LA REALITAT D'UN MONESTIR, AVUI

¿Què es fa en un monestir? ¿Com viuen les persones que l'habiten?

Potser moltes persones pensen que ja tots aquests edificis resten buits sense ús religiós i només es mantenen com a patrimoni artístic. Això és cert en força casos, però encara hiha un nombre important de monestir en que hi viuen comunitats monàstiques -monges o monjos- que s'han adaptat de forma clara a la vida moderna i que s'han buscat la vida per a continuar essent autosuficents com en temps passats.

El cas del monestir de Sant pere de les Puel.les té l'afegit de trobar-se en el bell mig de la ciutat de Barcelona.

 

Ora et labora, al monestir de Sant Pere de les Puel·les

Dll, 29/04/2013

(Carla Herrero Nebot/CR) Un matí al monestir de les Puel·les és sinònim de molta feina. I és que una de les bases de la regla de Sant Benet és el treball. Per això les seves monges, a banda de resar, dediquen una bona part de la jornada a treballar.
Al monestir Sant Pere de les Puel·les, situat a Barcelona, hi fan diverses activitats artesanals com són el taller d’enquadernacions, de restauració de documents gràfics i d’ornaments.
Fins a l’arribada del Concili Vaticà II, aquest últim tenia un pes molt important. No obstant, però, el canvi dels temps va fer que aquest monestir i les seves monges se centressin en altres feines. Des de fa gairebé quaranta anys, a banda dels ornaments, el taller de restauració i enquadernació estan molt professionalitzats i reben una gran quantitat d’encàrrecs mensuals.

CatalunyaReligió.cat ha passat un matí al monestir i ha pogut seguir pas a pas els processos d’enquadernació que fan les benetes de les Puel·les. De la mà de les germanes Roser Caminal, Teresa Parés, Roser Buscà, Cesca Serra i Nancy Lozano coneixem com funciona l'enquadernació des que els documents arriben al monestir, fins que surten en format llibre. Un procés manual, artesanal, llarg i interessant.

VETLLA DE MONTSERRAT

Cada any, la nit del 26 al 27 d'abril té lloc la Vetlla de la Verge al monestir de Montserrat. Les paraules que va dir l'abat Soler en el d'aquest any em semblen dignes de ser reproduïdes. 

Abat Soler: "El moment present, ple de dificultats, i també d’esperança"

Ds, 27/04/2013

Paraules del P. Abat Josep M. Soler a la Vetlla de Santa Maria de Montserrat
La Vetlla de Santa Maria és com un aplec de família; de la família de l’Església que peregrina a Catalunya i que té com a Patrona la Mare de Déu de Montserrat. Enguany, aquesta família està constituïda per una assemblea nombrosa i molt representativa. Ens presideix el Sr. Bisbe Agustí, de la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, envoltat del Sr. Bisbe Francesc, de Girona, de molts preveres i diaques així com dels monjos i dels escolans. Tenim entre nosaltres el M. H. President de la Generalitat i d’altres autoritats, que s’uneixen als nombrosos pelegrins vinguts d’arreu de Catalunya a venerar Santa Maria, entre els quals hi ha molts joves. A més, hi ha d’altra gent que s’uneix a la nostra Vetlla a través del mitjans de comunicació.
La Vetlla de Santa Maria a Montserrat és cada any un moment intens de comunió eclesial i de consciència cívica en bé del nostre país, però amb un esperit obert al món. És un moment d’encomanar a la Mare de Déu de Montserrat totes les necessitats i de reprendre l’alè per continuar després la nostra tasca. Enguany, i d’una manera especial, portem tots al cor la situació difícil de tanta gent que pateix els efectes de la crisis, que es troba en l’atur, que ha d’afrontar desnonaments, de tants joves que no veuen una sortida laboral, i tantes altres realitats que comporten angoixa i sofriment. Portem, també, al cor, el moment present, ple de dificultats, i també d’esperança, que viu Catalunya, amb el desig que pugui veure reconeguts i protegits els seus drets nacionals, amb l’esperança que trobem camins de diàleg més efectiu i d’un consens al més ampli possible per a resoldre la situació d’una manera enraonada i constructiva. És un treball a nivell social, econòmic i cívic que ha de fer tota la societat.
Però necessitem, també, que Déu ens il·lumini i ens doni coratge. Per això acudim a Santa Maria, demanant que amb la seva intercessió avali la nostra pregària. Ella, en aquest any de la fe, ens invita a fixar el nostre esguard en Jesús, el seu Fill, tot repetint-nos aquella frase que digué als qui servien en les noces de Canà: “Feu tot el que ell [Jesús] us digui”. És a dir: preneu com a guia el seu Evangeli. A l’Evangeli de Jesús hi trobem pautes per afrontar amb coratge els desafiaments actuals de l’economia, de la pobresa, del medi ambient, del desenvolupament humà, dels drets de les persones i dels pobles. Buscant la unitat en les coses fonamentals podrem superar els conflictes. Per això, tots, cadascú des de les seves ocupacions, ens hem de sentir responsables els uns dels altres, particularment dels pobres, del qui són més vulnerables; tots ens hem de sentir responsables de construir una societat més justa, de trobar els camins per un desenvolupament més ple de la nostra realitat nacional en solidaritat amb els altres pobles. L’Evangeli de Jesús ens ajuda a afrontar els reptes amb coratge, sense por, perquè sabem que Jesucrist ressuscitat és amb nosaltres i ens ajuda a treballar a favor de totes les causes justes.
En aquesta Vetlla és tradició que, juntament amb el pa i el vi per a la celebració de l’Eucaristia, representats de diverses entitats facin una ofrena perquè les llànties que van portar continuïn cremant en aquesta basílica com un record permanent, com una invocació feta llum, davant la Santa Imatge de la nostra Patrona. Enguany, com podeu veure, les llànties brillen amb una resplendor més intensa, en contemplar-les, hem de pensar que la nostra vida ha de fer resplendir la llum que ens ve del Crist ressuscitat.
Això podrà ser així si procurem fer tot el que Jesús ens diu al seu Evangeli tal com ho va fer la seva Mare, Santa Maria. Que ella ens porti sempre en la seva sol•licitud maternal. Que hi porti tot el poble català, perquè també als nostres dies es faci realitat allò que demana una estrofa del Virolai: “Mística font de l’agua de la vida, rageu des del Cel al cor de món país; dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís”.

Montserrat, 26 d'abril de 2013

INCENDI GLOBAL

La notícia del desastrós incendi de la fàbrica tèxtil prop de Dacca a Bangladesh, torna a posar -tristament- de manifest que efectivament vivim en un món global.
La demanda de productes a Occident i la voluntat de moltes multinacionals de servir-los a bon preu, fa que faci dècades que hi ha empreses deslocalitzades i produccions subcontractades.
Les condicions de treball en aquestes immenses fàbriques són molt i molt dolentes. No seria exagerat dir que s'assemblen en tot a les que es viviren a Europa en els inicis de la revolució industrial.
Salaris molt baixos, jornades llarguíssimes però sobretot condicions d'higiene i seguretat penoses. El resultat -fins ara- més de 300 morts, molts més ferits i 600 desapareguts. Mango i El corte Inglés sembla que haurien de dir alguna paraula segons les primeres informacions aconseguides des de l'ONG SETEM.

Quatre detinguts per l'esfondrament de l'edifici de tallers tèxtils de Bangla Desh

Els arrestats són dos dels amos de les fàbriques que hi havia a l'immoble i dos funcionaris municipals que van considerar l'edifici segur tot i haver-s'hi detectat esquerdes. Ja hi ha almenys 328 morts

