26/5/14

MULTIREFERÈNDUM, MALGRAT TOT

 Cartell del Multireferèndum a Igualada

Encara no en sabem els resultats i és possible que tardem uns dies en conèixer-los.Aquesta lentitud no em preocupa perquè la iniciativa ha estat lloable i ha tirat endavant amb tots els pals a les rodes que han intentat posar-li.
M'estic referint al Multireferèndum. Un projecte endegat per diverses plataformes populars que ens han preguntat pel model d'agricultura que volem, pel deute legítim o il.legítim que arrosseguem per l'energia amb la que ens movem i sobretot d'una manera més global per la voluntat que les ILP (Iniciatives legislatives populars) tinguin més entitat, és adir que siguin vinculants per al Parlament de manera que si més no es vegin obligat a tractar-ne el fons i no quedar-se en la forma i els seus possibles defectes.
Aquesta votació que s'ha pogut realitzar gràcies a l'esforç de moltíssims voluntaris (hi havia més de 250 meses per tot el territori) ha tingut tot el pes de la llei en contra. Totes les juntes electorals l'han declarat il.legal i des de Madrid s'ha obligat als Mosos i a la Guàrida Urbana a retirar les taules físiques on es ralitzaven les votacions.
Per sort la justícia és lenta i durant el matí s'ha pogut votar a gairebé tot arreu, per cert amb una assistència significativa (Jo vaig fer-ho a una mesa del passeig de Sant Joan de Barcelona passats dos quarts d'una).
A la tarda sí que varen haver de plegar veles després d'una resistència pacífica. Amb tot s'esperen multes i per això ja s'ha habilitat un número de compte per poder fer-hi front a l'hora que es publiciten els resultats i es llencen noves campanyes.
Els partits polítics oficials s'ho haurien de fer mirar perquè en les eleccions europees, tot i el significatiu augment de votants per limpuls del procés sobiranista, a Catalunya només varen votar el 47%. Si la gent sentís que se'ls pregunten coses concretes i que la seva resposta és vinculant, segurament les coses començarien a canviar.

21/5/14

VOLEM BISBES CATALANS

Es va cridar a principis de la dècada dels 70 del segle passat, semblava que si més no aquesta era una petita fita assolida. Els darrers nomenaments ja l'han anada posant en dubte i ara la cosa és pitjor perquè sona el nom de Cañizares com a probable subtitut de Martínez Sistach una vegada aquest ja va presentar la renúncia i haurà superat els dos anys de "gràcia". Per aquesta raó des de la corrent progressita d'Església que és des de fa anys "Església Plural" s'ha endegat una recollida de signatures electròniques que acompanyaran una carta raonable i raonada que esfarà arribar a altes instàncies de la Cúria vaticana.
Quanta més gent signi més força prendrà una iniciativa que també ens consolida com a poble.

A Catalunya, ni Cañizares, ni cap bisbe de tradició "toledana"

    Imatge sense llegenda

    El perquè d'aquesta campanya

    Segurament el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona no és imminent. És molt probable que el Vaticà l'ajorni fins després del 9N, o sigui fins que es comenci a perfilar quin serà el desenllaç del procés polític que estem vivint a Catalunya. No per això hem d'estar confiats i passius. Influents sectors esclesiàstics i polítics espanyols ja estan fent la seva feina, movent els fils per poder influenciar sobre qui ha de ser nomenat nou arquebisbe de Barcelona. La poderosa maquinària dels qui volen assimilar l'Església catalana a la de matriu castellana, o millor dit a la tradició "toledana", no ha parat de funcionar mai al llarg dels darrers segles, i es manifesta amb més força quan cal renovar alguna seu episcopal catalana. Si ells ja es mouen, nosaltres ens quedarem de braços creuats? ¿Permetrem que ens imposin una tradició eclesial que res té a veure amb el tarannà majoritari dels catòlics i les catòliques de Catalunya i la tradició d'una Església oberta i dialogant amb la resta de la societat? Si ens unim per fer sentir les nostres raons, tenim força, perquè tenim raó. Ho varem demostrar als anys 60, en plena dictadura. Ho varem demostrar fa 10 anys quan el relleu del cardenal Ricard M. Carles. I ara ho podem tornar a demostrar. Com sempre fem, de manera serena i amable, però amb fermesa. Aquest cop, degut que a Roma es respira un aire nou i que el papa Francesc impulsa una línia de clara renovació, especialment pel que fa a les formes i al desig d'escoltar els fidels, creiem que les nostres demandes poden ser rebudes amb una sensibilitat especial. Si-us-plau, segueix llegint i al final signa aquesta carta i fes-ne tanta difusió com puguis.

