UN ARTICLE MOLT VALUÓS DE VICENT PARTAL

Aquest dijous 26 d'abril a la contraportada del Punt-Avui, s'hi troba un article de Vicent Partal director  de Vilaweb. El títol no avisa de la contundència de la reflexió que en poques ratlles obre de bat a bat la ferida de la immigració i la manca de papers. Una nena de 12 anys n'és-indirectament- la protagonista.

"Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l'estat i roman en el terrible Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.
Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l'expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d'associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d'aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l'accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s'han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.
No sé si l'expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s'ha instal·lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d'ella i segurs que aquesta gironina s'obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.
Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant."

CARENANT LA CAMINADA DE LES CARENES

La primera vegada ens en vàrem assabentar a misses dites, a través d'uns oncles i la publicació trimestral de l'ajuntament de Tremp. En el segon any ja estava a l'aguait i fins i tot vaig gaudir del petit honor de ser-ne el primer inscrit però després a l'hora de la veritat no vaig poder participar-hi. Evidenment -encara que sigui un tòpic, a la tercera ha anat la vençuda i aquest cap de setmana que acabem de deixar endarrera hem participat a la tercera "Caminada de les carenes" organitzada pels ajuntaments de Tremp i el Pont de Suert amb la col.laboració de la Federació catalana d'activitats de muntanya.
Una caminada, dues opcions i un creixement excepcional. M'explico.
La cursa llarga enllaça el Pont de Suert amb Tremp i compta amb un recorregut de 54,5 quilòmetres i més de 5000 metres de desnivell acumulat. La cursa "mitjana" (no se la pot titllar de petita) va d'Adons al mateix Tremp i abasta 32,5 quilòmetres i gairebé 3000 metres de desnivell.
El creixement excepcional s'entén fàcilment deixant parlar als números: L'edició inicial del 2010 compta -si fa no fa- amb 150 participants, l'edició de l'any passat ja dobla el nombre d'inscrits i aquest any s'ha hagut de tancar l'inscripció tres dies abans en superar-se la xifra de 500 participants.
El repte per qualsevol que s'apunti a la marxa en una de les seves dues versions és important...encara que molt divers. Els capdavanters la fan servir per guanyar punts en la copa catalana, així com per a entrenar-se de cara a reptes encara més significatius com poden ser la trialwalker o la Matagalls-Montserrat.
Entre els altres es va des de l'afany de superar una marca personal fins al gaudi suprem del paisatge, passant per la voluntat d'acabar-la a qualsevol preu o bé servir de suport a un altre corredor/a que va per a marca.
Tot el que vàrem viure -ens hi apuntàrem amb la dona, el seu germà i la seva parella- no hagués estat possible sense la munió de voluntaris i voluntàries que estigueren al peu del canó en els diversos controls-avituallaments i per tant cal agrair-los-ho molt especialment. Fruita, aigua, begudes isotòniques, alguns dolços però sobretot eficàcia i capacitat per animar de cara als trams que encara ens quedaven per davant.
La bellesa del paisatge inimaginable fins i tot per aquells que ja havíem tingut la sort de gaudir-la almenys parcialment i per reblar el clau el temps ens va respectar i la pluja es va resistir a caure fins ben entrada la tarda. Les nuvolades i ventades prèvies ens permeteren veure un cel espectacular però a més ens evitaren les fiblades d'un sol massa insistent.
L'arribada a Tremp apoteòsica perquè la botifarrada que ens hi esperava era de les que no s'obliden.
Com poeu entendre una experiència sensacional que no dubtaré en tornar a viure l'any vinent, canviant això sí la ruta mitjana per la llarga perquè el repte s'ho val i amb il.lusió (i un bon entrenament) tot és a l'abast.

