INDEPENDENTS I SENSE EXÈRCIT?

En el meu parer, una notícia com aquesta es qualifica per si mateixa. Tant de bo totes les informacions fossin d'aquesta tipologia.

Cal però, no quedar-se en el tan de bo sinó donar-hi suport i la màxima difusió possible. 

 Es presenta el manifest per una Catalunya independent sense armes

Lluís Llach, Joel Joan, Sergi López, Teresa Forcades, entre el centenar de signants del text, que s'ha presentat avui

Més d'un centenar de personalitats catalanes s'han adherit al manifest 'Catalunya per la seguretat humana i la pau', impulsat pel Col·lectiu Pau i Treva i presentat avui a Barcelona. Neix arran de 'la possibilitat real que Catalunya esdevingui un estat independent', i per contribuir a la definició futura del país. Els promotors i els signants defensen que el nou estat català no tingui exèrcit.
Entre els signants, hi ha Lluís Llach, Jaume Cabré, Joel Joan, Armand de Fluvià, Teresa Forcades, Sergi López, Nora Navas, Arcadi Oliveres, Albert Om, Marina Rossell, Antoni Sansalvadó, Maria del Mar Bonet, Jaume Sobrequés i Josep Maria Terricabras.
Els impulsors diuen que volen contribuir al debat 'en base a la constatació que Catalunya té una arrelada cultura a favor del diàleg, el respecte i la cooperació entre pobles' i que 'la cultura de pau és un tret identitari propi'. Consegüentment, creuen que en aquest estat que ha de néixer 'no cal reproduir estructures obsoletes i negatives, com ho són els exèrcits, i cal optar de manera decidida per la seguretat humana i la pau'.
El manifest s'ha presentat a la seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona, en un acte que forma part de la commemoració de la mort de Gandhi, el 30 de gener del 1948. Les encarregades de llegir el text han estat Lídia Pujol i Txe Arana. Tot segut, Pepe Beúnza, primer objector de consciència per motius polítics, i Josep Maria Terricabras, catedràtic de filosofia de la UdG, han conversat sobre la no-violència i la cultura de la pau per construir la Catalunya independent. El text del manifest es lliurarà als diputats del Parlament de Catalunya.

Terricabras i Beúnza parlen sobre la pau en la Catalunya independent.

Imatges

• 

Font: Vilaweb.

JEAN ZIEGLER I LES CAUSES DE LA FAM AL MÓN

Aquí teniu un video on veiem al suís Jean Ziegler explicar amb molta claredat algunes de les causes que fan que encara ara hi hagi fam arreu del món quan s'ha dit i s'ha redit que som la primera generació que podem eliminar absolutament aquesta xacra del nostre planeta.
Crec que val la pena recordar-ho quan les xifres de gent que passa gana i mort de gana encara s'enfilen fins gairebé els mil milions de persones.

ADAPTACIÓ EVANGÈLICA

Avui torno a Juan Masia, perquè el seu post comentant l'Evangeli del passat diumenge en termes ben actuals m'ha semblat genial. Cal posar-hi sempre una mica d'humor i a la vegada fer veure com allò que ens cansem de repetir de que el text del llibre sagrat és del tot actual, no és una simple manera de parlar sinó una realitat.
Espero que us agradi encara que no sigueu creients.

26 Ene 2013

ALBOROTO EN NAZARET POR EL HIJO DE JOSÉ

Escrito por: juan-masia-clavel-blogger- el 26 Ene 2013 - URL Permanente

-Midrash de Evangelio-ficción para la homilía del 27 de enero-

El rabino jerosolimitano Ananías Buscamante escribió en el portal InfoGalilea un post contra Jesús titulado: “El Nazareno insulta a Isaías”.

“Jesús, este jovencito recién llegado, se arrogó reinterpretar las Escrituras. Acusó a Isaías por predicar un Dios castigador y, al citarlo, se saltó una línea: la que anuncia ‘el día de la ira de Dios’. Este Jesús progre presume de hermeneuta, se salta el castigo y solo habla de gracia y perdón. No obedece al magisterio de la sinagoga”, bramaba en su blog el infogalileo.

El fariseo Emeterio comentó en su blog: “Si Jesús piensa así, debería salir de la sinagoga. Lo intolerable es que siga dentro y nuestros sumos sacerdotes no le excomulguen”.

Yusef Vidal, cronista de BD (Biblia Digital), cabalgó desde Jericó para grabar la homilía. Lo cuenta así en You Tube: “Jesús comentó a Isaías: ‘Dios de parte de los pobres. Dios con nosotros cuando trabajamos por la liberación’. El clan saduceo, espías del Yunke fenicio, protestó pateando. Armaron jaleo desde las primeras filas los de Simón Cireneo (popularmente llamados cirenaicos o cirene-quicos). Pero el record de indignación fueron los escribas de Cafarnaúm . “Parece mentira, el hijo de José no le salió al padre, se contagió con los exaltados del Bautista y los radicales celotes, hay que acabar con él”, decían, y corrían gritando tras Jesús para despeñarlo por el barranco. Santiago y Juan se interpusieron a puñetazos y le dio tiempo a Jesús para escapar a la grupa de Malena, que hab:ia pedido prestada una yegua a un cliente legionario”.

El médico escritor Lucas, en la edición palestina de El País Semanal, describe así los hechos con su acostumbrada sublimación para la posteridad:

Con la rapidez de dejarse llevar en volandas por la fuerza del Espíritu (en griego, “en te dynámei”), Jesús dio media vuelta y regresó (“hypéstrepsen”) a su patria chica. La voz se corrrió imediatamente por todos los móviles de Galilea. El hijo de María y José hablaba en las redes sociales de la zona y todo el mundo se hacía lenguas de él.

Llegó a Nazaret, donde se había criado y donde seguían viviendo su madre viuda, amenazada de desahucio por impago de hipoteca, con sus hermanos y hermanas menores, que estaban en el paro por culpa de los recortes de Herodesjoy . El sábado entró en la sinagoga, según costumbre, y se ofreció para leer. Le entregaron el tomo de Isaías. Lo desenrolló, fingiendo pararse al azar en un pasaje, que coincide justamente con el programa reformador del Galileo.

Dice así el profeta:

El espíritu del Señor no cesa de empujarme para que camine y hable.

Me envía a dar una buena noticia a las víctimas empobrecidas,

a proclamar liberación para el pueblo aprisionado,

a abrir puertas de claridad a quienes no ven la salida de las tinieblas,

a deshacer las ataduras del pueblo encadenado, a proclamar que ha llegado la hora favorable de recibir la gracia (Is 61,1-2).

Enrolló el volumen, lo devolvió al sacristán y se sentó. Toda la sinagoga tenía los ojos clavados en él, y empezó a comentar reinterpretando para hoy: ‘Hoy se ha cumplido (peplérotai) la proclama del profeta, ha de hacerse realidad aquí y ahora para vosotros (“en tois osín hymón”).

