VINT ANYS A SANTA ENGRÀCIA

SANTA ENGRÀCIA 2012

Són moltes corbes fins arribar-hi, el camí no està asfaltat ni pensis trobar-hi senyalitzacions de cap tipus. Si la boira decideix enlairar-se els fars antiboira poc hi poden fer...

Amb totes aquests avisos previs i assegurant-me que es tractava d'un indret realment perdut enmig de la solitud muntanyosa, vaig fer el camí per primer cop vers Santa Engràcia.

Han passat vint anys i uns dies i em plau recordar-ho i cridar ben fort que des d'aleshores no he deixat de pujar-hi un mínim de 5 vegades l'any, Perquè si tens un mínim de sensibilitat Santa Engràcia se’t fica al cor.

Santa Engràcia –segons el color del cristall amb el qual me la miro- és un tast de paradís a dos centenars de quilòmetres gairebé exactes del cap i casal d'aquest nostre petit país estimat.

Com et conquesta Santa Engràcia? Més enllà dels llaços sentimentals quan t'estimes una persona que n'és filla i a tota la seva família, ella et mostra el poder de la natura que pot arribar a ser molt hostil però per moments et mostra una bellesa infinita.

Enfilat damunt la roca pots sentir-te com Jesús temptat damunt del temple amb tot un món de bellesa als teus peus.

I com que del paradís a l'infern massa cops només hi ha un pas, marcades en la mateixa roca t'atreuen les petjades del diable gravades potser fa mil.lennis o potser només uns segles.

Si fem una mica d’història veiem com els àrabs també se n'enamoraren i intentaren fer-la seva però la torre de guaita avisà de la seva vinguda i permeté la defensa de la població. Beneïda “torre mora” de la quaql només en queden unes poques pedres.

Romànica és la seva església primigènia, encara que només un gran expert sabria mostrar-ne restes i a la porta de l'actual està escrit 1928.

Ningú pot envoltar aquest temple si no és per accelerar la seva arribada al més enllà, està enganxada a la roca i oberta al no res, al caire de l’abisme.

Santa Engràcia tingué emigrants a Cuba i altres terres americanes i va estar apunt d’esdevenir un més dels anomenats “pobles fantasmes”, que són aquells que han quedat definitivament despoblats durant la segona meïtat de la passada centúria.

La meva familia política va haver d’anar-se’n en iniciar-se la dècada dels 70 del segle passat, com feren la majoria de famílies que encara resistien pendents d’allò que la terra els volia oferir, tot resant perquè l’aigua no faltés i els preus dels cereals –sempre en la corda fluixa- no acabessin d’ensorrar-se. En concret els meus sogres se n’anaren per intentar millorar el futur dels seus fills assegurant-los una educació de nivell. L’escola del poble ja feia més d’una dècada que s’havia tancat i Tremp no oferia garanties i a més implicava restar lluny dels fills si més no de dilluns a divendres.

Quedà només una família que sumava una ramada considerable al treball dels trossos.

Els “emigrants” es resistiren a tancar definitivament les portes i els estius tornaven afamats de natura a la seva terra estimada i orgullosos explicaven als primers turistes que ells eren de “Casa Biuet”, “casa Guilla” o “casa Tarrobella” entre d’altres.

Fou també per aquelles anyades i un xic abans que hi arribaren molts cops treien la llengua, aquells qui feien el soldat a l’acadèmia de Talarn i s’abeuraven a la font o treien el ventre de penes en una improvitzada cantina.

Com hi anaren a parar uns anglesos que procedien de territori africà? Podríem preguntar-los-ho o acceptar com a bona una suposada voluntat divina que els hi va portar absolutament aterrida davant l’opció que finalment allà no hi quedés ningú.

Aquella gent varen arrelar-s’hi ben aviat i tragueren llustre de la recén comprada “Casa Guilla” tot convertint-la en un hotelet de poble que amb el temps ha evolucionat a casa rural amb menjar inclòs que fins i tot apareix a la guia Michelin routard.

Estem a l’any 1983 i podem parlar de canvi de tendència perquè tot seguit uns barcelonins atrevits decidiren instal.lar-s’hi i encara hi són i paral.lelament arribaren l’Anne i en Mike –també de la pèrfida Albió- i provaren sort amb “Casa Mauri” una mena d’apartaments rurals que segueixen essent ocupats setmana rera setmana per una munió de foranis arribats de qualsevol racó de món.

L’ornitologia i els fòssils foren els seus principals hams i a fe que els han funcionat perquè Tremp ha celebrat congressos internacionals d’ornitologia, mentre les “pedres” del Pallars feien furor sobretot al centre I al Nord del nostre vell continent.

Sabent-la salvada de la despoblació i l’oblit potser és arribat el moment de cloure aquest article entre la nostàlgia, la història i el present que prometo tindrà segona part.