EFE

Bangkok | Actualitzada el 27/04/2013 09:36

L'edifici esfondrat a Bangla Desh MUNIR UZ ZAMAN / AFP

Quatre individus han estat detinguts per la seva relació amb l'ensorrament dimecres d'un edifici on hi havia diverses fàbriques tèxtils als afores de Dhaka, a Bangla Desh, que va causar la mort d'almenys 328 persones.
Segons fonts de la policia del país asiàtic al diari local The Daily Star, els detinguts són dos dels propietaris dels tallers i dos funcionaris municipals que el dia abans de l'esfondrament havien assegurat que l'edific era segur.
La policia havia acusat els propietaris de les fàbriques de no haver fet cas de les esquerdes que van aparèixer dimarts a l'edifici, de vuit plantes, i d'haver obligar els empleats tèxtils a acudir als seus llocs de treball tot i el risc que corrien.
El propietari de l'edifici Granota Plaza, Sohel Granota, que pertany a la branca juvenil de la Lliga Awami –el partit governant a Bangladesh–, ha fugut i està acusat d'usar els seus contactes en la política per obtenir el permís per construir en un terreny públic.
Fins ahir, 2.044 persones havien estat rescatades d'entre les restes de l'edifici ensorrat, segons va afirmar un portaveu de l'exèrcit, Shahinur Islam, als quals se sumen 14 persones més trobades amb vida sota la runa a les últimes hores.
La xifra de morts i ferits podria continuar augmentat, ja que es calcula que hi podia haver uns 4.000 treballadors a l'edifici en el moment de l'esfondrament, segons va dir a Efe una font de la Federació Nacional de Treballadors del sector tèxtil de Bangla Desh.
Segons un llistat divulgat per la policia local, que es basa en les denúncies dels familiars de desapareguts els cossos dels quals encara no han estat localitzats, encara podria haver prop de 600 persones sota la runa, segons l'agència BSS.
Els treballs de rescat continuen, tot i que s'han superat les 72 hores, temps límit –segons els experts–, per trobar algú amb vida.
El desastre ha tornat a posar de manifest les males condicions laborals i de seguretat que pateixen els treballadors de tallers tèxtils al país asiàtic, que proveeixen multinacionals occidentals.
Bangladesh és el país del món amb costos més barats de producció en la indústria de la roba i per això empreses de tot el món, inclosa la Xina, estan traslladant part de la producció al país asiàtic, segons la Campanya Roba Neta.
Segons dades de la Federació Nacional de Treballadors del sector tèxtil de Bangla Desh, en els últims 15 anys hi ha hagut uns 600 morts i 3.000 ferits en accidents en fàbriques tèxtils (incendis o ensorraments) al país.
El 2005, en una d'aquestes catàstrofes, 61 empleats del sector van morir i 86 més van resultar ferits en ensorrar-se un edifici de nou pisos on hi havia diverses fàbriques a la mateixa població en què dimecres es va produir l'últim sinistre.

CORATGE I REVOLTA

Crec que ja fa temps que s'hauria d'haver acabat el temps de les mitges tintes, del sí però no, de l'atreviment només de paraula i dels fets covards.
Ens omplim la boca de queixes i fins de paraules molt dures contra els polítics que són corruptes o els financers que viuen instal.lats en l'estafa permanent i tanmateix ben poca fem a la pràctica per a capgirar la situació. L'excusa sempre tendeix a ser la mateixa. Les mobilitzacions no porten enlloc i les vagues ens acaben de buidar les butxaques. Ahir en una xerrada a l'Escola dels Encants que sí s'ha mobilitzat i ha organitzat un decennari contra les retallades i per una educació pública digna i de qualitat, Ada Colau -la portamveu més visible de la PAH- va deixar ben clar que els canvis significatius no s'aconsegueixen d'un dia per un altre i que cal saber sostenir una lluita a llarg termini, encara que hi hagi molts alts i baixos en el camí. Has d'estar convençut d'allò que fas, pensar que treballes perr un bé superior que no és el teu en primer lloc i anar reflexionant de tant en tant sobre els objectius, la justícia dels mateixos i l'ètica de les formes de protesta emprades.
Isabel Coixet recollia el passat diumenge en el seu article setmanal al dominical d'El Periòdico de Catalunya, les declaracions en els darrers mesos d'uns quants ministres del PP. Són absolutament indignants i la cineasta arribava a la conclusió que és realment estrany que no hi hagi constants mobilitzacions massives de clar to violent.
Jo no defensaré mai la via de l'acció directa i violenta però tampoc entendre mai a aquelles persones que abans d'intentar res ja se senten impotents o que es "conformen" amb un sistema tan injusts com l'actual.
Per acabar avui, lloar l'acció constant de tantes ONG que d'una manera o altra ens van recordant dia rera dia amb l'ajut de milers de voluntàries i voluntaris el que he intentat explicar en les ratlles precedent.
Aquesta nota de premsa d'AI n'és un molt bon exemple:

España (22-04-13)

AI pide que cese la estigmatización contra miembros y simpatizantes de la PAH

El 16 de marzo de 2013 en El Prat de Llobregat Autor Clarabarm bajo licencia cc BY-NC-ND 2.0 vía Flickr

Las manifestaciones pacíficas frente a domicilios privados están reconocidas por el derecho internacional

Amnistía Internacional (AI) lamenta y considera graves las declaraciones que diversas autoridades y algunos miembros del Partido Popular están realizando contra las protestas pacíficas protagonizadas en su mayoría por miembros y simpatizantes de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH). Por ello, la organización se ha dirigido a la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Saenz de Santamaría para pedirle primero que no se admitan los ataques contra todo un colectivo que reivindica sus derechos y que se reconozca la legitimidad de sus reivindicaciones, y segundo, que no se restrinja el derecho de libertad de expresión y manifestación pacífica.


Defensores y defensoras de derechos humanos
Amnistía Internacional está preocupada por el intento de estigmatización a todo un colectivo con acusaciones genéricas de “pertenecer a organizaciones filoetarras”, “utilizar prácticas nazis”, e incluso que se pidan “medidas contundentes por parte de las fuerzas de seguridad del Estado”, con el propósito de deslegitimar unas reivindicaciones, que, por supuesto, son legítimas.

La Asamblea General de Naciones Unidas en su Declaración sobre el derecho y deber de los individuos, los grupos e instituciones de promover y proteger los derechos humanos y las libertades fundamentales universalmente reconocidos, recuerda que toda persona, individual o colectivamente tiene derecho a participar en el gobierno de su país y en la gestión de los asuntos públicos, lo que comprende presentar críticas y propuestas, y llamar la atención contra cualquier aspecto que pueda obstaculizar o impedir la promoción, protección y realización de los derechos humanos y libertades fundamentales.

El Alto Comisionado para los Derechos Humanos de Naciones Unidas, en un informe de 2013, ha recordado que ninguna persona puede ser criminalizada o sujeta a amenazas o actos de violencia, persecución, intimidación o represalias por denunciar violaciones de derechos humanos en el contexto de la protesta pacífica.

“Lo que es imprescindible es que el Estado adopte medidas eficaces para reconocer la legitimidad de este colectivo y de sus reivindicaciones”, manifestó Esteban Beltrán, director de Amnistía Internacional España.


Protestas pacíficas
Amnistía Internacional considera que la protesta social, sea en la forma que sea y siempre que se lleve a cabo de forma pacífica, es un derecho inalienable. Amnistía Internacional le recuerda al Gobierno que el derecho internacional de los derechos humanos no permite, y muchos menos establece, la restricción a la libertad de expresión, simplemente porque otras personas lo encuentren ofensivo o porque las autoridades digan que constituye un riesgo para el orden público. Tanto la jurisprudencia internacional como el propio Tribunal Constitucional han reiterado que los responsables políticos deben aceptar las críticas, aunque sean ingratas, molestas o incómodas.

“Para Amnistía Internacional sería desproporcionado prohibir el derecho de manifestación, incluso aunque se realice cerca de los domicilios privados de los actores a los que quieren transmitir su mensaje, crítica o protesta”, señaló Esteban Beltrán.

El derecho de manifestación pacífica está reconocido en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de Naciones Unidas, y en el Convenio Europeo de Derechos Humanos, de los cuales España es Estado parte. En consecuencia, el Estado español tiene la obligación de garantizar el ejercicio pacífico a la libertad de expresión.

Tanto las Directrices sobre Libertad de Reunión de la OSCE como la Comisión Europea para la Democracia del Consejo de Europa entienden que una “manifestación pacífica” puede incluir conductas que incomoden, dificulten, impidan u obstruyan temporalmente actividades de terceros, e incluso que lleguen a ser hostiles. El Tribunal Europeo de Derechos Humanos también tiene sentencias en esta misma línea.

Dichas directrices reconocen que las autoridades pueden imponer límites relativos a “el tiempo, el lugar y la manera”, siempre y cuando dichas restricciones no sean puestas a priori, se ajusten a estricta necesidad y proporcionalidad, y no vacíen de contenido la motivación o el objetivo de la protesta.


Peticiones al Gobierno
Amnistía Internacional ha pedido a la vicepresidenta de Gobierno, en su labor de coordinadora y portavoz del Ejecutivo, que:

• No admita declaraciones estigmatizadoras por parte de autoridades del Estado y miembros del PP contra todo un colectivo que reivindica sus derechos.

• No permita medidas restrictivas contra el derecho de manifestación pacífica, aclarando la veracidad de la orden del Ministerio del Interior de no permitir concentraciones a menos de 300 metros del lugar de residencia de los políticos de manera generalizada. En caso de que esta orden se haya producido, la medida sería desproporcionada.

• Tome acciones efectivas para que medidas administrativas o sancionadoras, como la aplicación de multas, no repercuta en el derecho a participar en  manifestaciones pacíficas.

Más información: Preguntas y respuestas sobre el derecho a la manifestación pacífica en España.

/// FIN

Categorías: Defensores y defensoras de derechos humanos, España, Europa y Asia Central, Libertad de expresión, Unión Europea

Más información
Gabinete de prensa de la Sección Española de Amnistía Internacional, Telf., 91 310 12 77
Centro de Documentación de AI: doc.es.amnesty.org.

Entrevista a Teresa Forcades

Us adjunto el video que recull l'entrevista que Sílvia Còppulo va realitzar a Teresa Forcades en el seu espai el divan, dins del programa del cap de setmana "el suplement de Catalunya Ràdio". Penso que aquesta religiosa té les idees molt clares i és capaç de transmetre-les molt bé. A més ha après de la primera foguerada que la va fer "famosa" quan ens parlava de les vacunes i la grip A i ara argumenta amb la mateixa claredat i contundència però amb molta més calma i tenint clar que el to pacífic és el tret clau de tot el procés en el qual ens vol embrancar en unió amb el seu amic Arcadi Oliveres.

SANT JORDI

Avui és Sant Jordi, diada de llibres i roses on la cultura hauria de triomfar i l'amor jugar un paper cabdal.
Uns detalls per ajudar-vos a viure'l amb intensitat.

 LA DIADA DE SANT JORDI


La diada de Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l'olor que en fan els aires,

i les veus que van pel vent:

"Sant Jordi mata l'aranya".

L'aranya que ell va matar

tenia molt mala bava,

terenyinava les flors

i se'n xuclava la flaire,

i el mes d'abril era trist

i els nens i nenes ploraven



Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:

perxò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l'olor que en fan els aires.

JOAN MARAGALL

I LOVE ARCTIC

Hoy más de 10.000 personas, en 280 ciudades en todo el mundo, se han unido para formar una “pancarta humana” con forma de corazón para pedir la protección del Ártico.
En España se han realizado corazones en 16 ciudades, el acto central ha sido en la Fira per la Terra, en el Arc de Triomf de Barcelona. La Alhambra de Granada, la playa de la Concha de San Sebastián o el Guggenheim de Bilbao también han sido algunos de los escenarios de este día de acción global.

Desde Buenos Aires a Bangkok y desde Kiruna a Ciudad del Cabo, los ciudadanos se han unido para exigir a los líderes políticos que creen un Santuario Global en el Ártico. En Londres, se ha proyectado en 4D sobre un edificio un paisaje ártico; en Río de Janeiro, el emblemático Pan de Azúcar también ha sido telón de fondo del acto de Greenpeace; o en Washington D.C., cientos de personas han formado un gran corazón humano frente al Congreso de los EEUU.

UNA ALTRA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ

El blog 3500 Millones (ideas irreverentes contra la pobreza) ha esdevingut una eina molt vàlida per a donar a conèixer iniciatives molt diverses contra la pobresa i també per a denunciar problemàtiques enquistades que es mantenen en el temps i no acaben de solucionar-se. En el següent article se'ns parla d'una de les "solucions" més provades i efectives a petita escala. És el cas de la creació de cooperatives, sobretot femenines. Elles lluiten per la supervivència però també per la dignitat com a dones volent escpar de la secular societat masclista. El manglar a més és un ecosistema molt preuat que cal "explotar" amb molt de tacte perquè sinó una immensa riquesa ecològica es perdrà definitivament.

 Libertad entre mangle

Por: Autor invitado | 22 de abril de 2013

Juan de Sola y Lorena Seijo, periodistas de la ONG Agareso han estado trabajando mucho para salvar algunos proyectos que se veían amenazados por las actuales políticas de reducción de todo lo que tenga una directa relación con el desarrollo social y humano. Nos cuenta una de las muchas historias que han encontrado en el Bajo Lempa (El Salvador). Es una historia centrada en la realidad de las mujeres curileras que trabajan en la extracción de varios productos marinos, en medio del mangle, para no perder un mínimo de autonomía personal.

Foto: Curileras por Emerson Díaz

En la pequeña isla de Tasajera (El Salvador) todo gira, como no podía ser de otra manera, alrededor del mar. Las oportunidades laborales escasean y la pesca parece estar reservada para los hombres. Dora Elena Peña, aunque prefiere que la llamen Doña Luci, llegó a Tasajera con 15 años, obligada a desplazarse por el conflicto armado interno que vivió el país en los años 80. Treinta años después, casada y con seis hijos, sigue teniendo que esforzarse todos los días por salir adelante.

Doña Luci sabe, igual que sus compañeras de trabajo, que la unión hace la fuerza, por eso constituyeron la Cooperativa Estrellitas del Mar de la que forman parte unas 15 mujeres que tiene como principal objetivo ganarse su propio sustento. No solo para poder darle de comer a sus hijos, llevarlos a la escuela o tener una mejor vivienda, sino también para poder ser independientes y tomar sus propias decisiones.
Estas mujeres encontraron en el cultivo y recolección del curil o concha negra una forma de ganarse la vida. Pero nadie ha dicho que ganarse la vida sea fácil. Doña Luci y sus compañeras trabajan seis horas diarias, todos los días de la semana, entre el fango del mangle en el que se oculta la cocha, soportando temperaturas de 40 grados y el ataque de cientos de mosquitos, que solo les dan una tregua si sienten el humo del puro cerca.
Su horario laboral depende de las mareas, ya que el mangle crece en la desembocadura del río Lempa, que es la zona principal de recolección. Su trabajo sería menos duro si tuvieran su propio vivero, proceso que están intentando llevar a cabo en la actualidad con la ayuda de Cordes y ACPP, y la financiación de la cooperación internacional.
Su objetivo diario es ganarse 5 dólares, para lo que tienen que recoger como mínimo 100 conchas cada una, que después entregan a una intermediaria que las vende a los restaurantes. El plato de concha cuesta unos 7 dólares. No siempre consiguen las 100 conchas, por lo que intentan ahorrar en su gasto fijo, la gasolina. En vez de poner en marcha el motor de la lancha donada por la cooperación, usan los remos para llegar hasta el mangle, y sólo lo encienden al regreso, cuando las fuerzas ya no les dan para remar. Cuando llegan a casa aún tienen que hacerse cargo de las labores domésticas.
Unos vaqueros, una camiseta y varios trapos que atan a sus pies es su indumentaria laboral. Las heridas en manos y pies provocadas por los palos de mangle, las acompañan permanentemente. Se sorprenden al saber que las mariscadoras gallegas tienen monos de plástico y botas especiales para su trabajo.
Doña Luci y sus compañeras trabajan duro, pues no están dispuestas a renunciar a tener su propio salario. No están dispuestas a renuncian a su libertad.

ATLETES...SANT JORDI JA ÉS AQUÍ

Avui és un bon moment per gaudir d'aquesta novetat musical  que tot i ser tan recén ja ha arribat al primer lloc de descàrregues i de compres a través del portal d'I-tunes. Disfruteu-lo i preneu-lo com una avançada musical del Sant Jordi que ja tenim a tocar.

Els abusos a la sanitat catalana

Avui us parlaré de la Revista Cafeambllet, una publicació d'investigació i denúncia que des de fa uns 3 anys s'ha atrevit a destapar uns quants draps bruts de la sanuiitat catalana, especialment pel que fa a com es manegaven els diners als Hospitals de Calella i Blanes i en aquells centres que d'una manera o altre en depenien.
Les seves denúncies han acabat als jutjats i emprant diversos mètodes de dubtosa legalitat s'ha intentat fer-los callar. Ells sempre s'hi han resistit i ara publicaran un llibre amb la informació més completa i actualitzada gràcies a la col.laboració de molts a través de la plataforma de micromecenatge Verkami.
La següent nota ens ho explica:

Tanquem el Verkami! 

 

Necessitàvem 10.000€. Tenim 23.000€. En tenim més que prou. Gràcies!
Teniem 40 dies per aconseguir recaptar 10.000€. En només 6 dies, però, hem recaptat 23.000€. La idea era editar un llibre (“Artur Mas: On són els meus diners?”) amb 2 objectius bàsics: el primer, explicar amb tot detall l’espoli sanitari que ha patit la ciutadania durant els últims 30 anys. El segon objectiu era que amb els diners generats per la venda del llibre, poguéssim reunir els 10.000€ (+ costes) si es confirma la condemna a la nostra revista.
Com diem, però, en comptes de 10.000€ hem rebut 23.000€. Quan vam sobrepassar els 15.000€ vam fer un comunicat. Vam dir que faríem servir els 5.000€ extres per millorar la idea inicial del llibre (millor impressió, un capítol nou, més inversió en difusió, etc) i que els diners que es recaptessin per sobre de 15.000€ es dedicarien a finançar alstres projectes d’altres plataformes i col·lectius que treballen en la defensa dels drets civils.
Ara, que arribem als 23.000€, creiem que ha arribat el moment de tancar el Verkami a partir d'avui a les 12 de la nit (29 de gener) Nosaltres teníem un projecte per 10.000€, el millorarem amb 15.000€ i col·laborarem amb d’altres col·lectius amb la resta. Però creiem que seguir rebent diners seria contraproduent ja que ara mateix, la nostra estructura no ens permet gestionar més projectes que el que tenim a les mans. Estem molt i molt contents d’haver rebut aquest enorme suport ecònomic i moral. I no dubtarem a tonar a demanar ajut per continuar la nostra feina. Esperem trobar-vos al nostre costat. Però ara mateix, en tenim més que prou!
A partir d’ara ens toca convertir aquests diners que hem rebut en més periodisme, més lluita pels drets de tots i més investigació contra els desastres que uns pocs estan fent amb el que és de tots. El següent pas en aquest sentit és, doncs, fer que el nostre llibre “Artur Mas: On són els meus diners?” sigui una eina per exposar (i desmontar) l’enorme estafa democràtica que hem patit a la sanitat catalana. Ho explicarem tot. Se sabrà tot.
Així doncs, avui, 6 dies després d’haver començat, tanquem el Verkami amb l’enorme responsabilitat de fer que cada un d’aquests euros es converteixi en una eina de lluita. Aquest Verkami ha estat una demostració de que entre tots podem plantar cara als que ens volen dividits i aïllats. Ara, el Verkami de cafèambllet tanca, però les possibilitats de col·laborar amb la gent que lluita són moltes. Per sort, hi ha molta gent que treballa per defensar els nostres drets. Cal estar atents, identificar i recolzar com a comunitat tota aquella gent que treballa pel bé comú. No podem deixar sol ningú.
Moltes gràcies a tots per no deixar-nos sols,
Albano i Marta
PD: Per encarregar una còpia del llibre “Artur Mas: On són els meus diners?” podeu escriure a llibrecafeambllet@gmail.com. Us l'enviarem per correu postal a casa vostra!