Todo el mundo se extrañó y se pusieron en contra, no les cabía en la cabeza esta manera de leer las Escrituras, citando el discurso sobre la gracia y saltándose las palabras sobre la ira. ‘¿No es el hijo de José? Pues no le ha salido a su padre. ¡Qué vergüenza! Se pasó al socialismo.‘

Él les repuso: A ningún profeta lo aceptan en su tierra...

Todo el mundo se puso furioso y, levantándose, lo empujaron fuera del pueblo y lo condujeron hasta un barranco, para despeñarlo.

Pero él se abrió paso a codazos, pasó entre el gentío y con ayuda amiga pudo escapar a la grupa de una yegua”.

(Lc 4, 14-30).

AIXÍ ENTENC, TAMBÉ JO, L'ENSENYAMENT

Castineira i Lozano, no són pas uns nouvinguts, tenen una llarga carrera al darrera i han aprofundit des de molts angles en el món de l'educació. El que diuen es prou senzill però si de debó ho apliquéssim segur que les coses ens rutllarien un xic millor.

MÉS CORRUPCIÓ I LA DECISIÓ DE NO DEIXAR QUE SE'N SURTIN

Ara el nou cas que ha esclatat amb força és el de la màfia russa a Lloret de Mar. Blanqueig de diners -56 milions d'euros!- tràfic d'influències i un exalcalde que ja estava empastifat amb cobraments si més no estranys en el consorci hospitalari de la zona (hospitals de Calella i Blanes) i al qual el seu partit -CDC- va promocionar posant-lo a les llistes del Parlament i fent que a hores d'ara sigui parlamentari i doncs aforat.
Mentre tant el cas que afecta a l'alcalde de Sabadell s'estén per altres municipis del Vallès Occidental i el cas de l'Institut Noos es complica.
És molta merda però no ens deixarem cobrir per aquesta ni ens hi acostumaren mai...per això som molts els que repetim en les veus de grans cantautors com Labordeta o Serrat que no pasaran i que l'horitzó és la llibertat.

L'exalcalde de Lloret va cobrar importants quantitats de diners de la màfia russa

Segons 'El Periódico', la documentació confiscada i el testimoni d'una detinguda acrediten que Xavier Crespo, diputat de CiU, va cobrar milers d'euros de la trama a canvi d'un tracte privilegiat. 'El País' diu que l'entorn de Crespo va cobrar sobres en efectiu de l'entremat

ARA

Barcelona | Actualitzada el 27/01/2013 01:28

Xavier Crespo, en una imatge d'arxiu ACN

El diputat de CiU i excalde de Lloret, Xavier Crespo, hauria cobrat, presumptament, una gran quantitat de diners de la trama de corrupció russa desarticulada aquest divendres a la ciutat selvatana a canvi de proporcionar-li un tracte privilegiat en els tràmits consistorials. Ho avança aquest diumenge 'El Periódico', que explica que la documentació confiscada i el testimoni d'una detinguda acrediten que Crespo hauria cobrat desenes de milers d'euros de la trama.
Segons 'El País', diverses persones de l'entorn de Crespo també haurien cobrat sobres amb diners en efectiu de l'entremat, entre els quals la dona de l'excalde, que és vicepresidenta del club de d'hoquei de la ciutat. Aquest dissabte, la Guàrdia Civil ha detingut el president del club, Joan Lluís Perarnau, per la seva presumpta relació amb la trama.

ARRIBA LA TAXA ROBIN?

Bon dia. Des d'Intermón-Oxfam fa uns quants anys que treballen per exigir la imposició de la Taxa Robin (Hood). Aquesta és una taxa que ha de gravar les transaccions financeres, aconseguint d'aquesta manera limitar els beneficis immorals de molts especuladors i  a la vegada recaptant uns diners molt necessaris per al manteniment de l'estat del Benestar que ara s'està desmantellant.
La bona notícia és que ahir l'UE va donar el vistiplau als 11 estats membres que de moemnt s'han posat d'acord per tirar endavant una versió relativament light de la taxa, però quelcom és quelcom.
Ara des de l'ONG es vol mantenir la pressió per a evitar que un cop més l'assumpte no es quedi en un gest de cara a la galeria sinó que esdevingui real i pràctic.

Robin Hood: que no paguin els de sempre...

La taxa Robin Hood és una mesura real perquè la crisi econòmica no la paguin els de sempre.
La nostra proposta, ja aprovada en 11 països de la Unió Europea, és que s'apliqui un impost del 0,1% a les transaccions financeres internacionals. Aquesta taxa permetrà recaptar 37.000 milions d'euros anuals en aquests 11 països, inclosa Espanya. Oxfam seguirà treballant per aconseguir que aquests ingressos addicionals es destinin a combatre la pobresa, aquí i arreu del món.

Després d'anys de campanya, finalment Espanya s'ha sumat amb els seus socis europeus a la implantació d'una Taxa a les Transaccions Financeres

(c) Pablo Tosco / Intermón Oxfam

23 de gener 2013
Intermón Oxfam demana que la taxa a les Transaccions Financeres Europea sigui una Taxa Robin Hood
En resposta a la votació dels ministres de Finances europeus a favor del "procediment de cooperació reforçada" per un impost a les transaccions financeres (TTF) en onze països europeus, Emilia Sánchez-Pantoja, portaveu d'Intermón Oxfam, ha afirmat:
"Aquesta històrica votació envia un missatge clar que les economies més grans d'Europa estan disposades a fer que el sector financer pagui per netejar el desordre que va ajudar a crear. És un exemple que la resta d'Europa i el món haurien de seguir."
"En fer front als pitjors excessos del capitalisme de casino, la taxa a les Transaccions Financeres pot aturar l'onada de creixent desigualtat i fer que el sistema financer serveixi al conjunt de la humanitat en lloc de servir només a una elit global.
"Però només serà una Taxa Robin Hood si una gran part dels prop de 37.000 milions d’euros d’ingressos anuals s'utilitza per ajudar els pobres a casa i a l'estranger que han estat més afectats per la crisi econòmica i el canvi climàtic

Notes per a editors
• 11 països treuen endavant una TTF Europea (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Estònia, França, Alemanya, Grècia, Itàlia, Portugal, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya).
• Basant-se en la proposta de la Comissió Europea inicial, l'Institut Alemany d'Investigació Econòmica (DIW) estima que un impost sobre les transaccions financeres implementat a 11 països podria recaptar 37.000 milions d’euros, dels quals 5.000 milions es recaptarien a Espanya.
Quina diferència pot fer una TTF?
• Són 101 milions d’euros al dia; 4.200.000 euros en una hora, 70.000 euros per minut i 1.173 euros per segon.
• Pot ajudar uns 1.100 milions de persones en els països més pobres perquè tinguin accés a assistència sanitària gratuïta.
• Només un terç dels ingressos de la FTT en els 11 països de la UE podria cobrir el dèficit de finançament en l'àmbit de l'educació bàsica de manera que tots els nens i nenes en els països més pobres podrien assistir a l'escola (UNESCO Informe de la UNESCO (2010)
• A Espanya es podrien revertir les retallades en polítiques socials com l'educació, salut o dependència

INCIATIVES QUE GENERAN ESPERANÇA

Des de la fe moltes persones es preocupen per repensar el nostre món i per cercar alternatives per a molta gent que sembla haver arribat a un carreró sense sortida. Aquest és el cas dels voluntaris de Caritas o d'altres entitats com la HOAC (obrers en l'església). Aquí enganxo un post amb el testimoni d'una experiència reeixida al País Valencià.