La III caminada de les Carenes

Ja torno a ser aquí. de moment us poso l'enllaç per a poder veure totes les fotos d'aquesta espectacular marxa sobre la qual vull escriure en els propers dies.
/http://www.flickr.com/photos/jordi_pero_enjaume/7100333173/

UNA CRÍTICA LITERÀRIA INTERESSANT

ELS LLIBRES I LES COSES

El doble rapte d'Europa

IGNASI ARAGAY

| Actualitzada el 28/03/2012 00:00

El doble Rapte D'Europa BIEL ALIÒO / EFE

Ara que els nostres governants han decidit pujar al carro sobiranista i ja pensen de debò, ai!, a fer de Catalunya un estat d'Europa, és oportú recordar què ha estat Europa abans de Frau Merkel, tota una senyorassa teutona, galtaplena i ufanosa, sigui dit de passada. Europa sempre ha tingut nom de dona. En grec vol dir "la de cara ampla", que així devia ser la princesa mítica raptada per Zeus, segons em recorda el meu benvolgut progenitor, a qui, amb el vostre permís, i perquè tothom vegi que sóc un bon fill, dedico l'article.

A la seva vellesa, almenys tan ufanosa com la Merkel, el meu estimat pare, Francesc de Borja Aragay i Prades, ha decidit treure del pap la seva torrencial erudició, fruit d'una exigent formació jesuítica, i convertir-la en un assaig breu que podríem situar entre la pedagogia i l'utopisme. L'ha publicat l'editorial Base de l'amic comú Jaume Sobrequés. El títol: Europa, cruïlla de persona i comunitat .

A vegades costa escoltar els pares. Llegir-los és més fàcil. Així m'ha passat amb aquest curiós assaig, la tesi central del qual és que Europa encara està sota els efectes de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències, quan va ser "raptada, estirada o seduïda a banda i banda pels EUA i per la Rússia soviètica", és a dir, quan va sentir amb més força que mai la tensió entre donar prioritat a la llibertat individual o a l'interès comunitari. D'aquella tensió en va sortir l'estat del benestar, ara en crisi i que l'autor reivindica.

Lluís Maria de Puig, historiador i europeista conspicu, rebla el clau al pròleg en recordar que aquest convuls segle XX europeu, malgrat tot, ha anat bé: tenim el doble d'esperança de vida que fa cent anys, el progrés tecnològic i econòmic fenomenals, l'extensió de la democràcia és un fet, com també els canvis socials -situació de la dona, drets humans, etc-. A la dualitat de l'autor, doncs, el prologuista n'afegeix una altra en què progrés i injustícia són realitats paral·leles: "Europa és tan revolucionària com contrarevolucionària, va crear l'esclavisme i l'humanisme, el Renaixement i el Sant Ofici, la Reforma i la Contrareforma, l'absolutisme i el liberalisme, la Il·lustració i el despotisme, el feixisme i el socialisme democràtic, les dictadures i la democràcia, l'imperialisme i els drets humans, la màfia i l'estat de dret".

I ja que estem duals, quina aportació vol fer el futur estat català a Europa: ¿volem atreure el nou individualisme dels multimilionaris russos en un Eurovegas gaudinià o volem socialitzar el model Massachusetts?

Tots els articles de: Ignasi Aragay

@IgnasiARA

UNA REALITAT ESCANDALOSA

Una infermera valenta capaç de dir les coses pel seu nom i enfrontar-se al "nostre president".

VINT ANYS A SANTA ENGRÀCIA

SANTA ENGRÀCIA 2012

Són moltes corbes fins arribar-hi, el camí no està asfaltat ni pensis trobar-hi senyalitzacions de cap tipus. Si la boira decideix enlairar-se els fars antiboira poc hi poden fer...

Amb totes aquests avisos previs i assegurant-me que es tractava d'un indret realment perdut enmig de la solitud muntanyosa, vaig fer el camí per primer cop vers Santa Engràcia.

Han passat vint anys i uns dies i em plau recordar-ho i cridar ben fort que des d'aleshores no he deixat de pujar-hi un mínim de 5 vegades l'any, Perquè si tens un mínim de sensibilitat Santa Engràcia se’t fica al cor.

Santa Engràcia –segons el color del cristall amb el qual me la miro- és un tast de paradís a dos centenars de quilòmetres gairebé exactes del cap i casal d'aquest nostre petit país estimat.

