Cartell del Multireferèndum a Igualada
Encara no en sabem els resultats i és possible que tardem uns dies en conèixer-los.Aquesta lentitud no em preocupa perquè la iniciativa ha estat lloable i ha tirat endavant amb tots els pals a les rodes que han intentat posar-li.
M'estic referint al Multireferèndum. Un projecte endegat per diverses plataformes populars que ens han preguntat pel model d'agricultura que volem, pel deute legítim o il.legítim que arrosseguem per l'energia amb la que ens movem i sobretot d'una manera més global per la voluntat que les ILP (Iniciatives legislatives populars) tinguin més entitat, és adir que siguin vinculants per al Parlament de manera que si més no es vegin obligat a tractar-ne el fons i no quedar-se en la forma i els seus possibles defectes.
Aquesta votació que s'ha pogut realitzar gràcies a l'esforç de moltíssims voluntaris (hi havia més de 250 meses per tot el territori) ha tingut tot el pes de la llei en contra. Totes les juntes electorals l'han declarat il.legal i des de Madrid s'ha obligat als Mosos i a la Guàrida Urbana a retirar les taules físiques on es ralitzaven les votacions.
Per sort la justícia és lenta i durant el matí s'ha pogut votar a gairebé tot arreu, per cert amb una assistència significativa (Jo vaig fer-ho a una mesa del passeig de Sant Joan de Barcelona passats dos quarts d'una).
A la tarda sí que varen haver de plegar veles després d'una resistència pacífica. Amb tot s'esperen multes i per això ja s'ha habilitat un número de compte per poder fer-hi front a l'hora que es publiciten els resultats i es llencen noves campanyes.
Els partits polítics oficials s'ho haurien de fer mirar perquè en les eleccions europees, tot i el significatiu augment de votants per limpuls del procés sobiranista, a Catalunya només varen votar el 47%. Si la gent sentís que se'ls pregunten coses concretes i que la seva resposta és vinculant, segurament les coses començarien a canviar.
26/5/14
21/5/14
VOLEM BISBES CATALANS
Es va cridar a principis de la dècada dels 70 del segle passat, semblava que si més no aquesta era una petita fita assolida. Els darrers nomenaments ja l'han anada posant en dubte i ara la cosa és pitjor perquè sona el nom de Cañizares com a probable subtitut de Martínez Sistach una vegada aquest ja va presentar la renúncia i haurà superat els dos anys de "gràcia". Per aquesta raó des de la corrent progressita d'Església que és des de fa anys "Església Plural" s'ha endegat una recollida de signatures electròniques que acompanyaran una carta raonable i raonada que esfarà arribar a altes instàncies de la Cúria vaticana.
Quanta més gent signi més força prendrà una iniciativa que també ens consolida com a poble.
Quanta més gent signi més força prendrà una iniciativa que també ens consolida com a poble.
A Catalunya, ni Cañizares, ni cap bisbe de tradició "toledana"
20/5/14
EN DEFENSA D'UNA NOVA I MÉS DEMOCRÀTICA CONSTITUCIÓ
Gerardo Pisarello és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Acaba de publicar un llibre seriós i obertament divulgatiu a la vegada sobre els processos constitucionals a través de la història. Creu que a Espanya li tocaria viure'n un. Les seves bases haurien de ser més democràcia i participació.
Us copio l'entrevista que li han fet al diario.es
Us copio l'entrevista que li han fet al diario.es
Pisarello: "Una ruptura democrática sería algo sano 35 años después de una Transición poco ejemplar"
El profesor de Derecho Constitucional Gerardo Pisarello
afirma en su último libro que en España es "necesario" un nuevo proceso
constituyente en el que esté implicada toda la ciudadanía
Afirma que ahora el país asiste a un "proceso deconstituyente", en el que se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles
Afirma que ahora el país asiste a un "proceso deconstituyente", en el que se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades civiles
18/05/2014 -
20:32h
Gerardo Pisarello,
profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y
vicepresidente del Observatorio de Derechos Económicos, Sociales y
Culturales, acaba de publicar Procesos Constituyentes. Caminos para la ruptura democrática (Editorial
Trotta), donde afirma que España asiste a un “proceso deconstituyente”
donde se están atacando los derechos sociales y limitando las libertades
civiles.
