26/2/14

¿COLAPSO ALIMENTARIO?

D'aquest problema ens en parla un nou article publicat per Gustavo Duch en el diari mexicà La jornada.
És possible que el seu pronòstic sigui una mica exagerat i forçat per un cert optimisme vital enmig de tantes crisis. Tanmateix els fets són els fets i solen ser tossuts malgrat tantes cortines de fum com ens intenten posar en el camí de la nostra maduració crítica.
El que és evident -en qualsevol cas- és la brutalitat d'aquest capitalisme que desplaça persones, acapara terres i desmunta formes de vida.
Segur que un altre món és possible i que entre moltes voluntats sensibles el pdoem fer possible.

Colapso alimentario a la vista

La Jornada de México. 21 de febrero de 2014. Gustavo Duch
Pescanova, una de las mayores multinacionales de la pesca industrial, ha sido el primer caso que me llevó a plantear, con pocos fundamentos y sólo vagas intuiciones, la tesis –hay quien dice que estrambótica– que advierte que muchas de las grandes corporaciones de la agricultura y la alimentación global e industrializada irán cayendo una tras otra. Los forenses, buscando los porqués, dictaminan como causa de la muerte un colapso financiero, aunque las cifras de venta de la empresa apenas hayan sufrido rasguños.
Hoy podemos añadir un segundo cadáver sobre la mesa de disección.
Se trata ni más ni menos que de la mayor empresa del mundo en cuanto a exportación de rosas cortadas, una de las divisiones de Karaturi Global Ltd, corporación que, con sede en la India, se ha convertido en el ícono del desembarco de agronegocios en el continente africano.
En concreto, Karaturi instaló granjas de más de 200 hectáreas para el cultivo de flores en Kenia, y en Etiopía se hizo con una concesión de 100 mil hectáreas para diferentes cultivos alimentarios, en ambos casos para sacar ventaja de generosos tratos fiscales y, desde luego, buscando mano de obra a la cual malpagar.
Los negocios de Karaturi, que ese es el nombre de su propietario, han estado presentes en los medios de comunicación durante los cinco últimos años gracias a los trabajos de investigación y denuncia de organizaciones como GRAIN, Forum Syd Kenia o South Indian Coordination Committee of Farmer Movements, que nos han explicado cómo sus operaciones son algunos de los más infames casos de acaparamiento de tierras.
Muchos artículos y reportajes han venido señalando que Karaturi vende rosas manchadas de sangre y otros han explicado cómo, para disponer de tierras donde cultivar, Karaturi, con la connivencia del gobierno de Etiopía, no tuvo reparos en desplazar violentamente a miles de personas anywaa de sus pueblos, de sus tierras de cultivo, de los lugares donde descansan sus ancestros, llevándolos a un exilio que se traduce en hambre.
Es un hambre causada por la sed capitalista.
En parte porque sus libros contables son enciclopedias del desfalco y la evasión fiscal, en parte porque estar en el foco de estas organizaciones que defienden la soberanía alimentaria ha obligado a reaccionar a los gobiernos donde se ubica, pero sobre todo (como es el caso de Pescanova), por una expansión a lomos de fuertes endeudamientos que –aunque sólo una de sus instalaciones tiene la capacidad de producir un millón de flores diarias– le es imposible satisfacer, Karaturi también se hunde, y desde este mes de febrero su unidad de producción de flores en Kenia ya está bajo administración judicial.
El sufrimiento que para los habitantes locales han representado los últimos estertores de la división de Karaturi en Kenia no hace más que evidenciar que los supuestos beneficios de las inversiones extranjeras, como se repite en el catecismo neoliberal, son una dramática mentira. La granja de flores en Naivasha contabiliza muchos días de jornadas de huelga de sus trabajadores para denunciar despidos masivos, la caída de sus salarios o, últimamente, por ni siquiera cobrar los salarios acordados en el último año. Negocios de estas dimensiones, que incluyen un hospital y una escuela y que deben dar servicio a las familias de los más de 4 mil trabajadores, han estado cerrados por no pagar la electricidad o los salarios a su personal. Las cortes locales tuvieron que intervenir al conocer cómo las condiciones de vida de las y los jornaleros se han ido deteriorando progresivamente, llegando incluso al extremo, el pasado mes de diciembre, del suicidio de uno de ellos viendo el sufrimiento de su familia, siete días sin nada qué comer.
Si pensáramos acerca de dónde nos conduce el capitalismo, creo que cada vez es más claro: a un mundo nuevo y por reinventar, pues sus fieles seguidores –con sus negocios a cuestas–, adorando al Perpetuo Crecimiento, caminan hacia su autodestrucción.
Gustavo Duch Guillot. Coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.

