SÍRIA, CRISI HUMANITÀRIA ANUNCIADA

Ja fa més d'un any de l'inici de la crisi Síria, manera eufemística per a parlar de la guerra oberta que viu el país. Com sempre una guerra l'han de protagonitzar un mínim de dos bàndols. Tanmateix la guerra Síria no ha estat volguda de la mateixa manera per ambdos sinó que una gran part del poble va aprofitar la "Primavera àrab" per a rebel.lar-se, després de gairebé 40 anys de dictadura de la família Assad, ara a través de Baixar Al Assad. Era una revolta que de la mateixa manera que a Egipte o Tunísia volia ser pacífica però que la insuportable força de la repressió ha convertit en violenta. Tècnicament això es coneix com a "violència estructural" i està ben estudiat que quan esclata les seveds conseqüències  acostumen a ser molt greus i descontrolades. Així Brahimi el nou mitjancer de Nacions Unides ja la va qualificar de "crisi d'abast mundial" la setmana passada.
Com sempre els més dèbils esdevenen els més afectats i d'això en parla la següent notícia extreta del web d'Unicef.

Crisi a Síria: UNICEF intensifica el treball en salut i nutrició davant l'augment de les necessitats dels infants

Amman | 10/09/2012 | Actualitzat a les 12:41h | emergencias

Emergències

Milers d'infants sirians estan sent monitoritzats per prevenir nous casos de desnutrició, com a part del treball que s'està portant a terme regionalment per cobrir les creixents necessitats sanitàries i nutricionals del voltant de 1,3 milions d'infants afectats per la crisi actual, incloent nens dins de Síria i en països veïns.

El seguiment nutricional s'està duent a terme al campament de refugiats de Za'atari, al nord de Jordània, de manera paral · lela a una campanya de vacunació setmanal. UNICEF i el Ministeri de Sanitat, en col · laboració amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i agències aliades, també llançaran a gran escala una campanya de vacunació contra la poliomielitis i el xarampió que pretén arribar a més de 100.000 infants a Za'atari , centres de trànsit propers i comunitats del nord de Jordània que allotgin refugiats.

"El conflicte ha interromput els serveis sanitaris a tota Síria, de manera que la majoria dels infants refugiats i les seves famílies no han tingut accés a vacunacions rutinàries ni a altres serveis sanitaris bàsics" ha dit Mahendra Sheth, Responsable Regional de Salut d'UNICEF a l'Orient Mitjà. "Aquest treball és vital perquè durant una crisi els infants són més vulnerables a brots de malalties i a la desnutrició, especialment els nens que viuen en campaments com el de Za'atari."

Enmig d'unes condicions extremadament difícils, UNICEF i els seus aliats locals també estan donant suport a les famílies allotjades en escoles de Damasc, subministrant atenció mèdica. Es prepararan vuit equips mèdics mòbils per arribar a unes 175.000 persones en moltes de les zones més afectades pel conflicte actual a Aleppo, Damasc, Dara'a, Hama i Homs. També s'intensificaran els controls ràpids que tenen com a objectiu monitoritzar la situació nutricional dels infants que viuen a Damasc i en zones rurals d'aquesta ciutat.

També s'està vacunant i monitoritzant l'estat nutricional dels infants menors de cinc anys al Líban, on hi ha 40.000 refugiats, i l'Iraq, on es troben uns 15.000.

"Estan augmentant les necessitats sanitàries i nutricionals dels infants sirians que es troben a tota la regió, de manera que hem d'actuar ara per assegurar-nos que reben protecció" ha dit la directora Regional d'UNICEF per al Pròxim Orient i el Nord d'Àfrica, Maria Calivis.

UNICEF ha sol · licitat a la comunitat internacional més fons per als programes d'emergència relacionats amb l'accés a aigua, sanejament, educació, salut i nutrició, amb els quals s'està donant suport a desenes de milers d'infants sirians i les seves famílies, tant a Síria com a països veïns.

Més informació sobre el treball d'UNICEF davant la crisi a Síria:
http://www.unicef.es/infancia/emergencias-ayuda-humanitaria/crisis-en-siria
 

JOVES AMB VALORS

Aquest matí tot fent classe d'història, simplement per contextualitzar una mica la figura de Martí Luter he parlat de l'Església i el debat s'ha encés. La riquesa descontrolada del Vaticà, els capellans que no fan allò que prediquen i el pitjor el testimoni de primera mà d'una noia sobre una tieta seva que després de 30 anys de monja va decidir sortir-se'n i destapar el pot de les essències.
He hagut de donar-los la raó en més d'un aspecte perquè sóc el primer en criticar l'església estructura però amb tot m'ha sabut molt greu que ja més d'una generació hagi trobat en l'església el millor "pim,pam.pum" per a desfogar-se quan les coses no van bé. És per aquesta raó que avui aporto la crònica que escriu una voluntària de llarga durada de l'ONG Vols , entitat salesiana. Una noia jove que s'està donant pels valors de Jesús, el Crist.