Colaborador habitual de eldiario.es a través del blog Contrapoder,
Pisarello hace un repaso a los procesos constituyentes y
deconstituyentes más relevantes de la historia, desde la república
inglesa de Oliver Cromwell, la Revolución Francesa, la de los Claveles o
los procesos democráticos de América Latina, hasta la aprobación de la
Constitución española de 1978.
¿Qué es un proceso constituyente?
Un proceso constituyente supone la elaboración de una nueva
Constitución. Eso no supone un cambio automático en la vida de las
personas. Pero si es realmente democrático puede contribuir a que se
produzcan transformaciones sociales más profundas.
¿Estamos ante un nuevo proceso constituyente en España?
No, aunque haría falta. Treinta y cinco años después de una transición
poco ejemplar, una ruptura democrática sería algo sano. Sobre todo si no
quedara simplemente en manos de los partidos o de un grupo de “padres
fundadores” y si implicara al conjunto de la población, comenzando por
la gente joven, las mujeres, la gente que vive de su trabajo. Por
desgracia, lo que tenemos es lo contrario: un proceso deconstituyente
que está vaciando los pocos elementos garantistas y democráticos que
había en la Constitución de 1978.
¿Y eso qué supone?
Pues que la Constitución ya no es un texto abierto que admita lecturas
garantistas. Aquí se vulneran derechos sociales y libertades civiles
básicas, se conculcan los derechos reproductivos de las mujeres, se
ataca el autogobierno territorial y el Tribunal Constitucional asiente o
mira hacia otro lado. La Constitución, lo que se ha hecho de ella, ha
perdido sus potencialidades democratizadoras.
¿Qué implica en ese marco la reforma del artículo 135?
Es una plasmación, precisamente, de ese golpe deconstituyente. Los
mismos que decían que la Constitución era intocable tramitaron su
reforma en nueve días y la debatieron durante poco más de seis horas.
Todo eso para blindar una cláusula única en el derecho comparado: la
priorización absoluta del pago de la deuda a los acreedores. En ningún
sitio se atrevieron a tanto.
Afirma
que los procesos constituyentes de Italia tras la II Guerra Mundial y de
Portugal tras la Revolución de los Claveles son modelos en los que hay
que fijarse, ¿qué los diferencia del de España?
No son textos perfectos, pero al menos fueron el producto de una ruptura
con regímenes fascistas y dictatoriales. Lo que hubo en España fue una
transacción y no una ruptura con el antiguo régimen. La Constitución
italiana vino precedida de un referéndum en el que la población votó
contra la monarquía y a favor de la República. Y la portuguesa, de una
democratización considerable del Ejército ¿Qué hubiera pasado si eso
hubiera ocurrido aquí? Y hay más cosas. Tanto la Constitución italiana
como la portuguesa establecen mecanismos de participación y derechos
sociales más amplios que la española.
¿Cómo cuáles? Déme ejemplos concretos.
En Italia, la configuración de los referéndums, de las iniciativas
legislativas populares, favorece mucho más la participación ciudadana.
No es casual que hace poco los movimientos sociales italianos hayan
podido forzar una consulta para detener la privatización del agua o el
uso de la energía nuclear. En Portugal, por su parte, la Constitución de
1976 fue reformada varias veces para acomodarla a los nuevos vientos
neoliberales. Y a pesar de ello, la gente la sigue viendo como una
bandera de resistencia contra la Troika y las políticas de austeridad.
Aquí sería impensable.
¿Cuáles son los peores procesos constituyentes, los modelos que nunca habría que seguir?
Los peores procesos constituyentes son los que se hacen sin
participación democrática o reprimiéndola. Muchas constituciones
liberales del siglo XIX, por ejemplo, fueron el producto de procesos
constituyentes elitistas y excluyentes. La Constitución pinochetista de
1980 nació vigilada por el ejército y se cerró con un plebiscito carente
de garantías deliberativas elementales. La propia Constitución europea
de 2004 fue elaborada en condiciones de bastante opacidad. Y allí donde
pudo ser discutida ampliamente, como en Francia u Holanda, fue rechazada
por el electorado.
Afirma que el proceso constituyente del 77-78 estuvo tutelado y fue poco democrático, ¿por qué?
Las Cortes elegidas en junio de 1977 fueron declaradas constituyentes
gracias a la presión de la calle. Pero la Constitución que salió de allí
fue tutelada desde arriba. El ejército e importantes sectores
económicos y políticos vinculados al franquismo impusieron líneas rojas
en todo momento. Incluso Estados Unidos se implicó a fondo para que no
hubiera una salida similar a la que se había producido con la Revolución
de los Claveles en Portugal.
Asegura
que la Constitución fijó algunos cepos que atenazarían las
posibilidades de democratización futura, ¿por qué? ¿Cuáles son?
La lucha antifranquista impuso el reconocimiento de algunos derechos y
consiguió que algunas materias no quedaran zanjadas de antemano. Pero se
instalaron varios cepos. En materia electoral, por ejemplo, la
Constitución recogió principios que favorecían a las fuerzas menos
proclives al cambio. En materia de participación ciudadana, la visión
fue muy restrictiva, y la mayoría de derechos sociales recibió una
protección jurídica debilitada. Los grandes poderes fácticos, por otro
lado, obtuvieron un protagonismo decisivo. La obsesión por la
“indisoluble unidad de la nación española” fue una imposición de
Capitanía General y la Iglesia Católica y la Corona obtuvieron un
anacrónico estatuto de privilegio. Todo eso sigue condicionado el
presente.
¿Por qué afirma que es necesario un proceso constituyente en un contexto como el actual?
Hay toda una generación, como decía antes, que no votó el texto de
1978. Por otro lado, muchas de las demandas que plantean el 15-M, la
PAH, las mareas, o las que vienen de Cataluña y del País Vasco, no
pueden resolverse ni con el inmovilismo, ni con una reforma de mínimos.
¿Qué tendría que ocurrir para que ese proceso constituyente comenzara a andar?
Ante todo, que la sociedad exigiera ese proceso constituyente y que
fuera consultada al respecto. Para ello, desde luego, haría falta una
movilización social más sostenida, acabar con el bipartidismo y
construir una mayoría política dispuesta a dar esos pasos. Hoy puede
parecer improbable, pero no es imposible. En la II República, el proceso
constituyente se abrió paso gracias a la presión social y al triunfo de
opciones regeneracionistas, rupturistas, en las elecciones municipales.
Y la primera proclama republicana vino de Cataluña. Si se piensa en esa
clave, la posibilidad de una revuelta democratizadora no puede
descartarse.
http://www.eldiario.es/politica/ruptura-democratica-sano-anos-Transicion_0_259325081.html
19/5/14
EL ALGARROBICO COM A SÍMPTOMA
Els activistes de Greenpeace han completat aquests darrers dies una acció simbòlica espectacular, un gran cercle negre de més de 8000 metres quadrats a la tristament famosa façana de l'Hotel El Algarrobico. Ja són diverses les sentències judicials que confirmen que l'edifici és il.legal i que cal enderrocar-lo però passen els anys i encara resisteix com un "model" absurd del que som capaços de fer els humans a l'hora de destruir el medi ambient i els bellíssims paisatges de la costa espanyola.
A vegades pensem que aquesta és una realitat negativa però que ja només forma part del nostre passat i hem de vigilar molt perquè si baixem la guàrdia en qualsevol moment desastres d'aquesta mena poden repetir-se.
No n'estarà gaire lluny per bé que sigui en una altra línia el mastodòntic Barcelona World si és que d'aquí a que se'n posi la primera pedra no aconseguim aturar-lo o modificar-lo profundament.
18/5/14
CORRUPCIÓ: ORGANISME NOCIU
La gent de la productora Pandora.box han decidit tirar endavant un projecte prou ambiciós i engrescador per a tots aquells que creiem que un altre món és possible.