Esquerdes al mur VII: Tornar a la terra per a combatre la pobresa

Creado el 18 gener 2013 por CiJ

HOAC. A Coix un petit poble del Baix Segura a la província d’Alacant, cinc famílies amb dificultats econòmiques omplen una part del seu rebost amb les collites de les terres que ells mateixos conreen. Gràcies a l’impuls del grup de Càritas de la Parròquia de Sant Joan Baptista, un terreny erm s’ha transformat en una horta destinada a l’autoabastiment.

Per a explicar l’èxit de Finlàndia, model de benestar i modernitat econòmica, s’acostuma a citar com un dels factors del seu progrés l’”afecció a la terra”. El prestigiós arquitecte finès Juhani Pallasmaa ho justifica per una raó història: «La pobresa després de la guerra va allargar la relació amb el camp. Hi havia porcs a les ciutats per l’escassetat de carn. Es conreaven verdures als jardins».

També Encarna Cartagena, militant de l’HOAC i membre de Càritas de la Parròquia, té molt present el passat: «Les persones grans com jo recordem com en va ser de dura la postguerra, un temps en què mancava el treball i en el qual el conreu d’un tros d’horta evitava que es passés gana, doncs amb algun jornal que hom podia treure’s a la setmana i els productes que obteníem conreant aquesta terra s’anava tirant».

Coix té menys de 7000 habitants. Abans, la gran majoria dels seus habitants es dedicaven a l’agricultura. Però amb el pas del temps, davant l’escassetat d’aigua i la poca rendibilitat que deixava la terra, van optar per altres sortides. Preferentment, l’emmagatzematge i distribució de fruites i verdures, afavorida per la seva estratègica situació com a cruïlla entre Alacant, Albacete i Múrcia. Hi abunden els autònoms, els venedors ambulants i els transportistes, encara que en l’època del boom immobiliari, la construcció va donar ocupació a nombrosos treballadors a compte d’altri. El treball als magatzems de fruita el realitzaven, llavors, sobretot els immigrants, arribats del nord d’Àfrica i de Llatinoamèrica.

Però la gran recessió va arribar també a aquest racó alacantí i es va acabar la situació de gairebé plena ocupació. Les sol·licituds d’ajuda es van multiplicar i van canviar els perfils. Si abans els sol·licitants d’ajuda eren immigrants que buscaven treball, allotjament i acollida, ara arribaven també els autòctons i les peticions s’ampliaren a les necessitats bàsiques. «Davant aquesta situació, el grup de Càritas ens vam aturar a pensar i a pregar per a veure per on havíem de caminar, per a veure que ens demanava el Senyor», diu, mirant enrere, Encarna Cartagena. Les vuit dones i un home que formen l’equip es van inspirar en l’encíclica de Benet XVI, «Caritas in Veritate», en concret en la cita que diu: «La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D’aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i ens obliga a projectar d’una manera nova».

Explica Encarna Cartagena que van entendre que calia ser “creatius”, més encara quan «la tasca de Càritas no és només l’assistència, sinó ajudar a guanyar-se la vida dignament». Als seus ulls, els parats, els expulsats per les regles de ferro de l’economia actual, formaven part d’aqull poble del qual parla l’Evangeli de Mateu, en el capítol 9, verset 36: «En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor».

Curiosament, la solució imaginativa es va aconseguir recorrent al viu passat agrícola. Fa ara més de dos anys, es van començar a tantejar les possibilitats de donar resposta a aquesta pregunta: «¿Per què no oferir terra a les persones per a què conreïn els seus productes i contribuir així a l’economia familiar?». Alguns immigrants, especialment d’Equador, es van interessar pel projecte. Havien sigut agricultors i enyoraven alguns cultius propis de la seva terra. «Al poble hi ha cultura d’arrendament de terres, però no de cedir-les per al conreu sense res a canvi. Ens vam preguntar d’on treure les terres, qui ens les cediria…», explica Encarna Cartagena.

Van parlar amb el secretari del Sindicat de Regants de Coix, Antonio Gallego, per a presentar-li el projecte i demanar-li col·laboració alhora de trobar un propietari altruista disposat a cedir terra ermaa canvi de res. També van anar a parlar amb l’alcalde per a informar-li de les seves intencions i demanar-li la col·laboració. Van passar cinc mesos fins que finalment es va trencar el silenci. Hi havia algú disposat a cedir terres. Era el mateix secretari que havia emprat tot aquest temps tant en difondre entre els propietaris de terra la petició que li havien fet com en acordar amb la seva pròpia família la cessió que tenia pensada. «El Senyor li degué tocar el cor. És un home honrat amb un gran amor per la terra i pensà que era una bona idea», relata Encarna Cartagena.

Es va haver de redactar un document de cessió per a què quedessin clars els termes de la col·laboració, en el qual s’especificaven també els deures que assumien els beneficiats. També va ser tasca del grup de Càritas parlar amb els propietaris de les terres veïnes a les cinc “tafulles” (al voltant de 6000 metres quadrats) entregades a cinc famílies d’immigrants equatorians per a evitar recels. Les terres duien temps abandonades, i és per això que necessitaven d’una tasca prèvia d’acondicionament: «Calia desherbar, llaurar la terra, abonar-la i posar a punt el reg. Això significava una inversió inicial que cap de les famílies podia afrontar», relata aquesta militant de l’HOAC, casada amb un antic mestre, també militant i apassionat de l’agricultura.

L’equip de l’HOAC al qual pertany Encarna Cartagena, com no podia ser d’altra manera, estaven informats de les ventures i desventures del grup parroquial de Càritas i van considerar l’ocasió com un moment propici per a «practicar la comunió de vida», tot i que algunes persones es trobaven a l’atur. Després de tot, «la comunió de bens, com a expressió social de l’amor és essencial en el Pla de Déu». Van posar diners per a comprar els fertilitzants i Antoni Serrano, el marit d’Encarna, els va donar un motocultor i una bomba de reg, per a què poguessin posar a punt la terra.