Com et conquesta Santa Engràcia? Més enllà dels llaços sentimentals quan t'estimes una persona que n'és filla i a tota la seva família, ella et mostra el poder de la natura que pot arribar a ser molt hostil però per moments et mostra una bellesa infinita.

Enfilat damunt la roca pots sentir-te com Jesús temptat damunt del temple amb tot un món de bellesa als teus peus.

I com que del paradís a l'infern massa cops només hi ha un pas, marcades en la mateixa roca t'atreuen les petjades del diable gravades potser fa mil.lennis o potser només uns segles.

Si fem una mica d’història veiem com els àrabs també se n'enamoraren i intentaren fer-la seva però la torre de guaita avisà de la seva vinguda i permeté la defensa de la població. Beneïda “torre mora” de la quaql només en queden unes poques pedres.

Romànica és la seva església primigènia, encara que només un gran expert sabria mostrar-ne restes i a la porta de l'actual està escrit 1928.

Ningú pot envoltar aquest temple si no és per accelerar la seva arribada al més enllà, està enganxada a la roca i oberta al no res, al caire de l’abisme.

Santa Engràcia tingué emigrants a Cuba i altres terres americanes i va estar apunt d’esdevenir un més dels anomenats “pobles fantasmes”, que són aquells que han quedat definitivament despoblats durant la segona meïtat de la passada centúria.

La meva familia política va haver d’anar-se’n en iniciar-se la dècada dels 70 del segle passat, com feren la majoria de famílies que encara resistien pendents d’allò que la terra els volia oferir, tot resant perquè l’aigua no faltés i els preus dels cereals –sempre en la corda fluixa- no acabessin d’ensorrar-se. En concret els meus sogres se n’anaren per intentar millorar el futur dels seus fills assegurant-los una educació de nivell. L’escola del poble ja feia més d’una dècada que s’havia tancat i Tremp no oferia garanties i a més implicava restar lluny dels fills si més no de dilluns a divendres.

Quedà només una família que sumava una ramada considerable al treball dels trossos.

Els “emigrants” es resistiren a tancar definitivament les portes i els estius tornaven afamats de natura a la seva terra estimada i orgullosos explicaven als primers turistes que ells eren de “Casa Biuet”, “casa Guilla” o “casa Tarrobella” entre d’altres.

Fou també per aquelles anyades i un xic abans que hi arribaren molts cops treien la llengua, aquells qui feien el soldat a l’acadèmia de Talarn i s’abeuraven a la font o treien el ventre de penes en una improvitzada cantina.

Com hi anaren a parar uns anglesos que procedien de territori africà? Podríem preguntar-los-ho o acceptar com a bona una suposada voluntat divina que els hi va portar absolutament aterrida davant l’opció que finalment allà no hi quedés ningú.

Aquella gent varen arrelar-s’hi ben aviat i tragueren llustre de la recén comprada “Casa Guilla” tot convertint-la en un hotelet de poble que amb el temps ha evolucionat a casa rural amb menjar inclòs que fins i tot apareix a la guia Michelin routard.

Estem a l’any 1983 i podem parlar de canvi de tendència perquè tot seguit uns barcelonins atrevits decidiren instal.lar-s’hi i encara hi són i paral.lelament arribaren l’Anne i en Mike –també de la pèrfida Albió- i provaren sort amb “Casa Mauri” una mena d’apartaments rurals que segueixen essent ocupats setmana rera setmana per una munió de foranis arribats de qualsevol racó de món.

L’ornitologia i els fòssils foren els seus principals hams i a fe que els han funcionat perquè Tremp ha celebrat congressos internacionals d’ornitologia, mentre les “pedres” del Pallars feien furor sobretot al centre I al Nord del nostre vell continent.

Sabent-la salvada de la despoblació i l’oblit potser és arribat el moment de cloure aquest article entre la nostàlgia, la història i el present que prometo tindrà segona part.

UN JESUITA VALENT.

Un article de Juan Masia Clavel que mereix uns minuts de lectura i posterior reflexió.