Volen filmar un documental amb la màxima qualitat i professionalitat que difongui a nivell nacional el problema de la corrupció però que vagi molt més enllà de la denúncia de casos espectaculars i aprofundeixi en les arrels del problema i en el plantejament de possibles solucions des dels punts de vista polític, social i ètic.
El repte és important i molt més encara quan les portes del finançament a nivell privat se'ls han tancat d'entrada pel tema i el tipus de programa.
En el tràiler gravat a Barcelona al novembre del 2013 varen reunir protagonistes importants com podreu veure si entre en la pàgina web www.corrupcioorganismenociu.com i en tenen força més en la recambra. A més hi haurà analistes de reconegut prestigi com ho són Joan Subirats, Vict`roia Camps o la gent de Transparència Internacional.
Què cal perquè tot això arribi a ser realitat? Que recaptin a través del crowfunding els diners que encara els manquen. Jo des d'aquí us animo a col.laborar-hi.
13/5/14
CORRO PER LES ADDICCIONS
L'altre dia vaig escriure a cop calent sobre la cursa de la Guàrdia Urbana. Tot allò que hi dic ho sentia i segueixo sentint-ho però remirant-m'ho crec que em vaig deixar algunes coses per dir.
Jo vaig acabar la cursa perquè sentia que corria -veritablement- contra les addiccions. Davant d'una circumstància adversa hom s'ha d'esforçar al màxim no pot cedir a la primera cal donar tot el que portem a dins. Així ho vaig fer. A vegades tanmateix la realitat té una aparença contradictòria. Jo estava donant al meu esforç aquesst sentit però potser ho enfocava malament. M'explico.
Seguir corrent malgrat les cames feien figa, amb obstinació, em va posar a prop del col.lapse físic -i d'aquí el fet de pixar sang en arribar a casa- i això tampoc és cap cosa bona.
Un altre enfocament: segurament la meva preparació no havia estat la correcta perquè havia fet molta gimnàstica durant la setmana sense prioritzar el tipus d'esforç que el córrer em suposaria i a més en solitari, és a dir sense un grup pel qual deixar-me aconsellar. Això també ho porto al camp dels drogoaddictes ja que sovint alguns s'inicien en aquest món perquè es deixen portar pel grup i doncs no s'esforcen en mantenir -o anar-se creant- una personalitat forta, però d'altres hi cauen perquè en la seva dèria d'anar per lliure no es deixen aconsellar per ningú es creuen prou llestos i forts i quan volen adonar-se'n ja estant enganxats.
Passat el quilòmetre 8 va haver-hi uns moments en que jo vaig deixar de córrer per posar-me a caminar. Sortosament la samarreta i el dorsal em varen ajudar. La samarreta pel lema que dóna títol a aquest article i el dorsal perquè portava el nom. Aleshores la gent es fixava en la samarreta i llegia el meu nom i es posava a cridar-me "vinga, Jordi que tu pots" i així en pocs centenars de metres vaig tornar a córrer i vaig acabar esgotat però satisfet.
PD- Hauré de preguntar a la gent de Projecte Home per què varen decidir pel per i no pel contra. Jo veig molt més clara i contundent aquesta segona opció però segurament ells tenen alguna explicació entenedora.
11/5/14
CURSA DE LA GUÀRDIA URBANA...CÓRRER CONTRA LES ADDICCIONS
Una cursa popular més ja està ben lligada i al sac. La segona cursa de la Guàrdia Urbana organitzada pel club DIR amb el suport de l'esmentada força pública i recorrent gairebé de punta a punta la Diagonal barcelonina.
Per a mi ha estat una cursa especial ja que per primera vegada corria amb la samarreta de Projecte Home, "corro contra les addiccions". Una samarreta blanca, amb les lletres en negre que contrastava vivament amb la marea vermella dels més de 8000 participants, ja que aquest era el color escollit per l'organització que obligava a córrer amb la seva camiseta amb l'excepció del nostre petit grup -una vintena- que podia publicitar la bona tasca desintoxicadora de Projecte home Catalunya.