Crónica de Meritxell Jové des de l'Equador

Ja fa sis mesos i mig que vaig arribar a terres equatorianes, qui arriba a Equador s'adona que és un país de contrastos, un país de diversitat cultural. On hi trobem 4 regions ben diferenciades:  El Oriente (o selva), la Serra, la Costa (que inclou San Lorenzo) i les illes Galápagos.

San Lorenzo pertany a la província d'Esmeraldas, al nordoest d'Equador i es frontera amb Colòmbia, la població que viu en aquesta regió és afroecuatoriana; San Lorenzo té uns 44.000 habitants, dels quals uns 12.000 son refugiats colombians, que fugen de la violència i de la extorsió del seu país. Solament anant al "muelle" veus les barques anar i venir de Colòmbia a San Lorenzo i a la inversa. Aquest fet, provoca que hi hagi força violència entre bandes, "ajustes de cuentas" i problemes de narcotràfic, tot plegat a San Lorenzo es viu immers en una atmosfera força "densa".



Alguns dels problemes esmentats anteriorment afecten de primera mà a les famílies que la fundació "proyecto salesiano chicos de la calle" atén. Moltes famílies de les que atenem han palpat la mort d'algun familiar (fills, germans, pares...); altres tenen familiars colombians que han arribat deixant-ho tot per buscar una altra oportunitat i començar de zero o han tingut problemes amb l'alcohol o altres drogues. Nens i nenes molt vulnerables. Famílies humils i de pocs recursos, que viuen al dia, però que mai els hi falta un somriure, o un moment per donar-te tot el poc que tenen. Es difícil explicar-ho i mostrar-ho en les fotografies...el fet de viure aquesta experiència simplement et remou per dins...

La fundació Proyecto  Salesiano  Chicos de la Calle neix a San Lorenzo el 2004, ja que des de les altres instancies (Quito, Guayaquil, Santo Domingo i Esmeraldas) comencena  atendre nens i nenes que fugen de San Lorenzo per buscar noves oportunitats en ciutats més grans, oportunitats laborals, com a venedors, betunaires, o treballant en qualsevol ofici per sobreviure al carrer. En aquest moment es veu la necessitat de crear un centre de referència a San Lorenzo, amb una missió preventiva. Així doncs es comença a treballar i a detectar els nens/es més vulnerables i treballadors.

El meu dia a dia dins de la fundació està estructurat en tres parts:

El matí que comença a les 8, dedicat a la elaboració d'informes, visites escolars i visites familiars (aquestes et permeten conèixer com el nen/a es troba a l'escola i a la família, les condicions en les que viu, i si hi ha alguna mancança dins de la casa).



El migdia, moment destinat al menjador, dels 327 nens i nenes que atén la fundació, 80 d'ells (els més vulnerables i més petits) es beneficien del servei del menjador, en aquest espai ajudo a servir les taules i a posar una mica d'ordre al menjador.

la tarda, moment dedicat a fer els deures, jo estic amb els més petits, de 4 a 8 anys, ajudant als nens i nenes a fer els deures o fent de professora. Un cop acabats els deures tenim un espai per jugar, dibuixar, fer polseres, etc. fins les 6 de la tarda... tot i que sembli que cada dia és rutinari, cada dia es converteix en diferent, cada dia aprens alguna cosa, hi ha una historia que t'arriba al cor, o simplement hi han petits detalls que et fan els nens/es que converteixen aquell dia en un dia especial...

Se'ns dubte San Lorenzo és un lloc que marca, un lloc que et transforma... un lloc que deixarà una Meri  i segurament en tornarà una altra...