    A qui enviem aquesta carta

    La carta serà enviada a: Cardenal Pietro Parolin Secretari d’Estat del Vaticà Cardenal Marc Ouellet Congregació pels bisbes Cardenal Antonio Cañizares Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Renzo Fratini Nunci del Vaticà a Espanya

    Com funcionarà el procés d'enviament

    Fins el 15 de juliol aquesta plataforma estarà operativa per recollir signatures. Un cop acabat el termini recopilarem totes les signatures digitals rebudes i les enviarem en una graella, juntament amb la carta, per correu postal certificat, als seus destinataris. Les vostres dades queden registrades en la plataforma telemàtica amb indicació de la data i l'hora en que s'ha signat. Posteriorment es farà un procés de filtratge per eliminar possibles duplicitats i es copiaran a la graella que acompanyarà la carta. Durant tot el procés les vostres dades seran tractades amb la màxima privacitat.

    Text de la carta

    Benvolguts senyors, Assabentats per una informació apareguda fa uns dies en un important diari de Barcelona, sobre la possibilitat que aquesta Santa Seu pot estar estudiant el nomenament com arquebisbe de Barcelona, en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach, del també cardenal Antonio Cañizares, els sota-signants, membres de la comunitat catòlica de les diòcesis amb seu a Catalunya, volem expressar: 1.- Que som conscients que en tot procés de relleu de seu episcopal hi ha persones, grups i sectors, tant de l’àmbit eclesiàstic, com també del polític i d’altres, que guiats segurament per la bona fe i ànim constructiu, se senten amb la responsabilitat de fer propostes sobre la persona o el perfil més adient per cobrir un lloc de tanta importància i responsabilitat. Aquest mateix sentiment, la gran estimació que sentim envers l’Església i un intens sentit de corresponsabilitat amb la seva tasca evangelitzadora i pastoral, és el que ens mou a adreçar-los aquestes consideracions. 2.- Que a les nostres esglésies diocesanes hi conviuen diverses sensibilitats eclesials, totes elles legítimes, necessàries i enriquidores, tot i que de manera majoritària la tradició eclesial, que al llarg dels segles i fins els nostres dies, s’ha anat manifestant com la que representa millor el tarannà dels fidels catòlics de Catalunya, és aquella que s’expressa amb el diàleg obert i franc amb la societat a la que pertany, amb l’estima i l’arrelament a la cultura que l’ha modelat, amb la identificació amb la llengua amb la que ha rebut la vida i ha descobert la fe. Una tradició que prefereix l’acompanyament a la imposició, que se sent còmoda amb la senzillesa de les formes i no pas amb l’ostentació i l’exageració, que respecta i dialoga amb la societat secular i a la vegada defensa l’autonomia de l’Església envers d’aquesta i treballa perquè se li reconegui i valori la vocació de servei al conjunt de la societat. 3.- Que secularment l’Estat espanyol ha mantingut una clara voluntat d’assimilar la cultura catalana a la majoritària a Espanya de matriu castellana, i amb aquesta intenció no ha reparat a utilitzar també l’Església i de manera especial els nomenaments episcopals. 4.- Que aquesta política assimiladora va comportar, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, en el període anomenat de la Renaixença Catalana -que també va significar una renaixença religiosa que va donar a l’Església figures glorioses com el bisbe Torras i Bages i el bisbe Morgades, entre d’altres- que l’Estat, per combatre l’impuls cultural català, utilitzés, entre altres instruments, el nomenament de bisbes aliens a la cultura catalana. Una actuació que, fins a dia d’avui, intenta en cada relleu episcopal. 5.- L’Església i la societat catalanes viuen un nou despertar religiós. L’elecció del papa Francesc ha generat interès i admiració que es tradueix en una creixent revitalització, encara incipient, de les nostres comunitats. El missatge, els gestos, l’anunci de l’Evangeli que fa el Papa arriba al cor de moltes persones, que tornen a mirar l’Església amb esperança. En aquests moments, el fet que es pugui materialitzar el nomenament d’una persona que no estigués en plena sintonia amb la línia pastoral del Papa, que no sintonitzés amb la nostra tradició eclesial, que no formés part de la nostra cultura, que no s’expressés en la llengua del país i que no fos capaç de poder acollir tots els anhels que en aquest moment són tan vius en la societat catalana, podria comportar, una vegada més, que el recel, el desencís i la desconfiança, quan no el rebuig, s’instal•lessin de nou en el cor de molts fidels i així, es posés fi, abans d’haver-se pogut consolidar, a aquesta primavera eclesial que sembla voler brotar. Per totes aquestes reflexions, els sota-signants, manifestem, amb tot respecte, però també amb tota claredat i fermesa, que ni el cardenal Antonio Cañizares, ni cap altre prelat o prevere d’un perfil similar, no poden ser els candidats cridats a ocupar la seu de Barcelona, ni cap altra de Catalunya, ja que la tradició eclesial, pastoral i cultural que representen són incompatibles amb el sentir d’una majoria de la comunitat catòlica que haurien de servir, més quan, monsenyor Cañizares s’ha significat, manta vegades, defensant posicions ideològiques bel•ligerants amb els sentiments patriòtics de la immensa majoria del poble català i amb alguns valors socials compartits força transversalment al nostre país. Pregarem Déu perquè il•lumini les persones que tinguin encomanat de presentar el candidat definitiu perquè trobin la persona que millor pugui acompanyar-nos en el camí de la fe i de l’anunci de l’Evangeli. Barcelona, 19 de maig de 2014
    Imatge sense llegenda