ROSES SOLIDÀRIES

Dimarts vinent serà Sant Jordi. A vegades m'entristeix la mercantilització dels sentiments que alguns volen provocar-hi. El comerç de roses a l'engròs. Roses -literalment- a qualsevol preu des de l'inflació més forassenyada fins la deflacció increïble de les darreres hores del jorn.
Malgrat tot la diada del llibre i la rosa sempre seguirà essent especial perquè sempre hi haurà persones que la visquin amb sentiment i que valorin de debó els llibres -la cultura- i les roses -la natura- que són fonts insubstituibles de la nostra vida.
Una iniciativa que es repetirà en aquest Sant Jordi 2013 i  que ja té alguns anys d'història és la que desenvolupen la bona gent d'Amics de la Gent Gran, per aquesta raó la reflecteixo en el blog.
Roses solidàries contra la soledat de la Gent Gran. És una més de les sempre ben pensades iniciatives que acostumen a dur a bon port. Col.laborem-hi!!!

Aquí hi ha l'enllaç del video promocional de la campanya d'enguany i tot seguit les imatges de la mateixa iniciativa en el 2012.

<iframe width="560" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/0voIK-Ma6YQ" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

IV MARXA DE LES CARENES

 

Vaig participar el passat cap de setmana en la IV marxa de les Carenes. Era la meva segona participació.
Aquesta és una iniciativa que va endegar-se l'any 2010 perquè abans alguns muntanyencs decidits sol.licitaren als ajuntaments del Pont de Suert i Tremp que s'impliquessin en la neteja i adequació d'alguns antics camins de muntanya que el temps havia malmès i que permetien fer el trajecte entre la capital de l'Alta Ribargorça i la del Jussà sesnse passar per cap carretera. Això s'aconseguí i per "celebrar-ho" es madurà la idea de fer una marxa entre amdues ciutats.
Com que el trajecte és prou dur i llarg (54,5 km) s'establí l'opció de fer una ruta intermitja, sortint d'Adons a tocar del port de Perves (1324m). Aquesta segona només recorria 33 km..
La primera marxa reuní prop de 150 corredors i marxadors (des d'aquesta prova inicial alguns atletes decidiren fer-la tota corren) i la segona doblà la inscripció. L'èxit permeté que la tercera ja comptés pel campionat de Catalunya de proves de muntanya i arribà al llindar dels 500 participants.
Aquest 2013 la quarta marxa ha comptat amb més de 550 inscrits i una jornada esplèndida.
Els que sortiren a les 5 des del Pont de Suert ho feren amb una temperatura propera als zero graus i sent fosca nit, els que començàrem des d'Adons sortírem a partir de dos quarts de nou ja amb el sol alt i 4 graus.
A mesura que passaven les hores i els quilòmetres la temperatura s'enfilà i la calor apretà -sense excessos- de manera que certes ràfegues de vent a l'altura de la Creu de Ferri o, Camporan o Pleta Verda (els tres punts més alts del recorregut a tocar dels 1700 metres) fins i tot s'agraïen.
A Adons se'ns entregaren les acreditacions i la samarreta d'obsequi i tot aquell qui volia podia gaudir d'un bon esmorzar amb menges i sobretot embotit típic pallarès (xolis d'Adons, formatge de Corroncui, sacallona de Tremp). Després hi havia altres dos controls-avituallaments situats sota Pleta Verda (a 11,75 km de la sortida) i en el poble de Gurp (faltan 11,10 km per arribar a Tremp).
Un cop arribaves a Tremp l'organització tenia a punt l'antic pavelló, per oferir un bon dinar a base de botifarres ous ferrats i amanides a tots els participants com a magnífic fi de festa.
Jo aquest any he patit, perquè jus abans del primer control vaig patir una sotragada i se'm va ressentir l'esquena en la qual tinc dues hèrnies discals. En un primer instant el dolor em va arribar sobtat i per inesperat (portava gairebé 3 anys sense sentir-me'n) em va envair la ràbia. Tot seguit -ja en el control- vaig centrar-me i fregar-me ben fregat amb l'àrnica de que disposaven i vaig dir-me que havia d'intentar seguir i fer-ho al ritme que m'havia proposat per a rebaixar el temps de l'edició anterior.
Així vaig fer-ho. Tanmateix arribat a Gurp em varen tornar els dubtes doncs vaig trobar-me amb més d'un que s'havia aturat. Però no vaig reemprendre la marxa. Això sí les baixades vers el barranc de Gurp foren un petit infern i em vaig plantejar de debó no tornar a apuntar-me mai més. Finalment adolorit però satisfet vaig aconseguir arribar a meta i complir el meu objectiu de rebaixar el temps de l'any passat. Les 5h45' s'havien quedat en 5h34'.
Evidenment si la salut ho permet l'any vinent tornaré a ser-hi perquè el paisatge meravellós i la bona organització professional i casolana a l'hora, s'ho mereixen.

NOMÉS DOS DIES

Ahir es va produir un atemptat a l'arribada de la marató de Boston -la més antiga de la que se'n té constància als EUA- celebrada en el dia del patriota. Segurament ha estat un atemptat terrorista per bé que aquest matí encara ningú n'havia reclamat l'autoria. Potser han estat els islamistes radicals o potser els fonamentalistes blancs que treballen en favor de la supremàcia blanca. Això ho hauran d'esbrinar les investigacions però el resultat haurà estat el mateix: tres persones mortes -fins ara- i una xifra aproximada de 140 persones ferides. És greu, és trist i sobretot és mediàtic pel lloc i encara més pel moment escollit. Amb la celebració de la marató Boston estava plena de càmeres i la tragèdia ha estat retransmesa en directa. A més hi participaven atletes de múltiples països de manera que l'interés també s'ha despertat en tots ells per assegurar que cap de les víctimes pertanyia al seu territori.
Mentre això passava a Boston a quarts d'onze de la nit hora nostra, Mèxic es continuava dessagnant imparablement i en escandalòs silenci aquestes que vindran a continuació són les morts violentes en nomes 48 hores -dies 14 i 15 d'abril-

Estado de México

 

15 abril 2013. Iztapalapa. Ángel Tierradentro, 28 años. Joven de 20 años no identificado.  Fueron acribillados afuera de una casa en la colonia Lomas de la Estancia. Recibieron 4 impactos de bala y junto a los cuerpos encontraron dos bolsas de cocaína. Ocurrió a la 1 de la madrugada.

15 abril 2013. Ecatepec. Dos mujeres y un hombre de entre 25 y 30 años fueron dejados sobre la banqueta de la calle gobernador Pascual Morales, colonia Granjas de Guadalupe. Los tres tenían impactos de bala en el cuerpo.

14 abril 2013. Azcapotzalco. César “N”, 28 años. Asesinado de tres balazos (dos en la cabeza, uno en el pecho)  mientras conducía su vehículo por la colonia Industrial Vallejo. Le dispararon desde otro auto en un cruce de semáforo. Los hechos a las 19.30 horas.

Guerrero

15 abril 2013. Coyuca. Sebastián Campos Reylado, 38 años. Director de Seguridad Pública. Asesinado por un grupo de hombres armados que emboscaron su automóvil en la carretera de Tierra Blanca, en los límites entre Guerrero y Michoacán (la Tierra Caliente), cuando iba a trabajar. Los hechos a las 9 horas. En el lugar encontraron 10 casquillos de rifle AK-47.

15 abril 2013. San Pedro Cacahuatepec. Mujer de identidad no revelada fue asesinada a balazos durante una boda, se especula que era la madre del novio. Los familiares impidieron que el cuerpo fuera recogido por el SEMEFO.