Per acabar... un joc, el joc dels sentits a San Lorenzo:

tacte: super l'abraçada del Yandri, un ritual diari
gust: el encocado de jaiva amb uns patacons, (plat típic)
oïda: la marimba i la salsa que es sent quan es passeja pel carrer
olfacte: l'olor de la fruita
vista: una posta de sol des del muelle

Meritxell Jové.
Voluntària de Llarga Durada a l'Equador

UNA REFLEXIÓ IRÒNICA I POSITIVA ENMIG DE LA CRISI

Avui que un cop més hem vist com es repremeix tant a les portes del congrés espanyols com als barris de les ciutats gregues, avui que les "reflexions" d'en Rajoy a New York esdevenen més indignants que ahir però menys que demà, va ver pensar en positiu.
La comunitat benedictina de monges de Santa Cecília de Montserrat ha fet circular aquest article d'un periodista mexicà que val la pena llegir:

Me propongo demandar a la revista "Fortune", pues me hizo víctima de una omisión inexplicable. Resulta que publicó la lista de los hombres más ricos del planeta, y en esta lista no aparezco yo. Aparecen, el sultán de Brunei y también los herederos de Sam Walton y Takichiro Mori. Figuran ahí¬ también personalidades como la Reina Isabel de Inglaterra, Stavros Niarkos, y los mexicanos Carlos Slim y Emilio Azcárraga.
Sin embargo a mí¬ no me menciona la revista. Y yo soy un hombre rico, inmensamente rico. Y si no, vean ustedes: tengo vida, que recibí¬ no sé por qué, y salud, que conservo no sé cómo. Tengo una familia, esposa adorable que al entregarme su vida me dio lo mejor de la mí¬a; hijos maravillosos de quienes no he recibido sino felicidad; nietos con los cuales ejerzo una nueva y gozosa paternidad. Tengo hermanos que son como mis amigos, y

amigos que son como mis hermanos.
Tengo gente que me ama con sinceridad a pesar de mis defectos, y a la que yo amo con sinceridad a pesar de mis defectos. Tengo cuatro lectores a los que cada dí¬a les doy gracias porque leen bien lo que yo escribo mal. Tengo una casa, y en ella muchos libros (mi esposa diría que tengo muchos libros, y entre ellos una casa). Poseo un pedacito del mundo en la forma de un huerto que cada año me da manzanas que habrá¬n acortado aún más la presencia de Adán y Eva en el Paraí¬so. Tengo un perro que no se va a dormir hasta que llego, y que me recibe como si fuera yo el dueño de los cielos y la tierra.

Tengo ojos que ven y oí¬dos que oyen; pies que caminan y manos que acarician; cerebro que piensa cosas que a otros se les habí¬an ocurrido ya, pero que a mí¬ no se me habí¬an ocurrido nunca. Soy dueño de la común herencia de los hombres: alegrí-as para disfrutarlas y penas para hermanarme a los que sufren. Y tengo fe en Dios que guarda para mí¬ infinito amor. ¿Puede haber mayores riquezas que las mí¬as?
¿Por qué, entonces, no me puso la revista "Fortune" en la lista de los hombres más ricos del planeta? ¿Y a ti, cómo te consideras? ¿Rico o pobre?

LA RESPONSABILITAT D'INFERMERES I INFERMERS: UNA PROPOSTA ORIGINAL

Enmig de tantes retallades, una sentència d'un altre temps per inhabilitar una infermera que va administrar un antitèrmic a un pacient, sense la prèvia consulta al metge.
Cap pacient la va denunciar però el centre va tirar endavant una denúncia que ha acabat amb 2 anys sense poder exercir per a aquesta dona.
Quin és el vertader paper de l'infermeria?
És un debat que sempre es pot plantejar però en qualsevol cas si deixessin de fer moltes de les coses que ara per ara fan un cert caos si que s'instal.laria en els CAP i sobretot en els hospital.
En aquest sentit va la proposta d'aquest grup: el dia de la còfia per al proper 10 d'octubre.

domingo, 23 de septiembre de 2012

Basta de poner la cama #theCofiaDay

Menuda semanita llevamos los enfermeros desde que conocimos, a través de la prensa, la sentencia que inhabilita a una enfermera, durante dos años, por notorio incumplimiento de las funciones de su cargo. 

Aunque desconocemos los porqués que provocaron la apertura del expediente, todo nos hace pensar en una maniobra de la dirección de su hospital buscando sancionar a una "oveja descarriada", más sabiendo que no ha habido denuncia ni por usuarios ni por facultativos. 

Sin embargo, esta desagradable situación, que inicialmente era algo local, puede crear un conflicto interprofesional enorme teniendo en cuenta lo desmesurado y anacrónico de la sentencia, máxime si lo denunciado es que administró un antitérmico a un paciente con fiebre sin la preceptiva orden médica

Solo hay que leer la noticia en Diario Médico, sus comentarios y la respuesta del Consejo General de Enfermería para hacerse una idea.