20/5/14

EN DEFENSA D'UNA NOVA I MÉS DEMOCRÀTICA CONSTITUCIÓ

Gerardo Pisarello és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar un llibre seriós i obertament divulgatiu a la vegada sobre els processos constitucionals a través de la història. Creu que a Espanya li tocaria viure'n un. Les seves bases haurien de ser més democràcia i participació.
Us copio l'entrevista que li han fet al diario.es

Pisarello: "Una ruptura democrática sería algo sano 35 años después de una Transición poco ejemplar"

El profesor de Derecho Constitucional Gerardo Pisarello afirma en su último libro que en España es "necesario" un nuevo proceso constituyente en el que esté implicada toda la ciudadanía
Afirma que ahora el país asiste a un "proceso deconstituyente", en el que se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatori DESC. / Marta Jara
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatori DESC. / Marta Jara
Gerardo Pisarello, profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y vicepresidente del Observatorio de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, acaba de publicar Procesos Constituyentes. Caminos para la ruptura democrática (Editorial Trotta), donde afirma que España asiste a un “proceso deconstituyente” donde se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles.
Colaborador habitual de eldiario.es a través del blog Contrapoder, Pisarello hace un repaso a los procesos constituyentes y deconstituyentes más relevantes de la historia, desde la república inglesa de Oliver Cromwell, la Revolución Francesa, la de los Claveles o los procesos democráticos de América Latina, hasta la aprobación de la Constitución española de 1978.
¿Qué es un proceso constituyente?
Un proceso constituyente supone la elaboración de una nueva Constitución. Eso no supone un cambio automático en la vida de las personas. Pero si es realmente democrático puede contribuir a que se produzcan transformaciones sociales más profundas.
¿Estamos ante un nuevo proceso constituyente en España?
No, aunque haría falta. Treinta y cinco años después de una transición poco ejemplar, una ruptura democrática sería algo sano. Sobre todo si no quedara simplemente en manos de los partidos o de un grupo de “padres fundadores” y si implicara al conjunto de la población, comenzando por la gente joven, las mujeres, la gente que vive de su trabajo. Por desgracia, lo que tenemos es lo contrario: un proceso deconstituyente que está vaciando los pocos elementos garantistas y democráticos que había en la Constitución de 1978.
¿Y eso qué supone?
Pues que la Constitución ya no es un texto abierto que admita lecturas garantistas. Aquí se vulneran derechos sociales y libertades civiles básicas, se conculcan los derechos reproductivos de las mujeres, se ataca el autogobierno territorial y el Tribunal Constitucional asiente o mira hacia otro lado. La Constitución, lo que se ha hecho de ella, ha perdido sus potencialidades democratizadoras.
¿Qué implica en ese marco la reforma del artículo 135?
Es una plasmación, precisamente, de ese golpe deconstituyente. Los mismos que decían que la Constitución era intocable tramitaron su reforma en nueve días y la debatieron durante poco más de seis horas. Todo eso para blindar una cláusula única en el derecho comparado: la priorización absoluta del pago de la deuda a los acreedores. En ningún sitio se atrevieron a tanto.
Afirma que los procesos constituyentes de Italia tras la II Guerra Mundial y de Portugal tras la Revolución de los Claveles son modelos en los que hay que fijarse, ¿qué los diferencia del de España?
No son textos perfectos, pero al menos fueron el producto de una ruptura con regímenes fascistas y dictatoriales. Lo que hubo en España fue una transacción y no una ruptura con el antiguo régimen. La Constitución italiana vino precedida de un referéndum en el que la población votó contra la monarquía y a favor de la República. Y la portuguesa, de una democratización considerable del Ejército ¿Qué hubiera pasado si eso hubiera ocurrido aquí? Y hay más cosas. Tanto la Constitución italiana como la portuguesa establecen mecanismos de participación y derechos sociales más amplios que la española.
