Santi Torres. (Publicat al bloc
de Cristianisme i Justícia)
M’assec a pensar una estona (un exercici
atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de
posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat,
d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc. Però no passen ni vint
minuts que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento
processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de
tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts
d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem
vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en
quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels
qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un
pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.
Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més
importants de la indústria armamentística i de la banca més
especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però
fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria
ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat
política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i
poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest
examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del
candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on
els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el
Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles
conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut
de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del
govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el
mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous
càrrecs.
Em
sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels
seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones
rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats
en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i
tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions
més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública
etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha
que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a
revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals
pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment
de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar
buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.
Em
sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa
Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de
tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep
per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la
Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una
presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una
conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de
supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb
benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara
els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot
molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.
I
potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció
per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta
mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums
i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de
penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle
passat.
Forma
part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els
còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres
representants democràticament elegits; els imputats per corrupció
absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en
mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma
sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes
necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat i
segueix…
I
a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que
som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que
deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una
lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada.
Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi
simplement en no perdre el cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada