Ahir la a la nit vàrem anar a sopar -per segona vegada- a un petit restaurant conegut com "El bon tast" que des de la senzillesa fa cuina de qualitat a preus assequibles (Més clar per a situar-vos, menú de divendres nit 20 euros). El primer cop que hi havíem anat -pel celbrar amb la família el meu aniversari- ens havien atès molt bé i en acabar vàrem xerrar una miqueta amb els amos i cambrers, dos germans que procedien del Berguedà.
Ahir, el germà petit no hi era i jo vaig preguntar per ell. El germà gran em va dir que era periodista i que havia encetat una iniciativa en aquest camp i per tant li havia demanat de disposar d'un dia lliure a la setmana per a cobrir la part d'entrevistes i ell li havia concedit. Vaig preguntar-li de quin mitjà es tractava i em va dir que havia posat en marxa feia tres setmanes l'edició del Berguedà d'un clàssic de la premsa digital catalana, el Naciodigital.cat.
La cosa va acabar aquí, però avui de bon matí m'ha picat la curiositat i he volgut entrar a internet i mirar els primers articles de la nova edició comarcal.
Vaja sorpesa! El cambrer era en Pere Gendrau que havia treballat durant un quinquenni pel que ara és el Punt Avui a Marid, també com a delegat de RAC1 a la capital del regne i havia fet treballs per Ona Catalana o bé l'ACN. Carai com està la professió periodística a la nostra terra!
Llegint el primer article publucat per ell, se'm posaven els pèls de punta mentre el records em venien al cap, 20 anys del més gran incendi del que tenim memòria a Catalunya.
Us el reprodueixo.
Junts contra el foc
En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix
Pere Gendrau | Actualitzat el 04/07/2014 a les 00:01h
Recordo, com si fos ahir, la tarda del 5 de juliol del 1994. Estava a la terrassa amb els meus pares, mirant cap a ponent. Darrere la Serra de Nuet, s'alçava un núvol enorme de color grisós. El sol ja anava de baixa però la calor s'havia fet intensa, i era com si el dia s'allargués mentre se n'anava la llum. L'olor de fusta cremada s'escampava per tot arreu i l'escalfor es notava a les galtes. Tenia tretze anys i és la primera vegada que vaig sentir por de veritat, d'aquella que notes als que són més grans que tu.
Amb ben poca estona, es palpava a l'ambient que la situació era tràgica. No tinc presents les notícies que es difonien a la televisió i a la ràdio, però fos perquè les havia vistes o perquè es traslladava la sensació d'emergència, no sabria dir ben bé per què, vaig sentir la necessitat de fer-hi alguna cosa. Al cap de poques hores, vaig anar-me'n al parc de bombers amb termos de cafè. Suposo que n'haurien demanat. I allà vaig confirmar que, tot plegat, anava de debò.
Al cap d'uns dies dels incendis, la preocupació seria si podíem anar-nos-en de colònies, ja que els focs que van començar a principis de juliol no van ser els únics d'aquell mes i s'extremava la precaució a l'hora de desplaçar menors per fer activitats d'estiu. Però la veritat és que, en el moment en què mig baix Berguedà cremava, tot i la nostra curta edat, el que ens tenia corpresos als meus amics i a mi era el patiment de la gent i del territori que anava quedant arrasat.
L'endemà, de bon matí, amb un company de fatigues vem fer cap al parc de bombers i vem acabar enfilats a una furgoneta que se n'anava cap a La Quar. Portàvem menjar i llet als efectius que hi havia allà, remullant la zona. Aquell dia vaig descobrir que la llet és molt agraïda en aquestes situacions, perquè treu la set i va bé quan estàs a prop de les flames. I després de carregar mànegues marges amunt, perquè els bombers no es desgastessin tant, vem tornar cap a Berga.
Tot i ser un nen, vaig sentir-me ferit al cap d'uns dies, quan amb el foc apagat vaig tornar a passar per uns boscos que ja no hi eren. En el seu lloc, hi havia un cementiri de cendra. On hi hauria hagut xiprers, s'alçaven llances negres i mortes. I cada vegada que passava per la C-1411, a l'altura de Puig-reig, mirava aquells turons que havien estat plens d'arbres, transformats en costes pelades. Darrere quedava el record de dues vides perdudes, i de cases fetes a miques.
L'incendi, l'infern del 94, va provocar por, patiment i ràbia posterior. Però també em va ensenyar una cosa. En moments extrems, en què sents que pots perdre el que més t'estimes, el poble s'uneix. El que menys importava era amb qui te n'anaves a carregar mànegues o a portar cafè. Tots els que érem allà, fent-hi el que podíem, hi érem perquè l'essencial era defensar el territori. Era defensar casa nostra. Prenem-ne nota, i fem que aquesta unitat serveixi per evitar que mai més passi. I, si passa, per lluitar encara més fort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada