Avui és 14 d'abril. Ahir vaig veure una bandera republicana penjada en el terrat d'un edifici i aleshores vaig recordar que aquest dissabte feia anys la nostra segona República.
Era la segona filla de la voluntat de canvi i progrés i des d'aleshores no n'hi ha hagut més.
La primera havia arribat a les acaballes del Sexenni revolucionari (1868-1874) quan un rei a qui havien anat a buscar a la seva Itàlia natal -Amadeu de Savoia- va decidir retornar-hi, fart de que no li fessin cas i molts el declaressin culpable dels endèmics mals peninsulars. Va nèxier en una situació extrema i no va poder superar totes les circumstàncies adverses que la sotjaren des del primer dia. Segurament ni aquells qui la engendraren tenien clar el que donar aquell pas implicava. De fet sembla clar que el donaren en un atac de rauxa i sense ganes de trencar-se més el cap pensant altres solucions. La República era una criatura molt maca i moderna, però la bellesa no és el mateix que la salut. I la bella nounada nasqué plena d'inmunodeficiències que ningú es preocupà per intentar guarir, ans el contrari. Quatre maneres de cercar que sortís endavant en poc més d'un any foren una contradicció massa gran i ella morí.
La vergonya del fracàs degué ésser tan gran que els pares de la "nena" deixaren de procrear i facilitaren al màxim les coses per tal que les famílies de tota la vida agafessin de nou el protagonisme -Restauració- i no en deixessin les regnes fins més de mig segle després.
La segona també arribà en una nit de rauxa. Poder tornar a votar passats uns anys de dictadura i que els teus resultessin guanyadors ni que fos per escàs marge, devia provocar alegries incontenibles i feu aflorar la rauxa que per instint de supervivència havia estat ben guardada a l'armari tancat amb clau, tot i el perill de que les arnes la malmeteren.
Tampoc en aquesta segona ocasió ningú es preocupà massa de la salut d'aquella que acabava d'obrir-se a la vida. Segurament no ho feren amb desídia o males intencions, senzillament els degué semblr que una noia tan formosa amb un nom tan ben sonant -Segona República- havia de ser forta per naturalesa..
Alguns arribaren a fer córrer el rumor que havia estat bessonada - República catalana s'hauria dit l'altra- i que s'havia produït un infanticidi, però es creu que tot plegat va ser un error interessat.
Foren molts aquells que intentaren governar-la amb posicionaments extrems. El desacord s'imposà, la debilitat augmentà i el cop de gràcia arribà en forma d'una pandèmia mortal anomenada "cop d'Estat" . El virus específic d'aquesta greu epidèmia fou etiquetat amb el nom de Franco i les revistes especialitzades n'han parlat abastament.
Així doncs la segona filla visquè un xic més que la seva germana (entre abril de 1931 i juliol del 1936) però no aconseguí escapar-se de constar en la llista de menors d'entre zero i cinc anys morts, reblant el clau estadístic d'allò que els especialistes han conegut des de fa molt temps com "la mortalitat infantil".
Seran capaços els pares d'arrauxar-se un tercer cop per somiar en ser algun dia família nombrosa? Hauran après dels errors del passat per tenir cura com cal d'una nova filla?
Una bandera pot onejar al vent assenyalant camins de futur o simplement fent voleiar la nostàlgia.
Quin camí preferirem? Ens arriscarem algun dia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada