Engrunes...

Engrunes...sovint quan sortim a passejar amb la dona i la filla, si les preses no se'ns han menjat la memòria, sortim amb una mica de pa dur per oferir als ocells que ens puguem trobar en el camí, fa bo de veure'ls aterrar a la recerca d'un premi tan nimi en forma de menjar. Més encara quan et trobes a una mare que en comptes de cruspir-s'ho tot guarda en el seu bec part de l'aliment per a portar-lo als seus petits encara massa dèbilsi incapaços de sortir a volar.
Oferim també aquestes "engrunes" a les persones que viuen dia  a dia el repte de la supervivència quan ens les trobem pel carrer a la porta de qualsevol supermercat o de bon matí en un caixer inhòspit? Jo mateix em sorprenc autoresponent-me que massa vegades no sense trobar-hi una causa clara perquè si més no de paraula pretenc ser solidari..
Si intento generalitzar me n'adono de que a força gent li deu passar quelcom similar ja que moltes d'aquestes persones -pidolaires o sense sostre- esdevenen invisibles.No crec que per a la majoria sigui simple oblit o pitjor encara, mala fe.
Plantejar-ho en aquests termes no m'alleuja la consciència ans al contrari ja que es pot interpretar senzillament, que no ens n'adonem de la necessitat que ens envolta i del molt profit que algú podria treure de les nostres sobres.
No acostuma a agradar-nos veure a una persona abocar-se en un contenidor fins entrar-hi literalment a dins per extreure'n algunes rampoines que poden convertir-se en la benzina necessària per avançar un dia més en el calendari.L'instint de supervivència juga fort tot i que des de la talaia del privilegi ens resulti incomprensible que hi hagi interès per viure en aquestes circumstàncies. Certament ni és estètic ni molt menys higiènic remenar la brossa... però podem retreure'ls-ho enmig d'una crisi tan dura? Podem prohibir-ho quan d'allà dins poden treure'n petits tresors? Ja fa una quants anys vaig enganxar-me a un documental que narrava l'experiència d'alguns rodamóns. Un d'ells que havia pertangut a la classe selecta, explicava que li calien entre vuit i nou quilòmetres caminant per trobar el suficient per a menjar en condicions cada dia i poder dormir calent.No sé si el càlcul és generalitzable però per a mi està clar que no hi cercarien res si no estessin acostumats a trobar-hi sorpreses prou bones.
Més enllà de gestos puntuals o vagues excuses,podem doncs, fer quelcom per alleugerir aquesta dura realitat? I tant em surt de dins gairebé sense pensar-ho, encara que això ens obligui a un cert esforç per canviar alguns hàbits molt arrelats des del temps de la comoditat.
De què estic parlant? De pensar-nos bé allò que volem llençar i preguntar-nos -amb una mica d'imaginació- a qui li podria fer profit i de quina manera podríem fer-li arribar. Hi ha camins però sobretot es fa camí al caminar:
 Podem reciclar la roba ajudant a aquella veïna nouvinguda o abocant-la als contenidors taronges de la fundació Benestar i Treball. Podem portar els llibres que s'empolsen inútils a una biblioteca, un centre obert o a un centre de dia. També les joguines tenen futur si les fem arribar a una ludoteca a un centre parroquial que treballa amb joves o a un esplai. Evidenment el menjar no ens l'hauríem de deixar perdre. Aquí la cosa potser que se'ns compliqui un xic, tanmateix hi ha opcions també a l'abast: per començar no comprar tant, no fer-ho amb els ulls sinó amb el cor a la mà i el cap ben fred encara que sembli una contradicció en els termes. Amb el cor podem sentir que moltes coses ens són sobreres i amb el cap i la raó mirar la manera d'obtenir-ho amb els paràmetres més correctes( ni a preus rebentats que impliquen misèria pels productors, ni menges de mons massa llunyans que per arribar a nosaltres han de travessar mig món amb una despesa de combustible amargament insostenible).Si complim aquest primer requisit podrem essent coherents exigir a les grans superfícies d'alimentació que prenguin la màxima cura en no llençar res comestible. Avui per avui el camí més recte per no deixar malmetre un aliment és treballar d'acord amb el banc dels Aliments que poden reciclar-los en benefici dels més pobres o fins i tot dels sense sostre.
Sabeu perquè he escrit tot això? L'altre dia caminava per Montcada i vaig veure la seu de la Fundació Engrunes. La paraula em va portar dels ocells a la pobresa que malauradament ens envolta.
De ben segur va ser simple casualitat que ensopegués amb aquest edifici i que aquest es trobés a Montcada i Reixac. El que no té res d'atzar és la bona feina que aquesta entitat desenvolupa de cara a aquells que tendeixen a quedar al marge. Ells porten gairebé 30 anys fent bona feina i intentant donar nova vida als objectes i evidenment a les persones.
Pensem que nosaltres també podem ser part d'aquesta feina. Si més no esforcem-nos en deixar de ser part del problema i començar a formar part de la solució.