25/7/14

FINAL D'ETAPA


Tot té un principi però també tot s'acaba. Crec que aquest és el moment de posar el punt i final a aquest blog que ha viscut petits moments de glòria - algunes entrades han aconseguit superar les 100 visites- i molts moments de soledat en que la meva voluntat no aconsegui trencar el mur per a fer sentir la meva veu, la meva humil opinió més enllà de l'espai eteri de la xarxa interior.
M'hagués agradat fer l'anunci havent arribat a un nombre rodó (en aquest cas 8000) però espero que el degoteig de "xafarders" que encara algun dia treuran el cap, permeti arribar al comptador a aquesta rodona xifra.
Gràcies a totes aquelles i aquells que hi han tret al cap i que me n'han fet algun comentari.
Ves a saber si de retorn de les vacances m'agafa la rauxa i decideixo iniciar un nou projecte blogger. Només el temps ho dirà.

14/7/14

MASSACRE ISRAELIANA



Estic llegint una ficció que és massa real. És una novel.la de Michelle Cohen Corasanti publicada en castellà per l'editorial Bruguera amb el títol Como el viento entre los almendros. L'obra parla del conflicte araboisraelià, extenent-lo com un llenç davant els nostres ulls al llarg de set dècades gairebé fins el moment actual.
No fa gaire vaig llegir un altre llibre-riu situat en la categoria dels best sellers, l'autora del qual és Julia Navarro i que respon al títol de Dispara que jo ja estic mort. En aquests cas l'abast cronològic encara era més llarg ja que l'obra s'inicia vers 1880 i també ens portava fins als nostres dies.
Encara fa més temps vaig llegir un profund assaig, escrit pel professor J.B. Culla, intitutlat Israel, el somni i la tragèdia.
Segur que ben aviat nous llibres sobre el tema sortiran a la venda i podran afegir un episodi més de l'interminable conflicte: els atacs de l'exèrcit israelià sobre la franja de Gaza de juliol del 2014.
En una setmana 165 morts i més de mil ferits, tots del bàndol palestí, encara que l'excusa per aquest enèssim atac sigui el llançament dels famosos cohets Kassim de confecció casolana per part de milicians de Hamás.
No defensaré mai la violència ni la defensen els grans protafonistes de les dues novel.les esmentades  però el que a mi se'm fa cada cop més evident és que la política de les autoritats israelianes és destructiva. Estan obsedits per la seguretat i aquesta seguretat no l'obtindran mai intentant destruir la població que des de fa segles ha tingut les arrels en el terroitori que ells ocupen i han anat engrandint a base de guerres i del suport inesgotable dels EUA.
En un moment de la novel.la de Michelle Cohen, Abbas un palestí que per un seguit  de raons va decidir col.laborar amb Hamás des dels serveis d'intel.ligència li diu al seu germà Ichmad que és un físic famós i viu als EUA el següent:
"Eres tan ingenuo, cres ciegamente todo lo que dice la propaganda israelí. Este bloqueo, esta prisión en la que estamos atrapados, ¿realmente piensas  que lo han hecho para impedir que les tiremos unos cuantos cohetes de fabricación casera? Quieren matar nuestras esperanzas y nuestros sueños, destruir nuestra humanidad. En la actualidad, la mayoría de nosotros vive de las donaciones. Nos han convertido en una nación de mendigos. Éramos un pueblo industrioso, orgulloso y trabajador; ahora no podemos dar trabajo a nuestros hombres ni educación a nuestros hijos, ni la esperanza de que trabajando nuestro futuro será mejor. ¿Quiero que mis hijos y mis nietos sean mendigos o quiero que se mueran de hambre? Es una decisión salomónica"
Em sembla que són paraules prou clares.