¿Cómo cuáles? Déme ejemplos concretos.
En Italia, la configuración de los referéndums, de las iniciativas legislativas populares, favorece mucho más la participación ciudadana. No es casual que hace poco los movimientos sociales italianos hayan podido forzar una consulta para detener la privatización del agua o el uso de la energía nuclear. En Portugal, por su parte, la Constitución de 1976 fue reformada varias veces para acomodarla a los nuevos vientos neoliberales. Y a pesar de ello, la gente la sigue viendo como una bandera de resistencia contra la Troika y las políticas de austeridad. Aquí sería impensable.
¿Cuáles son los peores procesos constituyentes, los modelos que nunca habría que seguir?
Los peores procesos constituyentes son los que se hacen sin participación democrática o reprimiéndola. Muchas constituciones liberales del siglo XIX, por ejemplo, fueron el producto de procesos constituyentes elitistas y excluyentes. La Constitución pinochetista de 1980 nació vigilada por el ejército y se cerró con un plebiscito carente de garantías deliberativas elementales. La propia Constitución europea de 2004 fue elaborada en condiciones de bastante opacidad. Y allí donde pudo ser discutida ampliamente, como en Francia u Holanda, fue rechazada por el electorado.
Afirma que el proceso constituyente del 77-78 estuvo tutelado y fue poco democrático, ¿por qué?
Las Cortes elegidas en junio de 1977 fueron declaradas constituyentes gracias a la presión de la calle. Pero la Constitución que salió de allí fue tutelada desde arriba. El ejército e importantes sectores económicos y políticos vinculados al franquismo impusieron líneas rojas en todo momento. Incluso Estados Unidos se implicó a fondo para que no hubiera una salida similar a la que se había producido con la Revolución de los Claveles en Portugal.
Asegura que la Constitución fijó algunos cepos que atenazarían las posibilidades de democratización futura, ¿por qué? ¿Cuáles son?
La lucha antifranquista impuso el reconocimiento de algunos derechos y consiguió que algunas materias no quedaran zanjadas de antemano. Pero se instalaron varios cepos. En materia electoral, por ejemplo, la Constitución recogió principios que favorecían a las fuerzas menos proclives al cambio. En materia de participación ciudadana, la visión fue muy restrictiva, y la mayoría de derechos sociales recibió una protección jurídica debilitada. Los grandes poderes fácticos, por otro lado, obtuvieron un protagonismo decisivo. La obsesión por la “indisoluble unidad de la nación española” fue una imposición de Capitanía General y la Iglesia Católica y la Corona obtuvieron un anacrónico estatuto de privilegio. Todo eso sigue condicionado el presente.
¿Por qué afirma que es necesario un proceso constituyente en un contexto como el actual?
Hay toda una generación, como decía antes, que no votó el texto de 1978. Por otro lado, muchas de las demandas que plantean el 15-M, la PAH, las mareas, o las que vienen de Cataluña y del País Vasco, no pueden resolverse ni con el inmovilismo, ni con una reforma de mínimos.
¿Qué tendría que ocurrir para que ese proceso constituyente comenzara a andar?
Ante todo, que la sociedad exigiera ese proceso constituyente y que fuera consultada al respecto. Para ello, desde luego, haría falta una movilización social más sostenida, acabar con el bipartidismo y construir una mayoría política dispuesta a dar esos pasos. Hoy puede parecer improbable, pero no es imposible. En la II República, el proceso constituyente se abrió paso gracias a la presión social y al triunfo de opciones regeneracionistas, rupturistas, en las elecciones municipales. Y la primera proclama republicana vino de Cataluña. Si se piensa en esa clave, la posibilidad de una revuelta democratizadora no puede descartarse.
 http://www.eldiario.es/politica/ruptura-democratica-sano-anos-Transicion_0_259325081.html

19/5/14

EL ALGARROBICO COM A SÍMPTOMA

Para la correcta visualización de este e-mail te recomendamos que actives la visualización de imágenes de tu cliente de correo.