25/2/14

TESTIMONI COLPIDOR


 
L'Ana Montserrat és una missionera que porta l'Església en el cor i precisament per això viu com a pobra entre els pobres.No perd gaire temps en crítiques a les altes esferes de l'Església per bé que evidenment hi està en desacord. La seva lluita per la dignitat humana i el seu compartir amb els més febles posen la pell de gallina.
A l'enllaç que Mans Unides ha establert -ja que l'Ana va participar en la seva campanya de difusió 2014- podeu llegir l'article complet de La contra de La Vanguardia i altres entrevistes que se li han fet al seu pas per Catalunya.

"Una bala va travessar la mare de'n Kanongingi quan el duia al coll. Per salvar el seu fill es va arrosegar fins l'impovisat hospital i va morir a la porta. Aquest nen ajudarà a construir el futur d'Angola".
La Contra de La Vanguardia entrevista avui l'Ana Montserrat, una missionera que ha donat suport a la presentació de la Campanya de Mans Unides 2014: "Un món nou, projecte comú". No et perdis el testimoni de la seva experiència a Angola, Brasil i Haití http://bit.ly/1hlJl28.

A la mateixa pàgina pots escoltar altres entrevistes a l'Ana Montserrat, com la que li ha fet Júlia Otero a Onda Cero. T'emocionarà el seu compromís i humanitat. Comparteix!

24/2/14

ELS FETS DE 1714

El que vindrà a continuació és una entrevista amb l'historiador i catedràtic d'història moderna, Joaquim Albareda.
Ell és una de les persones que més sap sobre la guerra de Successió i els fets de l'onze de setembre.
Ja són vàries les persones que m'han preguntat sobre aquests fets, demanant-me que els hi sintetitzés o aclarís. Aquest senyor és prou didàctic i a més té opinió pròpia i autoritzada sobre el Born Centre Cultural que ara amb la celebració del Tricentenari, està tan de moda.

Albareda: «Alguns plantejaments simplistes fan mal al projecte del Born»

El catedràtic d'Història Moderna alerta del perill que interessos polítics conjunturals “incideixen excessivament en la interpretació de la història del país”

Ha editat, juntament amb Joan Esculies, el llibre 'La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial”

 | Actualitzat el 23/02/2014 a les 23:59h
L'historiador Joaquim Albareda. Foto: Jordi Palmer / Nació Digital.

El catedràtic d'Història Moderna Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) és l'autor, conjuntament amb l'historiador i periodista Joan Esculies, del llibre 'La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial' (Pòrtic, 2013), una revisió augmentada i actualitzada del llibre '1714. La guerra de Successió', publicada pels mateixos autors l'any 2008 amb la voluntat de fer “entenedor aquest conflicte tan enrevessat a escala internacional i també a escala hispànica i catalana”.

Autoritat solvent en història moderna, Albareda passa revista en el llibre a totes les claus del conflicte amb un format pregunta-resposta, que en aquesta nova edició inclou breus biografies dels protagonistes, rutes pels escenaris de la guerra i una valoració dels actes del Tricentenari, on alerta del perill que donat “el context reivindicatiu nacional”, pugui tenir “un to esbiaixat per la seva lectura en clau presentista"

-Acaba el llibre alertant que les celebracions del Tricentenari puguin ser massa propagandístiques. Existeix aquest perill?

-Les commemoracions sempre són delicades des del punt de vista de l'historiador, perquè un espera que les institucions l'aprofitin per fer conèixer als ciutadans la història del país, i això és positiu. El problema ve quan es barregen interessos polítics conjunturals i incideixen excessivament en la interpretació d'aquell esdeveniment, i aquí sí que un historiador sempre pot ser crític davant la lectura que es pugui fer. Des del meu punt de vista penso que no és útil una història massa simplista de bons i de dolents.

-L'excés d'èpica pot portar a la falsificació o exageració?

-Sí, un excés d'èpica com es pot veure al Born no respon al criteri d'anàlisi objectiva de la guerra. No cal afegir èpica a la resistència de Barcelona. Ni insistir en la idea que Catalunya tenia exèrcit, cosa molt discutible. D'altra banda, anomenar castellans als soldats borbònics és un disbarat, perquè essencialment eren francesos, mercenaris d'arreu del món i alguns castellans, però també hi havia castellans dins la Barcelona assetjada, com a part dels exèrcits austriacistes. No ens serveix aquesta simplificació.

-Vol dir que el Born CC és massa simple?

-No. El Born Centre Cultural és un centre cultural impressionant. I jo vaig formar part del grup d'historiadors que vam batallar per a que es realitzés, contra els que deien que seria un 'santuari nacional'. Per això em sento autoritzat per dir que hem de ser molt curosos i per això crec que determinades lectures de l'exposició temporal, junt amb l'audiovisual, tot i que tècnicament està molt ben resolt, no beneficien al projecte global del Born. Caldria esmenar alguns plantejaments simplistes, que només busquen tocar els sentiments i no pas explicar la història en la seva complexitat, en benefici del projecte, que és d'un gran interès per la ciutat i per Catalunya. En canvi, el plantejament global on s'expliquen les restes arqueològiques està molt bé i amb un discurs molt correcte, potser massa sintètic.

-Centrant-nos en la Guerra de Successió, perquè a Catalunya interessa tant i a Espanya molt menys?

-Interessa perquè 1714, com 1707 per a València i Aragó, va significar una ruptura política de la monarquia composta dels àustries per donar pas al Regne d'Espanya i una monarquia molt més uniformitzada en què es va implantar una estructura política que no tenia res a veure amb la política del pacte i el constitucionalisme, que tenia al centre de la seva activitat el sistema de corts. Per això parlem de Catalunya com a nació que en aquell moment va veure estroncat un camí polític, que en tres segles ha tingut moments de redreçament: Mancomunitat, Generalitat republicana, Estatuts del 1979 i el 2006, però que després de la sentència del TC sembla que retrocedim a marxes forçades, ho veiem en temes tan importants com la llengua. Per això ens replantegem aquesta camí que en un moment determinat es va torçar. Al debat Mas-González a La Sexta hi ha un moment que Felipe González intenta explicar perquè Escòcia és diferent a Catalunya i diu que els escocesos van fer un pacte d'unió el 1707, però no acaba d'explicar la història, i la part que no va explicar és que a la Corona d'Aragó i a Catalunya en particular, la unió es va fer per “justo derecho de conquista”, i això ajuda a entendre moltes coses, perquè se'ns aplica un tracte de nació conquerida sense dret a discutir certes coses amb el pretext de la Constitució.

-I perquè interessa tan poc a Espanya?

-Perquè des del punt de vista de l'estat-nació espanyol és mal començament. Interessa tan poc que no es van commemorar els 300 anys de la instauració dels borbons, per ser un mal record per a una tercera part del territori hispànic. Només un parell de cops l'Aznar, de manera molt gràfica, va aparèixer sota un retrat de Felip V, per provocar. Però el rei no es va voler involucrar en cap commemoració, ben assessorat d'altra banda.

-S'ha considerat mai la guerra de Successió com una guerra de secessió?

-No, no és una guerra de secessió a diferència de la guerra del Segadors, això ja ho va dir Pierre Vilar. Els austriacistes tenien al cap la idea de mantenir l'estructura de l'Espanya dels àustries i una monarquia composta on cada bloc territorial, Corona de Castella i Corona d'Aragó mantingués la seva estructura. En el cas català, l'estructura de l'Estat català. No és una guerra d'independència però a mesura que es desenvolupa la guerra hi ha una polarització. Castella dóna suport majoritari a Felip V i la Corona d'Aragó dóna suport a Carles III. Hi ha una certa tensió amb Castella però a les proclames finals dels resistents sempre es recorda que es lluita per la llibertat de tot Espanya, es té al cap un model amb un rei que no empipa i una estructura basada en els constitucions pròpies. Tot i això, la tensió de la guerra porta a un cert sentiment anticastellà i a la inversa. Però les proclames finals, gairebé republicanes, recorden que els pobres castellans estan dominats per l'absolutisme i que cal alliberar-los.

-Però tampoc és una guerra purament successòria?

-Aquí és on fan trampa historiadors espanyolistes. L'aposta dinàstica és un factor quasi aleatori, perquè el que es debat és el model polític i econòmic. La cultura política de la corona d'Aragó i sobretot de Catalunya estava més desenvolupada en termes constitucionals enfront d'una cultura política no ja castellana, sinó en bona mesura francesa. Fan trampa quan diuen que era una guerra dinàstica perquè es queden en la superfície del conflicte. La qüestió dinàstica és el detonant, però els catalans tenen molt clar que els interessa aliar-se amb anglesos i holandesos més que amb Àustria. S'alien amb Àustria perquè hi posa el candidat, però el model i el referent polític és el parlamentarisme. En canvi a França hi veuen el contramodel per la tendència a l'absolutisme i el mercantilisme.

-A més, al final de la guerra totes les parts saben el pa que s'hi dóna.

