| Aquesta és una d'aquelles notícies que m'agradari que no existissin, tant en el fons com en la forma. |
| divendres, 10 de gener de 2014 12:52 | ||
El darrer Consell de Ministres de 2013 va aprovar l'adjudicació de dos nous contractes d'armaments per valor de 80 milions d'euros. Article publicat en Público el 7/1/2014
En el BOE del 31 de desembre es publicaven els acords de l'últim Consell de Ministres de 2013, on es feien públics dos suculents contractes d'armament per a les forces armades espanyoles valorats en 90 milions d'euros. Els executius de les dues empreses militars espanyoles adjudicatàries, Eurocopter i Indra, segur que la nit de cap d'any van brindar amb bon xampany i es van desitjar un excel•lent any 2014.
El primer d'aquests contractes consistia en la fabricació de vuit helicòpters d'entrenament EC-135 per un import de 49 milions d'euros, sent Eurocopter l'empresa que rebia aquest encàrrec. El segon, un contracte per subministrar equips electrònics, software i sistemes d'informació dels 45 helicòpters en construcció, els multipropòsit NH-90, per un import de 40,8 milions, i l'empresa assignada per tal propòsit va ser Indra.
Aquestes despeses en armament no haurien de sorprendre'ns sinó fos perquè amaguen tèrbols manejos comptables. M'explicaré. Els dos tipus d'armes pertanyen als Programes Especials d'Armament (PEAs), uns programes que en aquests moments són un mal de cap pel Ministeri de Defensa, ja que han de fer front a uns compromisos de pagament inclosos pels contractes, que oscil•len, segons com es fan els comptes, entre 26.000 i 30.000 milions. Són els coneguts caces EF-2000, els blindats Leopardo, els submarins S-80, l'avió A400M, els Helicòpters Tigre, i així fins a catorze.
L'ajust pressupostàri del Govern aplicat a tots els ministeris el 2013, va deixar aquests dos programes, en una consignació inicial de zero euros. Després, el passat mes de juliol, els hi va ser aprovat un crèdit extraordinari de 10 milions per l'helicòpter EC-135 i un altre de 75 milions per l'NH90. Aquestes quantitats van ser abonades a Eurocopter, l'empresa constructora d'ambdós. I ara apareixen dues noves licitacions per aquests dos programes. I, quina consignació s'ha previst per a ells en el pressupost del 2014? La mateixa que el 2013, és a dir, zero euros. Per tant, de nou es recorrerà a un crèdit extraordinari per poder fer front al pagament d'aquests i de la resta de PEAs.
És a dir, aproven un pressupost militar insuficient, per després, durant l'exercici, aprovar crèdits i altres estratagemes comptables (traspassos i ingressos suplementaris) per incrementar la despesa del Ministeri de Defensa. Així, s'enganya a la opinió pública i a les senyories del Congrés dels Diputats.
Uns PEAs, que degut al deute acumulat, tenen sumit al Ministeri en una situació de pèrdua – des dels seus inicis el 1994 ja porta abonats 15.000 milions a les empreses – i ha de continuar abonant uns programes d'armes mentre es vegi obligat a aplicar ajustaments en els serveis i manteniments de les unitats que converteix unes i altres en inoperants. L'última notícia és que dels 126.000 efectius militars, només 10.000 tindran la capacitat d'equipaments i desplegament immediat. Això posa de manifest que la resta de forces estaran inoperatives.
Ha d'observar-se, que la notícia d'ambdues adjucicacions, posa de manifest que mentre el govern del PP somet a severes restriccions la despesa pública per cobertures socials o del desenvolupament industrial, agrari, científic, etc. adquireix armament que no té cap efecte positiu en l'economia productiva. Ja que són armes que consumeixen recursos que tindrien més eficiència econòmica en béns productius de l'àmbit civil. Clar que sempre hi haurà qui considerarà prioritaria la seguretat i defensa del pais abans que les prestacions socials o l'economia productiva. Si aquest és l'argument que ha de prevaldre, que se sotmeti a una reestructuració i reconversió a les forces armades a aquesta operativitat de 10.000 efectius i ens estalviariem milers de milions d'euros en una despesa ineficient.
Un cop llegida, penso que és increïble que segueixin passant coses com aquesta, és a dir que per la porta del darrera del BOE del darrer dia de l'any se'ns escolin gairebé 90 milions d'euros mentre prèviament durant mesos se'ns han discutit xifres molt més escasses.
La poca transparència, l'amiguisme entre polítics i empresaris, el manteniment d'una mentalitat militarista són només alguns dels aspectes més negatius de realitats com aquestes.
|
avalan y promocionanel elegante vestido de la prestigiosa marca RSC.
En este punto nos encontramos ahora, cuando el ya bien conocido y denunciado fenómeno de acaparamiento de tierras está encontrando en el Banco Mundial, la Organización de Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO) y en algunas ONG una inverosímil legitimidad bajo el eufemismo de inversión agrícola responsable. Fíjense en la trampa semántica, es la clave. Cuando el hacerse con tierras campesinas –se calcula que al menos 80 millones de hectáreas en todo el mundo han pasado al control de grandes corporaciones, fondos de inversión e incluso gobiernos extranjeros, generando enormes desplazamientos de personas que pierden sus raíces y su sustento– cambia de nombre, y ya no es acaparamiento, sino inversión, rápidamente se justifica tremenda injusticia. Eso es lo que hay detrás de nuevos protocolos y regulaciones voluntarias que estas instituciones proponen para descatalogar lo que son injustos e inaceptables acaparamientos y colocarlos en la categoría siempre bien vista de inversionesy sus supuestas bondades.
negocios hechos con buenas intenciones, que generan empleo y economía, de los claramente acaparamientos y todos sus estigmas, algo muy parecido a quienes justificaban la esclavitud porque había buenos amos que mucho cuidaban del bienestar de sus siervos. Pero, como dice GRAIN:
La esclavitud no se regula, se declara ilegal. De la misma manera, cualquier enfoque serio para luchar contra el hambre y la pobreza requiere garantizar a los pueblos el control sobre sus tierras y territorios, no directrices y reglas sobre qué puedan hacer las corporaciones y los inversionistas extranjeros para trabajar para sí mismos. Lo que necesitamos no es inversión responsable en tierras agrícolas, sino restitución. Por esto queremos decir que en vez de tratar de hacer funcionar esta nueva tendencia de financializar la tierra agrícola, se necesita detener estos negocios y revertirlos, restituyendo las tierras a las comunidades que vivían de ellas.