El terreny va ser dividit en cinc parts entre aquells que van manifestar la seva voluntat de treballar-lo. «Són famílies amb fills, famílies estructurades tot i les penúries que estan passant, il·lusionades amb posar-se a conrear», comenta Encarna Cartagena, que afegeix que «de moment van conreant al seu aire, cada família té les seves necessitats i realitats, però entre ells es veu col·laboració, gestos de solidaritat i harmonia». Ja han sembrat i recollit panís, carbassons, tomàquets, nyores, pebrots, mongetes, fenc per als conills i patates. Fins i tot han arribat a tenir excedents d’aquest tubercle que han comercialitzat amb l’ajuda de voluntaris de Càritas de Coix i de la veïna Callosa de Segura. Es plantegen ampliar els conreus de patata per a la venda. «Amb els jornals que es treuen treballant en els tarongers i llimoners d’altres i el que treuen de les seves collites, aquestes famílies van tirant», explica l’Encarna.

L’experiència ha corregut com l’escuma entre els habitants del poble. Dos joves, un d’aturat i l’altre propietari d’un magatzem que veu possibilitats d’ampliar els marges de venda amb productes propis, s’han posat en contacte amb l’Encarna per a explorar la possibilitat de conrear junts. També hi ha altres propietaris disposats a cedir terrenys. «Es veritat que la terra cal treballar-la dur per a què doni alguna cosa. No és tan rendible com altres activitats, però resulta molt gratificant, et permet entendre tota la cadena de treball fins a veure el resultat….», diu aquesta inquieta dona de 73 anys. Les notícies han arribat també a la Facultat d’Agronomia d’Oriola i hi ha alumnes que han arribat a plantejar-se col·laborar per a promoure l’agricultura ecològica i el consum responsable, al marge dels circuits comercials. «Però tot això són somnis i il·lusions», conclou Encarna, tot i reconèixer que és «una idealista que s’il·lusiona ràpid». Ella ara està centrada en «acompanyar i ajudar a crear llaços entre el grup», en «sembrar i veure si el Senyor fa que alguna llavor doni fruits».

ALGÚ JA PENSAVA FA UN ANY...

El post que avui enganxaré, és de fa gairebé un any. Quan l'he llegit he hagut de mirar la data en que havia estat escrit dues o tres vegades per a entendre que ja era "vell". Tanmateix el que hi diu...aquests dies és més  actual que mai. Corrupció, regeneració, alternatives polítiques...oi que us sona?

La simfonia de la confusió

losanti | Política | dimecres, 25 de gener de 2012 | 13:23h

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) 

M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

CONFLICTE A MALI

De nou un país africà sota l'assot de la guerra. Caldria estudiar-ne a fons les causes, encara que alguns cooperadors ja han posat el crit al cel respecte a les lectures que se'n fa des d'occident. El petroli, i el tràfic d'armes sembla que hi tenen molt a veure i els interessos de les multinacionals -que no són pas africanes- també. En qualsevol cas -com gairebé sempre- qui menys culpa en té i més pateix, és la mal anomenada població civil, és a dir tots aquells éssers humans que no volen que la guerra i la competitivitat siguin el seu mitjà habitual de vida. Davant això la coordinadora d'ONGD han emès una nota que copio:

Coordinadora de ONGD exige que se proteja a la población civil en Malí

- Ante la intensificación del conflicto armado en Mali, la comunidad internacional y los diferentes actores armados debe garantizar la protección y seguridad de la población civil y su acceso a la ayuda humanitaria
- Según datos de Naciones Unidas, más de 30.000 personas han abandonado sus casas durante el pasado fin de semana. Una cifra que se une a las más de 146.000 refugiadas en países vecinos y más de 200.000 desplazadas internas (80% de ellas mujeres y menores)
- La situación en los países limítrofes y en Malí es crítica debido a la grave crisis alimentaria a la que se enfrenta la región; comienzan a multiplicarse las enfermedades como malaria, diarrea e infecciones respiratorias
- El pasado año, Naciones Unidas solicitó 123 millones de euros para dar respuesta a esta emergencia; hasta el momento sólo se han recaudado 77 millones y la ONU ya anuncia un nuevo llamamiento para este año de otros 195 millones
Madrid 16 de enero de 2013. La Coordinadora de ONG para el Desarrollo muestra su enorme preocupación por las consecuencias humanitarias de la intervención militar internacional en el norte de Malí. Los combates supondrán un recrudecimiento del conflicto armado que vive el país desde hace ya varios meses y que golpea directamente a la población civil. Las personas desplazadas –tanto en el interior del Malí como hacia países vecinos- ascienden ya a 400.000 y todo apunta a que ese número vaya en aumento en los próximos días.
La Coordinadora de ONGD hace un llamamiento para que las partes implicadas en el conflicto eviten los daños a la población civil y garanticen su acceso a la ayuda humanitaria, en particular para que llegue a las personas de las zonas más afectadas y aisladas por el conflicto. El derecho internacional humanitario debe ser plenamente respetado por todas las partes del conflicto.
A las consecuencias del conflicto, se añade la crisis alimentaria que desde hace meses afecta a la región. Las ONGD en la zona alertan sobre graves consecuencias para la población maliense y de los países vecinos; las condiciones sanitarias, de seguridad alimentaria y de vivienda están empeorando notablemente. Una situación que puede agravarse más aún en la primavera cuando la gente acaba sus reservas de alimentos entre una cosecha y otra.
Más información – Ficha de Naciones Unidas con información actualizada

UNA DOSI DE BONES NOTÍCIES

Avui el post si és optimista. He estat fent la cerca de blogs solidaris i n'he trobat bastants. Espigolant entre ells he pogut llegir moltes entrades agraïdes de persones que han recuperat la seva dignitat sortint de situacions molt complexes. Des de dormir al carrer passant per tot tipus d'addiccions o bé havent patit violència domèstica.
Aquí un exemple, un bon testimoni que incideix en aquesta recuperació de l'autoestima i en l'agraiment envers totes les persones que ho han fet possible.