-I molt abans! Un cop feta l'aposta del 1705 no hi ha marxa enrere. Trencar l'obediència al rei és crim de lesa majestat i comporta pena de mort. El problema dels catalans amb Felip V és que en tot el seu llarg regnat no va perdonar-los mai que se sublevessin, perquè ell va venir aquí, va jurar les constitucions a les corts i després ell les va incomplir i per això es van rebel·lar els catalans, però ell no va pair mai aquesta traïció. Part de la historiografia espanyola s'agafa a aquest esquema: era una guerra dinàstica, els catalans van trair al rei i el rei va aplicar el càstig adequat. És una lectura. En la cultura política catalana era més important el respecte a les lleis del país, a les constitucions, que no l'obediència al rei, i com que entre 1702 i 1705 el rei no va complir les constitucions, es van agafar al dret de resistència, que era una teoria prou arrelada a Europa i avalada per teòlegs.

-El desenllaç de la guerra podria haver estat diferent?

-Sí. Durant la guerra hi ha diversos moments que l'atzar va ser clarament favorable a Felip V. Un primer moment el 1709 quan Lluís XIV està a punt d'abandonar el seu nét; un segon quan inesperadament mor l'emperador i marxa l'arxiduc Carles d'Àustria; un tercer quan els anglesos pacten secretament amb els francesos la sortida de la guerra a canvi d'un seguit de beneficis indiscutibles donant lloc als tractats d'Utrecht de 1713 on es dóna per bona la corona en mans de Felip V i es tanca el cas dels catalans amb aquell article tan cínic que diu es donarà als catalans els mateixos drets que tenen els castellans, és a dir cap. I un últim quan mor la reina Anna d'Anglaterra, pugen els wights al poder i decideixen interessar-se per la sort dels catalans. El 18 de setembre del 1714, des de Londres escriuen a Paris per dir que sense alterar els tractats d'Utrecht enviaran vaixells per fer un cinturó per protegir Barcelona i seguir negociant. A Londres no ho sabien, però ja feia set dies que Barcelona havia caigut i la política de fets consumats va fer inviable aquest gir. En diversos moments la contingència va ser clarament favorable a Felip V. No és per fer història contrafactual, però la contingència també juga el seu paper en la història.

-Si féssim aquest exercici contrafactual, com estaríem a dia d'avui?

-No ho podem dir, però em quedo amb la realitat indiscutible de les Corts de 1705-1706 amb Carles d'Àustria, unes Corts que desenvolupen més que mai el constitucionalisme català i limiten més que mai el poder del rei fins el punt que Felip V va dir que aquelles corts havien deixat els catalans "más repúblicos que el Parlamento abus¡vo de los ingleses". Aquest edifici polític es va estroncar mitjançant la violència, no per ineficàcia. Ara, alguns articulistes als diaris anuncien que Felip V va portar la modernitat i va acabar amb el feudalisme. És un disbarat enorme. Una de les coses que fa Felip V al Decret de Nova Planta és deixar clar que “con el régimen señorial no se innova”, és a dir, que no es toca. El que fa Felip V és enfortir el poder del rei i de les oligarquies i liquidar les institucions del país.
naciodigital.cat

22/2/14

XAVIER BOSCH, TERCERA NOVEL.LA

 

Un metge que demana una prostituta de luxe -600 euros el servei- a canvi de receptar el medicament d'una determinada marca. Un "visitador" farmaceútic que està disposat a concedir-li-ho per a fer aquest negoci.
La corrupció està a tot arreu diu Xavi Bosch, l'autor del llibre Eufòria, on s'explica aquesta anècdota.
El problema és que ho diu un home, un escriptor que ha exercit molts anys com a periodista en tots els mitjans des de la ràdio fins a la televisió passant per col.laboracions en molts diaris.( La paròdia que en feien al Polònia, recordant-lo com a presentador de l'Àgora sempre m'havia semblat excel.lent). A més manifesta que el periodisme també està molt corromput i massa vegades fa d'altaveu dels qui remenen les cireres financerament parlant.
Si doncs el fins fa poc anomenat Quart poder, també està absolutament infiltrat per les forces del poder, on ens abeurarem per a obtenir una informació poc contaminada.
De fílies i fòbies tots entenem que sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà, però quan l'articulista de més renom també sospites que està "tocat", per a qui el subtitueixes?
Vull pensar que encara som a temps de regenerar-nos i fer-ho amb el teixit social i econòmic que ens envolta. Tanmateix sovint costa ja que si el futur és digital com també comenta en Bosch a l'entrevista que li fan en el suplement Ara llegim del diari Ara, caldrà saber triar i espigolar molt bé les pàgines consultades per tal que no ens enganyin encara més del que sembla que ho han fet els mitjans tradicionals.

16/2/14

COMPETÈNCIES BÀSIQUES



Mestres i professorat fa tres anys que ara més i després menys, estem mobilitzats.
Intentem fer sentir la nostra veu contra les retallades pressupostàries, però sobretot contra les grans lleis educatives és a dir la LEC i la LOMQE. S'ha dit manta vegades però cal repetir-ho i no perdre-ho mai de vista, un país "normal" no pot estar pendent de canviar les línies mestres de la seva educació a gust dels seus polítics cada pocs anys. Més encara quan aquestes darreres lleis són retrògades i pensades en l'òptica de la competitivitat mercantil. Sembla que només importi ajustar-se a un resultats -quedar bé a la foto dels informes PISA- i classificar els centres educatius entre bons i dolents, sense tenir per a res en compte el punt de partença i el contexte social i cultural.
Si d'alguna cosa no n'estic cofoi és de la poca constància en aquestes protestes perquè hi ha altres col.lectius com ara els treballadors i treballadores de la corporació de mitjans audiovisuals o bé els bombers que ens estan passant la mà per la cara. Amb l'excusa de que el nostre és un material sensible -les noies i els nois- sovint acabem fent més del que ens toca i cobrim així els molts forats que deixa l'administració.
El problema és que fent-ho crec que "tapem" la realitat als nostres joves i per tant no acabem d'educar-los -si més no en l'esperit crític- ans el contrari.
Per tot això m'ha fet molta il.lusió la decisió d'un bon nombre d'alumnes de quart d'ESO de la població d'El Prat de Llobregat i d'altres de properes que estan disposats a negar-se a fer les proves de competències bàsiques els propers 19 i 20 de febrer amb la connivència de les seves famílies i el professorat que els dóna classes.
A continuació reprodueixo els manifestos que han preparat tant els nois i noies com el professorat que els dóna suport.

Desobeïm les competències bàsiques!
Les proves de les Competències Bàsiques es duran a terme els propers dies dimecres 19 i dijous 20 de febrer arreu de Catalunya.
Una bona part de l’alumnat ha proposat no fer-les com a mitjà de protesta, ja que no trobem bé que en l’actual marc de les retallades en educació, (s’han augmentat les ràtios i no hi ha mestres que cobreixin les substitucions, entre d’altres), es destinin tants diners a fer unes proves que el que fan és posar en dubte el criteri d’avaluació del professorat que ens avalua dia a dia.
I si el que es vol és tenir una estadística de les qualificacions dels alumnes, es pot extreure la informació de les notes trimestrals.
No hi ha cap necessitat de fer una mobilització de mestres que afectarà el funcionament dels centres durant els dies de les proves, ja que un bon nombre de professors/ores ha de marxar durant tot el dia per fer les proves en altres centres. Això fa que no puguin fer les classes d’aquell dia i afecta molts altres alumnes d’altres cursos, que no poden fer classe.
Ens agradaria que la resta de l’alumnat de 4t ens donés suport i s’unís a la nostra iniciativa de protesta contra les retallades en educació, que estem patint i que afecten el nostre nivell acadèmic.
Gràcies

SUPORT A LA INSUBMISSIÓ DE L'ALUMNAT
A LES PROVES DE COMPETÈNCIES DE 4t DE L'ESO
Els i les docents sotasignants volem expressar el nostre suport a la iniciativa de
part de l'alumnat de secundària de no realitzar les proves de competències fixades per
als propers 19 i 20 de febrer, com a mesura de protesta contra les retallades que està
patint l'ensenyament públic i de les quals ells i elles són les principals víctimes.
Així mateix, també expressem tot el nostre recolzament a les famílies que estan
autoritzant els i les seves filles a no fer aquestes proves.
Estem d'acord amb les raons que argumenten les i els estudiants en el comunicat
que estan difonent. Les proves de competències suposen una inversió econòmica
innecessària perquè des dels centres ja es duu a terme una avaluació continuada de
l'alumnat, posen en dubte els criteris d'avaluació dels docents i afecten a l'alumnat que
pateix l'absència del professorat que s'ha de desplaçar a un altre institut.
Però a més, les proves de competències s'estan utilitzant per classificar tant a
l’alumnat com als centres educatius entre bons i dolents. La LEC estableix que certes
dotacions econòmiques estiguin supeditades al bon resultat de certes proves en lloc de
dotar de més recursos els centres amb més necessitats. I, lluny de considerar les
mancances de recursos humans i materials que ells mateixos han generat i agreujat amb
les retallades, incrementen les pressions sobre els centres per mitjà de les anomenades
auditories pedagògiques, en les quals una persona exterior al centre jutja la feina del
professorat que hi treballa cada vegada amb pitjors condicions.
Aquestes proves de competències deixen ben preparat el terreny a la segregació
que suposen les “revàlides” de la LOMCE, llei que tant ha criticat la consellera però que
tantes semblances té amb la LEC.
El Prat de Llobregat, 14 de febrer de 2014
Docents del Prat