La carrera -per ami- ha estat duríssima. Potser perquè el recorregut era ben pla i el meu company professor, en Paco m'anava dient que era una de les bones si no la millor per a fer marcar i en el seu cas trencar la barrera dels 47 minuts (cosa que per cert ha acabat aconseguint amb un marge d'uns valuosos 15 segons).
Mentalment jo sabia que no estava bé en l'aspecte físic havia forçat massa durant la setmana i arribava amb cansament muscular acumulat. De fet fins i tot se'm va passar pel cap de no presentar-me a la línia de sortida, però el fet d'haver-me compromés a córrer per les addiccions m'ha impedit prendre aquesta decisió.
A les 8 en punt ens hem fet la foto de grup i ens hem desitjat bona sort.
Tot seguit jo he anat a cercar en Paco que aquest cop havia quedat també amb un seu amic arquitecte que per primera vegada corria amb el seu fill -de 14 anys- que finalment ha estat (tal com vaig pronosticar-li jo a en Paco) qui ens ha passat la mà per la cara a tots en acabar en un temps de 44'.
He tingut sort a l'hora d'entrar en els caixons ja que tot i tenir el dorsal blanc m'han deixat entrar en el caixó blau -que certament em corresponia per temps, però que no m'havia estat atorgat en no acreditar temps en les curses exigides per l'organització en els darrers 12 mesos-.
Quan ha sonat el tret de sortida he començat una mica garratibat però tot seguit he agafat el ritme i la cosa ha rutllat bé fins passada mitja cursa. Anava seguint el ritme dels homes bandera que marcaven la fita dels 45'.
A partir del 6 quilòmetre, quan el sol ha reullat (fins aleshores unes nuvolades benefactores ens n'havien privat) la situació ha empitjorat. Se'm carregaven els bessons i cada cop em costava més mantenir el ritme, amb tot fins el punt quilomètric 8 he tirat com he pogut perdent ja de vista la referència dels 45'. Just passada la fita he decidit parar i posar-me a caminar. Però en portar la samarreta blanca la gent m'animava tot dient Jordi -en el dorsal hi havia escrit el nom- segueix corrent i 500 metres més enllà he tornat a engegar.
8 minuts de "drama" però il-lusió gairebé de victòria en parar el cronòmetre en 48' 32'.
Després un cop a casa he pixat -literalment- sang. Aquesta vegada anava de debó, les forces han estat al límit però el repte l'he acabat superant.
7/5/14
EL MUTIREFERÉNDUM, UNA ESPERANÇA DE FUTUR
Aquesta és una molt bona iniciativa que segueix mostrant-nos com hi ha gent amb empenta i que aprofita qualsevol vent favorable, qualsevol escletxa per avançar vers un món més lliure, més huma i per tant millor. La gent que organitza el multireferèndum pel proper 25 de maig, coincidint amb les eleccions al parlament europeu parteixen de diversos col.lectius i treballem amb el lema de que la unió fa la força. Ells han començat a caminar però demanen la col.laboració de tothom, difonent la iniciativa, posant taules i locals a disposició, aportant petites quantitats econòmiques etc.
QUÈ ÉS MULTIREFERÈNDUM?
Multireferèndum 2014 és una convocatòria, de la gent per a la gent, per debatre i decidir sobre qüestions bloquejades en les institucions polítiques. Neix a proposta de Som lo que Sembrem i la Plataforma Aturem el Fracking i culminarà en una primera onada, durant les setmanes prèvies a les eleccions europees de maig de 2014. Amb ella, cerquem pràctiques que ens portin cap a una democràcia creixent i directa.
La convocatòria consta de quatre preguntes d’àmbit general i una cinquena de caràcter local que només es votarà en determinats territoris. Totes són promogudes i avalades per col·lectius directament implicats en la problemàtica en qüestió. Queden excloses de la convocatòria aquelles temàtiques que contradiuen els principis de justícia social i ambiental.