Carta a los Reyes Magos…

Grupo Adro | 26 diciembre 2012

1 Comentario

QUERIDOS/AS REYES Y REINAS MAGOS/AS Y, MAJOS/AS
Soy yo, vuestro amigo Toni. Como ya sabeis, este principio de año no he sido tan bueno como debiera, pero gracias a dios, algo me hizo pensar que ese no era mi camino.
No me gustaba ni me quería yo mismo, así que ¿cómo me iban a querer los demás? Entonces pensé en hacer algo con mi vida y empecé a dejar ayudarme primero por los médicos para poder desintoxicar mi cuerpo, y después, por los educadores para que me enseñaran a cambiar mis hábitos , ayudarme a conocer mis grandes fallos y virtudes… poniendo todos mis miedos sobre la mesa y trabajarlos con profesionales de todo tipo y posicionarme cuando sea necesario, hablar, desahogarme y aprender a quererme.
Con estas cosas, que no son más que unas pocas de todas las que estoy aprendiendo, estoy muy contento por todo lo que he conseguido hasta ahora como ir recuperando mi familia y bajar mi medicación, ir abriéndome caminos en esta jungla de la vida con las ayudas económicas, el querer aprender y /o formarme mientras estoy curándome, y por supuesto, no dentro de mucho, buscar un trabajo y buscar mi sitio en esta vida.
Familia, amigos, pareja, casa… y ser todo lo feliz que pueda. Estar con el piloto encendido y cuando llegue el momento, estar preparado y usar todas las herramientas y conocimientos adquiridos para estar, ser y seguir siendo feliz.
P.D: En este medio final de año, he sido bastante bueno, por lo menos conmigo mismo y poniendo todo lo posible para ayudar a mis compañeros en esto tan difícil de la convivencia y el ponerme en los zapatos de los demás.
No me olvido de todos/as mis educadores/as que están y han estado haciendo esto posible, por eso te pido que seas buenos con ellos y les traigas muchos regalos a Joserra, Jon, Sonia y Sonia, María, Mónica y Estíbaliz y por supuesto, a mi tutora a la que he dado tanto guerra Aitziber. Y para mí, sí te pido un pendiente de aro mediano, tirando a grande.
Gracias por estar siempre conmigo y si hay más gente, niños…. que se lo merecen más que yo, por supuesto que lo entiendo y me conformo que no es poco, con el cariño recibido por todos los antes nombrados, de verdad.
Gracias por todo con el corazón.
Toni

3000 I PUJANT...

La cursa dels Nassos ja va esdevenint una tradició i un fenomen de masses. Intermón també s'hi ha abonat i la veritat la col.laboració dels corredors amaters esdevé un signe d'esperança pel canvi vers un món diferent i millor.

3.000 participants a la cursa dels Nassos van correr portant el dorsal de la campanya: UN MÓN SENSE FAM

Lloc 

Cursa dels Nassos de Barcelona

Data 

Dl, 31/12/2012 - 17:30 - Dj, 31/01/2013 - 20:00

LA MEVA META: UN MÓN SENSE FAM

Un petit gest i un gran resultat.

3.000 participants van recollir el seu kit de corredor solidari  per difondre la campanya la Taula per a 7.000 milions en la cursa dels nassos del 31 de desembre a Barcelona amb un senzill gest: dur el missatge de la campanya a la samarreta.

TRES ANYS DEL TERRIBLE TERRATRÈMOL D'HAITÍ

Ahir dissabte va fer exactament tres anys que tota l'illa d'Haití va tremolar. El resultat de la sacsejada va ser esfereïdor ja que es va arribar als 220 mil morts, 300 mil ferits i milions de desplaçats.
El món va abocar-se solidàriament davant aquesta immensa catàstrofe però sovint la memòria és curta. Per això aquest informe d'Intermón Oxfam ens recorda que tot i que s'ha fet força feina les necessitats continuen essent moltes i cal no treure el peu de l'accelerador malgrat el context de crisi que ens envolta.

358.000 haitians segueixen en campaments tres anys després del terratrèmol

• Tot i que des de gener de 2010 hi ha hagut considerables avenços en la reconstrucció, el poble haitià segueix enfrontant-se a una situació complicada
• Milers de persones segueixen amb un accés limitat als serveis de sanejament, salut i educació i extremadament vulnerables a crisis futures
• Cal un pla de reassentament a llarg termini i el Govern haitià i la comunitat internacional han de tenir una estratègia per disminuir l'impacte de futurs desastres

En la primera fase de la resposta, Intermón Oxfam va desenvolupar per més de 500.000 haitians programes d'accés a aigua potable i sanejament, així com de treball per diners i suport a petits negocis. En l'actualitat, està treballant en programes de desenvolupament a llarg termini. A la imatge, beneficiaris del programa “Diners per treball” desenvolupat en vuit assentaments de Port-au-Prince i voltants al febrer de 2010.

(C) Pablo Tosco/Intermón Oxfam

"El Govern, amb el suport de la comunitat internacional, ha de tenir una estratègia per disminuir l'impacte de futurs desastres que amenacen les vides i els mitjans de subsistència de famílies en l'entorn rural i urbà ".

Tres anys després del devastador terratrèmol que va colpejar Haití el gener de 2010, Oxfam -Intermón Oxfam a Espanya- ha alertat que el poble haitià continua enfrontant-se a grans reptes tot i haver-se aconseguit en aquest temps avenços considerables en la reconstrucció. Prop de 358.000 persones viuen encara en més de 500 campaments disseminats per la capital, Port-au-Prince, i els seus voltants, i la població segueix patint una situació de gran vulnerabilitat.
"Gràcies a la determinació dels haitians i del seu Govern, així com a la generositat i solidaritat dels ciutadans i dels governs de tot el món, s'han aconseguit avenços tangibles. No obstant això, continuen existint reptes considerables per reconstruir Haití després del terratrèmol i després de dècades d'abandonament collectiu i d'una governança feble. Bàsicament es donen tres passes endavant i dues cap enrere ", ha assenyalat el director a Haití d'Intermón Oxfam, Vincent Maurepas Jeudy.
A dia d'avui, milers de persones segueixen vivint en tendes de campanya amb un accés limitat als serveis bàsics de sanejament, salut i educació i sent extremadament vulnerables a crisis futures. "El que es continua necessitant és un pla de reassentament coherent, realista i a llarg termini, liderat pels haitians per als haitians. La comunitat internacional té un important rol que jugar. Un rol de suport i no parallel a l'Estat ", ha explicat Maurepas.
Avenços en la reconstrucció
D'altra banda, l'organització també reconeix que des de gener de 2010 hi ha hagut avenços importants en la reconstrucció. "En el pitjor moment després del terratrèmol, prop de 1,5 milions de persones vivien en uns 1.500 campaments de desplaçats a la ciutat. Aquest nombre ha minvat ininterrompudament en els últims tres anys. A més s'ha progressat en la reconstrucció: s'han edificat milers de cases, s'ha retirat gairebé tota la runa i s'estan construint carreteres i installant enllumenat públic ", segons el portaveu d'Intermón Oxfam.
En aquesta línia, el Govern haitià ha fet esforços en l'últim any per liderar el procés de reconstrucció. Ha proposat un pla de retorn i reassentament, amb el que ha ajudat a que més de 53.000 persones hagin abandonat els campaments, mitjançant subvencions i subsidis al lloguer, i s'ha destinat una major inversió en els barris per a la millora dels serveis bàsics. No obstant això, tot i la posada en marxa d'una política d'habitatge, els terrenys disponibles per a la reconstrucció de cases encara són insuficients i la inversió en serveis bàsics és inadequada.
Tempestes tropicals agreugen la vulnerabilitat
El 2012, mentre Haití es recuperava lentament de les conseqüències del terratrèmol i del brot de còlera que es va iniciar l'octubre de 2010 va ser de nou colpejat pels efectes adversos de la natura: les tempestes tropicals Isaac i Sandy van agreujar la vulnerabilitat crònica de les persones que ja vivien en situació precària.
Pel director, "amb els reptes actuals i recurrents, el Govern haitià i la comunitat internacional han de fer tot el que estigui a les seves mans per assegurar que les persones que continuen en els campaments rebin suport per reassentar-se en cases segures i amb accés als serveis bàsics. El Govern, amb el suport de la comunitat internacional, ha de tenir una estratègia per disminuir l'impacte de futurs desastres que amenacen les vides i els mitjans de subsistència de famílies en l'entorn rural i urbà ".
"Espanya, que va ser el primer donant europeu durant el terratrèmol el 2010, hauria de continuar tenint un paper molt actiu en aquest enfocament preventiu, que apareix com a prioritat en el nou Pla Director de la cooperació espanyola. No obstant això, temem que l'enorme reducció en els pressupostos de cooperació espanyola impossibiliti aquest important enfocament ", ha conclòs Maurepas.
Nota de l'editor -comptem amb portaveus que parlen castellà des d’Haití per entrevistes -:
- En la primera fase de la resposta, gràcies a l'acció d'Oxfam, 500.000 persones van tenir accés a aigua potable i a serveis de sanejament -latrines, dutxes i promoció de la salut pública-, programes de treball per diners i suport a petits negocis.
-En l'actualitat, Oxfam està treballant en el desenvolupament a llarg termini del país, juntament amb contraparts i amb el Govern haitià per donar suport a la construcció d'infraestructura de sanejament de llarg termini i la generació d'ocupació, a través del desenvolupament de petites empreses. A més, dóna suport a petits agricultors perquè puguin accedir al mercat i a les comunitats perquè siguin més resilients als desastres naturals.
-Després del terratrèmol i gràcies a la generositat dels ciutadans, Oxfam va rebre 98 milions de dòlars per organitzar la resposta d'emergència. Aquesta quantitat va augmentar el 2011 amb l'aportació de 8 milions de dòlars més, amb els quals la suma total va ascendir a 106 milions de dòlars. El gener de 2013, Oxfam havia gastat aproximadament el 96% d'aquests fons.
- Amb més de 61 milions d'euros, Espanya va ser el primer donant bilateral a nivell europeu i el tercer donant bilateral a nivell internacional per a l'emergència d'Haití el 2010.
- En el terratrèmol d'Haití, la població va aportar més de 100 milions d'euros, i per l'emergència de la Banya d'Àfrica, havent-hi ja més de 5 milions de desocupats, la ciutadania va donar prop de 29 milions d'euros.
-Espanya ha reduït el pressupost de cooperació en un 70%, el que situa el país al capdavant mundial de les retallades de la cooperació al desenvolupament. La retallada més dràstica, d'un 90%, l'han patit els fons destinats a l'ajuda humanitària.
-Material gràfic: http://imagenesypalabras.intermonoxfam.org/?c=2056