15/2/14

PENSANT



Seré a temps abans de que s'esgotin els meus dies de veure un món menys injust?
Proper ja al mig segle de vida, aquesta pregunta comença a resultar-me feixuga, perquè nou de cada deu vegades que em passa pel cap, la meva resposta és negativa.
La desena compta poc perquè bé marcada per les meves creences religioses que m'esperonen a pensar en positiu i a intentar seguir treballant per conscienciar a la gent que el món en el qual ens movem no és sostenible ni ètic. A més ni que la comptéspodríem dir que és l'excepció que confirma la regla.
És trist - i a vegades aclaparador- sentir dades que parlen de milers de milions acumulats per una sola persona mentre saps que moltes d'altres no tenen res.
Sembla increïble que encara no ens n'hàgim adonat que seguir construint carreteres i venent cotxes no ens porta enlloc o millor dit ens condueix a respirar aire contaminat i a augmentar el nombre d'al.lèrgies i malalties respiratòries de tota mena.
Sóc coherent amb aquestes idees que per escrit he repetit mil vegades?
Clarament no, perquè me n'adono que malgrat alguns esforços em trobo dins del sistema per exemple quan em deixo portar per l'afecció al futbol tot i sabent que és un negoci i dels grossos, més enllà de servir d'entreteniment letàrgic per a àmplies majories. També caix en certes formes de consum que tenen ben poc de lògica com comprar la fruita envasada.
Dit això penso que la negativitat no serveix per a res i que encara que la resposta a la pregunta que encapçala l'article segueixi essent negativa, haig de seguir treballant per obrir-me els ulls i obrir-ne d'altres i cercar una coherència que amb tots els ets i uts segur que no acabarà d'arribar mai.

13/2/14

PASSEN MOLTES COSES

La veritat és que quan un intenta aprofundir una mica en la quotidianitat, ràpidament se n'adóna que passen moltes coses.
Des del govern espanyol -i amb menys força, però també des del govern català- ens volen fer creure que això de la crisi és quelcom del passat, tanmateix la realitat és ben diferent.
La lluita a la fàbrica de Panrico de Santa Perpètua de la Mogoda està arribant als 4 mesos.Vaga indefinida ferma, caixa de resistència, xerrades per bona part de la geografia catalana i cerca de solidaritat més enllà de les nostres fronteres.
TV3, la nostra es troba immersa en un conflicte que implica un seguit d'aturades que estan fent trontollar el canal autonòmic i de fet tota la corporació catalana de mitjans audiovisuals que ha estat un tret identitari indiscutible gairebé des de la transició.
Els desnonaments continuen i la PAH enforteix i quan cal endureix la seva actuació.
Ja fa més de 8 mesos que el síndic de greuges va donar a conèixer un informe en que s'afirmava que a Catalunya hi havia malnutrició infantil. Tot i que el conseller de Sanitat, Boi Ruíz continua amb la seva neegativa, s'ha confirmat aquest fet i els directors de diferents escoles i instituts han explicat que tenen alumnes que van a classe sense res a la panxa.



anctreballadors | dilluns, 10 de febrer de 2014 | 23:13h
Dos anys després de l'aplicació de la reforma laboral del Govern del Partit Popular (10-2-2012), CCOO i UGT convoquen una nova mobilització conjunta sota el lema "2 anys de reforma laboral: més atur, més precarietat".
 
La protesta contra la reforma laboral anirà acompanyada de la denúncia de la situació insostenible al FOGASA, que repercuteix en molts treballadors i treballadores, que acumulen retards en el cobrament de prestacions de gairebé dos anys.
 
Tindrà lloc el dijous 13 de febrer del 2014. Al matí hi haurà concentracions a Tarragona, Lleida i Girona davant les seus del FOGASA, a les 12.00 h.

A la tarda, a Barcelona, es farà una concentració conjunta a les 16.30 h davant de la Delegació del Govern (c/Mallorca, 278, amb c/Roger de Llúria). Més tard, a les 18.00 h, començarà una manifestació des de la plaça d'Urquinaona per Via Laietana fins a la plaça de Sant Jaume.