Desde que se conoció la noticia se ha formado un enorme revuelo en las redes sociales y no paran de abrirse debates enfermeros, y es que no es para menos.

Todos sabemos como funciona la sanidad y cómo, en multitud de ocasiones, los enfermeros tenemos que actuar adelantandonos a los acontecimientos, para evitar complicaciones, y administrar tratamientos que no serán prescritos inmediatamente. 

Diría sin temor a equivocarme, que más del 95% de los profesionales enfermeros en el ejercicio de su profesión han suministrado tratamientos sin ninguna prescripción, y que nunca han llegado a ser prescritos, aun con la consabida orden verbal y la supuesta orden escrita posterior. Conociendo esta realidad y juzgados con la Ley del 73, todos estos enfermeros estaríamos inhabilitados.  

Y me pregunto yo quién sería entonces el que soportaría a los pacientes desorientados (sin haloperidol pautado), febriles (sin paracetamol pautado), con dolor (sin ninguna analgesia prescrita), insomnes (y así un interminable etc.), pacientes con requerimientos cada 15 minutos, y que el especialista de guardia no quiere ni siquiera saber de ellos, y al que cuando le preguntas, te contesta "el paciente no es mío, que lo vea su médico mañana..." y que como mucho al principio del turno te hace el comentario "...esta noche ya sabes, manga ancha..."

Hay que poner los pies en el suelo y asumir la realidad sanitaria de hoy en día, y esa es que la enfermería decide, asume responsabilidades, lo hace con conocimiento de causa, analizando el diagnostico y el tratamiento prescrito (hecho por el médico), y administra aún sin prescripción previa algunos fármacos como parte de los cuidados enfermeros, con los suficientes conocimentos, y lo hace por el paciente, por su bien, para evitar sufrimientos y esperas innecesarias, porque es la enfermería la que está junto al paciente y no el prescriptor de turno.

Esta sentencia puede ser un cisma en el trabajo en equipo interprofesional, pero es que desgraciadamente y a estas alturas de la película me vais a permitir que no termine yo de creerme eso del trabajo en equipo, en la relación médico-enfermero. Este trabajo se hace de profesional a profesional, de igual a igual, y no de superior a inferior, y es que como escuché hace poco en el hospital "Encima de tratarnos como putas, no vamos a poner la cama", así que habrá que amarrarse los machos porque vienen curvas. 

Por eso es necesaria la modificación y el pleno desarrollo de la Ley del Medicamento que le de cobertura a este tipo de actuaciones que llevamos años haciendo.

Al menos por mi parte, quiero dejar claro que si la ley no me ampara para tomar ciertas decisiones, tomaré otras, seré el que dé los mejores cuidados que estén a mi alcance con los mejores medios que tenga disponibles y los que tengan la mejor evidencia científica sin  ser "ni la secretaria, ni la chacha" de nadie.

De no ser así,...uhmmm..., de no ser así. Algunos (muchos diría yo) dejarían de tener plácidas y tranquilas guardias para pasarse el tiempo prescribiendo cada orden que requiera cada paciente (por muchas malas caras y contestaciones que den).

Quizás ha llegado el momento de poner las cartas boca arriba. 

Lo mismo ha llegado el momento de hacer enfermerActivismo a la japonesa. Quizás ha llegado el momento de probar que pasaría si, por un día, volviéramos a ser enfermeras del 73. Quizás haya llegado el momento de que toda la enfermería hospitalaria española use mas el teléfono para llamar al especialista que el fonendo. 

Convirtamos el 10 de octubre en el Día de la Cofía. 

Que ese día, ninguna enfermera haga nada sin una orden médica escrita. Que ese día, ninguna enfermera tome ninguna decisión que no le pertenezca. Que ninguna enfermera asuma responsabilidades que no sean suyas.

Hagamos nuestro trabajo como los firmantes de la sentencia dicen que debe ser.

Nosotros trabajamos de tarde y lo vamos a hacer... ¿y tú?