15 de abril 2013. Ixcateopan de Cuauhtémoc. Jesús Durán Reyes. Secuestrado en Tenanguillo de las Cañas, su cuerpo fue encontrado en un lugar conocido como Paso al pueblo de Pipincatla. Tenía varios impactos de bala en la espalda. Le desmembraron brazos y piernas y le desollaron el rostro.

Jalisco

14 abril 2013. Zapopan. Edmundo Díaz de León Escobar, 34 años. Asesinado a balazos en la colonia Lomas de la Primavera, mientras estaba con dos hombres más, que también fueron agredidos y lograron sobrevivir. Se desconoce el motivo del ataque.

Puebla

15 abril 2013. Carretera federal Puebla-Atlixco. Hombre de entre 30 y 35 años fue encontrado en el kilómetro 15, dentro de la cajuela de un Corsa gris. El cuerpo fue decapitado y metido dentro de una bolsa de plástico, la cabeza fue encontrada 35 metros delante del automóvil. Junto al cuerpo fue dejado una cartulina con un mensaje de amenaza para el Tío Gus. La policía abrió la averiguación previa 859/2013/SANANDRES, para continuar la investigación.

Sinaloa

15 abril 2013. Ocolome, El Fuerte. Los cuerpos de dos hombres no identificados fueron encontrados cerca del panteón de Ocolome, en estado avanzado de descomposición. Ambos tenían la cabeza vendada. Uno vestía short café con playera negra y tenis negros con rojo marca Nike. El otro llevaba pantalón de mezclilla azul y playera de resaque gris. El hallazgo fue al mediodía.

15 abril 2013. Culiacán. Carlos Arturo Prado Quintero. Asesinado adentro de un taller mecánico en la calle Natividad Macías, colonia Díaz Ordaz. El hombre fue acribillado a balazos pero se desconocen detalles de la muerte. Ocurrió durante la madrugada.

14 abril 2013. El Fuerte. Maria Magdalena Manzanarez Saiz, de 32 años. Identificada como la mujer asesinada por ser informante de la SEDENA.

Veracruz

15 abril 2013. Tierra Blanca. Joven de 24 años aproximadamente (podría ser Daniel Lara Avila), asesinado con el “tiro de gracia”, fue encontrado en la carretera al ejido San Salvador, a la altura del paraje Rosalinda. Vestía camisa negra y pantalón de mezclilla. Junto al cuerpo dejaron una cartulina con un mensaje. 

Publicado por Yolanda Carolina Esqueda Oliva en 21:57

Tot això ho podem saber gràcies al projecte col.lectiu MENOS DIÍAS AQUÍ, sorgit del blog NUESTRA APARENTE RENDICION de que ja vaig parlar en un article de la setmana passada.
Aquesta sí és gent valenta i amb valors. 

PROCÉS CONSTITUENT

El passat dia 10 d'abril, la monja i doctora en medecina Teresa Forcades i l'economista i activista Arcadi Oliveres, signaren i difongueren un manifest en que demanen la posada en marxa d'un procés constituent a casa nostra, per refer el sistema i començar de cap i de nou.
El manifest és molt interesssant i com a mínim cal llegir-lo per sumar-s'hi o refutar-lo.

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA

 

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.
Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població.
L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.
És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.
Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic,  i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.
Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.
El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.
Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.
Arcadi Oliveres i Teresa Forcades
10 d’abril 2013

---

L'ARTICLE D'UN BON AMIC

Avui per a celebrar les 4000 visites, vull aportar un article excel.lent d'un bon amic. En Marià Marin ara secretari del Gremi de llibreters, és un historiadors amb passió per les lletres. Des de fa unes setmanes escriu un article cada divendres al suplement cultural del Punt Avui. El que aquí copiaré ens parla de Xavi Melgarejo un psicòleg amb estudis important i un profund coneixemnt del sistema educatiu finlandès.
Espero que us agradi:

La columna. digital

Marià Marín, Gremi Llibreters

Què passa a Finlàndia?

05/04/13 02:00 -

Imatge de la Colònia Güell Foto: ARXIU.

1

Canals relacionats

• Canal: Actualitat

Me'l trobo al despatx, treballant, escrivint. Li agraeixo el forat en una agenda sempre atapeïda i sempre oberta. Xavier Melgarejo és director d'escola i conseller de consellers, especialista en el model finès d'escola. Jaume Barberà el va entrevistar en un Singulars. La xarxa va bullir. No és gens estrany: Xavier és un savi i un mestre d'humanitat.
Tiro pel dret: bona part dels preadolescents deixen de llegir i els perdem. Respon ràpid: “Això no passa arreu. Els nens de Finlàndia no deixen de llegir. Són els que més llegeixen... i els que més rendeixen.” Per què aquesta excepció a Europa? La resposta és pragmàtica: “Perquè hi ha passió per llegir. No és que la societat imiti l'escola sinó que és aquesta la que fa com la societat! Són els pares i les mares els que parlen contínuament de com és de maco llegir. Així creixen els infants, en un entorn agradable de lectura. Després l'escola fa el mateix que a casa i es crea una pinça que els atrapa.”
Insisteix: “Tota la societat va en la mateixa direcció. Es tracta realment d'un sentiment nacional, perquè llegir és un dret. Et trobes llibres a tot arreu, no només a les biblioteques, que són precioses i no cementiris de llibres, ans al contrari, t'ajudaran a créixer: informació, coneixement, emocions, pensament. Tot això circula, prové de les famílies, surt de les biblioteques, s'intercanvia entre persones i s'acreix amb internet. Tota la nació hi està implicada, és una autèntica xarxa nacional. El país inverteix en el millor i gairebé únic actiu de què disposa: la canalla. El futur de la nació implica creure's l'educació dels infants.”
“Milions de persones han escrit el que han pensat, sentit, creat i, en els llibres, podem reviure-ho en el nostre pensament, sentiment i creativitat. És la lectura la que ho fa: reviu la lletra morta i ressuscita les vides dels altres. A Finlàndia això es transmet per osmosi: els nens apleguen llibres perquè tothom ho fa. És una imitació, no una obligació. Si no llegeixes, tens una visió molt limitada del món. Llegir és accedir a d'altres perspectives, i fa dubtar. Se't convida a fer-te com tu vulguis. Així esdevenim ciutadans demòcrates. Llegint ens fem lliures.”
Em fa fixar en un detall: els nens finesos aprenen a llegir mentre aprenen a llegir música i art. “Hem de fer ensenyaments més integrats. Mira Gaudí: integra Déu i l'home –fa esglésies i escoles–, i hi fusiona les arts. Això el fa genial i universal.”
“Amb l'educació i internet tenim l'oportunitat, que no havia passat mai, de conèixer-ho tot, d'arreu i de sempre. Internet no és només trànsit de mercaderies, sinó també d'idees. Estem bastint una biblioteca planetària i una consciència planetària –per això molts governs volen controlar-lo–. És un procés potser de segles: un sistema nou no neix de cop, és fruit de mutacions anteriors.”
Sap com vol el futur: eixamplant la llibertat dels infants perquè decideixin qui volen ser. Hem d'ajudar-los. I sap com acabar l'entrevista: donant les gràcies als qui l'han ajudat a fer-se: és un deute d'amor.

NUESTRA APARENTE RENDICIÓN

Una entrevista impactant. Un nou llibre que caldrà llegir. Lolita Bosch catalana i mexicana. Escriptora de carrera i dona valenta per voluntat i potser necessitat. "Camps, abans de tot això" aquest és el títol de l'obra de no ficció que acaba de publicar i en la qual ha estat treballant els darrers 8 anys. Investigació sobre el terreny de la "guerra" del narcotràfic que ha desmuntat Mèxic. "oo.ooo morts en els darrers cinc anys i uns 300 mil desapareguts, entre segrestats, assassinats sense comptabilitzar, desplaçats etc.
Lolita explica clara i cruament el camí de la droga, la connivència dels governs i acusa de forma contundent als EUA perquè allà es consumeix el 40% de la droga i es fa negoci amb la venda d'armes per a "solucionar" el problema. Diu que es pot rastrejar la marxa de la droga a través de tot Mèxic però que fer-ho en territori nordamerica esdevé gairebé una odissea. Explica que a Espanya i Alemanya es blanquegen la major part dels diners il.legals del narcotràfic.
Per investigar tot això i per anar denunciant les atrocitats que tot plegat comporta varen crear ja fa un cert temps la pàgina web el nom de la qual encapçala aquest article. Jo hi he entrat hi fa feredat. El recompte d'atemptats i morts, les denúncies de tortures, les massacres massa habituals. En copio una notícia recent.

Jalisco. Y se nos vino ¿el cambio?

Asamblea en Ayotitlán

Las calles parecen estar en calma. Los cuchilleos cotidianos de fines de mes hablan de la importancia del clásico del futbol nacional y del por qué las Chivas rayadas de Guadalajara no pueden perder en su estadio contra el odiado rival, el América (propiedad de Televisa).  La gente que camina a borbotones por el centro de la capital de Jalisco no se ha detenido a mirar en los diarios la noticia de la balacera de ayer en una brecha del municipio de Ameca, cerca de una ranchería conocida como “Los Calambres”. Los diarios tampoco lo reportan porque sus portadas retratan el calvario sufrido ayer por los múltiples Cristos que escenificaron “La Pasión” en diversos puntos del Estado. Estamos de vacaciones y quién querría informarse de violencia cuando el cuerpo busca descanso, no reflexión.

No los culpo, pues durante todo marzo la violencia, pese al silencio mediático, se ha multiplicado silenciosamente alcanzando, en lo que va del año, la cifra de 410 ejecuciones. Después de Chihuahua y el Estado de México –de acuerdo a cifras cruzadas del Sistema Nacional de Información, las Procuradurías y las Secretarías de Seguridad Pública Estatales-, Jalisco es la tercera entidad con mayor número de muertes vinculadas al narcotráfico. El Semanario Zeta informó que en 2013 se han ejecutado en la República 4 mil 469 personas.

Pero aquí, como en la canción de José Alfredo Jiménez, “los mariachis callaron” y nadie quiere hablar del tema aunque todos directa o indirectamente conozcamos a alguien que ha padecido de este mal. Lo terrible de  la violència que se vive en Jalisco es que ésta  se está tornando cotidiana.

La nueva administración estatal, que arrancó el 1 de marzo, tampoco ha querido hablar del tema aunque uno de sus integrantes ya forma parte de las estadísticasA nueve días de asumir su cargo como Secretario Estatal de Turismo, José de Jesús Gallegos, fue ejecutado el sábado 9 de marzo a las 3:15 de la tarde en calles de la colonia Colinas de San Javier, Guadalajara, una de las más exclusivas del estado. El actual gobernador, Aristóteles Sandoval (ganador por el PRI), y su Secretario General de Gobierno, Arturo Zamora, rápidamente precisaron que el asesinato “nada tenía que ver con el cargo dentro del gobierno” y que los posibles móviles estaban vinculados a sus actividades “económico-empresariales”, como lo afirmó semanas después el Fiscal General, Luis Carlos Nájera, cuando informó que ya se tenía arraigado al presunto autor material del asesinato del ex funcionario y que éste había confirmado el dicho oficial.

José de Jesús Gallegos, antes de ser Secretario de Turismo de Jalisco, se destacó en el ramo de la construcción de lujosos departamentos, así como en el cambio de imagen y remodelación de complejos turísticos. Sin embargo, también era conocido por ser un hombre acaudalado al que le gustaba financiar campañas políticas, entre ellas la del actual gobernador, Aristóteles Sandoval. En el reportaje “Los clientes VIP de Jesús Gallegos” publicado por Proceso (1989), se dan a conocer diversos señalamientos de políticos y empresarios acerca del presunto vínculo de Gallegos  con el lavado de dinero.

Nada de esto aparece en la averiguación previa.

Este asesinato cimbró las estructuras del nuevo gobernador que el día de su toma de protesta afirmó que se concentraría en el tema de la seguridad. Del 1 de marzo a la fecha, el gobierno de Aristóteles Sandoval registra 4 ejecuciones por día.

El retorno de los duros y el Fiscal de Hierro

El cambio de administración también obliga al ejercicio de la memoria porque en materia de política interna y en procuración de justicia, el gobernador Aristóteles Sandoval apostó por un perfil de funcionarios duros que, incluso, cuentan con un historial de participación en actos de tortura y represión. Se trata de dos hombres claves en su gobierno: Arturo Zamora (hoy Secretario General de Gobierno) y Luis Carlos Nájera (Fiscal General), quienes según consta en la recomendación 104/94 de la Comisión Nacional de los Derechos Humanos, fueron señalados como responsables de los maltratos y traslados injustificados que en ese año (1994) sucedieron en el Reclusorio Preventivo de Guadalajara. En esa época ambos trabajan en el Departamento de Servicios Coordinados de Prevención y Readaptación Social del Estado de Jalisco, el primero como director y, el segundo, fungía como su mano derecha.

Luis Carlos Nájera ha sido el único funcionario de la administración panista que logró trascender a la nueva administración encabezada por el PRI, esto a pesar de que en la propia Comisión Estatal de Derechos Humanos tiene en su contra 23 recomendaciones por “abusos, excesos, cateos ilegales, torturas y hasta la muerte de ciudadanos”, debido a los métodos de investigación de los policías estatales que estuvieron bajo su mando cuando encabezó la Secretaría de Seguridad Pública (2007- 2013). Hoy, ocupa la recién creada Fiscalía General de Justicia, la cual suple a la Procuraduría General de Justicia y a la Secretaría de Seguridad Pública desaparecidas por una iniciativa de ley que presentó al Congreso local Aristóteles Sandoval, y que no sólo supone la creación de esta Fiscalía sino, en consecuencia, la concentración en un solo mando del ejercicio y control directo de todas las policías del estado y de sus órganos de procuración de justicia. Lo cual a decir de diversos académicos de la Universidad de Guadalajara y del Iteso: “atenta contra el principio de equilibrio o balance de poder de todo Estado Democrático de Derecho, al concentrar excesivas facultades en un solo órgano y subestimar la participación ciudadana en el ámbito de la justicia penal y la seguridad pública”, así lo expresaron mediante un comunicado que hicieron público en los medios de comunicación el día que se  anunció la creación de la Fiscalía (25/02/13). Algunos de los académicos firmantes son Dante Haro, Guillermo Zepeda y María Eugenia Suárez.. Y agregan que con ello se responde a “una concepción de la seguridad Estado-céntrica, y a un paradigma reactivo-punitivo; antítesis de la persona humana como fin principal de la justicia y la seguridad, y del modelo preventivo-disuasivo”. En pocas palabras “se antepone y privilegia la seguridad pública sobre el valor supremo de la justicia”.

Juan Carlos Nájera, quien tomó protesta a mediados de marzo como Fiscal General, será quien concentre tal poder. Sus antecedentes no auguran un buen panorama en relación a la procuración y aplicación de la justicia en Jalisco.

Persuadir la auto-defensa

Fue en febrero cuando surgió en el Congreso la iniciativa para crear la figura de Policía Comunitaria, pero no fue hasta marzo que ésta se discutió ante el interés por crear el primer grupo de auto-defensa de Jalisco. Éste se ubicaría en la Sierra de Manantlán, perteneciente al municipio de Cuautitlán de García Barragán, lugar donde se encuentra la comunidad de Ayotitlán, el ejido indígena más grande del país con 10 mil habitantes. La Sierra de Manantlán fue declarada en 1987 área protegida, y un año después se incorporó a la red internacional de reservas de la biosfera de la UNESCO. Es habitada, principalmente, por indígenas nahuas que buscan evitar la tala clandestina y la extracción ilegal de minerales, así como defenderse de los grupos armados que realizan estas acciones sin que las autoridades hagan algo al respecto. Son estos mismos grupos los que han exigido se aclare la desaparición del activista Celedonio Monroy Prudencio, ocurrida el 23 de octubre de 2012, quien hasta esa fecha encabezó la defensa de la zona.

Con el pretexto de discutir la iniciativa de ley, las autoridades se acercaron a las comunidades indígenas de Manantlán para dizque saber su opinión; sin embargo, el objetivo era persuadirlos de conformar un grupo de auto-defensa. La reunión celebrada el 18 de marzo fue una coartada porque lo que ocurrió ahí fue la conformación de un Comité Técnico que el gobierno municipal creó para precisar que: “La comunidad no estaba de acuerdo en formar una Policía Comunitaria”. Ignorando así, los deseos del Consejo de Mayores, órgano de representación de los indígenas nahuas.

Esta iniciativa surgió luego de que se llamó desde el gobierno federal a que todos los estados redoblaran los esfuerzos e implementaran acciones urgentes y contundentes para persuadir y disuadir a los grupos de autodefensa civil.

No obstante, el Consejo de Mayores anunció que seguirán en la lucha, pues para ellos  lo que hicieron las autoridades fue una trampa, ya que el alcalde de Cuautitlán de García Barragán, el priísta Pedro Sánchez Orozco, boicoteó la asamblea al convocar a la misma hora a una celebración pagada por la Presidencia Municipal. A ella, acudieron 800 ejidatarios de los mil 414 reconocidos por el Consejo de Mayores, éstos asistieron desde sus comunidades en camiones pagados por la autoridad municipal creyendo que los llevarían al sitio donde se reuniría el Consejo, pero no fue así, ya que los llevaron a  la casa ejidal de Ayotitlán donde los esperaba una gran banquete.

Ahí durante la fiesta, el alcalde los persuadió para votar en contra de la creación del grupo de auto-defensa y, fuera de los órganos de representación indígena, se anunció que por mayoría se acordó rechazar el proyecto.