7/2/14

UN ARTICLE DE J.B. CULLA



El que reproduiré a continuació és un article de l'historiador J.B. Culla, publicat al diari El País justament avui fa una setmana i que explica amb paraules prou clares i tirant de llenguatge militar el desembarcament del PP en terres catalanes, en el context de la seva estratègia cruament anticatalanista que esperen els doni fruit a la resta de les espanyes i forces per resistir la que ja comença a ser evident, desintegració interna (s'ha format un partit a la seva dreta amb membres que han desertat de les seves files).
Una vegada més cal fer una crida a la calma, a l'anàlisi fred de cada nova circumstància i a la resistència pacífica vers un objectiu motivador que cap amenaça -per forta que sigui- no allunyarà.

Primera semana triunfal
Hasta ahora el plan de Rajoy para Cataluña consiste en cerrar emisiones de radio, tergiversar y negar los datos fiscales
Joan B. Culla i Clarà
El País - 31 ENE 2014 - 00:04 CET18 Anunciado el lunes 20 durante la anodina entrevista que concedió a Antena 3, el plan de Mariano Rajoy para desbaratar la consulta soberanista, la Operación Overlord del PP para liberar Cataluña de las garras del separatismo, tenía su D-Day el viernes 24 y su Omaha Beach en el Palacio de Congresos y los jardines adyacentes, junto al hotel Juan Carlos I, en lo alto de la Diagonal barcelonesa. Toda gran operación política, empero, requiere medidas preparatorias. En este caso, para ir convenciendo a los catalanes de lo estupendo que es el statu quo, de cómo mienten los independentistas cuando imputan al poder central intenciones hostiles contra su identidad colectiva, el martes 21 el Gobierno de Rajoy forzaba el fin de las emisiones de Catalunya Ràdio en la Comunidad Valenciana. Un ataque a la libertad de expresión con pretextos técnicos, digno de la Bielorrusia del dictador Lukashenko o de la China de Xi Jinping; un ataque que, además, deja aquel territorio sin ningún medio de comunicación de alcance general en la lengua autóctona. Tras este gesto decididamente amable y conciliador, el viernes comenzaba el gran desembarco, la convención del Partido Popular bajo el lema Juntos sumamos. La anfitriona, Alicia Sánchez-Camacho, lo abrió con una indecorosa analogía entre el sufrimiento del PP vasco bajo el acoso etarra y el de los populares catalanes, víctimas —dijo— de una campaña “de exclusión y rechazo social”. Así, pues, ¿debería ser obligatorio aplaudirles? Las críticas razonadas a la línea política de Rajoy y los suyos —este artículo, sin ir más lejos—, ¿pueden equipararse siquiera retóricamente con las bombas-lapa y los tiros en la nuca? ¿No es esa insinuación un vergonzoso chantaje moral que pretende coartar el debate democrático?
Con todo, y aun cuando las alusiones de la señora De Cospedal a los “mordiscos” y los “machetazos” de quienes quieren romper España fueron también valiosas aportaciones a la concordia y al diálogo, el plato fuerte de la jornada lo sirvió el ministro de Hacienda. Uno de los objetivos proclamados de la convención era “desmontar la falacia del expolio fiscal”, y en tal sentido se había filtrado que los técnicos de Hacienda estaban

6/2/14

SOLIDARITAT QUE NO MIGRA

Aquesta és és una història dura però amb un punt de bellesa perquè sempre n'hi ha quan una persona s'esforça per ajudar-ne una altra. Això és encara més clar si les persones ajudades són perfectes desconegudes per a aquelles que les ajuden. I augmenta tot plegat quan ajudar pot posar en risc la seva integritat física.
Tot plegat ens ho explica Gustavo Duch en forma de petit conte i succeeix en algun punt de l'extentíssim territori mexicà, mentre moltes persones instal.lades al sostre del tren fan la travessa per intentar arribar als EUA.
Les desigualtats paroxístiques tenen aquestes coses, allò que nosaltres consideraríem una bogeria, aquells que tenen la panxa buida i veuen negre el futur ho veuen com la gran escapatòria per bé que els pugui acabar segant la vida.