JESÚS DESENGAÑA Y DESENMASCARA (cf. Jn 5 y 9)

Mi buen amigo, el P. Honda, el cura que lleva años viviendo en el barrio de los sin techo, hace una pregunta socarrona: “¿Qué decir en la homilía cuando toque leer la escena de Jesús a latigazos con los puestos de los cambistas?” (Juan 2, 13-25). Este franciscano, que ha traducido con sabor popular el evangelio en el lenguaje de los cargadores eventuales del puerto, en Osaka, sabe de sobra la respuesta. Si lo leen en una comunidad de base, donde abunda gente en el paro, se animarán a indignarse. Si lo leen en el templo elegante donde ponen una vela a Dios quienes el resto de la semana la ofrecen al dios de la Banca, se quejarán diciendo que el párroco se ha vuelto socialista, que lo denuncien ante el Cardenal.

En una empresa española de afiliación eclesiástica (de cuyo nombre no haré mención, ni para escarnio ni para propaganda) despidieron el mes pasado a algunas personas amigas, que me lo cuentan apesadumbradas. El consabido recorte para salvar la crisis era el motivo; la reforma laboral, anunciada unos días antes, facilitó los medios. El empresario (de comunión diaria, para más inri) les avisó, “para su bien”, de que estaban despedidos in situ obligándoles a firmar los papeles de despido con un abogado coaccionándoles a ello. De los contrario, irían a juicio y cobrarían por 20 días trabajados por año, según la nueva ley y no por los 45, algo que era totalmente falso según pudieron consultar con un abogado después; les recomendaron firmar su acuerdo con un despido por presunto mal comportamiento, porque de esta forma a la empresa “religiosa” no le quitaban las subvenciones adquiridas. Ante esa coacción firmaron, perdieron así sus derechos de reclamación.

Y volviendo a la pregunta del cura majo de Kamagasaki, ¿cómo leer el evangelio en tiempos revueltos? ¿Qué diría y qué haría hoy el indignado Jesús, el Galileo? Pues reaccionaría como cuenta el cuarto evangelista en los episodios del inválido de Puerta Ovejera (Jn 5) y el invidente de Siloé (Jn 9): desengañando y desenmascarando. Dando ánimo a los engañados inmovilizados para que se desengañen y se pongan en pie. Desenmascarando a los que no se alegran de que el paralítico eche a andar y prefieren que siga tumbado en la esquina. Dando ánimo a las víctimas del engaño del mundo para que se cure su ceguera y desenmascarando a los engañadores que prefieren que el pueblo siga engañado y no despierte.

Al paralítico, que llevaba años esperando que alguien le diera la mano para entrar en la piscina, Jesús no le dio la mano, sino le dijo: “Levántate, porque tú puedes andar, aunque te hayan hecho creer que no puedes, carga con tu camilla a cuestas y que no se les ocurra prohibirte la entrada en el templo”. Al ciego de Siloé no lo cura milagrosamente, sino le dice: “Ve a lavarte a piscina. Los que te vieron con legañas te hicieron creer que estás ciego y enfermo; y encima le echaron la culpa a tus padres. Pero ni la enfermedad es castigo por el pecado, ni tú estás enfermo. Lo que necesitas es lavarte y no ir con la cabeza agachada. Anda y que no se les ocurra prohibirte la entrada en la sinagoga”.

A los engañadores, que no se alegran de que el inválido ande y el ciego vea, porque les trae cuenta que el pueblo siga engañado y sin protestar, Jesús los desenmascara. Explica muy bien Juan Mateos la importancia del versículo 39 como clímax de esta escena del capítulo nueve del evangelio según Juan: “Yo he venido a abrir un proceso contra el orden este; así, los que no ven, verán, y los que ven, quedarán ciegos”. Quienes presumían de ser luz y condenaron al paralítico y al ciego, son juzgados por la luz que desenmascara su oscuridad.

Pero, claro, las autoridades religiosas de aquel tiempo, casadas en la economía del templo con los poderes dirigentes de su sociedad, acusaron a Jesús de imprudente, revolucionario y blasfemo. La historia se repite cuando hoy contrastan en nuestra sociedad dos voces y actuaciones opuestas de “dos iglesias” incompatibles, a pesar de profesar como se supone la misma fe de Jesús.