 

Poc a poc sembla que des de Madrid volen aplicar-nos en altes dosi, l'estratègia de la por.
Les declaracions de Soraya Saenz i de la Cospedal sonen dures, mentre el seu cap s'amaga, però el fet que un rei ja prou en entredit consideri que la millor manera de recuperar protagonisme és actualitzant-se una mica -comunicar-se via pàgina web- i donant canya als catalans ja provoca una forta exasperació emprant el mot que ahir feu servir el senyor Mas Colell per referir-se a la tardança en tenir disponible el fons d'ajudes que Madrid va prometre posar en marxa ja fa temps.
Ja no sé si pensar que el monarca afectat per tantes caigudes i relliscades viu en un món paral.lel i pensa que és a temps de culminar la seva història amb una irrupció militar en territori català.
Desitjo que no sigui sino una paranoia meva, tenint en compte la repetició provocativa de declaracions anticatalanes i jo diria que antidemocràtiques perquè el seu santcristo gros és la constitució quan de constitucions se n'han fet i desfet moltes, com més tard o més d'hora també passarà amb aquesta.
El problema és que quan em poso negatiu els veig capaços d'aquestes barrabassades "por cojones" i si bé estic segur que a la Unió europea no li farà gràcia, també ho estic que no s'apressarà massa en actuar perquè així ha estat en els darrers 50 anys.
Veig realment urgent la convocatòria de noves eleccions i que aquestes siguin "plebiscitàries". Si la majoria de partits prenguessin aquesta línia d'acció crec que la il.lusió de la independència tindria futur. Als socialistes els dic que un cop independitzats no s'haurien de preocupar de la seva relació amb el PSOE. I potser aleshores sí que els voldrien entendre quan empren el concepte de federalisme asimètric.
Pel que fa al poble crec que hem de creure en les nostres forces, seguir protestant per les retallades ja que amb aquesta pressió econòmica encoratjarem a Mas a mantenir-se ferm davant Madrid i a la vegada a anar pensant un estat més social i solidari perquè si la independència arriba més aviat que tard puguem exercir un fort control sobre els diners i la seva distribució i obliguem al que aleshores sí que amb tota propietat seria el nostre govern a demostrar la falsedat de les acusacions de gasiveria que se'ns han fet històricament als catalans.

MAS TARASCÓ

Aquest setmana, de la mateixa manera que em fet els darrers set anys, hem gaudit d'un cap de setmana a l'allotjament rural de Mas Tarascó.
Això cal localitzar-ho a l'Alt Empordà, entre el municipis de Taravaus, Vilanant i Cistella a només 6 quilòmetres de Figueres.
És un indret que permet un fàcil accés a la natura però també a la cultura.
Us parlo d'un granja l'origen de la qual es remunta al segle XVII que es manté en ple funcionament però a la qual s'hi han superposat nous habitatges que han permès la dualitat granja-turisme rural.
Les instal.lacions tenen nivell sense trencar amb l'esperit de senzillesa dels seus amos.
En Josep i la Montse sempre et reben curosament i amables i poden explicar-te de primera mà la realitat del primer sector a la vegada que estan oberts al món i mantenen converses sobre múltiples temàtiques per bé que avui per avui allò que més els apassiona és somiar en la possibilitat real d'un Catalunya independent.
Aquest any la visita ha estat precedida pel gran incendi del juliol. No va arribar a afectar-los però en això la sort, la tasca dels pagesos voluntaris i sobretot el canvi de direcció del vent hi tingueren molt a veure. En Josep em confessa que mentre tranquilitzava uns clients belgues que s'hostatjaven aquells dies allà, estava patint interiorment perquè sabia que la força del foc podia superar qualsevol obstacle si la climatologia tornava a complicar-se mínimament.
A la fi la zona cremada els quedà a poc més d'un quilòmetre.
D'allí cap a la frontera per la zona de La Vajol gairebé tot són cendres. Un avís molt seriós de que a la natura cal respectar-la i cuidar-la perquè sinó acaba revoltant-se i empetitint als humans. Vegetació massa tupida, camins perduts, bombers amb desconeixement de la zona, poques pastures i un llarg etcètera. Esperem que tothom sàpiga aprendre d'aquests errors.
La veritat és que sobre el terreny és tocava la solidaritat de que la tele ens ha anat parlant. Estan disposats a tirar endavant.
Aquí teniu més dades sobre aquest Mas per si us pugués interessar allotjar-vos-hi uns dies

El Mas Tarascó és una masia catalana datada del segle XVI. Així ho resen els llindars de pedra de les portes i finestres, però diferents restes de les edificacions delaten una data molt anterior (s. XIII).

El mas té: 4 habitacions, totes elles amb bany individual, aire condicionat i tv. Una cuina-menjador totalment equipada, amb vitroceràmica, forn, microones, rentavaixelles i nevera. Una sala d'estar amb llar de foc i tv. Terrassa, piscina i barbacoa al jardí.

l