1. Som Lo Que Sembrem
Quin tipus d’agricultura voleu que hi hagi a Catalunya?
a) Amb transgènics b) Sense Transgènics
Quin tipus d’agricultura voleu que hi hagi a Catalunya?
a) Amb transgènics b) Sense Transgènics
2. CUP i Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute
Voleu que el Govern de la Generalitat de Catalunya deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítims?
a) Sí b) No
Voleu que el Govern de la Generalitat de Catalunya deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítims?
a) Sí b) No
3. Xarxa per la Sobirania Energètica
Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?
a) Sí b) No
Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?
a) Sí b) No
4. Comissions Promotores d’ILPs Rebutjades
Voleu que el grup promotor d’una Iniciativa Legislativa Popular pugui sotmetre la seva proposta a referèndum vinculant?
a) Sí b) No
Voleu que el grup promotor d’una Iniciativa Legislativa Popular pugui sotmetre la seva proposta a referèndum vinculant?
a) Sí b) No
Preguntes locals
5.1. Plataforma Aturem BCN World
Voleu que el projecte BCN World es tiri endavant? (Es vota al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp)
a) Sí b) No
Voleu que el projecte BCN World es tiri endavant? (Es vota al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp)
a) Sí b) No
5.2. Assemblea en Defensa dels Serveis
Públics de Lleida
Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?(Es vota a la ciutat de Lleida)
a) Sí b) No
Públics de Lleida
Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?(Es vota a la ciutat de Lleida)
a) Sí b) No
5.3. Plataforma No a la MAT
Voleu que es construeixi la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400 kV? (Es vota a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà)
a) Sí b) No
Voleu que es construeixi la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400 kV? (Es vota a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà)
a) Sí b) No
5/5/14
50 ANYS!!!
Aquest que podreu llegir a continuació és l'article que vaig dedicar als meus pares el dia en que celebràrem les seves noces d'or.
Algun dia espero arribar-hi jo també.
Algun dia espero arribar-hi jo també.
FRAGMENTS.
Anys 70:
Quatre llaunes en préstec (Quina
extraordinària il.lusió quan per fi va arribar l’R7 tot i ser
tant lletget!!). Retorn de Montmeló, previsiblement diumenge a la
tarda, ràdio de piles engegada, narració de José Luís Fernández
Abajo, alegria per un gol del Barça, tensió quan es perd la senyal.
Puyal encara no narra en Català, el dictador no ha mort, deu ser
l’any 1973 o el 74.
La Torreta, Montmeló, la mare
prepara el sopar, toca peix, cal que l’oli estigui molt calent per
fregir-lo bé. S’ha de vigilar però tot i així... Li salta l’oli
a la cara. Crits, esglai. Tranquils no passa res! Esbomben tietes i
àvia. Tanmateix una imatge es queda gravada per sempre: la cara
blanca de la mare –sembla un fantasma- perquè li han “arrebossat”
amb polvos de talc o alguna cosa semblant.
Amb el pare visita al taller –
Reixach Campanyà, a ben pocs metres d’aquí- segurament la
primera. Imatges de Sants que em semblen immenses i el senyor Planes
picant-ne una encara per acabar amb un ampli somriure als llavis.
Orgull de pare, col.laborador necessari en una feina tan ben feta.
Tarda de diumenge als caputxins de
Sarrià. Missa familiar –tot un signe de progrés en aquell
context- i tot seguit sessió de cinema ( o bé són dos dies
diferents que la memòria ha empeltat en un de sol?). Versió antiga
de la pel.lícula King Kong. Moments de patiment per l’evolució
de la trama i a la fi angoixa perquè vàrem haver de marxar abans de
que el film s’acabés ja que s’havia fet molt tard.
Tota la família passejant pel parc
del Putxet. El pare ensenyant-me a fer funcionar la màquina de
fotografiar. Rodets de 12 per a començar, imatges en blanc i negre.
Content de poder retratar la família amb vestit de festa.