Els activistes de Greenpeace han completat aquests darrers dies una acció simbòlica espectacular, un gran cercle negre de més de 8000 metres quadrats a la tristament famosa façana de l'Hotel  El Algarrobico. Ja són diverses les sentències judicials que confirmen que l'edifici és il.legal i que cal enderrocar-lo però passen els anys i encara resisteix com un "model" absurd del que som capaços de fer els humans a l'hora de destruir el medi ambient i els bellíssims paisatges de la costa espanyola.
A vegades pensem que aquesta és una realitat negativa però que ja només forma part del nostre passat i hem de vigilar molt perquè si baixem la guàrdia en qualsevol moment desastres d'aquesta mena poden repetir-se.
No n'estarà gaire lluny per bé que sigui en una altra línia el mastodòntic Barcelona World si és que d'aquí a que se'n posi la primera pedra no aconseguim aturar-lo o modificar-lo profundament.

18/5/14

CORRUPCIÓ: ORGANISME NOCIU



La gent de la productora Pandora.box han decidit tirar endavant un projecte prou ambiciós i engrescador per a tots aquells que creiem que un altre món és possible.
Volen filmar un documental amb la màxima qualitat i professionalitat que difongui a nivell nacional el problema de la corrupció però que vagi molt més enllà de la denúncia de casos espectaculars i aprofundeixi en les arrels del problema i en el plantejament de possibles solucions des dels punts de vista polític, social i ètic.
El repte és important i molt més encara quan les portes del finançament a nivell privat se'ls han tancat d'entrada pel tema i el tipus de programa.
En el tràiler gravat a Barcelona al novembre del 2013 varen reunir protagonistes importants com podreu veure si entre en la pàgina web www.corrupcioorganismenociu.com i en tenen força més en la recambra. A més hi haurà analistes de reconegut prestigi com ho són Joan Subirats, Vict`roia Camps o la gent de Transparència Internacional.
Què cal perquè tot això arribi a ser realitat? Que recaptin a través del crowfunding els diners que encara els manquen. Jo des d'aquí us animo a col.laborar-hi.

13/5/14

CORRO PER LES ADDICCIONS


L'altre dia vaig escriure a cop calent sobre la cursa de la Guàrdia Urbana. Tot allò que hi dic ho sentia i segueixo sentint-ho però remirant-m'ho crec que em vaig deixar algunes coses per dir.
Jo vaig acabar la cursa perquè sentia que corria -veritablement- contra les addiccions. Davant d'una circumstància adversa hom s'ha d'esforçar al màxim no pot cedir a la  primera cal donar tot el que portem a dins. Així ho vaig fer. A vegades tanmateix la realitat té una aparença contradictòria. Jo estava donant al meu esforç aquesst sentit però potser ho enfocava malament. M'explico.
Seguir corrent malgrat les cames feien figa, amb obstinació, em va posar a prop del col.lapse físic -i d'aquí el fet de pixar sang en arribar a casa- i això tampoc és cap cosa bona.
Un altre enfocament: segurament la meva preparació no havia estat la correcta perquè havia fet molta gimnàstica durant la setmana sense prioritzar el tipus d'esforç que el córrer em suposaria i a més en solitari, és a dir sense un grup pel qual deixar-me aconsellar. Això també ho porto al camp dels drogoaddictes ja que sovint alguns s'inicien en aquest món perquè es deixen portar pel grup i doncs no s'esforcen en mantenir -o anar-se creant- una personalitat forta, però d'altres hi cauen perquè en la seva dèria d'anar per lliure no es deixen aconsellar per ningú es creuen prou llestos i forts i quan volen adonar-se'n ja estant enganxats.
Passat el quilòmetre 8 va haver-hi uns moments en que jo vaig deixar de córrer per posar-me a caminar. Sortosament la samarreta i el dorsal em varen ajudar. La samarreta pel lema que dóna títol a aquest article i el dorsal perquè portava el nom. Aleshores la gent es fixava en la samarreta i llegia el meu nom i es posava a cridar-me "vinga, Jordi que tu pots" i així en pocs centenars de metres vaig tornar a córrer i vaig acabar esgotat però satisfet.
PD- Hauré de preguntar a la gent de Projecte Home per què varen decidir pel per i no pel contra. Jo veig molt més clara i contundent aquesta segona opció però segurament ells tenen alguna explicació entenedora.


