’informació per
trobar-ne més detalls.
L’espoli
es pot xifrar al voltant del 8%-10% del nostre PIB; això significa,
perquè ens en fem una idea, que no tornen entre 18.500.000.000€ i
22.000.000.000 € dels impostos que paguem a l’estat. S’ha de tenir en
compte que en altres indrets del món occidental, en situacions semblants
l’aportació a la solidaritat entre regions, perquè aquesta aportació no
afecti el desenvolupament de les regions donants, se situa en un
percentatge del 2%-3% del seu PIB.
Perquè ens en fem una idea:
L’aportació total de la Unió Europea a l’estat espanyol en el període 2006-2010 va ser de 27.472.000.000 €.
L’aportació total de Catalunya a l’estat espanyol en el període 2006-2010 va ser de 90.000.000.000 €.
Aquesta
situació fa anys que es manté, i a més, sumada a la crisi internacional
actual, ens porta a empobrir-nos més del que seria coherent amb els
recursos que generem; això vol dir, ras i curt, que SOM LA REGIÓ DEL
MÓN QUE SOFREIX UN ESPOLI FISCAL MÉS GRAN PER PART DEL GOVERN CENTRAL.
AQUEST SAQUEIG NOMES S’ENTÉN SI EL GOVERN CENTRAL CONSIDERA CATALUNYA
UNA COLÒNIA, NO UNA COMUNITAT AUTÒNOMA MÉS DE L’ESTAT ESPANYOL.
La
Generalitat de Catalunya l’any 2011 va haver de retallar el seu
pressupost, mentre que altres comunitats no ho va haver de fer, i fins i
tot hi va haver qui l’any 2012 fins tot es van permetre augmentar el
seu pressupost un 2%.
Molts
ajuntaments catalans han apujat l’IBI i ara el govern central també
l’apuja, cosa que incrementa encara més la pressió fiscal sobre els
ciutadans.
A
la Generalitat fa anys que no li arriben prou diners líquids per fer
front als pressupostos, i és per aquesta raó que s’ha anat endeutant,
fins a arribar el 2012 a una quantitat gens menyspreable de
40.000.000.000 €. Això comporta que la Generalitat hagi de pagar
anualment 6.000.000.000 € en interessos.
Als
ciutadans de Catalunya els retindran fins al 56% de IRPF aquest 2012,
el percentatge més alt de tot l’estat, i a canvi obtindran unes
prestacions molt insuficients; és com dir que PAGUEM COM SUÈCIA I REBEM COM NIGÈRIA.
A més, es dóna la situació que d’aquest increment la Generalitat només
n’obtindrà el 15% i no el 50% recaptat com li correspondria.
Per
què el govern central (en l’època de Zapatero) es va negar a demanar
ajuts a la Unió Europea per finançar la línia 9 del metro de Barcelona?
Per què si els estudiants catalans són el 17% del total d’estudiants de l’estat només rebem els 8% de les beques?
En
el període 2004-2007 l’aportació a la caixa comuna de la Seguretat
Social (les quotes a la Seguretat Social en aquest moment serveixen per
pagar tot tipus de pensions, tot tipus de prestacions a aturats) de Catalunya (7,1 milions de habitants) va ser de 13,5 milions d’euros,
i la de la resta de l’estat (38,5 milions de habitants), només de 4,5
milions d’euros. Per què hi ha aquesta diferència tan brutal?
El
maig del 2011 Foment (Renfe) va invertir a Catalunya només el 8%
pressupostat per al període 2008-2015, que és de 4.000.000.000 €.
Per
altra banda, darrerament els greuges s’incrementen amb els retards en
els pagaments, amb el no reconeixement dels deutes de l’estat espanyol
amb la Generalitat i la negativa de l’estat espanyol a acceptar un pacte
fiscal, i la insistència a posar-nos a tots en el paquet de les regions
sense identitat pròpia de l’estat.
3. Objectius
Objectius bàsics:
- Reacció davant de la injustícia des del punt de vista econòmic que pateix Catalunya.
- Reacció davant del dèficit fiscal. Per dignitat.
- Recaptar impostos per poder gestionar-los nosaltres mateixos. Fer possible el tancament de caixes.
- Mobilitzar la
població davant de les injustícies i implicar-la en una acció concreta,
massiva i que impliqui responsabilitat i compromís.
- Mesurar el compromís de la població en accions concretes.
- Donar suport al
govern per a la negociació econòmica i l’activació de l’Agència
Tributària Catalana per al cobrament de tots els tributs.
Objectius específics:
- Ampliar
de forma substancial la quantitat de gent que fa sobirania fiscal de
l’IVA i de l’IRPF i altres impostos de cara al abril del 2013.
- Implicar els ajuntaments, les entitats i les associacions del país en aquest gest.
- Preparar-nos per a la nova declaració de renda de les persones físiques al maig-juny.
4. Antecedents
Es
va començar a parlar d’objecció fiscal o sobirania fiscal just acabat
el procés de les consultes populars, que era un altre acte de no
acceptació de l’ordre establert; semblava que s’havia de fer alguna cosa
semblant, una mica més compromesa, que pogués ser massiva i concreta.
Per un costat Òmnium Cultural ha estat fent un estudi sobre la matèria i va anunciar públicament l’acció.
Per
un altre costat, Catalunya Diu Prou, plataforma creada a partir de Diem
Prou, va estar estudiant en detall com es podia fer i va engegar una
campanya d’insubmissió. Aquesta campanya es comença el primer trimestre
del 2012 amb l’IVA d’empresaris i autònoms, al segon trimestre s’hi
afegeixen persones físiques que fan la declaració de renda, i el tercer
trimestre ja s’hi suma un ajuntament i hi ha empresaris que comencen a
fer objecció del IRPF dels seus contractats.
Des
del punt de vista jurídic l’acció es pot justificar pel fet que tota
l’administració, segons la norma de l’estat espanyol, és oficina única, i
hi ha casos en altres comunitats autònomes on s’han fet pagaments a
través de les institucions autonòmiques o dels ajuntaments que han
acabat sent acceptats com a bons en judici; per tant, es té
jurisprudència que avala l’acció i a més a més l’estat espanyol ja ha
reconegut els primers pagaments fets a través de Generalitat com a
vàlids.
Coordinació campanya de sobirania fiscal de l’ANC.
Gener 2013.