Un dia qualsevol amb menys trànsit
de l’habitual (o més puntualitat per part nostre) que ens permet
arribar al carrer Immaculada bastant abans de les 9 del matí i la
pregunta del pare: voleu pujar un xic més amunt ? I tant que sí,
córrer pels camps a la falda de les muntanyes que ja fa més de vint
anys la Ronda de Dalt es va menjar. Uns minuts de joia intensa.
Tornada de la catequesi. Porta del
pis que s’obre i una flaire més que bona que surt de la cuina. No
la sé descriure, però sí sé dir que sopàrem verdura i truita a
la francesa. La mare no era sofisticada (potser amb l’excepció
dels panets oberts plens d’ou ferrat i sobrassada) però cuinava
prou bé.
Salt en el temps:
Trobada familiar per decidir a les
acaballes de COU si acceptar l’oferta del Liste en nom de l’Opus
Dei. Anar a estudiar periodisme a la Facultat de Navarra. Havia estat
dubtant els darrers mesos i segurament omplint el cap a la mare amb
avantatges i inconvenients. Clarament s’imposa el “no” i
comença a néixer un futur historiador.
Més endavant: matinada del 7
d’octubre del 1988. Insomni després d’haver arribat prop de les
4 de la matinada a casa. Com comunicar la notícia? Havia estavellat
el Ford Orion contra la tanca en l’entrada a l’autopista a
l’altura de Molins de Rei. Tot va anar bé però. Acollida en els
moments difícils. El cotxe fou reparat i els diners retornats mes a
mes a qui aleshores els va avançar, l’avui absent Maria Montserrat
Riera.
Febrer del 90: Sí m’agrada molt
una xicota i em sembla que tindré sort (molta sort!) i em farà
cas... però no vulguis saber més (només sé que estic content)
perquè no ho sé ni jo (diàleg amb la mare)
10 de setembre del 94: Avui també
vas a córrer? Sí, sí que m’aplacarà el rau-rau. I ara on vas? A
la Sagrada Família a pregar una mica. Ja és aquí l’Ignasi. Quin
goig que feu!!! Se us veu feliços i jo que me n’alegro. Sento que
es tanca un cicle. Llei de vida.
No tots els records són dolços
però n’hi ha moltíssims més en la línia dels que aquí he
esmentat, així que és evident que puc concloure que m’heu donat
tot l’escalf que em feia falta tot intentant tirar la família
endavant.
I això no es paga amb diners.
Gràcies doncs i molt feliços 50
anys!!!
JORDI RIERA ARAGAY
1/5/14
MAGNÍFIC I PUNYENT
Aquest és un article escrit per un brillant exalumne de l'IES LA RIBERA, l'Albert Vilalta que és punyent i magnífic a la vegada. Llegiu-lo i ja donareu la vostra opinió.
Fins on? Fins quan?
Tots estem vivint la crisi de ben a prop. I sentim, o coneixem, o som casos de misèria. Però fins que no la notes ben crua al teu davant...
Fa uns dies vaig anar a l'institut a fer una xerrada orientativa als alumnes de batxillerat anomenada "Què hi ha després de l'institut?". Es tractava, com cada any, d'explicar a les noves fornades què es trobaran quan surtin i com ho han d'encarar. Considerant que jo vaig fer segon de batxillerat tecnològic absolutament sol entre aquelles parets, veure un grup nombrós em va alegrar. La xerrada va anar bé i els alumnes van estar atents i participatius en el debat, especialment quan tractàvem temes econòmics. Vaig acabar satisfet i content amb la idea de continuar estudiant que els havia intentat transmetre. En acabat, els ex-alumnes "ponents" vam menjar quatre galetes i un got de coca-cola amb les tutores a la sala de professors. En un moment donat pregunto com estan les coses així en general, provant d'esbrinar la situació de l'institut en un instant. La tutora de segon, gairebé avergonyida, em mira i diu:
- Aquest curs està sent molt dur. El pitjor des que sóc aquí. I hi sóc des de fa més de vint anys.
Tots callem. No m'ha semblat un grup dolent, ans al contrari. Ella, mirant el terra sense veure'l, continua:
- Tinc dues noies brillants a classe (però brillants de nous i deus, eh?) que molts dies vénen sense menjar res. A casa seva no tenen res. No mengen. Què els he d'explicar de la universitat?
