L'ENDEMÀ DE L'ATURADA

Ens volien fer creure que erem pocs, i no podiem canviar res, avui sabem que som molts i també que tenim força!

Aquesta vaga ha servit per dir ben clar i ben alt que no estem disposats a que ens retallin els nostres drets, que lluitarem amb totes les nostres forces, perque no lluitem només per nosaltres i pel present sinò també pel futur dels nostres fills i nets. No permetrem que els despullin dels drets que han costat tant d’aconseguir i per els que han lluitat els nostres pares i els nostres avis.

La vaga d’ahir ha estat un pas, un primer pas que ha suposat un punt d’inflexió, ara sabem la força que tenim i continuarem en la lluita sense defaillir.

 

Aquest podria ser un bon encapçalament per a un text reflexiu sobre la vaga general de dijous. Evidenment l'adjectiu general no és sinó el somni dels qui la convoquen, en aquesta ocasió i en totes. La vaga ha de ser una opció lliure i en aquest sentit aquells que decidirem seguir-la hem de reconèixer que aquest cop ens quedàrem molt lluny de la sempre utòpica unanimitat.

Molta gent a peu de carrer no es va sentir motivada a fer-ne un seguiment i això per moltes i complexes raons com s'encarreguen de dir i repetir tots aquells que tenen ocasió de fer-ne comentaris escrits o radiofònics.

Aquesta complexitat amb la qual estic d'acord, passa però per una idea central: estem en una societat cada cop més individualista i poruga amb molts pocs eixos de solidaritat en l'àmbit del treball.

L'autònom sent ràbia d'aquell qui té un treball fix i no l'ha defensat en les seves demandes, els "concertats" massa cops tenen por dels seus caps i no volen perdre punts davant d'ells mentre la majoria somien en unes oposicions que els permetin dir aquí us quedeu, els funcionaris i assimilats recorden batalletes passades i diuen a mi que no em vinguin amb solidaritats que les vagues passades sí que eren vagues de debó i no el d'ara...

La por a perdre el benestar que hem aconseguit les darreres dècades posa en marxa a molts milers però també paralitza a quantitats significatives de persones que es tanquen i accepten polítiques restrictives davant l'opció de perdre-ho tot que els de dalt ja s'encarreguen de que sentin ben fort, dia rera dia.

Alguns desfermen la violència i això és injustificable de totes totes però caldria preguntar-se per què els mossos i tots els cossos policials no fan política preventiva quan ens diuen les autoritats que la majoria de vandals estan més que fitxats i no deuen ser invisibles els dies que no hi ha moguda. M'agradaria no malpensar però crec que als qui volen seguir comandant-nos ja els va prou bé tenir-los al carrer perquè molts agafin por i es pugui dir que no hi ha vaga ni manifestació possible sense aldarulls violents.

El més important ara pels que , malgrat tot, estem convençuts que s'han de canviar moltes coses i que és possible fer-ho és no defallir i mantenir en els nostres centres de treballs i entorns socials la recerca de noves formes d'expressió del nostre descontentament intentant ésser creatius i anar a l'arrel del conflicte molestant a qui cal molestar i arriscant doncs "qui no arrisca, no pisca".

.