LA MORT D'UNA GRAN ACTRIU

Anna Lizarán em va fer gaudir molt en repetides actuacions en obres de caire ben divers. Des del drama intens fins a la comèdia més divertida. Descansi en pau.

Mor l'actriu Anna Lizaran als 68 anys

La veterana intèrpret va haver de cancel·lar el seu paper a la ‘La Bête' per problemes de salut

El seu últim paper va ser a ‘Agost', l'obra més vista de la història del TNC

12/01/13 08:15 - barcelona - ACN

L'actriu Anna Lizaran Foto: ANDREU PUIG.

• Barcelona

L'actriu Anna Lizaran va morir ahir a la nit Barcelona als 68 anys a causa d'un càncer que li va ser diagnosticat fa poques setmanes. La veterana intèrpret, amb més de quaranta anys de carrera escènica, va haver de cancel·lar el seu paper protagonista a La Bête l'octubre passat pel seu estat de salut. L'últim paper dalt d'un escenari va ser l'èxit més vist del TNC, on interpretava la matriarca d'Agost. Lizaran, nascuda a Esparraguera, va estudiar teatre a Barcelona i París, va ser una dels primers membres d'Els comediants i fundadora del Teatre Lliure. Deixa més de trenta obres de teatre, una catorzena de pel·lícules i la seva participació en deu sèries de televisió.
Considerada una de les grans actrius catalanes, Anna Lizaran Merlos (Esparraguera, 31 d'agost de 1944) va demostrar de ben petita la seva afició pel teatre. Va estudiar al Centre d'Estudis Experimentals de Barcelona i després va estar un parell d'anys a París, formant-se al costat del mim Jacques Lecoq. El 1976 va tornar a Barcelona i va ser un dels primers membres de la companyia Els comediants, i després va treballar al Lliure, sent-ne un dels fundadors.
La seva carrera és llarga, amb moltes obres de teatre i grans èxits, com La bella Helena (1979), Tot esperant Godot (1999), L'hort dels cirerers (2000) o Agost (2010). En el cinema va participar en moltes de les pel·lícules de Ventura Pons, com El vicari d'Olot (1980), Actrius (1997)o Forasters (2009), a Tacones lejanos (1991), de Pedro Almodóvar i en l'última Herois (2010), de Pau Freixas. A la televisió va treballar a sèries com Estació d'enllaç (1997) o Porca misèria (2006-07).
Filla d'una modista i d'un mecànic, Lizaran també era una de les actrius més llorejades, amb una infinitat de premis i reconeixements professionals i personals com la Medalla al Treball President Macià (any 2008), el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat (2003), la Creu de Sant Jordi (2000), el Premi de l'Associació d'Actors i Directors de Catalunya (1995) per El perquè de les coses, el Premi Nacional de Teatre del Ministeri de Cultura (1984) o el Premi Memorial Margarida Xirgu (1981/1982).
També va guanyar el Premi Gaudí a la millor interpretació femenina principal el 2008 pel seu paper en la pel·lícula Forasters i va obtenir el Premis Max com a millor actriu protagonista el 2001 per la seva interpretació en Tot esperant a Godot, a més de cinc premis Butaca com a millor actriu catalana de teatre (2002, 2005, 2006, 2010 i 2011) i altres tres com a millor actriu catalana de cinema (1997, 1998 i 2000).

Darrera actualització ( Dissabte, 12 de gener del 2013 10:50 )

ARMES SENSE CONTROL

Aquí teniu informació actualitzada sobre el desgavell de les armes sense control de mans d'Intermón Oxfam.
El problema és molt greu, però l'esperança hi és perquè el proper més de març hi ha una altra ronda de negociacions al més alt nivell.
Ja ho sabem, encara que sembli molt difícil la nostra pressió pot fer canviar les coses.

Durant l'últim mes les armes, per desgràcia, han tornat a ser les protagonistes.

Després del  passat a Connecticut, el president Obama està prenent mesures per controlar la venda d'armes a Estats Units. I és una bona notícia. Però és hora d'anar més enllà en aquest control i donar una solució global a les més de 2.000 persones que són assassinades per armes cada dia al món.