5/7/14

20 ANYS DEL GRAN FOC DEL BERGUEDÀ

Comencem amb un gran tòpic: la vida és plena de casualitats.
Ahir la a la nit vàrem anar a sopar -per segona vegada- a un petit restaurant conegut com "El bon tast" que des de la senzillesa fa cuina de qualitat a preus assequibles (Més clar per a situar-vos, menú de divendres nit 20 euros). El primer cop que hi havíem anat -pel celbrar amb la família el meu aniversari- ens havien atès molt bé i en acabar vàrem xerrar una miqueta amb els amos i cambrers, dos germans que procedien del Berguedà.
Ahir, el germà petit no hi era i jo vaig preguntar per ell. El germà gran em va dir que era periodista i que havia encetat una iniciativa en aquest camp i per tant li havia demanat de disposar d'un dia lliure a la setmana per a cobrir la part d'entrevistes i ell li havia concedit. Vaig preguntar-li de quin mitjà es tractava i em va dir que havia posat en marxa feia tres setmanes l'edició del Berguedà d'un clàssic de la premsa digital catalana, el Naciodigital.cat.
La cosa va acabar aquí, però avui de bon matí  m'ha picat la curiositat i he volgut entrar a internet i mirar els primers articles de la nova edició comarcal.
Vaja sorpesa! El cambrer era en Pere Gendrau que havia treballat durant un quinquenni pel que ara és el Punt Avui a Marid, també com a delegat de RAC1 a la capital del regne i havia fet treballs per Ona Catalana o bé l'ACN. Carai com està la professió periodística a la nostra terra!
Llegint el primer article publucat per ell, se'm posaven els pèls de punta mentre el records em venien al cap, 20 anys del més gran incendi del que tenim memòria a Catalunya.
Us el reprodueixo.


Junts contra el foc

En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix

 | Actualitzat el 04/07/2014 a les 00:01h
Recordo, com si fos ahir, la tarda del 5 de juliol del 1994. Estava a la terrassa amb els meus pares, mirant cap a ponent. Darrere la Serra de Nuet, s'alçava un núvol enorme de color grisós. El sol ja anava de baixa però la calor s'havia fet intensa, i era com si el dia s'allargués mentre se n'anava la llum. L'olor de fusta cremada s'escampava per tot arreu i l'escalfor es notava a les galtes. Tenia tretze anys i és la primera vegada que vaig sentir por de veritat, d'aquella que notes als que són més grans que tu. 
 
Amb ben poca estona, es palpava a l'ambient que la situació era tràgica. No tinc presents les notícies que es difonien a la televisió i a la ràdio, però fos perquè les havia vistes o perquè es traslladava la sensació d'emergència, no sabria dir ben bé per què, vaig sentir la necessitat de fer-hi alguna cosa. Al cap de poques hores, vaig anar-me'n al parc de bombers amb termos de cafè. Suposo que n'haurien demanat. I allà vaig confirmar que, tot plegat, anava de debò. 
 
Al cap d'uns dies dels incendis, la preocupació seria si podíem anar-nos-en de colònies, ja que els focs que van començar a principis de juliol no van ser els únics d'aquell mes i s'extremava la precaució a l'hora de desplaçar menors per fer activitats d'estiu. Però la veritat és que, en el moment en què mig baix Berguedà cremava, tot i la nostra curta edat, el que ens tenia corpresos als meus amics i a mi era el patiment de la gent i del territori que anava quedant arrasat. 
 
L'endemà, de bon matí, amb un company de fatigues vem fer cap al parc de bombers i vem acabar enfilats a una furgoneta que se n'anava cap a La Quar. Portàvem menjar i llet als efectius que hi havia allà, remullant la zona. Aquell dia vaig descobrir que la llet és molt agraïda en aquestes situacions, perquè treu la set i va bé quan estàs a prop de les flames. I després de carregar mànegues marges amunt, perquè els bombers no es desgastessin tant, vem tornar cap a Berga. 
 
Tot i ser un nen, vaig sentir-me ferit al cap d'uns dies, quan amb el foc apagat vaig tornar a passar per uns boscos que ja no hi eren. En el seu lloc, hi havia un cementiri de cendra. On hi hauria hagut xiprers, s'alçaven llances negres i mortes. I cada vegada que passava per la C-1411, a l'altura de Puig-reig, mirava aquells turons que havien estat plens d'arbres, transformats en costes pelades. Darrere quedava el record de dues vides perdudes, i de cases fetes a miques. 
 
L'incendi, l'infern del 94, va provocar por, patiment i ràbia posterior. Però també em va ensenyar una cosa. En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix. El que menys importava era amb qui te n'anaves a carregar mànegues o a portar cafè. Tots els que érem allà, fent-hi el que podíem, hi érem perquè l'essencial era defensar el territori. Era defensar casa nostra. Prenem-ne nota, i fem que aquesta unitat serveixi per evitar que mai més passi. I, si passa, per lluitar encara més fort.