11/5/14

CURSA DE LA GUÀRDIA URBANA...CÓRRER CONTRA LES ADDICCIONS


Una cursa popular més ja està ben lligada i al sac. La segona cursa de la Guàrdia Urbana organitzada pel club DIR amb el suport de l'esmentada força pública i recorrent gairebé de punta a punta la Diagonal barcelonina.
Per a mi ha estat una cursa especial ja que per primera vegada corria amb la samarreta de Projecte Home, "corro contra les addiccions". Una samarreta blanca, amb les lletres en negre que contrastava vivament amb la marea vermella dels més de 8000 participants, ja que aquest era el color escollit per l'organització que obligava a córrer amb la seva camiseta amb l'excepció del nostre petit grup -una vintena- que podia publicitar la bona tasca desintoxicadora de Projecte home Catalunya.
La carrera -per ami- ha estat duríssima. Potser perquè el recorregut era ben pla i el meu company professor, en Paco m'anava dient que era una de les bones si no la millor per a fer marcar i en el seu cas trencar la barrera dels 47 minuts (cosa que per cert ha acabat aconseguint amb un marge d'uns valuosos 15 segons).
Mentalment jo sabia que no estava bé en l'aspecte físic havia forçat massa durant la setmana i arribava amb cansament muscular acumulat. De fet fins i tot se'm va passar pel cap de no presentar-me a la línia de sortida, però el fet d'haver-me compromés a córrer per les addiccions m'ha impedit prendre aquesta decisió.
A les 8 en punt ens hem fet la foto de grup i ens hem desitjat bona sort.
Tot seguit jo he anat a cercar en Paco que aquest cop havia quedat també amb un seu amic arquitecte que per primera vegada corria amb el seu fill -de 14 anys- que finalment ha estat (tal com vaig pronosticar-li jo a en Paco) qui ens ha passat la mà per la cara a tots en acabar en un temps de 44'.
He tingut sort a l'hora d'entrar en els caixons ja que tot i tenir el dorsal blanc m'han deixat entrar en el caixó blau -que certament em corresponia per temps, però que no m'havia estat atorgat en no acreditar temps en les curses exigides per l'organització en els darrers 12 mesos-.
Quan ha sonat el tret de sortida he començat una mica garratibat però tot seguit he agafat el ritme i la cosa ha rutllat bé fins passada mitja cursa. Anava seguint el ritme dels homes bandera que marcaven la fita dels 45'.
A partir del 6 quilòmetre, quan el sol ha reullat (fins aleshores unes nuvolades benefactores ens n'havien privat) la situació ha empitjorat. Se'm carregaven els bessons i cada cop em costava més mantenir el ritme, amb tot fins el punt quilomètric 8 he tirat com he pogut perdent ja de vista la referència dels 45'. Just passada la fita he decidit parar i posar-me a caminar. Però en portar la samarreta blanca la gent m'animava tot dient Jordi -en el dorsal hi havia escrit el nom- segueix corrent i 500 metres més enllà he tornat a engegar.
8 minuts de "drama" però il-lusió gairebé de victòria en parar el cronòmetre en 48' 32'.
Després un cop a casa he pixat -literalment- sang. Aquesta vegada anava de debó, les forces han estat al límit però el repte l'he acabat superant.

7/5/14

EL MUTIREFERÉNDUM, UNA ESPERANÇA DE FUTUR

Aquesta és una molt bona iniciativa que segueix mostrant-nos com hi ha gent amb empenta i que aprofita qualsevol vent favorable, qualsevol escletxa per avançar vers un món més lliure, més huma i per tant millor. La gent que organitza el multireferèndum pel proper 25 de maig, coincidint amb les eleccions al parlament europeu parteixen de diversos col.lectius i treballem amb el lema de que la unió fa la força. Ells han començat a caminar però demanen la col.laboració de tothom, difonent la iniciativa, posant taules i locals a disposició, aportant petites quantitats econòmiques etc.

 

 

QUÈ ÉS MULTIREFERÈNDUM?