Ese mismo día y con una asistencia minoritària, el Consejo de Mayores se reunió en el barrio de Tiroma, en la comunidad de Ayotitlán, pues así lo marcaba el citatorio emitido por la Comisión de Asuntos Indígenas del Congreso local, quien convocó a todos los interesados para discutir la creación o no de una Policía Comunitaria. A esta reunión sólo acudieron 100 ejidatarios indígenas, personal de la Comisión Estatal de Derechos Humanos y representantes de la Unidad de Atención a Comunidades Indígenas (UACI) de la Universidad de Guadalajara (UdeG). Las autoridades municipales ni las lesgilativas llegaron a la cita, razón por la cual el Consejo pospuso la decisión de conformar el grupo de auto-defensa y, a la par, desconoció lo ocurrido en la casa ejidal de Ayotitlán.

En entrevista con La Jornada Jalisco Gaudencia Mancilla, integrante del Consejo de Mayores,  señaló que si bien el tema se politizó, ellos seguiran porque: “Se trata de un proyecto para defender a la comunidad. Hay muertes no esclarecidas desapariciones como las de Celedonio Monroy y se siguen llevando el mineral y la madera, sin que nadie haga nada”, aseguró.

Las autoridades, que han querido mantener el tema bajo control, aseguran que estos grupos de auto-defensa podrían estar vinculados al crimen organizado, tal y como pasó con el grupo de Buenavista Tomatlán en Michoacán (colindante con Jalisco) detenido por la Procuraduría General de Justicia el 24 de marzo y que según sus pesquisas podría estar vinculado al Cártel de Jalisco Nueva Generación.

No obstante, el Consejo de Mayores de los indígenas nahuas anunció que seguirán adelante pese al boicot de las autoridades.

Colofón

Así las cosas en Jalisco durante el mes de marzo. De estos temas puede que se hable poco porque los medios seguirán hablando del clásico y la ciudad seguirá esperando el cambio prometido por la nueva administración. Pero esto es lo que está ocurriendo aquí.

LA HISTÒRIA DE TOMÀS

Tomàs sempre serà l'apòstol recordat perquè no hi era la primera vegada en que Jesús "ressuscitat" va aparèixer enmig de la resta d'apòstols. Tot i el textimoni d'aquests no acabava de creure en l'esdeveniment cabdal fins que 8 dies més tard, de nou, Jesús es feu present enmig d'ells i aquest cop Tomàs també hi era. Aleshores ficant els seus dits en les nafres de Jesús veié i cregué.
Peio Sànchez,un salesià gran especialista en cinema i tota mena d'audiovisuals ha localitzat aquest fragment d'un capítol de la sèrie Lost (Perduts) que explica perfectament els fets.

XARXES D'AJUDA MÚTUA

M'he ensopegat amb aquesta pàgina web www.globatium.es que és una mena de diari digital però en clau de solidaritat i visió alternativa de la realitat que es envolta. Furgant-hi una mica he acabat trobant-me amb l'article que aquí us copiaré. Parla de les xarxes d'ajuda o suport mutu i planteja la pregunta de si són només una moda, una pura necessitat o una porta que s'obre de cara a una revolució social que ens faci anar més enllà del capitalisme deshumanitzador.

APOYO MUTUO. Necesidad o revolución?

De manera progresiva, pero súbita en su manifestación, se ha ido instalando entre la gente una nueva sensibilidad, con una especial atención a todo lo que va sucediendo socialmente desde una perspectiva “no convencional” que ha provocado que muchas personas se muestren en estos momentos muy receptivas a nuevas posibilidades de experimentación social. Lo que antes era muy complejo de llevar a cabo, hoy día es posible y esperanzador.
Dentro de este marco aparecen las redes de ayuda, de consumo, de servicios, etc. Son proyectos que permiten a todos aquellos que quieran y participen, el intercambio de conocimientos, de objetos, de prácticas y actividades de manera gratuita o en algunos casos mediante el trueque o la moneda social.  Generalmente se inspiran en los principios de solidaridad, reciprocidad y ayuda mutua.
De todas maneras, la aparición de esta forma de organización, lleva a plantearse algunas preguntas: es una respuesta a las necesidades concretas que tiene la gente? O se trata de un sistema diferente al que vivimos basado solo en el dinero? Es una forma revolucionaria de lucha? O es una moda?
A mi parecer es lo más revolucionario que puede hacerse en este momento histórico donde el estado esta claramente mirando para otro lado, pero no para la gente.
Esta claro que muchas personas confunden el apoyo mutuo con la caridad. Pero no tienen nada que ver. La caridad es una forma de clasismo: “los que tienen ayudan a los que no tienen”, mientras que el apoyo mutuo entiende que todas las personas tienen algo que aportar, y no existen diferencias. Ubica a la gente en igualdad y les da todxs la misma posibilidad.
En Málaga esta la Red de Apoyo mutuo RAM www.redapoyomutuo.net que lleva más de un año funcionando y es un proyecto horizontal y autogestionado que esta teniendo muy buenas experiencias.
En esta red no existe el dinero como moneda de cambio, sino la gratuidad. El valor esta puesto en el “dar” y aportar algo a la comunidad. Esta basado en la autogestión por parte de los integrantes de la misma. Funcionan de manera asamblearia y allí consensúan sus criterios y funcionamiento.
Mensualmente hacen el Regalastro (los primeros domingos de cada mes) y allí se practica el apoyo mutuo en directo: la gente lleva lo que ya no utiliza y de manera gratuita se exponen para que lo lleven aquellos que lo necesiten. Se hace en la explanada de martiricos, frente al estadio de futbol, a partir de las 11.30hs.
Las redes rompen con el individualismo y el aislamiento entre las personas, a la vez que fomentan la comunicación y la puesta en práctica de otros valores. También son una crítica al sistema capitalista que claramente esta demostrando su incapacidad.
Plantean una reflexión sobre el valor de las cosas y el tiempo necesario para conseguirlas.
Hay muchas redes funcionando en distintas ciudades y quizás sea bueno ir conociéndolas a todas.

UNA VICTÒRIA IMPORTANT

Des de fa anys venia celebrant-se a l'Índia un important judici, entre el govern que defensava la comercialització lliure de medicaments genèrics i Novartis que defensava la patent exclusiva d'un dels seus medicaments contra la SIDA. Ara aquesta "lluita" ha arribat a la seva fi i estic molt content perquè la victòria s'ha decantat del costat dels més dèbils. Els indis podran seguir disposant d'aquests genèrics molt més barats. La pressió popular ha donat resultat. Ho recull la següent informació de MSF:

Victoria para el acceso a medicamentos esenciales en los tribunales indios

El Tribunal Supremo indio ha rechazado hoy la apelación de Novartis, tras siete años de batalla legal sobre la Ley india de Patentes. El veredicto del Supremo, que ha defendido la integridad de la Ley, es una gran victoria en el acceso a medicamentos esenciales de calidad en los países en desarrollo.

“Es un enorme alivio para los millones de pacientes y médicos que dependen de los medicamentos a precios asequibles producidos en India, y también lo es para proveedores de salud como Médicos Sin Fronteras”, explica el presidente de la organización médico-humanitaria internacional, el doctor Unni Karunakara. “La sentencia del Tribunal Supremo supone que hay menos posibilidades de que sean patentados los fármacos que nos resultan indispensables. Es la señal más fuerte que Novartis y otras compañías farmacéuticas podían recibir para que cesen en sus ataques contra la Ley india de Patentes”.

India comenzó a conceder patentes a medicamentos para cumplir con las normas comerciales internacionales, pero estableció en su Ley de Patentes de 2005 una serie de salvaguardas –incluyendo la cláusula conocida como Sección 3(d)- que impide que las farmacéuticas abusen del sistema de patentes. Esta Sección establece que no son patentables las modificaciones de medicamentos ya existentes, una práctica conocida como “reverdecimiento de patente” cuyo objetivo es extender los monopolios.

Novartis presentó su primera demanda contra la Ley india de Patentes en 2006, reclamando una mayor protección para sus productos; en el primer juicio, ante el Tribunal Superior de Chennai, Novartis denunció que la Ley india no cumplía con las normas establecidas por la Organización Mundial de Comercio (OMC) y que violaba la Constitución india. La farmacéutica perdió este primer caso en 2007, pero presentó una apelación ante el Supremo para forzar una interpretación diferente de la Ley de Patentes y vaciarla de toda sustancia. Este Tribunal ha rechazado hoy todas las alegaciones de Novartis.

“Los ataques de Novartis contra la Sección 3(d), uno de los elementos de protección de la salud pública incluidos en la Ley, han fracasado”, señala Leena Menghaney, responsable en India de la Campaña de Acceso a medicamentos esenciales de MSF. “Las Oficinas indias de Patentes tienen que considerar este veredicto como una señal muy clara de que la Ley de Patentes debe aplicarse de forma estricta, y que deben rechazarse las peticiones frívolas”.

Aunque los repetidos ataques legales de Novartis contra la Sección 3(d) pretendían asegurar la concesión de más patentes en India, incluyendo para medicamentos ya existentes, la compañía farmacéutica ha expresado su preocupación sobre las implicaciones de esta sentencia en la financiación de la innovación médica.