La historia se repite. Hoy, en Madrid, contrastan dos voces y actuaciones opuestas de “dos iglesias”. La Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) y la Juventud Obrera Cristiana (JOC) emitían el 1 de marzo un comunicado enviado a las parroquias, con una nota del delegado de Pastoral del Trabajo del Arzobispado de Madrid, Juan Fernández de la Cueva, apoyando los derechos laborales. Al día siguiente, el cardenal Rouco daba orden orden a sus vicarios para desautorizar ambas declaraciones.

UN TRIOMF IMPORTANT O UNA MANIPULACIÓ DE LLARGA DURADA?

Ahir a la nit, el FCB va guanyar a Llevant, per 1-2 després de l'ensurt de tenir el marcador en contra, un cop l'àrbitre va xiular un dubtós penal en la primera aproximació de l'equip local a la porteria de Valdés, després d'haver xutat 7 vegades entre els tres pals i tenir acular a l'equip local durant més de 20 minuts.
Messi, va engrandir la seva llegenda ("Never ending history") marcant dos gols més, sumant-ne 41 en 33 partits de lliga, apurant el seu duel amb Cristiano (empat) i igualant un nou rècord blaugrana, el de marcar gols en 10 partits de lliga seguits que va aconseguir per primer cop el Ronaldo original en la temporada de somni 1996/97.
Guardiola també va seguir mostrant la vàlua de l'esforç, de la màxima concentració i del profit que hom pot treure del fet de llevar-se ben d'hora però ben d'hora i amb les piles carregades per tirar endavant qualsevol repte.
Tanmateix, el divendres Joan Eloi Vila va fer-me dubtar quan en el seu divertit consultori radiofònic en el programa de la confusió va dir que ell no perdria ni un minut per a respondre preguntes sobre persones que cobraven més de 10 milions d'euros per temporada i ahir dissabte en la contraportada de "El Periòdic de Catalunya" un paparazzi català explicava que els gairebé únics star-system del nostre petit país, són alguns jugadors blaugranes que en saber-se seguits per algun fotògraf es creuen amb dret de saltar-se les normes de trànsit practicant escenes de Missió impossible en la vida real.
A més jo reivindico, de totes  totes, les retallades severes i el control estricte dels sous dels directius de qualsevol banc, caixa o multinacional i m'excito quan sento xifres que em maregen però que són inferiors a les que cobren els grans craks de la pilota.
També veig que tota la parafernàlia que envolta al Barça i qualsevol dels grans clubs d'arreu del món, la deuen envejar totes les grans religions i deu ésser ben estudiada per als líder de les grans sectes o aspirant a ser-ho.
Parlo del pijama del Barça, la roba interior blaugrana o la gran novetat d'aquests dies la torradora blaugrana amb la forma de l'escut o la paella per a fer truites també amb forma del "nostre escut".
On vull anar a parar? Segurament no ho tinc clar ni jo mateix. Joaquim Maria Puyal és un dels grans mestres de la comunicació i fa gairebé 35 anys que retransmet els partits del Barça.
El clubs de la primera divisió tenen un deute acumulat amb l'hisenda pública de fins a 800 milions d'euros.
Aquells que arriben a presidents del Barça sembla que ho fan gràcies ls seus negocis o bé per impulsar-los o el càrrec els serveix de trampolí per a carreres polítiques. Encara més: he vist persones molt centrades, capaces i profundament espirituals -capellans per a anar-ho concretant- que embogeixen amb el club del seu cor... i alguns d'ells ni tan sols han nascut en terres catalanes!!!
A aquells que ho vulguem amagar o no ens agrada molt el futbol, la passió que sovint hi posem ens hauria de servir de mesura per a posar-ne encara més en assumptes com ara la família, les injustícies flagrants de la desigualtat social, o l'esforç per a sortir de la profunda crisi en que l'insaciable sistema capitalista ens ha ficat.
Bon diumenge.