Multireferèndum 2014 és una convocatòria, de la gent per a la gent, per debatre i decidir sobre qüestions bloquejades en les institucions polítiques. Neix a proposta de Som lo que Sembrem i la Plataforma Aturem el Fracking i culminarà en una primera onada, durant les setmanes prèvies a les eleccions europees de maig de 2014. Amb ella, cerquem pràctiques que ens portin cap a una democràcia creixent i directa.
La convocatòria consta de quatre preguntes d’àmbit general i una cinquena de caràcter local que només es votarà en determinats territoris. Totes són promogudes i avalades per col·lectius directament implicats en la problemàtica en qüestió. Queden excloses de la convocatòria aquelles temàtiques que contradiuen els principis de justícia social i ambiental.
1. Som Lo Que Sembrem
Quin tipus d’agricultura voleu que hi hagi a Catalunya?
a) Amb transgènics b) Sense Transgènics
2. CUP i Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute
Voleu que el Govern de la Generalitat de Catalunya deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítims?
a) Sí b) No
3. Xarxa per la Sobirania Energètica
Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?
a) Sí b) No
4. Comissions Promotores d’ILPs Rebutjades
Voleu que el grup promotor d’una Iniciativa Legislativa Popular pugui sotmetre la seva proposta a referèndum vinculant?
a) Sí b) No
Preguntes locals
5.1. Plataforma Aturem BCN World
Voleu que el projecte BCN World es tiri endavant? (Es vota al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp)
a) Sí b) No
5.2. Assemblea en Defensa dels Serveis
Públics de Lleida
Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?(Es vota a la ciutat de Lleida)
a) Sí b) No
5.3. Plataforma No a la MAT
Voleu que es construeixi la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400 kV? (Es vota a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà)
a) Sí b) No

5/5/14

50 ANYS!!!

Aquest que podreu llegir a continuació és l'article que vaig dedicar als meus pares el dia en que celebràrem les seves noces d'or.
Algun dia espero arribar-hi jo també.

FRAGMENTS.
Anys 70:
Quatre llaunes en préstec (Quina extraordinària il.lusió quan per fi va arribar l’R7 tot i ser tant lletget!!). Retorn de Montmeló, previsiblement diumenge a la tarda, ràdio de piles engegada, narració de José Luís Fernández Abajo, alegria per un gol del Barça, tensió quan es perd la senyal. Puyal encara no narra en Català, el dictador no ha mort, deu ser l’any 1973 o el 74.
La Torreta, Montmeló, la mare prepara el sopar, toca peix, cal que l’oli estigui molt calent per fregir-lo bé. S’ha de vigilar però tot i així... Li salta l’oli a la cara. Crits, esglai. Tranquils no passa res! Esbomben tietes i àvia. Tanmateix una imatge es queda gravada per sempre: la cara blanca de la mare –sembla un fantasma- perquè li han “arrebossat” amb polvos de talc o alguna cosa semblant.
Amb el pare visita al taller – Reixach Campanyà, a ben pocs metres d’aquí- segurament la primera. Imatges de Sants que em semblen immenses i el senyor Planes picant-ne una encara per acabar amb un ampli somriure als llavis. Orgull de pare, col.laborador necessari en una feina tan ben feta.
Tarda de diumenge als caputxins de Sarrià. Missa familiar –tot un signe de progrés en aquell context- i tot seguit sessió de cinema ( o bé són dos dies diferents que la memòria ha empeltat en un de sol?). Versió antiga de la pel.lícula King Kong. Moments de patiment per l’evolució de la trama i a la fi angoixa perquè vàrem haver de marxar abans de que el film s’acabés ja que s’havia fet molt tard.
Tota la família passejant pel parc del Putxet. El pare ensenyant-me a fer funcionar la màquina de fotografiar. Rodets de 12 per a començar, imatges en blanc i negre. Content de poder retratar la família amb vestit de festa.
Un dia qualsevol amb menys trànsit de l’habitual (o més puntualitat per part nostre) que ens permet arribar al carrer Immaculada bastant abans de les 9 del matí i la pregunta del pare: voleu pujar un xic més amunt ? I tant que sí, córrer pels camps a la falda de les muntanyes que ja fa més de vint anys la Ronda de Dalt es va menjar. Uns minuts de joia intensa.
Tornada de la catequesi. Porta del pis que s’obre i una flaire més que bona que surt de la cuina. No la sé descriure, però sí sé dir que sopàrem verdura i truita a la francesa. La mare no era sofisticada (potser amb l’excepció dels panets oberts plens d’ou ferrat i sobrassada) però cuinava prou bé.
Salt en el temps:
Trobada familiar per decidir a les acaballes de COU si acceptar l’oferta del Liste en nom de l’Opus Dei. Anar a estudiar periodisme a la Facultat de Navarra. Havia estat dubtant els darrers mesos i segurament omplint el cap a la mare amb avantatges i inconvenients. Clarament s’imposa el “no” i comença a néixer un futur historiador.
Més endavant: matinada del 7 d’octubre del 1988. Insomni després d’haver arribat prop de les 4 de la matinada a casa. Com comunicar la notícia? Havia estavellat el Ford Orion contra la tanca en l’entrada a l’autopista a l’altura de Molins de Rei. Tot va anar bé però. Acollida en els moments difícils. El cotxe fou reparat i els diners retornats mes a mes a qui aleshores els va avançar, l’avui absent Maria Montserrat Riera.
Febrer del 90: Sí m’agrada molt una xicota i em sembla que tindré sort (molta sort!) i em farà cas... però no vulguis saber més (només sé que estic content) perquè no ho sé ni jo (diàleg amb la mare)
10 de setembre del 94: Avui també vas a córrer? Sí, sí que m’aplacarà el rau-rau. I ara on vas? A la Sagrada Família a pregar una mica. Ja és aquí l’Ignasi. Quin goig que feu!!! Se us veu feliços i jo que me n’alegro. Sento que es tanca un cicle. Llei de vida.
No tots els records són dolços però n’hi ha moltíssims més en la línia dels que aquí he esmentat, així que és evident que puc concloure que m’heu donat tot l’escalf que em feia falta tot intentant tirar la família endavant.
I això no es paga amb diners.