Jo em noto absolutament impotent i petit. Gairebé em puc sentir, deu minuts abans, omplint-me la boca d'oportunitats i estudi. Unes paraules que deuen haver sonat ridícules als estómacs buits. Estudiar? Universitat? Necessitem feina quant abans millor. Necessitem condemnar des d'ara mateix la nostra vida sencera per un sou mediocre i tu véns a parlar d'oportunitats? Calla. No saps res. I, si ho saps, no fas res per evitar-ho. De sobte, no vull més galetes; ja no tinc gana. La mestra segueix pensant en veu alta. O potser sóc jo. O qualsevol amb moral i sentit comú:
- És una sensació terrible. Intento motivar-les però no sé com fer-ho. A què es poden agafar? No tenen el cap on l'haurien de tenir ni per demanar una beca. Necessiten treballar. Per elles tot està com decidit i encara són nenes. I fins on m'hi he d'implicar, com a tutora? I com a persona?
I quina merda. Torno a casa i penso en elles perquè han concentrat el drama més colpidor al meu davant i sense pantalles pel mig. Fa mal. I busco els responsables indemnes d'aquesta condemna i diuen que ja estem sortint de la crisi i que l'economia remunta i penso a prendre pel sac l'economia i crido fills de puta i desitjo que es cremi tot.
Fa uns dies vaig anar a l'institut a fer una xerrada orientativa als alumnes de batxillerat anomenada "Què hi ha després de l'institut?". Es tractava, com cada any, d'explicar a les noves fornades què es trobaran quan surtin i com ho han d'encarar. Considerant que jo vaig fer segon de batxillerat tecnològic absolutament sol entre aquelles parets, veure un grup nombrós em va alegrar. La xerrada va anar bé i els alumnes van estar atents i participatius en el debat, especialment quan tractàvem temes econòmics. Vaig acabar satisfet i content amb la idea de continuar estudiant que els havia intentat transmetre. En acabat, els ex-alumnes "ponents" vam menjar quatre galetes i un got de coca-cola amb les tutores a la sala de professors. En un moment donat pregunto com estan les coses així en general, provant d'esbrinar la situació de l'institut en un instant. La tutora de segon, gairebé avergonyida, em mira i diu:
- Aquest curs està sent molt dur. El pitjor des que sóc aquí. I hi sóc des de fa més de vint anys.
Tots callem. No m'ha semblat un grup dolent, ans al contrari. Ella, mirant el terra sense veure'l, continua:
- Tinc dues noies brillants a classe (però brillants de nous i deus, eh?) que molts dies vénen sense menjar res. A casa seva no tenen res. No mengen. Què els he d'explicar de la universitat?
Jo em noto absolutament impotent i petit. Gairebé em puc sentir, deu minuts abans, omplint-me la boca d'oportunitats i estudi. Unes paraules que deuen haver sonat ridícules als estómacs buits. Estudiar? Universitat? Necessitem feina quant abans millor. Necessitem condemnar des d'ara mateix la nostra vida sencera per un sou mediocre i tu véns a parlar d'oportunitats? Calla. No saps res. I, si ho saps, no fas res per evitar-ho. De sobte, no vull més galetes; ja no tinc gana. La mestra segueix pensant en veu alta. O potser sóc jo. O qualsevol amb moral i sentit comú:
- És una sensació terrible. Intento motivar-les però no sé com fer-ho. A què es poden agafar? No tenen el cap on l'haurien de tenir ni per demanar una beca. Necessiten treballar. Per elles tot està com decidit i encara són nenes. I fins on m'hi he d'implicar, com a tutora? I com a persona?
I quina merda. Torno a casa i penso en elles perquè han concentrat el drama més colpidor al meu davant i sense pantalles pel mig. Fa mal. I busco els responsables indemnes d'aquesta condemna i diuen que ja estem sortint de la crisi i que l'economia remunta i penso a prendre pel sac l'economia i crido fills de puta i desitjo que es cremi tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)