“En la actualidad, la innovación médica se financia mediante el establecimiento de precios elevados respaldados por los monopolios de patentes, a expensas de pacientes y gobiernos de países en desarrollo que no pueden pagar tales precios”, precisa el Dr. Karunakara. “En lugar de abusar del sistema de patentes forzando las normas y consiguiendo protecciones más largas para medicamentos viejos, la industria farmacéutica debe centrarse en la innovación real, y los gobiernos deben desarrollar un marco nuevo que permita que el desarrollo de nuevos medicamentos los haga accesibles para todos. Este proceso tiene que producirse. Invitamos a Novartis a ser parte de la solución, en lugar de ser parte del problema”.

TRACTAT PEL CONTROL D'ARMES

El tractat pel control de la compra i venda i la circulació de les armes ha estat finalment aprovat per l'assemblea general de les Nacions Unides després de gairebé 20 anys de campanyes i pressions des de múltiples ONG.
Aquí al nostre país han estat capdavanteres AI i Fundació per a la Pau -que aquest any està celebrant el seu 30 aniversari-.
No és un tractat genial i caldrà que passi força temps i segueixn les pressions populars perquè vagi resultant efectiu, però és un pas endavant molt significatiu. Per aquell qui no l'hagi vista recomano el visionat de la pel.lícula "El senyora de la guerra" protagonitzada per Nicolas Cage, no és una gran obra d'art però mostra més que bé què és el que ens estem jugant mentre si no ens esforcem per a que s'apliqui aquest nou tractat i deixem que alguns segueixin jugant amb les armes.

2-abril-2013

La ONU hace de los derechos humanos el eje central de un tratado histórico sobre el comercio de armas

Tras largos años de campaña, la gran mayoría de los Estados han aprobado la firma histórica de un Tratado sobre el Comercio de Armas. La delegación de Amnistía Internacional en Naciones Unidas da las gracias a las miles de personas que han apoyado el tratado. © AI

Hoy, los gobiernos representados en las Naciones Unidas (ONU) han aprobado prácticamente por unanimidad un Tratado sobre el Comercio de Armas que prohibirá a los Estados transferir armas convencionales a otros países si saben que van a ser utilizadas para cometer genocidio, crímenes de lesa humanidad o crímenes de guerra o facilitar su comisión.

Después del gesto cínico protagonizado hace unos días por Corea del Norte, Irán y Siria –tres países donde se cometen abusos contra los derechos humanos y que están sometidos a algún tipo de sanción de la ONU– para intentar bloquear el tratado, 155 Estados han votado a favor de su adopción en la Asamblea General de la ONU.

“Es un momento histórico. Tras largos años de campaña, la mayoría de los Estados han acordado adoptar un tratado global capaz de impedir que lleguen armas a países donde se destinarán a cometer atrocidades”, ha afirmado Brian Wood, director de la campaña Control de Armas y Derechos Humanos de Amnistía Internacional, desde la conferencia de la ONU en Nueva York.

“A pesar del intento sumamente cínico de frustrar su adopción por parte de Corea del Norte, Irán y Siria, una mayoría abrumadora de las naciones del mundo han expresado su apoyo rotundo a este tratado centrado en la protección de los derechos humanos, que salvará vidas”.

El tratado obliga, además, a todos los gobiernos a evaluar el riesgo de transferir armas, municiones o componentes a otros países donde puedan ser utilizados para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional humanitario y de los derechos humanos. Los Estados han acordado que, si ese riesgo fundamental es real y no puede mitigarse, la transferencia no se lleve a cabo.

“Si se piensa en el poder político y los amplios intereses económicos que están en juego para los grandes productores y exportadores de armas, este tratado constituye un homenaje tanto a la sociedad civil que defendió la idea de salvar vidas y reducir el sufrimiento humano como a los gobiernos que hicieron caso a ese llamamiento”, ha señalado Widney Brown, directora general de Derecho Internacional y Política de Amnistía internacional.

“En los próximos cuatro años, el comercio anual de armas convencionales, municiones, piezas y componentes superará los 100.000 millones de dólares estadounidenses. Pero hoy, los Estados han antepuesto a los seres humanos y su seguridad”.

El movimiento de derechos humanos de Amnistía Internacional ha tenido un papel decisivo en los esfuerzos realizados por la sociedad civil y varios galardonados con el premio Nobel de la Paz desde principios de la década de 1990 para conseguir unas normas globales sólidas y jurídicamente vinculantes sobre las transferencias internacionales de armas que pongan freno a las transferencias de armas que fomentan las atrocidades y los abusos.

El tratado ha sido aprobado tras más de seis años de deliberaciones de la ONU, en un proceso que comenzó en diciembre de 2006, cuando la Asamblea General de la ONU decidió pedir a todos los Estados miembros su opinión sobre la viabilidad, el alcance y los parámetros de un tratado para regular la transferencia internacional de armas convencionales.

Los Estados respondieron al secretario general en un número sin precedentes, y prácticamente todos en sentido positivo. El derecho humanitario y el derecho de los derechos humanos se situaron en lo más alto de la lista de criterios.

El tratado adoptado afecta a las principales categorías de armas convencionales, incluidas las armas pequeñas y las armas ligeras, que proliferan en países con conflictos de baja intensidad, violencia armada y cantidades ingentes de víctimas civiles.

“Como en todas las negociaciones de esta índole, no se ha conseguido todo lo que se pretendía –por ejemplo, las municiones no están plenamente incluidas en todas las disposiciones del tratado– pero, dado que su reforma es posible y que contiene numerosas normas sólidas, este tratado ofrece una sólida base sobre la que construir un sistema internacional dirigido a controlar el flujo de armas a quienes van a cometer atrocidades con ellas, tanto en tiempo de guerra como en tiempo de paz”, ha explicado Wood.

“Esto demuestra que, cuando surge entre los ciudadanos una idea realmente valiosa que va a contribuir a crear un mundo mejor y más organizado, son capaces de ponerla en práctica y conseguir cambios a escala mundial”.

El tratado estará abierto a la firma y ratificación a partir del 3 de junio de 2013 en la Asamblea General de la ONU y entrará en vigor al poco tiempo de haber sido ratificado por 50 Estados.

Apoyos conseguidos en España

El Tratado sobre el Comercio de Armas ha contado con un gran apoyo de la sociedad española.
El presidente Rajoy y el ministro Margallo lo han apoyado públicamente. La delegación española en la pasada Conferencia Final sobre el Tratado de Armas de Nueva York ha desarrollado un papel proactivo para asegurar un componente sólido de derechos humanos en el texto.

En el Congreso de los Diputados los partidos políticos han adoptado tanto una Resolución en el pasado Debate del Estado de la Nación como una Proposición No de Ley.
Además 15 parlamentos autonómicos han adopado declaraciones institucionales pidiendo al Gobierno que apoyase el Tratado.

En igual sentido, más de 110 ayuntamientos han adoptado mociones.

PASQUA JOVE

Estem en temps pasqual i aquesta és la millor notícia per a tots aquells que ens diem cristians. Ell ha ressuscitat i això ens ha de donar molta força. A voltes costa -i molt!- traduir-ho en actituds i fets, per això és una molt bona notícia que s'esdevinguin situacions com la que ens explica la següent informació del Diari de Girona.

Uns 400 joves participen en la primera Pasqua Jove 2.0, celebrada a Blanes

La trobada, que es va tancar amb la Vetlla Pasqual, es va retransmetre per les xarxes socials

01.04.2013 | 09:30

L´Església de Santa Maria va ser l´escenari de la Vetlla Pasqual. diari de girona

BLANES | DDG Més de 400 joves cristians de les comarques gironines van participar aquest cap de setmana a la primera Pasqua Jove 2.0, que es va celebrar a Blanes, i en què per primera vegada es van incorporar les noves tecnologies per retransmetre en directe aquesta trobada itinerant. Des de la tarda de dissabte, els assistents van poder utilitzar el hashtag de twitter #PJ2013BLANES, i Facebook, Youtube i Instagram també van servir per promocionar aquesta trobada que organitza la delegació de joves del Bisbat de Girona per celebrar la festa de Pasqua.
La benvinguda als assistents va tenir lloc a la plaça de la Biblioteca Comarcal. Després, els participants van pujar a un vaixell que va rodejar la Roca de Sa Palomera, que simbolitzava aquest any el lema de la trobada, "Ell és la Roca".
Després, jocs, gimcanes, concerts i sessions de treball per tractar temes d'actualitat van servir per conèixer-se millor i compartir experiències. La clausura de la jornada, la Vetlla Pasqual, va anar a càrrec del bisbe de Girona, Francesc Pardo. El preàmbul d'aquesta celebració va començar a quarts d'onze de la nit, amb focs d'artifici a Sa Palomera, i una torxa portada en processó fins a la plaça de l'Església que va servir per encendre el Ciri Pasqual. A partir d'aquí va ser quan va començar la Vetlla Pasqual. Acabada aquesta cerimònia a l'església de Santa Maria, a quarts d'una de la matinada, la Pasqua Jove 2013 es va tancar amb una xocolatada.