Gràcies doncs i molt feliços 50 anys!!!


JORDI RIERA ARAGAY
BARCELONA a 1 de maig de 2014





1/5/14

MAGNÍFIC I PUNYENT

Aquest és un article escrit per un brillant exalumne de l'IES LA RIBERA, l'Albert Vilalta que és punyent i magnífic a la vegada. Llegiu-lo i ja donareu la vostra opinió.

Fins on? Fins quan?

29 de abril de 2014 a la(s) 0:24
Tots estem vivint la crisi de ben a prop. I sentim, o coneixem, o som casos de misèria. Però fins que no la notes ben crua al teu davant...

Fa uns dies vaig anar a l'institut a fer una xerrada orientativa als alumnes de batxillerat anomenada "Què hi ha després de l'institut?". Es tractava, com cada any, d'explicar a les noves fornades què es trobaran quan surtin i com ho han d'encarar. Considerant que jo vaig fer segon de batxillerat tecnològic absolutament sol entre aquelles parets, veure un grup nombrós em va alegrar. La xerrada va anar bé i els alumnes van estar atents i participatius en el debat, especialment quan tractàvem temes econòmics. Vaig acabar satisfet i content amb la idea de continuar estudiant que els havia intentat transmetre. En acabat, els ex-alumnes "ponents" vam menjar quatre galetes i un got de coca-cola amb les tutores a la sala de professors. En un moment donat pregunto com estan les coses així en general, provant d'esbrinar la situació de l'institut en un instant. La tutora de segon, gairebé avergonyida, em mira i diu:

- Aquest curs està sent molt dur. El pitjor des que sóc aquí. I hi sóc des de fa més de vint anys.

Tots callem. No m'ha semblat un grup dolent, ans al contrari. Ella, mirant el terra sense veure'l, continua:

- Tinc dues noies brillants a classe (però brillants de nous i deus, eh?) que molts dies vénen sense menjar res. A casa seva no tenen res. No mengen. Què els he d'explicar de la universitat?

Jo em noto absolutament impotent i petit. Gairebé em puc sentir, deu minuts abans, omplint-me la boca d'oportunitats i estudi. Unes paraules que deuen haver sonat ridícules als estómacs buits. Estudiar? Universitat? Necessitem feina quant abans millor. Necessitem condemnar des d'ara mateix la nostra vida sencera per un sou mediocre i tu véns a parlar d'oportunitats? Calla. No saps res. I, si ho saps, no fas res per evitar-ho. De sobte, no vull més galetes; ja no tinc gana. La mestra segueix pensant en veu alta. O potser sóc jo. O qualsevol amb moral i sentit comú:

- És una sensació terrible. Intento motivar-les però no sé com fer-ho. A què es poden agafar? No tenen el cap on l'haurien de tenir ni per demanar una beca. Necessiten treballar. Per elles tot està com decidit i encara són nenes. I fins on m'hi he d'implicar, com a tutora? I com a persona?

I quina merda. Torno a casa i penso en elles perquè han concentrat el drama més colpidor al meu davant i sense pantalles pel mig. Fa mal. I busco els responsables indemnes d'aquesta condemna i diuen que ja estem sortint de la crisi i que l'economia remunta i penso a prendre pel sac l'economia i crido fills de puta i desitjo que es cremi tot.