Estats Units té una gran responsabilitat per ser el major comerciant d'armes del món, controlant el 78% del comerç mundial. I no va estar a l'altura d'aquesta responsabilitat en ser un dels països que van bloquejar la signatura del Tractat Internacional d'Armes en la Conferència de Nacions Unides al juliol de 2012.

 

Però al març de 2013 hi ha una nova oportunitat. Entre el 18 i 28 de març se celebrarà una nova conferència amb una important millora respecte a juliol: si no s'aconseguís el consens, s'enviaria a l'Assemblea General a final d'any per ser votat pel procediment normal de majories, evitant així nous bloquejos.
Aquesta millora, al costat d'avanços en el contingut del Tractat, és fruit de l'intens treball d'incidència de la nostra organització al costat de la Coalició Armes Sota Control.

EXPLOTACIÓ LABORAL A MACEDÒNIA

El d'avui tampoc és un post agradable de llegir. Les condicions laborals d'explotació no només són una trista realitat en el països del Sud sinó que també existeixen en terres europees i alguns capitostos voldrien extendre'ls a més territoris - recordem que a Portugal ja s'ha aprovat l'acomiadament amb només 12 dies d'indemnització per any treballat-.
Aquest video sobre Macedònia esdevé una altra línia vermella que s'ha creuat i enmig de les "rebaixes" no hauríem de vendre'ns ans el contrari accentuar les nostres mostres de disconformitat.

VÍDEOS Made in Europe. Testimonis de treballadores de roba a Macedònia

14/12/2012

SETEM Catalunya

siguiente

En pensar en l’explotació laboral, sovint ens venen al cap països del Sud. Sabem que és un problema proper perquè totes i tots vestim aquesta roba, però la resta ens sembla força llunyà. No pensem que aquesta violació dels drets humans ens és també propera en quilòmetres.
La nova sèrie de vídeos "Made in Europe. Testimonis de treballadores de roba a Macedònia" mostra com  Europa és escenari de condicions laborals precàries i manca de drets pel que fa a les treballadores que cusen roba per a marques internacionals. Seguint la línia de sèrie "Made in Morocco", sobre testimonis de treballadores al Marroc, aquesta nova sèrie que dóna veu a les treballadores que cusen en fàbriques de roba a l’Europa de l’est.
La primera testimoni, que per raons de seguretat es manté en l’anonimat, ens parla de com la crisi ha empitjorat el seu clima laboral, de la dificultat de reivindicar qualsevol dret davant uns caps que no tenen cap problema en prescindir d’ella, i també llança un missatge a les marques de roba per a que treballa.


La segona treballadora de la sèrie de vídeos 'Made in Europe' ens parla de les obligacions que sol tenir una dona a Macedònia. A banda de les hores de feina a la fàbrica, ha de tenir cura de la família, tant dels fills com dels sogres. A més, com que el sou que guanya com a treballadora de roba és massa baix, també ha d’anar al camp cada tarda, per tirar endavant les terres que els permeten a ella i a la seva família arribar a final de mes.


La tercera testimoni de la sèrie Made in Europe explica els detalls salarials i dels horaris d'una treballadora de roba a Macedònia: un màxim de 115 euros al mes a canvi de treballar de dilluns a divendres de 7 del matí a 3 del migdia, i els dissabtes de 7 del matí a 1. A més, també cal treballar alguns diumenges si hi ha comandes urgents.
D'altra banda aquest vídeo mostra la por i el mal ambient que es respira a les fàbriques.  La treballadora, que per la seva seguretat es manté en l'anonimat, declara al respecte: "Mai m'atreviria a obrir la boca".

HISTÒRIES DEL SAHARA...ENCARA

Una història de resistència que com gairebé sempre implica dolor i molts mals tràngols. Ahir veia un interessant reportatge emès pel 33 en el qual Feliu Ventura amb el suport del Tradicionarius viatjava per països llatinoamericans i mentre cantava les seves reivindicatives cançons anava a la recerca de la memòria i per això parlava amb testimonis que patiren els excessos de les dictadures tan a Xile com a l'Argentina o altres indrets. Un d'aquests deia, cal recordar-ho perquè hi ha molta gent que creu que coses com aquestes són senzillament increïbles o conseqüència d'una acció "dolenta" de la persona que les ha sofert i no és així. Et toca per la bogeria de líders entotsolats o pel simple fet de ser diferent i defensar aquesta diferència. En el cas del Sahara el dret a ser lliures davant la potència -sovint dictatorial- marroquí.
Aquest xicot serà jutjat d'aquí 8 dies i cal intentar que si més no el seu judici sigui imparcial.

Se necesitan observadores internacionales para el juicio de Mohamed Dihani - Se ruega máxima difusión

20:35  darghamyo  

3 de enero 2013

¡SE RUEGA MÁXIMA DIFUSIÓN!

SE NECESITAN OBSERVADORES INTERNACIONALES

Mohamed Dihani será juzgado el 14 de enero de 2013 a las 9 de la mañana en el Tribunal anexo de Salé II (Rabat) 

SU DELITO, SER SAHARAUI EN EL SAHARA OCCIDENTAL.

RECORDAMOS LA HISTORA DE MOHAMED DIHANI EN EL SIGUIENTE RELATO:

"Imagina que eres Mohammed Dihani"

Imagina que tienes 26 años y vives en El Aaiún. Estás en una fiesta organizada por tu familia. Tu primo, un estudiante saharaui que vive en Marrakech, acaba de salir de la cárcel después de seis meses. Su delito: discutir sobre la ocupación marroquí del Sahara Occidental cuando viajaba en tren con un amigo. Te llamas Mohamed Dihani.

Todos estáis felices de poder dar la bienvenida como merece a un valiente como él. Te alejas un poco de la fiesta y sales a la calle para tomar el aire. Y, de repente, como en una película, todo se desvanece: fundido a negro.

Despiertas y no sabes dónde estás. Es un calabozo. Y comienza la tortura. Durante sesiones que duran horas, encadenando días consecutivos de dolor y angustia, mellan tu cuerpo, tu joven cuerpo, pero también tu mente. Es el miedo de no saber qué te está pasando, porqué esta vez te ha tocado a ti.

Cazando al vuelo fragmentos de información, concluyes que estás en la cárcel secreta de Temara (situado a unos 15 kilómetros de Rabat). El nudo de la garganta aprieta más fuerte. No es lo mismo estar en una cárcel que en una cárcel secreta. La cárcel oficial es una institución penitenciaria propia de un reino, Marruecos, que pretende aparentar ser democrático. Es decir, una cárcel del Estado Marroquí es una cárcel del tercer mundo, pero una cárcel secreta está al margen de toda ley y sus reclusos ya no existen oficialmente: son desaparecidos.

Mientras tanto, tu familia te está buscando. Desesperados, tu padre, tus primos, recorren comisarías, hospitales… sin ningún éxito. Algún invitado de la fiesta vio cómo te secuestraban y tu familia, igual que tú, no alcanza a entender porqué te han escogido a ti.

