SANT TORNEM-HI

DESPRÉS DE LES VACANCES

Avui és dia de Sant tornem-hi. Sortosament per a alguns ho és. Prou sabem que gairebé cinc milions de persones no poden tornar a una feina que ja no tenen o potser no han tingut mai.

Això implica un fracàs del sistema.Espanya té l'atur disparat, no obstant tota Europa va coixa en el mateix sentit i comparteix un problema que ja és endèmic.

Els que encara no hem estat vomitats per aquest monstre vertaderament terrorífic, hauríem de ser molt conscients de la injustícia d'un capitalisme financer que no sap cap on avança però ens porta a la perdició en benefici de cada cop menys gent.

Per tant els que tornem hem de fer-ho amb l'alleujament de tenir encara un sou però també amb la motivació de seguir treballant per modificar un model que no dóna més de sí i al qual s'aferren aquells qui se n'han beneficiat durant generacions volent fer-nos creure que només hi ha una política vàlida per tirar endavant encara que les seves víctimes col.laterals no parin de multiplicar-se.

El dijous 29 de març la vaga general va ser una fita important que tanmateix va demostrar que encara hi ha moltes persones per convèncer sobre l'intrínseca maldat del sistema que ferit resta fora de control. Per això cal seguir pensant maneres de denunciar i no tragar la medecina que des del poder ens venen com a beuratge amarg que acabarà curant-nos tots els mals.

S'acosta el 15 de maig. No hauria de veure's com el primer aniversari d'una revolta popular sinó com els primers 365 dies d'una rebel.lia que ha d'anar a més.

No podem quedar-nos en el lluiment d'enganxines que diuen prou a les retallades o en la signatura de manifestos a internet denunciant la poca transparència dels comptes o l'abús de poder etc.

Com deia la cançó himne “una flor d'avui es marceix just a l'endemà” i per tant cal fer-ne créixer moltes tot tenint cura que les arrels siguin fortes i les tiges resistents.

En els centres de treball la revolta hauria de ser permanent. Assemblees el més imaginatives possible que pareixin documents i pensin en accions amb un màxim ressò, el menys molestes de cara a la població i el màxim d'emprenyadores pel poder autista que ens envolta.

No podem quedar-nos en aturades puntuals o manifestacions tradicionals que només semblen donar tema pel ball de xifres que sempre generen.

Segur que no existeix cap solució fàcil però està clar que hi ha pistes que cal seguir: no enrocar-nos en la nostra individualitat o la de la nostra família ans al contrari obrir-nos a la solidaritat a través d'iniciatives com ara el banc del temps, l'intercanvi de coneixements, la recerca de valors compartits, el reforçament de l'autoestima i la potenciació de l'esforç. Hem de cercar la feina ben feta no pels diners que pugui generar sinó pel valor de saber que som capaços i no gens inútils encara que el marc en el qual ens movem intenti menystenir-nos i parli de pèrdua de temps.

Cadascú pot posar nom i cognoms a aquesta tasca en funció del sector en que estigui ocupat, el barri en que visqui o la comunitat a la que pertanyi. El més important és fer quelcom i no creure que res canviarà. Nosaltres tenim el poder de les nostres idees i aquestes ben portades no tenen aturador.

Endavant doncs...bona feina pensant en que algun dia no massa llunyà sigui excepcional que una persona que ho vulgui no pugui treballar.