Los relevos

Incluido en ‘Mucha Gente Pequeña’. Gustavo Duch
Guisan sobre un fuego vivo arroz y frijolitos, y guardan raciones en bolsas de plástico. Nada más, y cada día lo mismo. La bebida será agua de la fuente embotellada en práctico ejercicio de reutilización. Son catorce mujeres y les llaman ‘las patronas’.
Las invitadas e invitados no pueden escoger el menú, no les importa. No se visten para la ocasión, no comen con cubiertos y tampoco se lavan las manos. Es el fast food más rápido nunca visto. Cada día llegan a donde las patronas a unos 40 km/hora. Tal como reciben su comida se marchan, sin pagar ni parar, ni tan siquiera para tomarse un cafecito tranquilamente.
No hay tiempo, no hay pausas, no hay comodidades, ni techo ni abrigo sobre un tren de mercancías que –como moscas- transporta a muchas personas que desde Centroamérica intentan llegar a Estados Unidos cruzando de Sur a Norte todo México; más de 8 mil kilómetros. En algunos puntos del viaje es habitual que allí arriba sufran amputaciones y electrocutaciones.
logopatronaY siempre pasan hambre… hasta Guadalupe, municipio de Amatlán de los Reyes, Veracruz, México, cuando sin que el tren baje la marcha, ven a catorce mujeres con bolsas y botellas en sus brazos alzados, gritando aullidos maya, junto a la vía muy imprudentemente.
Sin entrenamientos previos por parte del donador y del tomador, sin posibilidades de repetir, no hay fallo en la entrega del testigo. Ninguna bolsa queda huérfana, todas las botellas encuentran una mano.                                                                                                                                           
(*) Gracias a Nieves Prieto Tassier y Fernando López Castillo por documentarlo en ‘El tren de las moscas’

3/2/14

AGUANTANT EL XÀFEC

Ens trobem ,ara ja sí, en plena guerra mediàtica. Volen els arguments com projectils 

i a vegades sembla que es tracti, simplement d'allò de veure qui la dirà més grossa.

Caldria que tots tinguéssim en compte que les persones -per bé que a voltes sembli 

que poca- tenim memòria i que les hemeroteques ho guarden tot encara que 

alguna vegada peti algun ordinador o llapis de memòria.Ahir varen passar uns 

talls de veu radiofònics en els quals de manera successiva

 -en només uns meos de diferència- Alicia Sánchez Camacho la lideressa del PP català, 

passava de reclamar una millor financiació per a Catalunya, reconeixent que ens devien

 uns quants milers de milions d'euros a dir que Catalunya era una comunitat ben 

finançada.Dolors Montserrat entrevistada i fent tertúlia a l'oracle - és la diputada

 sense nom de l'article  d'Eva Piquer que reprodueixo a continuació- vol donar

 lliçons de democràcia quan el seu partit  es nega a deixar-nos votar i està sotmés a

 unes quantes investigacions per corrupció.A la convenció de Valladolid, es llença 

als quatre vents l'afirmació que els catalans falsegem  la història i aspirem a un

 "retorn al passat" que ens portarà fins a l'època medieval.Fins i tot el TSJC fa 

emet sentències que tenen un tuf polític evident.Em va agradar molt l'article

 de Carles Capdevila (director del diari ARA) del passat dissabte. 

Em de tenir paciència. mantenir la calma i les formes. seguir ferms sense

 caure en provocacions. 

Encara falten 9 mesos pel dia 9 de novembre i un embaràs a vegades es pot 

fer molt llarg.



«Coincideixo en una tertúlia de ràdio amb una diputada del PP català a Madrid. S'omple la boca parlant de democràcia. Sí, ella»

 | Actualitzat el 02/02/2014 a les 00:02h
Coincideixo en una tertúlia de ràdio amb una diputada del PP català a Madrid. S'omple la boca parlant de democràcia. Sí, ella. Diu que no són hores d'obrir melons que no sabem on ens portaran, donant per fet que els pobres melons ens duran rodolant cap al túnel del terror. Diu que el dret a decidir amaga un fantasma anomenat dret a la secessió (mama, por), i que cal repetir clar i català el que ja va dir el president Rajoy clar i castellà: que “aquest dret no existeix a la nostra Constitució perquè la nostra Constitució diu que el nostre país és indivisible” (els possessius són seus: aquesta Constitució no és gens meva, i el meu país és un altre). Diu que Rajoy va proposar un “diàleg dins del marc legal” i que la resposta de Mas va ser “tal dia i tal hora hi haurà una consulta”.

Insinuo que la democràcia és una arma de construcció massiva que ens hauria de permetre superar qualsevol marc legal. I ella admet que sí, que “el marc legal és superable, però sempre dins de la democràcia”. Insisteix que l'única manera de modificar la Constitució és intentar convèncer 47 milions d'espanyols per fer-ho. I acaba amb una súplica a les altures: “Que no ens treguin mai la democràcia, Déu meu. Que no tornem 35 anys enrere”. Diu 35 i crec que volia dir 38 o 39, però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que a mi em costa d'entendre, i ja em perdonareu, que els enemics de la democràcia siguem justament aquells que l'única cosa que demanem és poder votar.