Tumbado en el catre del calabozo, intentas recordar momentos mejores, más alegres. Hoy te han violado, han intentado destruir tu dignidad una vez más. No pienses en eso, no pienses en eso. Piensa en los campos de vides, en el olor de la uva madura cuando trabajaste en la vendimia. Recuerda a tus compañeros de trabajo en Livorno o los de Elba. Concéntrate en una anécdota insignificante de aquel viaje con tu padre a Mauritania...

Y llega el día. Durante once jornadas te han pegado, te han quemado, electrocutado, cortado, te han violado con una botella… pero lo que menos te esperas es lo que vas a presenciar en unos instantes. Los guardias te meten a empentones en una habitación. Es distinta, está más limpia, no la conoces. Hay varios hombres en la habitación, todos marroquíes, “mandamases”, deduces por su ropa y su actitud.

Ante ellos, una mesa con una montaña de dinero, teléfonos móviles de última generación, ropa nueva y papeles.

La última pieza del rompecabezas es el anuncio que te hacen: “Mohammed, vas a irte a Mauritania. Te dejaremos en libertad y partirás hacia allá, donde te asentarás. Tu tarea es sencilla. Se van a cometer atentados contra la sede de la MINURSO, en la cinta de Fos Burcraá, y también en Italia, en el Vaticano, se atacará a gente importante. Tú, tan solo tienes que reivindicar esos atentados, anunciándote como una célula yihadista nueva y explicando tus relaciones con el Frente Polisario”.

Estás agotado y te mareas, no puedes más. ¡No entiendes lo que te están pidiendo! Sin embargo, parece que te están ofreciendo una tregua y te aferras con fuerza a la única vía a tu alcance para escapar de la tortura. “Si, si, de acuerdo, haré lo que queráis”, les ruegas. Las caras de los hombres allí presentes se tuercen con una media sonrisa y uno de ellos hace un gesto a los guardias con la cabeza para que te saquen de allí. A partir de ese momento, las cosas cambian radicalmente. Te inyectan una sustancia que hace que desaparezca el dolor. Puede ser metadona, morfina, heroína… ¿qué más da? Lo importante es que el dolor se ha diluido y tú te sientes relajado. 

Durante tres días, te sirven las mejores comidas, como si estuvieras en un hotel de cinco estrellas. Un lujo bizarro en un lugar como ese. Pero vas recobrando fuerzas, te sientes mejor, con la mente más despejada… hasta que entiendes la magnitud y la gravedad del plan en el que te han enredado. Te acabas de convertir en un señuelo, en un hombre de paja. Te has vendido a cambio de arrojar la sombra de la sospecha sobre tu Pueblo, sobre tu gente. Recapacitas. Tienes miedo a volver a ser torturado, pero la alternativa de convertirte en un traidor es mucho más desesperanzadora.

Gritas. Llamas a tus carceleros. Una parte de ti saca valor de las entrañas y anuncia que “no hay trato”, que no piensas participar en su juego macabro, que prefieres “volver a la tortura”. Mientras las palabras salen por tu boca, tu cuerpo se estremece. Sabes que va a ser muy duro. Pero algo se ha tranquilizado dentro de ti.

Al mismo tiempo, tu familia ha continuado preguntando por ti, por tu paradero. Han escrito cartas a El Wali, al Ministerio de Justicia, al procurador general… en el Sahara Ocupado y en otras ciudades de Marruecos como Casablanca o Rabat.

Han pasado seis meses desde tu secuestro, pero, una tarde, a tu padre le dicen que estás en la comisaría Brigada nacional de la policía judicial de Casablanca. Te "acaban de capturar". Estás acusado de “planificar atentados terroristas”

Pese a la gravedad de la acusación, tu familia suspira de alivio. Estás vivo.

Y a ti te trasladan. Te llevan a la cárcel, esta vez oficial, de Salé II. Es otro mundo. Lúgubre, pero no macabra como Temara. Estás en contacto con otros presos, algunos de ellos conocidos activistas saharauis por los derechos humanos, como los presos políticos saharauis del campamento de Gdeim izik o como Brahim Dahane.

La infinita comprensión de este último, casi tan fuerte como su fuerza de voluntad y su tesón, le convierte en la persona más apropiada para contarle tu historia. Una historia que ni tú mismo llegas a asimilar. Una historia de la que te avergüenzas, porque has sido débil y, por un momento, antepusiste tu supervivencia a la de tu pueblo.

Te abres en canal y te sinceras con Dahane que, pese a su larga trayectoria en presidios marroquíes y en cárceles secretas, abre los ojos como platos mientras le cuentas lo que te hicieron y lo que te ofrecieron en Temara. Esperas una reprimenda. Dahane es perro viejo, lleva luchando muchos años y le admiras. Sabes que ha estado muchas veces mirando a los ojos a la muerte y, pese a ello, no ha cejado en su empeño: defender la independencia del Pueblo Saharaui y denunciar las violaciones de derechos humanos infligidas por el reino alauita.

Tras unos instantes de silencio, sus pómulos se elevan y sus ojos se fruncen sonriéndote. Te felicita por tu determinación: “Otro más débil que tú hubiera llevado el trato hasta sus últimas consecuencias”. Y tú, Mohammed Dihani, lloras. Tu mente se libera de una tensión inmensa. Ya no eres un espectro, ni un desaparecido, ni un peón en un plan maquiavélico. Eres Mohammed Dihani y Brahim Dahane te cree. Y con su confianza, te ha salvado, a pesar de que estás acusado de terrorismo y, lo más probable es que los próximos diez años, el mejor tiempo de tu vida, permanezcas encerrado entre las cuatro pareces de Salé II.

Son tu padre y el propio Brahim Dahane quienes cuentan esta historia a unos observadores internacionales durante una visita a El Aaiún. Les cuentan esta trama, más propia de una mala película de agentes dobles en la guerra fría y les dejan en shock. Muy preocupados por la gravedad del asunto.

Pretender vincular el movimiento por la autodeterminación saharaui con el islamismo radical es absurdo para cualquier persona que conozca mínimamente al Pueblo Saharaui. El Frente Polisario es un movimiento de liberación nacional que aglutina a personas de muy distinta ideología, pero ninguno de ellos, en los 37 años de guerra y ocupación, ha sucumbido a la dicotomía fácil de la yihad o guerra santa.

Dihani ha sido fuerte y ha resistido el envite, pero puede que Marruecos insista en su estrategia de tratar de criminalizar a los saharauis y, al final, encuentre a una persona que sucumba. Esa es la estrategia: deslegitimar al Polisario como agente político y único interlocutor del pueblo saharaui reduciéndolo a una célula yihadista más. Esa demagogia barata vende, sobre todo en círculos de aliados militares que agradecen cualquier pretexto para dar salida al stock de armamento. Es peligroso, es letal y hay que denunciarlo fuerte para, si encuentran a otro más débil que Mohammed Dihani, estar preparados para lo que pueda venir.

Artículo preparado para la revista Gallopinto